Josep Lluís Carod Rovira ha criticat darrerament el que creu són declaracions irresponsables dels representants d’ allò que ell anomena com “independentisme exprés”, quan afirmen que la independència de Catalunya pot arribar en els propers mesos. El vicepresident del govern de la Generalitat , demana “seriositat” i “rigor” a Solidaritat Catalana i Reagrupament. L’ independentisme porta anys treballant per esdevenir una força política amb vocació majoritària i el seu principal èxit en els darrers decennis, ha estat aconseguir la descriminalització del projecte, l’establiment d’una via democràtica per a fer-ho possible i que l’horitzó de la sobirania comenci a ser percebut com a desitjable per a molts compatriotes. Si encara no ha esdevingut un sentiment del tot majoritari ha estat per no haver encertat en l’estratègia. Es cert, com diu Carod,que per tenir una majoria electoral i social, cal que que l’independentisme democràtic esdevingui una força de govern, seriosa, estable, rigorosa, útil i que inspiri confiança. Succeeix que Carod té un greu problema de credibilitat, doncs la seva crítica no parteix del reconeixement dels errors comesos per l’ independentisme republicà en el darrer set anys, del que ha estat un dels principals responsable. La negativa experiència d’ ERC per la participació en el tripartit, ha fet néixer noves forces polítiques independentistes amb vocació parlamentària, que no volen saber res de participar en un govern coalició, sense que hi hagi un compromís formal per declarar unilateralment la Independència. Aquest plantejament, excessivament pueril, és més una reacció al que es considera una traïció d’ERC als postulats independentistes, que un plantejament intel•ligent. L’errada d’ ERC, no ha estat voler esdevenir un partit de govern, sinó pensar que només podia obtenir aquesta condició, amb una determinada aliança partidària, que tenia com a soci principal un partit d’obediència espanyola. Fet no acceptat ni comprés per bona part del seu electorat. Ha estat greu desconèixer quina era l’autèntica naturalesa nacional del PSC (res a veure amb el PSC de la fundació), cosa que des de feia temps intuïen els electors republicans. Els independentistes crítics amb ERC, amb un efecte pèndol, s’han ubicat ara a l’altre extrem, rebutjant qualsevol acord de govern que no tingués un compromís explícit de declaració unilateral d’ independència a la propera legislatura, tal vegada com si tot plegat fos tant fàcil i es pogués fer un salt el buit sense donar importància al que cal fer durant el mentrestant, mostrant una excessiva impaciència que ha acabat per fer fonedís la seva inicial credibilitat davant d’ un gruix important de possibles electors que no han vist clar una suposada drecera que portava a l’ independentisme a un nou cul de sac. Es per això, que és justa la crítica que es fa a l’independentisme de RCAT i SOLIDARITAT, per haver assumit com a valor el que, agradi o no, és un greu defecte: Tenir massa vocació d’oposició i una visió excessivament resistencial de la política independentista, amb una renovada i nostrada versió dels radicalismes infantils que sempre porten a cultivar la puresa programàtica fruint amb comportaments que irremediablement porten a la marginalitat.
El paper dels Partits Polítics, també de Solidaritat i Reagrupament, és governar. Això no suposa renunciar al propi projecte. Per tant, no es contradictori tenir una estratègia cap a la sobirania definida per la proposta de Declaració Unilateral de la Independència i participar o condicionar governs. Com tampoc ho és, que s’afirmi que de set anys de tripartit, no permetrà sumar al projecte independentista ni un vot ni un suport més, per la subordinació durant aquest període dels republicans als interessos del PSOE-PSC, que no ha amagat que vol desdibuixar fins esborrar, l’eix nacional de la política catalana, intentant reduir-ho tot a una simple confrontació entre la “dreta” i l’ “esquerra”. Ni ERC, ni en Carod Rovira estan moralment legitimats per a donar lliçons a ningú. Ara bé, seria estúpid no constatar que la seva crítica de l’independentisme anomenat “exprés”, es fonamenta en un fet incontestable: La sobirania no s’ aconseguirà un dia per l’altre i per tant l’assoliment de l’objectiu final no pot ser incompatible amb treballar per a situar el país en les millors condicions possibles per fer el salt endavant. El despropòsit que suposa haver renunciat a concórrer amb una única candidatura independentista, té molt a veure amb aquesta total manca de perspicàcia política i no veure que a l’endemà, en el cas de no ser majoritaris els partidaris de la de la declaració unilateral d’ independència i no sigui possible proclamar-la, caldrà preguntar-se si el país necessita, per a resistir primer i per avançar després, d’un govern de la Generalitat, que tot i les actuals limitacions competencials, que no estigui condicionat per Madrid. Sembla que la resposta de Solidaritat i Reagrupament ha estat dir que tot això no cal, sense ni tan sols analitzar el que ha succeït a Euskadi amb l’ aliança PSOE-PP. La proposta de declaració unilateral, és una estratègia política que necessitarà sempre sumar un mínim de 68 diputats favorables, però que socialment caldrà que hi hagi la majoria del país darrera, amb forces empresarials, sindicals i cíviques nacionalment coherents, cosa que encara no tenim. De la mateixa manera que els independentistes democràtics no podem acceptar que a Catalunya només l’eix dreta esquerra sigui el que marqui l’ agenda política, obviant o apartant del debat l’ eix nacional, com si fos una cosa aliena al benestar dels nostres conciutadans, tampoc podem fer-nos l’ orni sobre el paper de les actuals institucions d’ auto govern en el procés de reconstrucció nacional que culmina amb la independència, Això suposa que l’únic principi no s’ ha de vulnerar es donar la presidència o el govern, a una força parlamentària que negi el dret de decidir del seu país. Es el respecte a aquest dret, la única condició “sine quan non”, que ha de figurar en qualsevol pacte en el que intervinguin forces d’obediència nacional catalana, siguin independentistes conseqüents o sobiranistes amb regust autonomista, el límit per sota del qual no hi pot haver cap acord de govern conseqüentment nacional. Després de la sentència del Tribunal Constitucional i convocades les eleccions catalanes, un independentisme intel•ligent proposaria com a primer pas, el de construir una nova majoria i un nou govern per apropar-nos a l’ objectiu i això per evitar caure en una estratègia equivocada. Ferran Requejo feia fa un dies, una critica molt més constructiva i racional de l’ independentisme exprés afirmant que “falten polítics professionals que siguin capaços d’elaborar un discurs”. Prova d’això, foren ara fa un any, les afirmacions de Joan Carretero, sobre el paper de les institucions nacionals o sobre les possibilitats immediates d’independència, que han estat seguides amb la mateixa imprudència per Joan Laporta i que només han aconseguit apartar a molts electors, que mostren molta més maduresa política. Els resultats del 28-N, pot produir la greu paradoxa que hi hagi menys diputats independentistes al Parlament que independentistes al carrer. Tal com ha dit Requejo per caminar cap a la independència cal una majoria amplia, un lideratge transversal clar que sigui identificable per a tothom, un pacte entre partits i la societat civil i una correcte planificació de les accions a emprendre , si es possible, des del govern. Arguments per a fer-la crítica de l’ independentisme exprés en sobren i en el seu moment tot plegat podrà fins i tot explicar que cap candidatura independentista de nova fornada, surti ben parada a les properes eleccions catalanes. Són doncs els electors favorables a la independència els mes conscients que estem just al principi i que la feina no es farà sense CiU, però tampoc sense ERC, encara que aquesta darrera força surtís debilitada de la contesa. La declaració unilateral d’independència es un camí, però no és l’objectiu de la propera legislatura. Precisament per això, calia que els nous independentismes actuessin amb més intel•ligència i sortíssim amb una proposta clara sobre el tipus de govern de la Generalitat que li cal al país en els propers anys. La situació actual de Catalunya es de extrema debilitat institucional, el que fa imprescindible i necessari tenir un govern fort i sòlid que teixeixi aliances nivell estatal i internacional. Com diu Requejo, no serà encara un govern per assolir la independència, però sí per promoure-la i remoure el seus obstacles.
