JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

XOC DE LEGITIMITATS: PRÒLEG DE LA INDEPENDÈNCIA.

0
Publicat el 29 de juny de 2010

La sentència del Tribunal constitucional, més enllà del seu contingut jurídic, conté un missatge  clar i nítid pel conjunt dels catalans i assenyala el camí que ens cal seguir a partir d’ara. No és de cap manera possible una concepció plurinacional de l´estat –  ens ho diu el tribunal – atès que l’únic subjecte de sobirania es el conjunt del que anomenen nació espanyola que per ells té caràcter indissoluble. No hi ha  doncs, en l’actual  marc legal, marge per l’exercici democràtic del dret d’ autodeterminació d’una part del territori de l’estat. Dit d’un altre manera, l’estat ha fixat els límits que no podem traspassar. La  reconstrucció nacional, per la via del possibilisme autonomista  – se’n digui  peix al cove o pluja fina -, ha quedat definitivament aturada. Han tardat quatre anys per enviar-nos el missatge, conscients que també a ells els hi suposaria un cost pel seu Estat, que  lògicament pretenien  minvar. No ho han aconseguit. El llarg procés seguit ha suposat el desprestigi de les institucions Espanyoles, la deslegitimació del Tribunal que ho havia de resoldre i una crisi del pacte constitucional del 78. Però el pitjor per ells, és el  xoc de legitimitats que s’ evidencia en el menyspreu de la voluntat popular  dels catalans expressada en referèndum, per la decissió d’ un Tribunal que esmena una decisisó plenament democràtica. Tot plegat, obliga a encetar una nova estratègia als favorables al dret d’autodeterminació de la nació catalana. Més enllà de manifestacions, declaracions i  comunicats, cal tenir ben aviat una resposta política que només aconseguirem, amb garanties d’ èxit, amb la constitució d’ una nova força política de vocació majoritària i clarament independentista, amb voluntat de constituir un govern  i una majoria parlamentaria que  expressi la voluntat de declarar de forma unilateral i pacífica la independència del país.              

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

DIEM-LI BON DIA.

1
Publicat el 27 de juny de 2010

Torno de Ciutadella de Menorca i m’adono que això que es diu que   l’ avió trasllada cossos però no ànimes, és cert. Tanco els ulls i encara escolto el toc del flabiol  i tal vegada com si em trobés al patí des baró intento evitar la peülla del cavall, amb el convenciment que inevitablement  acabaré trepitjat, per la meva poca condícia. I amb un i altre , tot rallant en pla, em prenc el darrer  gin.  Emotivament encara estic atrapat al mig d’aquest divorci vital entre l’ espai físic que ara mateix ocupo i l’ espiritual que he deixat a s’illa, cosa que em permet novament confirmar  la importància, del que segons alguns va dir en Josep Pla: “El meu país és aquell on, quan dic “Bon dia”, em responen: “Sí, sembla que fa bon dia”. No cal doncs que ens obsesionem en com explicar la voluntat de ser el que som. Per molts inconvenients que tinguem sobre com traspassar tot allò que ens és comú, en  consciència col·lectiva, per assegurar la supervivència d’ una mateixa identitat, que es diversa  i ben singular en cada part del territori lingüístic. Més enllà del que explica Joan Fuster en “Questió de noms”, aquesta part del planeta de Jaume I, té vida pròpia. Diguem-ne com us sembli: “Els confederats”, “Països del triangle mediterrani oriental” ,”Associació de víctimes de l’hisenda espanyola”, “Els espoliats”, “Com més cosins més endins” o qualsevol altre. Noms que amb els  ingredients tradicionals, de sants joans, quatre barres, amb l’idioma que rallem, xerrem o parlem i la història, són més que suficients per no perdre cinc minuts en demostrar-nos que existim. Us proposo que respectuosos amb la pluralitat que ens caracteritza,  fem com l’ escriptor empurdanés i li diem: “Bon Dia”.  

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

SORT I VENTURA!

0
Publicat el 21 de juny de 2010

S’ acosta “sa Festa” i llegeixo la lletra d’ una cancó de LLuís Llach: “Quan el vent és l’antic amic/que davalla muntanyes per poder-te dur el seu bes/i en l’amor és brau i en el joc fidel/penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí./Quan el mar és l’antic amant/que et penetra les roques i amara la teva pell/i en l’amor és brau i en el joc fidel/penso que he tingut sort de poder obrir els meus ulls aquí”. Em pregunto que hi fa un maresmenc d´arrel pirinenca, deixant-se arrossegar any rera any per les emocions i els sentiments de milers de ciutadallencs. La resposta és ben senzilla, descobrir el brogit d’una festa ben propera que t’ arrela a un territori que estimes i que malgrat la singularitat illenca forma part d’una mateixa identitat. Quedar atrapat entre la gent, els cavalls i  la música, en plena voràgine festiva que es desborda just al mig del solstici d’ estiu i tot plegat connectat per la tradició i els protocols,  amb una història, llengua i cultura comuna, ho explica. Potser pot ajudar-hi l’ingestió un pel desmesurada de ginet amb llimonada. Però són els sentits alliberats, els que et fan adonar  que hi ha una ànima col·lectiva, que a pesar d’imperis, imposicions i  negacions no han pogut amagar els sentiments de tot un poble.  Ho trobareu a Ciutadella per Sant Joan, però també  a Berga per la Patum, per Sant Jordi a la ciutat d’Alcoi,  a les Santes a Mataró i a Camprodon per Sant Patllari. I ho deixo aquí per no fer una llista interminable. Dimecres 23,  just quan entrarà a galop  el Caixer Senyor a es Born, obrint-se pas  entre els milers de sant joaners que l’esperen, les emocions floriran i per un moment donarem testimoni al món que ens envolta  de la nostre manera de ser.  Sort i Ventura!

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

VINT-I-CINC PER CENT.

1
Publicat el 20 de juny de 2010

Un vint-i-cinc per cent de participació a Mataró, que es un bon començament per a fer  possible un país de dones i homes lliures. M´he aixecat de bon matí i la lectura de l’article  de Jan Laporta, m´ha reconfortat. Sembla que ha decidit tirar-se a la piscina i que li es ben igual si hi ha molta o poca aigua i si té la temperatura adient, el que es d’ agrair.  Després del primer café , truco a parents, amics, coneguts i saludats per demanar el petit esforç d’anar al  Col·legi Electoral més proper. Els hi demano el vot afirmatiu, convençut que col·lectivament  només ens queda aquest camí, per cert ben democràtic. M’ empolaino per  l’ ocasió i vaig a votar. Només entrar haig de  fer cua i em sento feliç de fer-ne, d’esperar per tenir que  dipositar el vot. Em trobo exercint de responsable algú a qui mai me l’havia imaginat militant en res. Un altre independentista que ha sortit de l’ armari, com altres que veure durant la resta del dia. Surto  satisfet amb la dosi d’ auto estima patriòtic d’efectes immediats. Dino capficat amb quina serà la participació, amb el convenciment que queda molt per fer. A les set de la tarda, a la seu dels capgrossos assisteixo a la roda de premsa en la que participa CIU, ERC i la CUP. Tot molt transversal i unitari. Surt  el Notari Lopez Tena, amb aquell posat de murri independentista i  anuncia satisfet el percentatge de  participació a Mataró. Gairebé un vint- i-cinc per cent de mataronins han exercit el seu dret el que em sembla que no està gens malament. Després són els electes de “Decidim.cat”, els qui demanen unitat per assolir l’objectiu de fer possible una consulta que sigui vinculant. Només hi afegiria que caldrà per a fer-ho, un govern patriòtic i una majoria en el Parlament que ho proclami. Arribo a casa amb la sensació que ha estat un primer entrenament i que tard o d’ hora caldrà decidir-ho de veritat.       

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

MATARÓ DECIDEIX. SÍ!.

0
Publicat el 20 de juny de 2010

Si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,
si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si,si.

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

LA DARRERA ENQUESTA.

4
Publicat el 19 de juny de 2010

S’ha dit i repetit que les enquestes electorals, si estan ben fetes , assenyalant tendències i òbviament no son  l’ escrutini. Però quan d’ una forma continuada es confirma  la previsibilitat d’ un determinat resultat, la reflexió dels estats majors de cadascuna de les possibles candidatures s’ imposa, molt especialment en aquelles que veuen confirmar-se  que les seves perspectives son dolentes o molt dolentes. Segons publica avui dissabte el Periòdic, CIU serà clarament la guanyadora de les eleccions de la tardor, incrementant el seu percentatge de manera molt significativa i  diferenciada del PSC, que continua perdent vots. El tripartit en general es trobà en clar retrocés, però es sobre tot ERC qui perd més escons, l’ enquesta pronostica la meitat dels actuals. Curiosament ICV-EUA manté una certa estabilitat a l´igual que ho fa el PP. Es confirma la desparació de Ciutadans i que cap nova proposta té possibilitats d´entrar al Parlament, així Reagrupament, apareix a l’ enquesta amb només un ú per cent  del vot. Aquest seria, segons el Periòdic, els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya que es faran a la tardor. Res de nou doncs més o menys, es confirmen el que deien les altres enquestes que des d’abril, diferents mitjans i Instituts demoscòpics, han anat publicant. Que avui es publiqui, un dia abans  en que moltes poblacions de la corona metropolitana té convocada la consulta per la independència no sembla causalitat. No m’estranyeria que es volgués donar un missatge “anti-convergent” als seus organitzadors. L’ estupideç del govern Zapatero, els seus enganys  sobre tot amb la crisi i l’ estatut, la manca de projecte que evidencia, afegit a les errades de l’ estratègia del PSC, expliquen la paradoxa  que puguin ser els capitans els que recullin els pitjors resultats electorals del socialisme català. Que tot aquest descontent afavoreixi principalment a CIU es també d’ allò més comprensible. El el que sembla més complicat d’entendre és que amb tot aquest embolic en que s’ ha transformat la política tant d’ aquí com d’ allà (amb els epidodis de corrupció, el”drama” de l’ estatut,  l’engany com a mètode,  la desorientació, la desafecció i la crisi de les institucions)  no es produeixi el col·lapse del actual sistema del partits polítics que molts (jo mateix) preconitzàvem. Tot i que encara hi ha molt per dir i fer abans, al menys en allò que es refereix a l’ aparició de un nou espai independentista potent, ara que encara podem ha de ser motiu d’ anàlisi i relexió. Hi ha algunes incògnites que encara no estan aclarides: Hi haurà candidatura independentista plural amb ganes de sumar?. Sembla que només el manteniment de certs errors dins d´aquest espai  i l’enrocament de certes posiciones explicarien la magnitud de la tragèdia que suposaria que quan la societat catalana més parla d’independència menys escons independentistes poden asseure’s en el Parlament. Hi ha en l´enquesta algunes notes positives: A) L’ importància del vot en blanc (11%) en que previsiblement hi hauria molts dels que donarien suport a la candidatura transversal. B) El grau de coneixement de Laporta, com sempre molt elevat. C) La valoració de Carretero amb una nota més positiva que alguns líders parlamentaris. D) I la més important: La meitat dels catalans  volen la independència i votarien si en un referèndum, si bé dos de cada tres consideren que encara no és el moment de convocar-lo, cosa que explicaria el comportament dels dirigents de CIU sobre aquesta qüestió.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

QUE N’ APRENGUI(N).

0
Publicat el 15 de juny de 2010

Tot i els resultats de les eleccions a Can Barça, penso que les expectatives polítiques electorals de Jan Laporta, tenen a hores d’ara les mateixes possibilitats que abans. El candidat Laporta, no és ni ha estat mai  un bon candidat per a guanyar les eleccions catalanes. Si que ho és per agrupar al seu voltant a bona part de  l’ electorat  independentista,  que o s’absté o vota majoritàriament altres opcions catalanistes. Aquest nou pol electoral, no pot ser la suma d’ ingenuïtats i de radicalismes infantils, sinó de electors madurs i pragmàtics  que no hagin renunciat a fer possible el que per a molts encara es un somni. Transversals sí,  però sabent que ideològicament, es situen en el  centre progressista, es a dir del centre cap a l’ esquerra reformista, amb components ideològics que van des del liberalisme social, fins a la socialdemocràcia, que enllaçen amb la millor tradició del republicanisme. Son els vots d’ allò que  havíem anomenat el catalanisme de progrés, que avui es troba orfe de representació, que participa en les consultes de la independència, però que sap que el camí no serà fàcil, ni d’un dia per l’ altre. Possibles lideratges com els d’en Laporta o altres, tenen  com a valor que poden consolidar aquest nou espai i saber d’ una vegada quants som, per així traduir-ho en força influent que participi directa o indirectament en la formació d´un nou govern  catalanista, plural, eficient, pragmàtic i clarament decantat a donar passos efectius i per tant legislatius, cap a la sobirania.  De les eleccions del Barça doncs – tot i les diferències -,  l’independentisme democràtic en pot extreure’n les següents lliçons: a) Que certs comportaments personalistes ,  són acceptats amb molta recança i fins i tot generen  oposició  dins el sector majoritari del cos electoral, però també entre els més propers al líder. b) Amb assessors externs i “spin doctors”, no n’hi ha prou. Ni són suficients, ni garantia que no es cometin errades. L’ independentisme democràtic ha de saber transmetre valors morals  i per tant no pot basar-se en una simple operació de marqueting electoral. c) Per tenir possibilitats, cal organitzar-se i desplegar-se per tot el territori  amb una organització transparent, flexible però  forta i cohesionada d) Els líderatges continuen essent necessaris, però sempre ha d’ existir  un partit, grup o coalició que organitzi les bases, que tingui un programa  coherent i que asseguri la participacióde les bases en les decisions. e) Un programa basat en el catalanisme de progrés, ha de ser pragmàtic i ha de tenir la voluntat d’ocupar la  centralitat política. f)  Cal una  estratègia per formar una majoria social a favor de la sobirania, amb voluntat d’ arreplegar a tots els independentistes, però també de convençer als que encara no ho son, evitant la divisió dels país en bàndols irreconciliables.  g) Finalment aconseguir tenir una imatge d’eficiència, de capacitat de gestió dels afers públics, d’estabilitat,  seriositat i honradesa. En resum, no deixar-se portar per l’ improvització,  ni la frivolitat, ni el tacticisme ni l’emotivitat de reaccions davant les ofenses o els atacs de l’adversari, ni tampoc deixar-se arrossegar  per “tics” adolescents de pensar que tot serà  fàcil. Queda poc temps, però hi han encara raons, base social, territori i lideratges que ho poden  fer possible. Es tracta només de posar-s’hi d’una vegada.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

PEDRAFORCA (POLLEGÓ SUPERIOR 2506 M.).

0
Publicat el 13 de juny de 2010

A dos quarts de nou ja em trobava impacient al  Mirador de  Gresolet. A les nou  i cinc minuts han arribat l´Eva, la Núria i l’ Abdi.  Hem  començat doncs a caminar a un quart de deu  i em molt poca estona hem arribat al  Refugi Lluís Estasen. De darrera del refugi surt el camí cap el  coll del Verdet, avui especialment humit i relliscós per la pluja caiguda els darrers dies. Fa un  dia de sol però ens sembla que aviat es taparà, com així ha estat. Passem per la canal del Riambau, amb  els seus grans blocs de roques, per després deixar el camí que continua cap a Set fonts. Agafem el corriol que s’enfila cap a la Balma de les Orenetes, per dins d’  un bosc de pi negre,  després prat alpí i finalment roquissar fins just el coll del Verdet on la boira ens comença a tapar. Grimpem per l’aresta embolicats per la boira seguint les marques de  color groc. Una vegada dalt la carena, fem primer el Cim Nord, després el de Canal Roja i  Grallera, per finalment remuntar cap el  Pollegó Superior, on tenim la sort que la boira comença a marxar, el que ens permet gaudir d’una esplèndida panoràmica de l’alt Berguedà, clarament delimitada per  les Serres del Cadí, d’Ensija, del Verd i  Port del Compte.  La tornada  la farem baixant  del Pollegó Superior fins l’enforcadura on agafem la tartera de grava que provoquen les lògiques caigudes i que ens porta al  camí  del refugi i a l’ inici. Tot plegat unes cinc hores i quart de pujada i baixada.

LA LAIETANA.

0
Publicat el 11 de juny de 2010

A finals dels anys seixanta, primers dels setanta, hi havia qui gaudia fotent-se de l’única entitat d’ estalvis  local  fent-la responsable dels mals d’una societat carca, provinciana, que es veia sotmesa al poder i als sectors benestants. Amb els canvis dels darrers anys, la Caixa  Laietana, no ha pogut lliurar-se  de crítiques i  facècies, a pesar  que ha acabat essent una més, amb els mateixos problemes que la resta, en que l’ optimització i racionalització dels recursos, ha  acabat forçant a parlar de fusions. Diuen que després de reflexionar-hi molt, els directius de Caixa Laietana han acabat optant per la fusió freda ( SIP) amb la “Caja de Madrid”, la que presideix Rodrigo Rato i on mou els fils la Sra. Esperanza Aguirre. L’ acompanyarà, entre d’ altres la valenciana  “Bancaixa” amb el vist i plau del President de la Generalitat de Baix, Sr. Camps. Un esdeveniment que  podem titllar de molt “popular”. A Mataró, gairebé ningú – sempre hi haurà excepcions -,  ha fet la més mínima menció a les males companyies  que els ha portat fins al que serà una fusió ben calenta, que té també com objectiu discutir l’ hegemonia  i el protagonisme de “la Caixa” d’ estel mironià.  Quan el SIP sigui història i quedi  la realitat  diària de l’  aquí mano jo, la reacció de la societat  mataronina –  si es que  hi queda algú -, ja no servirà de res. Que avui no veiem cues d’impositors davant les sucursals demanant explicacions, es un mal auguri. Estem davant d’  una absorció amb tots els “ets i uts” i per tant d’una pèrdua  de pes de la ciutat. No criticar la fusió  per “ sentit de la  responsabilitat”, és una excusa per no tenir de dir que qui hi guanya  es el  centralisme  de sempre i qui  mostra  debilitat es  la ciutat Mataró. Tot plegat ens ho hauríem de fer mirar.

Publicat dins de MATARÓ | Deixa un comentari

BON VENT I BARCA NOVA!

0
Publicat el 10 de juny de 2010

El retorn del vell concepte de l’ Espanya  de matriu castellana, està fent definitivament inviable qualsevol possibilitat de reconeixement de pluralitat cultural, lingüística i nacional  dins aquest Estat. Tot plegat  deixa sense fonaments uns dels pilars fonamentals del que ha estat l’ objectiu del catalanisme fins avui majoritari i  suposa el fracàs de l’intent més reeixit  de descentralització peninsular. Els defensors d’aquest retorn als orígens s’ han equivocat, sobretot perquè han triat un mal moment per a fer-ho. La crisi econòmica i l’ irrupció d’un catalanisme sobiranista cada vegada més majoritari, feia pensar que actuarien amb més suavitat i han optat per la duresa en el tracte. L’adéu Espanya  que proclamen els favorables a les consultes i els promotors de les iniciatives legislatives per un referèndum d’autodeterminació, per consolidar-se necessiten fer un salt qualitatiu: traduir tot aquest moviment  favorable a l’ estat propi, en escons parlamentaris.

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari

L’ AVI DEL CLOT.

1
Publicat el 9 de juny de 2010

Soc dels que penso que una dia o altre,  caldrà organitzar un gran homenatge popular i nacional al President Pujol, que haurà de ser molt plural i transversal. Jordi Pujol forma part de la història més recent de Catalunya i els seus actes vitals de militància, cívica, empresarial, patriòtica, partidària i governamental han influènciat a tota una generació de catalans. Recordo les pintades  que com  si fossin fites del camí,  trobàvem  a Ull de ter, Coma de Vaca o a la Vall de Núria i que  en la meva infantesa em feren preguntar als més grans, qui era aquell home  pel que es demanava la llibertat. Després i durant vint-i-tres anys va presidir el país. Tot i les possibles discrepàncies, no m´ha plagut mai, escoltar certes crítiques fàcils fetes des de la bona fe de certs militants de l´independentisme més abrandat.  Avui que fa vuitanta anys, em commou especialment el contingut del seu article al diari Avui, explicant la trajectòria del noi del clot i la necessitat que tots continuem “la llarga rastellera de petjades, sempre en la bona direcció”.  
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/06/ara_que_faig_vuitanta_anys_101151.php

Publicat dins de PERSONES | Deixa un comentari

VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!.

4
Publicat el 4 de juny de 2010

“Vergonya, cavallers, vergonya!” va ser el crit del rei Jaume I quan, a la batalla de Porto Pí, va voler avançar i ningú gosava seguir-lo: Era un crit exigint dignitat.  He vist perdre-la a gent amb els que m´he sentit unit per llaços d’amistat i  familiars. Avui per diverses raons em sento,  tal vegada com fa més de deu anys, especialment ferit. Hi han trajectòries que poden no semblar coherents i que potser no ho són. En un  país tant  petit com el nostre on l’ enveja i la gelosia forma part de  la nostre quotidionitat, no es pot pretendre que a tothom li agradi el que fem o que allò que ens sembla honest sigui entés per la resta. Amb tot això és pot conviure. Però no, quan són el producte de la falta d’honestedat i l’ egoïsme;  s’ actua amb nepotisme i prepotència; s’ utilitza l’amiguisme  per fins espuris i es participa en una xarxa de corrupció organitzada  que destrueix valors tant  preuats, com l´amistat i la familía, perjudicant als qui sincerament s’ estimen el país on viuen. Potser es per això, que avui  reclamo en veu alta, el mateix esperit que el Conqueridor exigia a la seva gent: “Vergonya, Cavallers, Vergonya!

Publicat dins de PAÍS | Deixa un comentari

“COALICIÓ INDEPENDÈNCIA”.

0
Publicat el 3 de juny de 2010

Amb l’ enquesta publicada ahir pel diari El Mundo, es confirmen les previsions de tendència de vot en les properes eleccions catalanes que són similars a les que fins el moment han  estat publicades (“Vanguardia, CEO, Público”). CIU guanya clarament. El tripartit no suma majoria. ERC perd un nombre important d’escons i la  resta de grups parlamentaris  queden amb similar representació, potser amb la única novetat de la desaparició  Ciutadans. També es confirma que no apareix cap nova força política i en conseqüència sembla que la candidatura de Reagrupament  – amb aquest nom o amb un altre de diferent -,  no obté representació. Naturalment falta aclarir algunes incògnites. La principal, es que passarà si  finalment s’ aconsegueix bastir una candidatura plural independentista amb candidats potents. Podria encara arrosegar els vots que  perd Esquera? Es podria  evitar  que part del vot útil  sobiranista  es decanti a votar CIU?. Es pot il·lusionar  la part del vot independentista que practica l’ abstenció?. Quina importància pot tenir el factor Laporta si finalment decideix donar el salt?. No tinc una resposta clara, però si la gent que encara pensem que es possible intentar-ho no ens hi posem amb urgència durant les properes setmanes, es pot frustrar l’ il·lusió de milers ciutadans que no fa gaire mesos  estaven disposats  a donar-hi suport.   

Publicat dins de POLÍTICA | Deixa un comentari