JORDI SURINYACH

Ahir el vespre vaig començar i acabar el llibre de Jan Laporta. Es llegeix ràpid i sense dificultat i  al menys serveix per a confirmar – si es que feia falta -,  el salt  a la política  de l’ actual President del Barça,  amb un partit nou, transversal,  que pretén incorporar a  Reagrupament i a molta més gent,  per atraure al milió de vots dels catalans que diu que estan a favor d´un estat propi. Laporta es defineix políticament  com a  catalanista, liberal  i progresista  i em sembla que pretén constituir una força que ocupi la centralitat política, una espècie de convergència independentista per entendren’s. No diu el nom ni en proposa cap,  però  el seu anàlisi parteix  del fet  que es  apreciable una important erosió de la legitimitat de gairebé tots els  partits catalans i que ara correspon renovar-los a fons si el país vol sobreviure  i tirar endavant. L’ aparició de nous partits, com el que proposa en Laporta – si fa bé les coses -, pot constituir una sèriosa advertència  pel  actual sistema de representació. Tal i com succeeix en altres  democràcies avançades,  la resposta dels actuals partits a la creixent desafecció ciutadana  ha estat del tot insatisfactòria, fins a posar en qüestió la  seva capacitat per  respondre a les demandes de la societat. La crisis del sistema representació, tal i  com a dit una persona tant poc sospitosa com el Notari López Burniol :  “no es manifesta necessàriament d’una forma abrupta i immediata, sinó que pot dilatar els seus efectes letals durant un llarg període de temps (…). Un Estat pot estar moribund i continuar funcionant aparentment com si res. Però es  comencen a detectar els signes de la malaltia, especialment a la perifèria que mostra ben a les clares l’absència d’un projecte compartit o comú de  la immensa majoria dels ciutadans de l’Estat”. La proposta de Laporta, cada vegada més explícita neix en aquest context,  en que també compta una crisis econòmica molt greu  i al que s’ hi pot  afegir la possibilitat que hi hagi  una sentència que doni el tret de gràcia a l’ edifici constitucional. A les nacions perifèriques de l’ estat, es comença a posar en dubte  el model institucional de l’estat, el  model territorial i  un sistema de representació política que  ha estat útil per a consolidar el “règim” de la restauració monàrquica,  però que trenta anys després ja no s’adapta bé a una situació de crisis profunda de valors, en especial  d’allò que afecta a la política.  Totes  aquestes coses, podrien accelerar la crisis el sistema de representació. Però  l’ “statu quo” pot encara recuperar l’ iniciativa   i a Catalunya hi la possibilitat de la sociovergència, el que explica  els recents moviments de Montilla  i de certs sectors de Convergència. Potser per això la proposta de Laporta  intenta no fer sang amb els actuals grups parlamentaris d’obediència catalana i sense dir-ho, defensa  un gran acord nacional, ja que més enllà de les declaracions unilaterals d´independència que hauria de proclamar el Parlament, la primera decissió dels nous diputats independentistes, serà  la de votar el  color del govern, decissió que caldrà fer d’ acord amb l’ interés nacional.  El temps  ens dirà si el nou partit independentista que en Jan Laporta ens  proposa  donarà els seus fruïts o com passa tan sovint en política, simplement s’ avançarà  massa a allò que tard o d’hora succeirà.

Abans que s’ acabi la  neu i aprofitant la bonança, amb  la més petita anem a passar el matí del dissabte a Font Romeu.  A les nou ja som a pistes per gaudir de les primeres hores en que la neu es manté amb condicions  més o menys normals.  Quedem  els dos bocabadats  en comprovar que hi ha qui s’entreté a fer salts aparentment impossibles amb les “tables” i els esquís “freeriders”. A partir de les dotze la neu primavera es comença a fer mot pesada  i al punt  de l’ una tornem cap a casa.  Diumenge pensava anar a fer una volta amb els esquís de fons pell Col de la Llosa,  però he  desistit prevèiem que la neu  no es trobaria en la millor de les condicions. Decideixo anar  fins a Prats i amb la companyia del “Guerra” i l’Ivan fer  a cavall la volta del Tossal d’ Isòvol, pel recorregut més curt. Sortida de dues hores i trenta  minuts sense cap problema,  tenint una  mica de cura a l’ hora de  creuar el Riu Segre – molt crescut pel desgel -, tant d’ anada com de tornada. 

Amb l´eufemisme que suposa la denominació territorial de la “Ribagorça Romànica”, deu  municipis de la Franja de Ponent  d’administració aragonesa (Areny de Noguera, Bonansa, Isàbena, Les Paüls, Montanui, Pont de Montanyana, Sopeira, Tor de La Ribera, La Vall de Lierp i Beranui),  i quatre municipis de la mateixa comarca natural però del principat ( Pont de Suert, Vilaller, Vall de Boí y la Terreta de Tremp),  organitzaran durant l’any 2012 els anomenats “Sky Games”. La darrera edició, es va celebrar a “Les Dolomites” (Alps Italians), havent estat el cerdà Kilian Jornet el guanyador de la competició més important. Aquests “jocs olímpics” de muntanya reuneixen cada quatre anys, els millors especialistes mundials, amb un programa de competició que compren cinc curses: la “Skyrace”, una carrera de resistència de 21 a 42 kilòmetres de recorregut amb un mínim de  2.000 metres de pujada acumulada; el kilòmetre vertical, carrera en ascens de 1.000 metres de desnivell; la “Skybike”, duathlon d’alta montaña; la “Sky speed”, carrera de velocitat per equips de quatre  corredors amb eliminatòries i la Skyraid”, carrera de relleus en diferentes modalitats. A part de la promoció que per l’Alt Pirineu pot suposar l’esdeveniment esportiu i muntanyenc, és un bon exemple de com es pot treballar des de camps ben diversos, en aquest cas l’ esportiu, per a fer possible una  col·laboració entre municipis que tenen la mateixa cultura i formen part de la mateixa realitat nacional, amb independència de  quina sigui l’ administració territorial superior que depenen. Com que hi han mitjans informatius que ho posen com exemple de col·laboració entre municipis de diferents comunitats autònomes “espanyoles”, amagant la cultura, tradició i llengua que les agermana, val la pena posar les coses al seu lloc, per afirmar  que allò que  mostren i confirmen és tota una altre cosa.    

Diuen que per fer un salt endavant, cal primer retrocedir uns passos per  donar-se impuls  i després fer una petita carrera per aconseguir així fer el bot més llarg. Ahir al matí, la segona part de l’exercici ha estat practicat pels afiliats de reagrupament. Després de l’ esperada salutació de Jan Laporta, no es pot dir que dins l’associació independentista hagin quedat les coses tal i com estàvem. Hi ha a un acord generalitzat entre els reagrupats  que si vol, sigui ell qui finalment encapçali la coalició independentista. Si d’aquí tres mesos es confirma l’ aliança – candidatura encapçalada per Laporta amb Reagrupament i més grups -, la coalició comptarà amb un lideratge compartit entre el  cap de llista electoral i el promotor de la nova proposta política. Sembla que amb aquest compromís, encara provisional, es pot donar per superada la crisi de finals de gener,  quedant pendents alguns serells que s’ hauràn de resoldre adequadament en les properes setmanes (programa electoral de la candidatura, possible  participació en un govern nacional i llistes electorals). La segona assemblea s’ha  celebrat doncs,  en un moment especialment important per a Reagrupament. Després d’una molt bona arrencada que va provocar moltes adhesions entre els descontents amb l’estratègia  d’ERC i CIU, l’ entusiasme havia anat minvant tant per una deficient explicació de la crisis, com per  la latent polèmica interna al voltant de  la conveniència o no d’aliar-se amb Laporta i també per una certa sensació que el projecte no estava aconseguint el suport esperat. Una dinàmica que  amb aquesta segona assemblea, es pot haver variat, per una única raó, haver  fet allò que sempre es més intel·ligent i  senzill: Parlar clar. En Joan Carretero, amb el seu peculiar estil, ha  demanat   prioritzar l’ eficàcia en les decisions, recuperant l’iniciativa  política que per diferents raons  en els darrers dos mesos s’ havia perdut, expressant sense embuts que qualsevol organització que vulgui ser útil  ha de  fer compatible els processos de democràcia interna amb l’ eficàcia.  I això suposa acceptar que un  moviment generador de canvis necessita dels millors, del lideratges morals, però sobre tot dels electorals que sumen sufragis.

A Mataró  finalment hi haurà consulta sobre la independència el proper 20 de Juny. Es tracta d’ una  convocatòria que té riscos, potser el més important és el perill d’ una baixa participació. L’ experiència  demostra que ha estat més alta en els  pobles petits i  mitjans i sobre tot allà on predomina l’ electorat que voten partits d’obediència catalana. A Mataró som més de 115.000 habitants i els vots a CIU, ERC, CUP i altres, en el millor dels casos suposen només un 40% dels vots. També compta i molt, el paper que pugui tenir-hi el consistori local. Si és de suport,  els vots s’incrementen, però a la capital del Maresme, està assegurat l’obstruccionisme dels regidors del PSC-PSOE i del PP, que sumats són majoria. Finalment, es necessitarà un nombre  elevat de voluntaris i una direcció executiva de l’ esdeveniment que sigui eficaç. Amb tants inconvenients, val la pena entossudir-se en una convocatòria  de  resultat tant incert?: La raó  per donar-hi una resposta afirmativa és que començar a ser hora de confirmar,  allò que tant hem repetit que som un sol poble. El Mataró del segle XXI,  és el resultat de fortes migracions. La dada més positiva de tot plegat, és que hem sabut evitar durant aquests anys, que es consolidessin comunitats diferenciades. Que tot i ser cert que els ciutadans de Mataró i de moltes ciutats del país, tenim usos lingüístics diferents  i  una  pluralitat  de respostes quan i se’ns pregunta sobre quines identitats sentim compartides, tots estem d’ acord que com a  ciutadans tenim el dret a que se’ns pregunti  lliurement i sense entrebancs, sobre quin futur col·lectiu volem tenir com a catalans. Si  la gent de “Mataró decideix”, fa les coses bé , tal i com espero,  pot  haver  un bon resultat, que  servirà per a confirmar  que quan diem que som un sòl poble no utilitzem un tòpic  buit de contingut. Es per això que l’ atreviment d’ organitzar la consulta per la independència, encara que només sigui per aquesta raó,  ja és un primer èxit. (Article publicat al diari EL PUNT)

A les nou del matí aparquem el cotxe al costat de la  Creu del Cabrer a la base de l’antiga estació d’esquí dels Rasos de Peguera. Pugem  directament per una  de les antigues  pistes i  en  trenta cinc minuts arribem  al Pedró dels Rasos on trobem un vèrtex geodèsic i un pessebre del Club d’Esquí Berguedà. Baixem ara per entremig dels arbres, per agafar després, una altre de les pistes fins el  Pla de les Collades. Ara pel mig del bosc ens enfilem fins els Rasos de Dalt o Salabardar (2.077 m.), on un màstil amb la senyera presideix el cimal. La baixada cap el poble de Peguera, el fem pel mig d’ un bosc espès tot seguint una traça de raquetes que ens portarà, després d’ un llarg i pronunciant descens, als Plans de Peguera, on tenin una immillorable vista del  poble miner desert i abandonat, amb el Roc de Peguera ben omnipresent. Tot just  han passat dues hores i mitja des de l´inici i es el moment de recuperar forces. Preveiem que la tornada als Rasos serà fàcil, però com que  no som excessivament espavilats, abandonem l’ ample camí i sense adonar-nos  ens trobem altre cop al mig del bosc on aquesta vegada patim  de  de valent. Fins a dos quarts de tres de la tarda no aconseguim arribar al cotxe, fent una llarga marrada de més de dos hores que no havíem previst , que ens han deixat sense forces i en el que hem suat de valent per sortir  del bosc. Quan més cansats ens trobem, tenim la sort de retrobar la traça perduda  i  trobar una  de les instal·lacions de l’ estació d’ esquí,  que en forta pujada ens acosta  al punt d’ inici. 

No crec que les enquestes, configurin possibles resultats electorals a set mesos vista. Tot i que són “maquillades” abans de ser publicades, assenyalen gairebé sempre tendències de vot. L’enquesta de “La Vanguardia” del passat diumenge,  detecta que hi ha una gran descontentament de bona part de l’ electorat cap el govern tripartit  i que qui en pot  sortir més perjudicat es ERC. Dues dades que tothom s’ensuma des de fa temps. Tampoc es cap sorpresa que CIU sigui la més ferma candidata a la victòria, més per omissió dels que ara manen que per mèrits pròpis. Pel que fa la resta de les forces polítiques no es percep canvis substancials.Tot  i una petita pèrdua del nombre de diputats socialistes, tant el PP com la gent d’ iniciativa, sembla que aguanten la possible  onada convergent. L’enquesta doncs, confirma dades que fa temps que s’ intueixen, especialment que hi haurà canvis importants  en el bloc  electoral que vota en clau catalana i que no hi haurà alteració en el bloc del que voten en clau espanyola, excepció feta  del resultat de “Ciutadans”, que tothom  pronostica  que no obtindrà representació parlamentària. Segons la mostra demoscòpica, no hi haurà un nou espai  independentista, malgrat  la feina feta ens els darrers mesos per Reagrupament, les intencions encara poc explicitades  de  Jan Laporta, la multiplicitat de plataformes  sobiranistes i el “xup-xup” de les consultes independentistes. Aquesta em temo, és la part més “maquillada”  i “cuinada”. La Vanguardia,  mai ha estat  favorable al naixement d’ un  nou espai electoral rupturista i post constitucional, però no tot s’explica per les males intencions de certs editors, pel que  faríem bé d’advertir alguns perills. L’ independentisme democràtic  pot acabar per pagar un preu molt elevat si continua amb l’ indefinició  sobre quin serà la cara visible del cartell i si els cridats a  coaligar-se continuen els seus incomprensibles jocs malabars, que podrien  portar al país al  lloc d’inici  d’ara fa trenta anys: Majoria qualificada de CIU amb una  ERC desprestigiada i debilitada amb nul·la capacitat d’ influència. La novetat ara, podria ser que fos l’ existència d’independentistes orfes d’ una representació important, estupefactes al comprobar com a bona part de l’ electorat possible podria acabar optant pel vot útil. La tendència que detecta l’ enquesta , malgrat  els retocs,  és que l’ electorat més procliu a votar el nou espai, encara no  percep que hi hagi una opció sòlida sobiranista, doncs el que es mou en aquest àmbit en aparença està massa atrafegat amb especulacions, discursos i amb “llistats telefònics” i  molt poc a  proposar solucions concretes a la crisis, a  les nevades i a la resta de problemes quotidians dels catalans. Són electors que  voldrien respostes clares de l’ independentisme democràtic als problemes d’ara, per evitar-se allò de més val boig conegut que savi per a conèixer. I som a temps?. Honestament crec que si, més quan hi  han mostres que confirmen que amb un candidat fort, amb idees clares i amb propostes creïbles, hi ha vida electoral.  Només cal  definir “el com” ,  doncs “el que”, versió “llistat telefònic”, serveix només per entretenir el personal a l’espera que arribi “el qui”. L’independentisme democràtic necessita d’un lideratge real i no tan sols virtual,  doncs  ben reals i poc virtuals son els problemes del país. Que tingui els fonaments en la centralitat política, amb voluntat d’ esdevenir la clau de volta de la política catalana. La transversalitat no vol dir absència de propostes, sinó disseny d’ una estratègia que permeti sumar-hi com a  més gent millor.  Això potser es el que ara ens fa més falta, si volem contradir els resultats “cuinats” de segons quines enquestes.    

El proper dijous, “Reagrupament-Mataró” organitza el seu segon sopar al Restaurant “Caminetto”. Aquesta vegada, compta amb l’ assistència del filòleg, historiador i membre de la Comissió de la Dignitat, Toni Strubell, que parlarà de les eleccions decissives del 2010. El convidat es autor de diversos llibres: “Sunyol, l’altre President afusellat”, amb Carles Llorens i Josep Maria Solé Sabaté, l’ assaig “El cansament del catalanisme” i una biografia: “Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres”. Ha estat coautor d’una guia de Catalunya publicada en anglès i ha participat en el llibre col.lectiu “L’autoestima dels catalans. Un valor a recuperar” i “Les mentides del PP”. Darrerament va publicar “Un català entre bascos” i  més recentment  “El moment de dir prou. La manifesta incompabilitat amb Espanya”, prologat per Francesco Cossiga, que ha estat publicat  en castellà emb el títol de “Hasta aquí hemos llegado. Claves para entender el hartazgo de Catalunya con España”. En aquest darrer assaig, Strubell denuncia la flagrant anormalitat en què viu la nació catalana i l’ inacceptable tracte que rep de l’Estat Espanyol, essent del tot necessari que l’independentisme democràtic organitzi una candidatura plural, amb l’ objectiu d’obtenir el major nombre de diputats per a promoure una declaració unilateral d’ independència des del mateix Parlament de Catalunya.

Sempre m’ha sobtat aquest sentiment. Per copsar el seu significat, cal observar el fenòmen. A qualsevol hora i lloc no tardarem a veure parelles, que mostren el seu enamorament acaronant-se. La forma com s’agafen o abraçen. La curiosa insitència en mirar-se els ulls. La manca de repugnància davant la proximitat d’un alè o de determinat olor corporal no sempre agradable, indica objectivament  que les facultats crítiques dels afectats per la malaltia romanen del tot adormides mentre persisteix el fenòmen. Per poc que aprofundim sobre la questió, confirmarem que la personalitat dels amants es troba en una  complerta osmosi, tal vegada com si hagués una clara interpenetració de sentiments de tanta profunditat que si hom intenta observar-ho des de la distància no aconsegueix entendre. Tothom ha caigut en  el parany i s’ha passejat agafat de la mà d’ algú amb tendressa i xiuxiuejant a cau d’ orella paraules que en aparença tenen coherència. Finalment, despertats els amants de l’ encanteri, han obert els ulls i movent els llavis, s’han preguntat: “M´estimes?”. Confirmant-se així que el secret que s’amaga darrera l’ amor, revela simplement un dubte.   

A l’ any 1992, com a conseller comarcal del Maresme vaig participar activament en la creació del Consorci  de l’ Espai Natural  La Conreria-Sant Mateu-Céllecs, avui amb el nom de Serralada Litoral. Sempre que tinc ocasió, intento anar-hi a caminar. Avui, amb la companyia d’en Joan a qui he començat atabalar amb que tenim pendent l’ Aneto, cosa que hem recordat després de trobar-nos els germans Payà  anant cap el Burriac practicant el “nord walking”. Hem sortit d’una  mica més amunt del Manantial de Can Modolell de Cabrera de Mar,  on hem deixat el cotxe just en el trencant del camí que porta a  Mont Cabrer, ben disposats a fer la travessa  que enfila la carena  principal de la serralada, sempre per  sobre de les valls de Cabrils i Vilassar de Dalt i ofereix  durant gairebé tot el trajecte una magnífica panoràmica del sud del Maresme i de bona part del Vallés. La ruta transcorre pels Colls de Gironella i del Porc, fins arribar al dolmen de la Roca d’en Toni  i a les planes de Can Boquet, per finalitzar a la contrada  de Sant Mateu, sobre de Premià de Dalt, amb  el turó,  la font i l’ ermita del mateix nom. Unes quatre hores i quart d’ anada i tornada. 

L’independentisme democràtic està en un atzucac, ha deixat de ser marginal en la societat catalana i es conscient que el debat sobre la indepèndencia està  fent forat dins del catalanisme polític, de tal manera que pot fer el salt a la política, més enllà del que aparentment han representat els diputats d’ ERC en els darrers anys,  amarant de sobiranisme  conseqüent  el debat parlamentari, forçant al catalanisme convergent a desdir-se de les seves tradicionals indefinicions  i esdevenint la  peça clau d´un govern de la Generalitat que tingui en la declaració unilateral de la independència un  objectiu prioritari. No s’ entén doncs com estant a un pas d’ encetar el procés, hagin anat apareixent dubtes vitals als promotors d’ aquest nou enfocament , que si ben aviat no hi posen remei,  pot frustrar l’ esperança generada, per causa d’ una barreja d’ incerteses i de falta de previsió, afegida a l’ espera del “messies” electoral, que  ens pot acabar per estabornir intel·lectualment, fins a no saber destriar el grà de la palla, d´una estratègia i una política d´aliances encara per definir.  Tot plegat, pot acabar com el mite de Narcís, quina  bellesa enamorava a tothom i que embadalit per la pròpia imatge reflectida a les aigües en  extasiada contemplació, d’ altre banda ben estúpida,  va   llençar-se a dins produint una mort  que només va deixar per la posteritat una bella però inútil  flor.

M’ han dit que l’ Acte d’ Estat organitzat ahir a Sabadell, pretenia exercir una certa pressió entre les diferents corrents independentistes per que fessin tot el possible per assolir una gran coalició independentista . Potser per això, s´havia creat certa expectació i  el teatre era ple de gom a gom, a l´espera els assistents del que allà es pugues insinuar o dir. Cap dels oradors van sortir del guió prestablert i cadascú va anar a la seva. D’ eleccions i de candidatures transversals, l´únic que en va parlar, fou en Joan Carretero. Els altres – potser amb l’excepció de Josep Guia que va estimar-se anar per verals més perifèrics -, no van acabar de concretar res,  tot i que potser feren els discursos més entusiastres i abrandats.  La cirerereta del pastís “transversal”, fou l’aparició “virtual” de Jan Laporta, en el seu paper de “candidat desitjat” i nou pal de paller de l’ independentisme democràtic. Com que els catalans, ja se sap que ens perd l’ estètica, molts van sortir del teatre, aplaudint les florides inconcrecions d´alguns, això sí amb el ferm propòsit i   desig que la candidatura unitària es concreti ben aviat i que l’ anomenat “Acte d´Estat” no es quedi amb una altre anecdòta. Més que organitzar un “Acte d’ Estat” el que ens cal és concretar un “Pacte d’ Estat” en forma de coalició electoral. No queda massa temps i els cridats a coaligar-se  hauríen de ser conscients que tenen la responsabilitat de no generar  una nova frustració.     

Era més que previsible que es publiquessin articles i editorials dedicades a blasmar de les consultes sobiranistes del passat diumenge al·legant baixa participació, tal i com de forma premonitòria Salvador Cardus,  va explicar el mateix diumenge, avisant que hi hauria qui en comptes de mirar la lluna es quedarien embadalits amb el dit. Es  cert, que un vint per cent de la participació no es una xifra menyspreable en unes consultes organitzades des de la societat civil i sense el poder de les institucions darrera. Ara bé, també ho és, que s’ ha comprovat un cert esgotament davant la repetició de la proposta, sense cap més nou afegit que pugués augmentar les ganes de participar-hi. Hi ha qui no ha trobat utilitat pràctica al procés de consultes més enllà de l’ estrictament pedagògic. Un exercici  repetit,  pot esdevenir un gest sense masses al·licients, sinó es comença a treballar per aconseguir que el procés incideixi directament en la modificació de certs comportaments polítics i sobre tot canviant els que fins ara han estat els principals actors. Això no impedeix que es pugui convocar una tercera tongada, sempre que es tingui  clar que per augmentar la participació i l’ èxit, es necessitarà d’un referent polític més clar, que faci que els convocats vegin real la possibilitat, que en el proper Parlament, hi hagi una majoria alternativa i plural que pugui fer possible que les consultes puguin esdevenir referèndums vinculants. La paradoxa de tot plegat és que mentre l’ organització de les consultes s’ han  extés com a taca d’ oli per a tot el territori, les enquestes publicades,  encara no detecten una alteració significativa del mapa polític. Reagrupament, diem-ho clar,  no ha acabat d’arrencar, per la barreja dels darrers fets interns, la poca cintura política demostrada davant els altres grups independentistes disposats a sumar, algunes de les auto proclamades “icones”, masses esencialismes i l’interminable espera  a  Jan Laporta,  com si aquest  fós l’ únic que augmentés exponencialment la perspectiva de canvi. No ha existit en els darrers mesos,  un lideratge “nacional” clar, amb voluntat de transcendir els limitats marcs de les noves associacions i  de certes capelletes, pel que ara  a corre cuita, caldrà intentar posar-hi ordre. Si ho aconseguim (Rcat, Suma, Laporta i molts altres) serem a temps de donar el tomb, sempre  que hi hagin més coses que l’ expectació  creada per una nova pàgina web. Es l’ hora de les propostes concretes, el més transversals possibles,  però que sobre tot interessin a la majoria del país. El màrqueting, l’ estratègia, el disseny i l’ imatge són els millors additius, però começa a ser hora que ens dotem de sustància i de força organitzada.