JORDI SURINYACH

El que dona consistència i fortalesa a una nació, són  un conjunt de petites coses que reforcen uns valors que al llarg de la història conformen una identitat col·lectiva i una manera singular i pròpia d’ expressar emocions i entendre el país. Tot això devien pensar els amics de la Colla  3/4 de 8 de Mataró, quan fa trenta dos anys van començar a organitzar , amb la participació de familiars i amics  el que ells anomenen la “travessada” del Montseny ( d’ Aiguafreda a Riells), tradició que han anat passant de pares a fills i que aquest dissabte vam tenir el goig de participar-hi.

Sortim a dos quarts de sis del matí  d’ Aiguafreda ( fa escassament una hora que a hem agafat l’ autobús a Mataró). Encetem el camí amb el frontal  ja que no començarà a aclarir el dia fins passat el Tagamanent. Quan comencem a trepitjar el Pla de la Calma,  el paisatge que ens envolta amb el teló de la carena pirinenca al fons, fa que en Joan comenci a encetar el seu peculiar crit de guerra del… quin país!.  El fred  i el vent del nord anuncia que en poques hores la neu vestirà de blanc  les valls i  els cimals del nord. Comença entre nosaltres el concurs d’indentificar-ne els cims. La conversa continuarà fins a Collformic on farem una primera parada i on l’ organització serveix  el primer avituallament. Iniciem la pujada al cim del Matagalls que fem amb rapideç, on gairebé no ens aturem,doncs el vent  bufa amb força, cosa que ens  impedeix estar-hi amb comoditat. Ens refugiem a la fageda de baixada que ens porta al   Coll Pregon, on una innocent caiguda de la Marta, ens farà baixar-la a coll i bé fins l’ aparcament de Sant Marçal, on serà traslladada d´urgències a l’ Hospital de Sant Celoni. Sembla que el diagnòstic és trencament de tíbia i peroné. L ensurt del dia ens impedeix fer els Castellets fins a les Agudes. Tot plegat ens ha endarrerit massa i malgrat que les forces avui ens acompanyen, decidim  anar fins a Coll de Te per la carretera per trobar el camí que ens portarà a Santa Fe. Optem per  la ruta fàcil cap a Riells, que per dins d´un esplèndid bosc de faigs,  castanyers i alsines ens porta al trajecte final on el debat “convergent reagrupat” puja de volum, fins el límit que l’amistat patriòtica suporta. Ens trobem al restaurant on  la ” Colla” ens demana participar al concurs literari,  en el que amb més voluntat que enginy, expliquem “poèticament” les vivències de la jornada. Després, lliurament de premis i  medalla commemorativa i retorn amb autobús cap a  la ciutat de les santes, on arribem  a les vuit de la tarda. Sortida feliç amb una excel·lent companyia. Tota una lliçó de saber fer de la colla de tres quarts de vuit. Felicitats i que la travessa, l’ amistat i el país ens duri molts anys més. 

Ahir 26 de novembre, els Reagrupats del Maresme ens vam reunir en assembla informativa  per a preparar l’ assemblea constitutiva del  proper 14 de gener i presentar i començar a debatre  com s’està fent l’ implantació territorial a la comarca amb la constitució de les primeres delegacions locals. Un primer pas es fa el dissabte 28, amb l’obertura oficial de la nova seu del Maresme, anomenat “L’Altell” i situat al carrer Pare Fita número 92 d’Arenys de Mar. Encara no fa dos mesos de la Primera Assembla Nacional de Reagrupament i el creixement sofert en  associats, constata que l’organització per comarques, ja no no assegura  amb eficàcia la  presència de Reagrupament en tot el territori, pel que ha estat necessari  dotar-nos d’ una organització més  eficient a partir d’àmbits de treball,  però sobre tot del desplegament de les delegacions locals. Els de Mataró, encetem  les activitats de la Delegació  amb els “Sopars de Reagrupament”. El primer es farà el proper 10 de desembre a la seu dels Capgrossos de Mataró,  amb la presència de Salvador Cardús que parlarà de la regeneració democràtica. 

En el bloc del GOB de Menorca,  es reprodueix  una cinta de super 8   de com era Cala Galdana el mes  Juliol de l’ any 1968. Dura poc més d´un minut, però serveix per  veure la cala verge d’ edificacions , sense els actuals hotels ni els nombrosos  apartaments que li han canviat radicalment  la seva fisonomia. L’ especulació urbanística i el poc respecte als paratges naturals ha estat la tònica dels darrers quaranta anys. Tot va començar durant el franquisme però la democràcia constitucional tampoc ha pogut o no ha volgut aturar-ho.

http://www.youtube.com/watch?v=xi2-4p1aXkw&feature=player_embedded

L’impacte dels afers de corrupció i el clam a favor de la regeneració política es tant important, que està aconseguint alterar l’agenda politica catalana. Ara, correm-hi tots, el que ha estat immodificable durant els darrers trenta anys de democràcia estatutària, es vol resoldre a corre cuita, modificant  alguna  llei per finalment no canviar res.  En Salvador Cardús en feia referència a l’Avui del passat diumenge.

(http://paper.avui.cat/article/dialeg/1627/no/ens/alimenten/molles.html ).

Com que ningú vol ser acusat per l’adversari,   d’ endarrerir certes reformes que simulin un aparent  canvi, els liders dels grups parlamentaris – del govern i de l’ oposició -,   diuen que ho volen  fer amb consens. Crec que es tracta d´una  estratègia pueril, que preten portar a l’adversari al límit de l´acord, conscients que qui aparegui com a responsable del trencament en pot sortir perjudicat. Tot plegat em fa sospitar que no hi ha una real  voluntat política de modificar res. Qualsevol  reforma electoral, ha de contemplar les eleccions al parlament , però també  les de regidors als Ajuntaments i les de segon grau que afecten a les diputacions avui  i potser en el futur  a les vegueries. Una reforma que fa imprescindible un nivell de consens polític elevat i que exigeix una majoria qualificada  tal com exigeix l’  estatut vigent. Si realment  hi hagués voluntat política, s´hauria de començar reconeixent  que  no hi ha temps material per a fer-ho. El debat però té elements positius, finalment la qüestió s’ ha posat sobre la taula i caldrà donar-hi una resposta.

El principal  problema rau en que si volem  regeneració i confiança no n’ hi ha prou en reformar la Llei electoral. Aquesta és una condició necessària, però  ni de bon troç és suficient. Qualsevol modificació,   haurà de tenir en compte els criteris que figuren en l’ estatut vigent. L’ article 56, diu que el sistema electoral haurà  de ser proporcional i assegurar la  representació adequada de tota la zones del territori. Una circumscripció electoral única per a tot Catalunya igualaria el valor del vot individual a tot el territori i probablement faria augmentar la proporcionalitat entre vots i escons, però no es compliria el mandat estatutari. No hi ha coincidència entre els experts, sobre com fer  compatible la circumscripció única i el mandat d’assegurar una representació adequada del territori. Personalment em sembla que introduir el doble vot a l’ estil alemany , vots per districtes uninominals ( comarques , sub comarques de l’ entorn metropolità i districtes a la ciutat de Barcelona i vots a  una llista  per vegueries i/o nacional,  incloent el vot preferent  és una de les millors solucions, doncs s’ evitaria la  llunyania entre votants i representants; l’ actual  manca de responsabilitat individual dels electes i les pràctiques endogàmiques dels partits. El doble vot faria que hi hagués al Parlament diputats elegits d’una llista per vegueria  i diputats votats personalment. Dos tipus de vincles amb l’electorat diferents. La reforma però, ens quedaria coixa si aquests mateixos criteris no s’ apliquessin en les eleccions municipals, llista oberta en municipis de menys de 25.000 habitants i doble vot als municipis més grans, amb formació de districtes uninominals. Si tot aquest procés es vol fer bé, ha d’ haver un acord polìtic en aquesta legislatura, però la reforma s’ ha d’ efectuar amb  temps suficient i per tant la redacció d ela LLei s’ ha de deixar per la propera. Una nova legislació electoral  requereix el suport de dos terços dels diputats de la cambra catalana i per tant, per aprovar-se caldrà comptar amb l’oposició. El pacte doncs  no es senzill.  S’ equivocaran els actuals parlamentaris,  si  per qüestions conjunturals simulen que es vol la  reforma  i al final no n’ hi ha. La política catalana està en una crisi ascendent. Per  tant, ja no s’ hi val  fer jugades de curta volada amb una cosa tan seriosa com la  reforma electoral que forma part de la regeneració democràtica. Un amic,  que milita en l’ abstenció, em diu que a ell no li  calen llistes obertes, sinó “incendiàries”. Seria bó que els nostres diputats tinguessin en compte aquest creixent estat d’ ànim.

El gust dels catalans  per l’ estètica, es confirma amb aquesta afecció  que tenim  als debats estèrils.  Dilluns passat, hi havia qui  es preguntava amb un nivell més aviat alt d’ ingenuïtat,  si era coherent que Johan Cruyff,  es convertís en el nou entrenador de la selecció catalana de futbol, quan no parlava  català ni tan sols a l’ intimitat. Òbviament que ajudaria molt, que fes tan lloable  esforç el més aviat millor, però  la  feina més   útil que pot  fer ara en  Johan a favor del seu país d’adopció, no és  la  de reforçar la normalització de la llengua pròpia, sinó el de donar  notorietat i repercussió internacional al dret de la nació catalana a  tenir seleccions  pròpies, cosa que hauríem de saber aprofitar i no menysprear. La caverna espanyola, com sempre,  ben aviat ho ha entès i no tardarà a posar dificultats al que és una proposta intel·ligent que  pot donar  conèixer al món les raons del nostre conflicte amb l’ estat. Un altre fet,  aparentment  allunyat del primer, confirma la nostre candidesa  en qüestions d’ estètica. Naturalment que no hi ha res a dir a que hi hagi supervisió internacional a  les consultes per l’ independència, convocades en més de cent municipis pel proper tretze de desembre, si no fos que per ara només comptem amb la presència de diputats europeus d’ Irlanda del Nord, Corsica i Sardenya. Suport que hem d’agrair i apreciar, però que no ens hauria d’ impedir reconèixer  que  obtindríem  molta més  repercussió i avançaríem cap a l’ objectiu amb molta més rapidesa, si hi hagués també l’ assistència de personalitats polítiques estrangeres amb reconeguda influència internacional. Com sempre, sortirien grups de  patriotes mirant-se  amb lupa els  “currículums” i l’  adhesió  al dret d’ autodeterminació dels pobles dels supervisors. Però amb els “Cruiff” de la diplomàcia internacional,  la majoria valoraria molt positivament  la feina feta.   

(Article publicat al PUNT).

El debat sobre el malbaratament dels  recursos públics està a l’ ordre del dia, en un context polític, en que els casos de corrupció,  posen  el dit a la  nafra del que sembla un descontrol dels diners del comú – ho ha dit la sindicatura de comptes -,   el que obligaria a establir  mesures preventives, quan es tractés es decidir  com es gasten i amb quina prioritat. Un bon exemple  del que dic, està succeint aquests dies a Mataró. Més enllà del debat sobre  si cal  conservar  o no l’ antiga Nau de Can Fàbregas, els mataronins hauríem  d’ escandalitzar-nos que es dediquin gairebé un milió i mig d´euros, a pagar els treballs de desmuntatge d’ un edifici que fora  del seu lloc no sembla que mantingui cap dels valors  que en va justificar la  protecció.  Es un cas de malbaratament concret, que aquests dies  s’ ha fet visible i que  hauria d’haver provocat un  daltabaix  considerable  a la ciutat. Sorprèn que  no passi res, tal vegada  com si  tant elevat dispendi, en època de crisi,  corrupció i deslegitimació de certes pràctiques administratives, estigués plenament justificat. Aquest  silenci de cementiri, de  bona part de la ciutadania,  és el resultat ben concret  de la desconfiança i la desafecció generalitzada  ben present a la nostre societat i de la pèrdua de credibilitat dels nostres ajuntaments. Només una minoria ciutadana, és  manifesta preocupada per un l’ús  indegut dels  diners de tots,  que està fent el govern local tripartit. No té cap justificació ni sentit, que es malgasti  un sol euro, en un trasllat   inútil  que ningú  ha exigit, demanat o reivindicat. El desmuntatge de la nau i les peces resultants d´aquest gran trencaclosques,  seran traslladades i emmagatzemades en un solar a Vallveric, en espera  que d’ aquí uns anys es decideixi o no, endegar la  reconstrucció de l’ edifici  en un altre lloc. Si els futurs responsables de la ciutat,  decideixen  que les prioritats  en els anys que vindran són unes altres,  el que  quedi de l’ antiga nau, serà el testimoni mut  d’ on pot portar-nos la prepotència  de certs electes.

(article publicat a la web Capgros).

Us adjunto l’ enllaç on podreu trobar i  reproduir el   vídeo elaborat per Jaume Claramunt,  amb el nom “Catalunya escapçada”, que commemora que demà farà 350 anys que França i Espanya van signar el Tractat dels Pirineus, on s’ establir  la cessió  a la corona francesa dels territoris del comtat del Rosselló (que incloïa el Vallespir, el Conflent i el Capcir) i mitja Cerdanya, el que ara encara anomenem la Catalunya Nord. Recordar el passat comú i els llocs de la memòria col·lectiva,  ens pot ajudar a  reflexionar sobre quin  volem que sigui el nostre  futur nacional.
 
http://www.vimeo.com/6666784

El 13 de desembre  hi haurà qui podrà anar a votar sobre l’ independència d´aquest país. El vot no serà decisiu ni vinculant. Tampoc hi haurà una convocatòria oficial ni institucional. Però de ben segur que les  consultes  convocades “privadament” tornaran  a posar nerviosos als de sempre. A la comarca del Maresme seran cridats a votar,  els residents de  Tiana,  Canet de Mar, Premià de Mar, Arenys de Mar, el Masnou, Sant Pol de Mar, Argentona i Vilassar de Dalt.   Després de l’ èxit d’ Arenys de Munt, de totes les maneres possibles i utilitzant tots els mecanismes legals que tinguin a l’abast, hi haurà qui voldrà aigualir  el dret dels ciutadans a ser consultats sobre  el que sigui. La resposta més útil serà   fer un nou pas endavant, amb dignitat i patriotisme, a través del gest senzill i simple d’ anar a votar.  El nostre argument  a favor del dret a vot, serà preguntar-nos  si les raons dels seus impediments són els possibles  resultats. L’ Estat Espanyol té por   a la democràcia?.