JORDI SURINYACH

El  passat  13  novembre,  jo i  dos companys més, varem remetre una carta al company Antoni Soy, en la seva condició de President de la Secció Local de Mataró a ERC. Com que es fan interpretacions que no s’ ajusten amb el seu real  contingut, val  la pena,  que qui  tingui interés,  pugui llegir-la íntegrament i fer la crítica i/o reflexió que lliurement vulgui amb coneixement de causa. La carta diu així: “Benvolgut company: Els sotasignats, militants de la  secció Local d’ ERC,  hem vist amb certa estupefacció com darrerament els mecanismes de participació  pel que fa al funcionament de la vida interna  de la secció Local s’han anat deteriorant. Les Assemblees Locals són convocades molt de tant en quant. Els acords de les executives locals no són comunicats als afiliats  i  es desconeix la data de les reunions pel que es fa inviable que qualsevol militant hi pugui assistir amb veu a les mateixes. Finalment no hi ha cap més  àmbit de treball ni de debat partidari,  pel que tot queda en mans només de l’ executiva Local i d’ una assemblea que es reuneix molt esporàdicament. Cal  afegir que les teves responsabilitats en el govern català, de ben segur  impedeixen que la teva  dedicació a la secció Local no hagi estat la que seria desitjable i convenient, qüestió que seria bo  intentessis  esmenar. Que visquis  a la localitat d’ Argentona, de la que fins fa poc fores l’ Alcalde i que la teva relació amb la vida local mataronina sigui inexistent, no ajuda a que el missatge  arribi amb la força  i credibilitat necessària per a reforçar el nostre projecte, ans al contrari, dóna la imatge d’ absència d’ integració i de llunyania de l’organització envers la ciutat. D’ altre banda, i aquest es el tema que més ens preocupa,  el balanç  no massa brillant del compliment del pacte municipal i  la poca repercussió que té la  gestió dels nostres regidors  fa que  les posicions i  l’ accent  republicà  en el dia i dia de la gestió del govern municipal  es  vegi enterbolit,  amb la pèrdua de perfil polític que suposa. Ens fa mal  dir-ho, però ni apareixem  com el grup independentista ni tampoc com el   grup de l’esquerra.  Els nostres electors ens veuen com una marca blanca més del PSC, disposats   a acatar en tot moment les seves ordres i no posar cap entrebanc a les seves decisions. El mal en aquest cas no ve d’Almansa, sinó de  que mai vam acabar de fer  un anàlisi acurat del que havia  estat, no hem d´ amagar-ho, un mal resultat en la darrera contesa  electoral municipal. Es cert  que  la responsabilitat de la derrota es col·lectiva i té molt a veure amb la pèrdua de credibilitat del nostre partit en els darrers anys per les crisis de l’ anterior mandat, però també – cal dir-ho -, fou un factor  decisiu  la política vacil·lant i poc clara que els nostre dirigents han anat desenvolupant en els darrers anys. Vàrem perdre  una quarta part dels vots obtinguts a l’ any  2003 i això confirmava, d’una banda, que el nostre missatge municipal  no havia  estat ben acollit per l’electorat  que tradicionalment votava a  ERC i, de l’altra, que aquest no valorà positivament l’elecció dels llocs rellevants de la candidatura. Una de les causes de l’aparició de la CUP,  ha estat aquesta , fet que ningú ha tingut el més mínim interès de valorar amb objectivitat. El pacte exprés amb els socialistes i la política confusa que  hem anat tenint amb temés que afecten  especialment la sensibilitat dels electors republicans, com  el cas de  CAN FÀBREGAS, l’ afer BASSAS, l’afer CERNUDA, la gestió de  PUMSA, la col·locació d’ antics càrrecs electes en llocs de confiança. La manca de transparència i l’ ineficaç política d’habitatge  ( per exemple els Lloguers de CAN GASOL), entre molts d’altres, del que ni tan sols l’ Assemblea Local ha pogut debatre a fons, no ha millorat la nostre imatge. Ha estat del tot ineficaç i poc intel·ligent, que el grup municipal d’ ERC, no mantingués ponts de diàleg – sense abandonar naturalment la lleialtat institucional que com grup de govern ens pertoca -,  amb les forces d’oposició que ens són mes properes ( CIU i CUP), escoltant les seves peticions i fins i tot assolint puntuals  acords amb aquests dos grups. No tan sols no hem fet això, sinó que hem deixat que els contactes amb aquests grups estiguessin en mans del grup majoritari, sense cap intervenció per part nostre.  Hem de fer doncs de tot plegat   autocrítica, no  per l’ estúpida voluntat de fustigar-nos o de provocar crisis internes, sinó per salvaguardar el projecte i ajudar els nostres representants municipals a no perdre el rumb. Aquesta es la nostre voluntat com a militants  d’ ERC. Creiem sincerament que  hauríem d’obrir una fase més participativa, oberta a tots els militants, als simpatitzants i a la resta de ciutadans, en la  que fos possible parlar d’aquest i altres temes, sense apriorismes ni  ganes de provocar cap catarsi interna , ni enfrontaments i/o cacera de bruixes. Els signats considerem que  malgrat els greus problemes que detectem, el  futur  continua essent esperançador, si  canviem el rumb i assumim sense por ni recança que cal bastir un projecte original i  propi a la nostra ciutat, renunciant a ser mai més  el complement de ningú. Hem de mirar endavant i  fer  un partit acollidor i obert amb voluntat d’ agrupar a tots aquells que volen que  l’ independentisme   esdevingui una força majoritària a la nostre ciutat. Això suposa obrir les portes a tots aquells que per una  o altre raó van marxar d’ ERC , dels que podríem fer-ne una llista llarga i extensa o per la raó que sigui,  els hi hem tancat les portes. També als que volent ser-hi, no troben la motivació o l’acollida necessària per acompanyar-nos. Ens cal però, per sobre de tot, bastir una organització política forta, amb ganes d´ intervenir  diàriament en la política local i amb  voluntat d’ influir en tot tipus d´ entitats i associacions, sense sectarismes ni apriorismes. Aquesta ha estat  la nostra voluntat en escriure aquestes ratlles  i fer-les públiques, tot  esperant que siguin útils per encertar la reflexió col·lectiva que demanem. Cordialment”.

Per cert, us recomano la lectura de l’ article d’en Salvador Cardús a l’ Avui d’ ahir:
http://paper.avui.cat/article/dialeg/146910/cami/no/era/lestatut.html

Molts que  vàrem viure amb il·lusió el desplegament dels mossos, ara ens resulta  frustrant  conèixer que tres  agents  han atemptat contra els drets d’ un  ciutadà, amb un comportament impropi en democràcia.  La  notícia que un Jutjat de Barcelona ,  els ha condemnat  per mals tractes a un detingut, ha  deixat en entredit a tot el cos. La tortura  es sempre  el  reflex d’ un comportament autoritari, anòmal  en democràcia  i per tant immoral. Gairebé sempre és la  conseqüència d’un  “deixar fer”, per  no haver esmenat a temps, comportaments potser més lleus. Algú ha dit que  la sentència no és ferma i que els condemnats tenen dret a la presumpció d’innocència, però el  desprestigi que tot plegat suposa, perjudica a les institucions d’ un autogovern, el català,   que necessita generar confiança ciutadana  per a  enfortir-se.  Ens havíem refiat dels mossos, potser com a  reacció a la recança  que encara ens  produïen  “els altres”  agents de  seguretat, a   qui  mai havíem  considerat nostres, ni  sentíem propers. La repressió dels anys de la dictadura havia estat massa dura per oblidar-ho. Amb molts inconvenients i entrebancs, el país, va aconseguir formar una policia pròpia.  Si ara  tornen les pràctiques de l’ anterior règim, com confiarem amb ells?. Per això, necessitem la contundència i exemplaritat dels  governants apartant del cos als agents nocius,  si volem  una policia democràticament exemplar. És  aquest, un petit “espai de sobirania”, que hem d’exhibir, com a prova que darrera de l’ autogovern, no hi ha  només  una qüestió de símbols, sinó  d’ avanç  democràtic. Això és el que està en joc.

( Article que publica El Punt)

El president Montilla finalment s’ ha pronunciat i ho ha fet pel camí del mig, picant l´ullet a uns i altres , intentant aconseguir  la complicitat de tots.  Les advertències a Rodríguez Zapatero sobre  la qüestió del finançament, continuen semblant un autèntic brindis al sol i una fugida d´estudi , després de comprovar  els reiterats incompliments  del govern central. El president intenta novament  guanyar temps , per adoptar el que ell considera la decissió correcta davant  l’ atac del Tribunal constitucional contra l’ autonomia catalana. Són els típics moviments de distracció que tant li agraden i que segons els seus assessors l’ ajuden a enfortir la imatge presidencial “au dessus de la mélêè” del PSC. Enfortir Catalunya, proclama un President que vol fer de Pujol  sense aconseguir-ho, donant excuses a tort i a dret,  confirmant així   que durant dos anys entre tos han debilitat el país. Un balanç políticament  pobre d’ un  govern, que quedarà definitivament en entredit per la crisis,  la frustació del finançament i la previsible sentència negativa a l’ estatut. Montilla ha donat a conèixer el seu Pla B. Convocarà tots els partits  per a trobar una resposta unitària, afegint que si la sentència es adversa, s’ haurà d’ evitar el parany de  proposar camins   que no tenen sortida. Reconeixent així paradoxalment,  que es inviable un front unitari  que  proposi  un nou referèndum,   per obvies raons  ideològiques i programàtiques. Queda poc temps i no sembla que  la crida a la unitat i la fermesa, que reclama el President, sigui suficient quan fa més de trenta anys que aquestes virtuts no es practiquen. L´estabilitat del govern, encara que no ho sembli,  perilla. De res li serviran els vint-i-cinc diputats del PSC a Madrid,  els  dos Ministres i les pressions a Zapatero.  Si no hi ha una nova consulta als catalans, ni es convoquen eleccions avançades, la solució que queda per a conèixer el joc de cada  força parlamentària,  és  la  moció de censura.   Dou you know I’m talking about?.

Avui dimarts, dia 25,  s’ inaugura a Mataró la primera edició de les Jornades Republicanes, que porta com a sub títol. “Mataró, recuperem la nostre història, anys 30”.   A la Biblioteca Pompeu fabra de Mataró, s’ iniciaren els actes , amb la conferència del catedràtic d’història de la Universitat Autònoma de Barcelona,  Borja de Riquer, que parlarà sobre “Els reptes de la república”. Les jornades han estat organitzades  per la Comissió de Memòria Històrica del Consell Municipal de la Gent Gran, amb la col·laboració del Grup d’Història del Casal i el Grup de Recerca de la Memòria Història de Mataró. Amb les jornades, que tenen un ampli programa i que duraran fins a mitjans de desembre, es pretén transmetre la memòria del segle XX i  donar a coneixer els fets històrics  que es produïren durant la Segona República. Fins a meitats de desembre, es celebraran un seguit d’ actes i   conferències a càrrec de diferents historiadors,  com Manel Salicrú, Encarnació Soler i   Joan Vilarroya.  L’acte de cloenda serà  el dimarts, 16 de desembre, en la que Margarida Colomer parlarà sobre  “Ocupació militar, exili i cost de la guerra”.

Per començar la temporada, enguany m’ acompanya en Xavier. Un nebot afegit de 22 anys, 1,88 m. d’  alçada – desconec altres mides -, ros, ulls blaus, sense compromís i  d’ ofici lampista.  El descric així, per tornar-li  amb similar gènere , la  facècia de fer-se el parent “pilota”. Amb la gaita de dir-me “oncle”, ha intentat amb reiteració aconseguir  durant el cap de setmana, una llàgrima fàcil. Els seus amics,  li diuen  ” l’ home de Pedra”, desconec les raons. A casa l’ hem batejat com “En Torredembarra”, ja que demostra una especial i original atracció per aquesta població de la costa.  Disposats com estaven de començar la temporada el dissabte, un fort vent, acompanyat d’ aigua neu i  l’ anunci  que les pistes  estaven molt glaçades, em va fer desistir d´intentar-ho.  En Xavier va marxar espitós cap a Masella ( amb les estacions de Puigmal i la Molina són les que fins ara estan obertes a Cerdanya),  trobant-se segons ens va dir a la tornada, amb similars  condicions.  Sol com un mussol , vaig   dedicar el matí a la resta de criatures que hi havia a casa.  Amb la Carla i la Maria Yu, vam jugar amb els cavalls a Prats  i després cap el Parc de la Guingueta. Allà  la Carla va mostrar certes habilitats amb l´escalada artificial. L’ endemà diumenge,  com que volia estrenar-me, vaig tornar  amb en Xavier  a l’estació nord catalana. Havia nevat una mica i el vent  va continuar bufant fort durant les dues primeres hores del matí. Després i fins el migdia, amb molt menys aire, vàrem gaudir d’ una neu  no tan dura  – calia  triar per on baixar  -que ens va permetre  inaugurar la temporada 2008-2009, confiant – aquest any si! -,  que  la neu hi serà present  fins a finals d’ abril. Comfiem que els  déus ens siguin propicis.    

Si ara hi haguessin eleccions, Esquerra seria el partit més perjudicat. L’ enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió(CEO)   revela que la intenció directe de vot dels republicans se situa en el 7,9%, gairebé tres punts i mig menys respecte el sondeig del juny passat i sis punts menys que el resultat de les darreres eleccions catalanes. Encara que  aquests estudis d’ opinió  no sempre són de fiar – l’enquesta del Periódico no dona un resultat tan dolent -,  si que serveixen  per a detectar tendències de vot. L’ enquesta  del CEO , ens diu  que hi ha un empat tècnic  entre els dos  grans i que l´independentisme republicà baixa. Dues coses que sembla hi ha coincidència,  a la que caldria afegir  que l’abstencionisme continua augmentant. L’ apunt d’ ahir, fent referència, a que Puigcercós es partidari de no avançar les eleccions catalanes, es avui més comprensible. La direcció d’ ERC coneix des de fa temps els “ets i uts” de l’ evolució decreixent del seu vot i tot que ho reconeixen en “petit comitè”, no saben quin camí triar per aturar-ho. Finalment, sembla que han optat per seguir el consell  de Sant Ignasi , ” en temps  d’ aflicció , no fer canvis”. Però, el país porta massa temps celebrant cada matí “el dia de la marmota” i tard o d´hora,  els caldrà canviar el rumb, si  volen evitar entrar en  caiguda lliure. No fer-ho en el moment adequat,  pot acabar per perjudicar tot el país.  

El president d’ERC, va dir dimarts a Madrid, que convocar eleccions anticipades en el  cas  que el Tribunal constitucional retallés l’ estatut  “seria una irresponsabilitat”. Puigcercós  que tot i així  va admetre  que les eleccions anticipades a Catalunya són una opció possible, va assegurar que fer-ho seria el millor regal cap el govern espanyol que podria així retardar el seu compromís en matèria de finançament.  Crec que té raó, però  que no s’ hagi de convocar eleccions no té perquè suposar la continuïtat  del  govern d’ entesa. Hi han altres possibilitats. Una de possible seria proposar que  en cas  de sentència amb  lectura negativa de l’Estatut,  el Parlament  tornés aprovar l’ estatut del 30 de setembre, amb petites modificacions d’ estil, per    presentar-lo novament a les Corts Generals, exercint així la sobirania de fet, en defensa de la legitimitat democràtica de la proposta. En el  cas que a Catalunya,  no es tornés a repetir  la mateixa majoria  – CIU, PSC, ERC, IC -, i alguns dels socis de l’ actual govern es limitessin a acatar la resolució del Tribunal, estaria plenament justificat que la resta, articulessin una moció de censura, per fer possible  el naixement d´una nova majoria, sense necessitat d’ eleccions avançades. En Puigcercós doncs té raó, no acabo d’ entendre  perquè no  explica totes  les possibilitats  que legitimament hi ha, per no avançar les eleccions catalanes.  

Llegeixo a la pàgina web de Juristes per la llengua  el article que a continuació us reprodueixo i quin contingut estic plenament d’ acord:
Amb els vots de tots els grups que donen suport al Govern, el Parlament de Catalunya va rebutjar el passat mes de setembre una proposta de resolució que instava el Govern de la Generalitat a exigir “l’acreditació d’un coneixement adequat i suficient” de la llengua catalana als advocats i procuradors que presten el servei del torn d’ofici, servei que finança la Generalitat de Catalunya mateixa per mitjà del Departament de Justícia.Aquest rebuig per part de tots els grups que donen suport al Govern resulta insòlit, atesa la redacció actual de l’Estatut de Catalunya: “Article 33.3. Per a garantir el dret d’opció lingüística, els jutges i els magistrats, els fiscals, els notaris, els registradors de la propietat i mercantils, els encarregats del Registre Civil i el personal al servei de l’Administració de justícia, per a prestar llurs serveis a Catalunya, han d’acreditar, en la forma que estableixen les lleis, que tenen un nivell de coneixement adequat i suficient de les llengües oficials, que els fa aptes per a complir les funcions pròpies de llur càrrec o de llur lloc de treball” Després d’una llarga tramitació de gairebé un any, la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana del Parlament de Catalunya va rebutjar el passat 18 de setembre una proposició de resolució presentada pel grup de CiU. Tot i que el redactat inicial de la proposta es referia al nivell C o equivalent, la diputada Núria de Gispert proposava una transacció que emprava els mateixos termes de l’Estatut, d’acord amb el qual tan sols es requeriria acreditar «un coneixement adequat i suficient de la llengua catalana».Lamentablement, no cal una sentència del Tribunal Constitucional per a no aplicar l’Estatut, sinó que això ho fem a Catalunya mateix.Podeu consultar l’expedient núm. 250-00414/08 al web del Parlament de Catalunya. A nosaltres ens han semblat rellevant alguns fragments del Diari de Sessions de 18-09-2008 que recollim a continuació: Per una banda, trobem el Grup Popular que manifesta “que s’ha de fer un esforç, donada la important davallada que hi ha hagut els darrers anys d’utilització del català a l’Administració de justícia (…) per normalitzar l’ús del català” i, d’altra banda, el grup d’ERC i la resta de grups que donen suport al Govern rebutgen la moció per un simple problema nominalístic (“…amb temps puguem triar adequadament cada una de les paraules que hi posem”) i retardant més encara la resolució pel fet que “encara hi ha un petit nombre d’advocats que tenen dificultats per usar-lo en l’exercici de la seua professió”. Aquesta actitud fa expressar a la representant de CiU que “la posició dels tres grups que donen suport al Govern és molt entenedora, i que no estan (…) per la labor de millorar la normalització lingüística en l’àmbit de la justícia” i que “des de fa cinc anys la normalització lingüística va cap avall”. El fet que tot plegat acabés amb esments a una “proposició honesta” i amb “rialles” no ens fa estar gaire satisfets amb la feina dels nostres diputats. Algú s’imagina que a Alemanya no es garantís que un advocat d’ofici pogués atendre una persona en alemany? Com arriba a costar la normalitat en el nostre àmbit professional!

Durant al llarg d’ aquesta setmana, es  celebra  a Sant Adrià del Besos una consulta  ciutadana sobre el manteniment o no de les tres xemeneies de FECSA. Tots  els empadronats majors de setze anys  han estat convocats per donar resposta a  la següent  pregunta: Creieu que s’ ha de conservar i reutilitzar  les tres xemeneies sense condicionar el pressupost municipal ni els espais  per als futurs equipaments?. La  convocatòria té la virtut de deixar en evidència a molts  consistoris de poblacions on es debaten afers de característiques similars i ,per una o altre raó,  no s’atreveixen a demanar l’ opinió dels seus ciutadans. Potser en el cas  de Sant Adrià , ajuda que el seu  alcalde, s’ hagi pronunciat a  a favor de mantenir les tres xemeneies, intentant  sumar més legitimitat a aquesta possible decissió.  Els defensors de conservar l’edificació i els que  que consideren  millor enderrocar-lo, justifiquen la seva confrontada posició  en el  el futur del front litoral del Barcelonés Sud  i en el model de ciutat que volen desenvolupar. Uns, (Plataforma per la Conservació de les Tres Xemeneies),   reivindiquen  l’espai com a patrimoni comú, argumentant  que  la reutilització  permetrà tot tipus d’  activitats comunitàries i evitará una nova operació especulativa, beneficiant-se tot Sant Adrià de nous equipaments. Els que  volen que les tres xemeneies desapareguin, ho fan al·legant raons estètiques, històriques i emocionals  i afirmen que fent-ho  es podrà recuperar el litoral d´una manera  més amable. A banda de quines de les dues opcions guanyi, la decisió  serà  vinculant pel consistori. Un cas de  participació  real, que supera el marc excessivament institucionalitzat i poc pràctic que unes entitats  de dubtosa representativitat  en alguns casos, participin en òrgans municipals de caràcter consultiu, per a cobrir l’ expedient i dir que   hi ha democràcia participativa. El municipi de  Sant Adrià del Besos, ens proposa a tots una alternativa  real, creïble i viable. Qui més s’ atreveix?

Sortim de Prats en companyia d’en “Quicu” el  matí de diumenge setze de novembre, que es presenta  assolellat i fred. Immediatament travessem el Riu Segre, per fer  un petit tram del Camí de Sant Jaume, que  passa just davant del Santuari de Quadres. Cinc-cents metres després, tenim un petit problema amb el glaç  que ens fa perdre un quart d´hora, just el temps que necessitem per aconseguir fer passar el  cavalls pel bassiol glaçat sense relliscar. Ens desvien cap a All, per anar a trobar el camí de Gréixer – recentment encimentat i que ha perduit l’ encant que abans tenia -, per  anar pujant  el Serrat d’ All. Al arribar al poble de Gréixer, tombem cap a la dreta  direcció Collet d´Espolla, tot pujant la  Serra del Bac, per una  pista ampla i  ben senyalitzada que ens porta al veïnat  totalment abandonat i en runes  de Montmelús. Des d´aquí , podem apreciar “el paquet de neu” caigut  els darrers quinze dies que  sembla bastant important   tant per la banda del Puigmal – l’ estació d´esquí va obrir ahir –  com pel costat de la Carbassa. Des d’ on ens trobem, tenim vàries opcions: Anar cap a Niula o dirigir-nos al refugi de Cabanella, just a sota l´estació d’ esquí de Font de Guils Fontanera. Nosaltres ens desviarem cap a l´esquerra, pel  camí que ens portaria a Meranges, però  a prop del Roc del Quir,  ens desviem per baixar  pel Serrat de les Llebres, que ens durà al repetidor de televisió de  de Gréixer. Pel  mateix camí que hem fet a l’ anada , tornem a Prats. Tres hores i trenta minuts de passeig tranquil.

Just quan es feia el debat dels pressupostos al Parlament de Catalunya, els treballadors de Nissan demanaven ser rebuts pel President Montilla. Aquest, preocupat per altres afers,  va  decidir no parlar amb els afectats, limitant-se a donar paraula  que  faria  gestions davant la direcció de l’empresa automobilística.  L’ imatge de certs sindicalistes, fa encara no dos anys, afirmant que l’ antic  ministre,  era el candidat dels treballadors se’n ha anat en orris en un tres i no res. El fet,  era un presagi sobre com aniria el debat pressupostari, en un parlament que accepta estar a la  segona divisió   sense dret a promoció i  que reconeix  no tenir  ni  potestat per aprovar la llei més principal. Ni amb els vots de la majoria donant   el vist i plau  a la proposta dels comptes catalans, s’ asseguren els calers. Molt fort i esperpèntic,  que després de setmanes d’ aparent  tensió entre membres del mateix  govern, finalment  tot quedi  en res. Ni Iniciativa es va  mostrar exigent reclamant  uns pressupostos més socials ni ERC,  va mantenir una posició ferma  defensant un bon finançament que els pressupostos  aprovats no preveuen. L’ Honorable Conseller d’Economia – un dels pretesos catalanistes a can PSC –  va acabar per acceptar  que els comptes aprovats serien  modificats quan hi hagués pacte de finançament i per tant estaven condicionats a que Madrid hi donés llum verda. Ha perdut el Parlament la dignitat, acceptant dependre de l’ actitud disciplent de l’ estat? Com ho farem per  aturar els  efectes de la crisi?  Que els hi   direm  als treballadors de Nissan?. Suposo que amb tot això,  el  millor era no rebre’ls.

(Article que avui publica el PUNT).

“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència. Emocioneu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme i organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”. Les paraules de Gramsci  i la  metáfora militar que utilitzava quan   demanava canviar d’ estratègia revolucionària i abandonar  la  “guerra de moviments”  per passar a la “guerra de posicions”,  es aplicable als que volem assolir amb èxit la sobirania de Catalunya. Un  membre de la direcció d’ ERC, em deia fa pocs dies  que els “crítics” partíem d´un anàlisi equivocat de la realitat nacional, segurament excessivament optimista, sobrevalorant la real  consciència nacional del país   i  la força del catalanisme sobiranista de progrès –  l´independentisme -, en el  que  ERC,  seria la columna vertebral.  Deia, que el  partit independentista no havia aconseguit establir el nivell  de complicitat desitjable  amb  la societat civil ( sindicats, entitats, gremis, associacions, premsa, grups d’ opinió, etc…),  on el nivell d´influència era baix. De tot plegat n’ extreia una conclusió: Ara  era  del tot impossible “saltar la paret”,  referint-se així a la possibilitat de sortir indemnes i victoriosos d´un conflicte amb l’estat.  Sense citar Gramsci, el seu  era un anàlisi lúcid sobre  l’ actual correlació de forces, que obligava a  la  guerra de posicions  i al reconeixement que l’ hegemonia estava en mans  dels “altres”. Amb aquest  relat,  pretenia  fer avinent  que  erem  tot just al començament d’una etapa en el que sobretot havíem d’ acumular forces. L’ escoltava i  pensava  que el seu anàlisi fred  i racional, ajustat a la realitat del país, tenia el pecat original de ser una justificació per anar fent la “viu-viu”, practicant allò que qui dia passa anys empeny,   gestionant  els migrats recursos de certs departaments de la Generalitat, amb un acord de govern  en el que no hi havia  voluntat de canvi, ni en un  sentit social ni nacional. Certament el meu interlocutor feia una  justa i encertada crítica a certs anàlisis massa “voluntaristes”o “resistencialistes” de certs iluminats amb embolcall renovador. Ni es acceptable que  haguem de  limitar-nos a  gestionar el poc que tenim  tot esperant temps millors, ni ho és que -amb l’ excusa certa que  no es el millor moment per saltar la paret – , es pretengui justificar que ara no toca obrir el conflicte amb l’ estat. Afirmació ingénua, doncs la nostre debilitat  ha estat detectada  i  el que   l’ estat ara pretén és esclafar-nos.  I ho farà, amb més facilitat si ens  mantenim defensant una estatègia fallida que ens ha situat en una situació  incomòda per la nostra gent. L’ alternativa pot ser  efectivament acumular forçes i  no dividir-les, però el camí per a reforçar l’ estatègia sobiranista,  no es una fugida endavant per tornar a les “seguretats” que donen els ideals de sempre, sinó emprendre una renovació a fons del projecte, evitant trencaments innecessaris. La nostre guerra de posicions,  és la d’aconseguir més complicitats i aliats.  Si uns parlen de gestionar la migradesa, la resta  només ens en sortirem , evitant el parany  de mirar-nos el melic  d’ una pretesa honestedat ideològica  que reconforta tant com paralitza. Ningú que aspiri a canviar les coses, pot tenir la vocació de dirigir un partit en procés de decadència i sense gairebé  influència en el futur  del país. Hi  ha doncs altres possibilitats més engrescadores,  amb les que  poder aconseguir sumar  i assolir majories. Començem a pendre decisions i fem política, assumint riscos  pensant en allò que  interessa al país, sense deixar-nos arrossegar per l’ estúpida voràgine dels problemes interns, que igualment paralitza. Sortir amb rapidesa del carreró sense sortida on  ens trobem ara resulta imprescindible, si volem  consolidar  una alternativa, que necessita propostes en positiu. Renovar-nos suposa obrir-nos més. La possibilitat que en les primàries  per l’ elecció del cap de llista republicà – ho poso a títol d’ exemple -,  s’hi presenti  una personalitat de prestigi, que ajudi a enfortir la proposta independentista, tot recuperant la credibilitat perduda, seria útil per allunyar-nos  del conflicte fratricida en el que sembla ens aboquen les dues versions de l’ oficialisme i  un bon antídot per  sortir de  l’ atzucac. Cal posar els quatre sentits en el “com”, es a dir,  en el disseny d´un projecte  que sigui atractiu i ben valorat per la ciutadania. Potser encara no és possible saltar la paret, però… qui no s’ apunta, a fer “Parkour” a la catalana”?. 

El meu país.

Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrera
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l’esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m’adormo el que somio
és només el meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
Abans que la mort m’arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l’hora
sota el cel del meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.

El Castell de Burriac és un castell que s’alça sobre el turó del  mateix nom, amb una alçada aproximada d’ uns  400 metres d’altura sobre el nivell del mar, situat geogràficament entre les poblacions d’ Argentona i Cabrera de Mar, si bé de sempre ha estat tot un símbol pels municipis de l’ antiga Baronia del Maresme, especialment per la gent de Mataró, la capital comarcal . L’existència del castell  de Sant Vicenç  ( nom  històric ) data del segle XI. Des del Castell, hi ha una vista impressionant de tot el litoral del Maresme, també del Barcelonés. Em dies clars, com avui, es veu el Montseny, Pla de la Calma, Tagamanent , Montnegre, Montalt, Turó Onofre Arnau,  Mont Cabrer, Cèllecs, Tibidabo, Montserrat i al fons els cims nevats del Pirineu . Amb la Carla i en Josep, sis anys cadascun ,  ens hem proposat fer el “cim”,  durant el matí d’ avui  diumenge, iniciant el camí per  Argentona, seguint les rutes de les fonts. Comencem el camí  des de la Font Picant direcció  Font del Ferro, passant per la Font del Camí i   dels Esquirols, per després anar  directes al coll de Burriac a on es troba el Monòl·lit.  Just a sobre de la Font del Ferro hi trobem  el grup de les Fonts d’ Argentona que estan  treballant en un pou per assegurar l’ aigua. Veient els  esforçats  voluntaris, penso  que malgrat el que ens diguin  som un país  que afirmem amb les coses més petites la nostra voluntat de ser. Des del Coll ,  ja només ens queda “l’atac” final, començant la darrera pujada fent allò  que pels nens es una  autèntica grimpada fins dalt del castell. Una gran senyera, ha estat instal·lada fa molt poc. Just a dalt ens hi trobem  l’ Aina  acompanyada per la Berta, que ha fet el recorregut des de Madà.  Baixem  cap el Manantial Modolell i després cap a Cabrera, on ens recull la Gemma i la Mar que ens tornen a Argentona on a dos quarts de deu del matí, haviem  deixat el cotxe.

PD: Els del grup de les Fonts em faciliten  una fotocòpia  d’ un prospecte de principis de segle que acredita que el manantial  de la Font del Ferro havia estat explotat  enbotellant-se aigua minero medicinal, de nom “Ballot”. Diu el paper , que això  es feia  sense pèrdua de gasos i que les seves substàncies es mantenen inalterables a benefici del seu natural àcid carbònic.

Amb el nom d´una pàgina web que us recomano ( http://www.malaltsdeneu.com/ ) li  poso nom a aquest apunt, per  a celebrar que   l’ estació de Masella hagi inaugurat la temporada d’ esquí avui 8 de Novembre. Aquest cap de setmana que hem  decidit quedar-nos a la capital del Maresme, ja s´ha pogut anar a esquiar. Llàstima!, m’ hagués agradat  ser-hi  i aprofitar l’ocasió de gaudir de l’ esquí de pista,  en dates  que són molt excepcionals al pirineu català.  Les nevades de les darreres setmanes  i els treballadors de Masella ho han fet possible. Un dia  històric per  l’ esquí a Catalunya, mai s’ havia començat tan aviat. Esperem  que durant les properes setmanes  la climatologia  ens ajudi i  enguany  puguem gaudir de la neu, en les seves diferents vessants, després  de dues temporades més aviat fluixes. Amb tot, val la pena recordar-ho,  Massella pot obrir, per tenir unes condicions  que no tenen la majoria de les altres estacions del país. Bona Orientació, pistes  dins del bosc  molt cuidades  i  una bona innivació artificial. Bona notícia  doncs pels “malalts de neu”.