JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

EL PRESIDENT BENACH I L’ ÒSSA HVALA.

0

Anem passant els dies com si res, entre les bagatel·les del cotxe del President del Parlament, atrapat pel parany organitzat per l’ ABC amb l’  ajuda del Conseller Saura i la persecució a la Val d’Aran contra una óssa, utilitzant sentiments tribals i primaris per a defensar  interessos espuris. Per si no n’ hi havia prou, amb la presentació del projecte de pressupostos per l’ any 2009,  tornem a la realitat del que és una derrota  sense precedents  del govern català, no pels atacs de l’  oposició sinó per la simple submissió al que han decidit els poders de l’ estat: No fer-nos  cas. Com que tenim  l’orgull sota mínims, ens dediquem a fuetejar- nos amb el cost dels extres del cotxe oficial, convençuts de ser davant l’ exemple més acurat de la maledicència de la classe política catalana i quedem callats,  “ entenen” que  s’ insulti a la segona autoritat del país o justificant  la persecució d’una ossa, espècie protegida pel Codi Penal.  Ni la trajectòria d’en  Benach,  ni  l’ óssa  Hvala, ni els limitats pressupostos, tenen  massa a veure amb la taula, el reposa peus  o el monitor del cotxe presidencial. Les relliscades – més per una precipitada resposta que pel fet -, les esgarrapades al caçador   o la falta de liquides pressupostari són l’excusa perfecta per aconseguir convertir-nos en un país perplex, emmordassat i acovardit. Si l’ ossa espantada, surt corrents esgarrapant a qui  troba davant. Alguns polítics catalans, massa sovint  marxen amb la cua entre cames, davant qualsevol atac de la caverna, demanant perdó si per precipitació  han donat alguna empenta. Curiosa defensa, quan l’ imperi contra ataca.

(Article que avui  em  publica “El Punt”)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MUSEU D’ ARQUEOLOGIA DE CATALUNYA.

0

En Pere Torra, company de Reagrupament, m’ envia un correu on m´exposa  que  “després d’haver escrit quatre ratlles sobre Bosch Gimpera al web d’RCat ara he esdevingut un fan de l’ arqueologia. Acabo de llegir i signar un manifest online amb el nom “S.O.S. Museu d’Arqueologia de Catalunya”. Continua demanant-me que el llegueixi i el signi, donant-li  el meu suport. La Generalitat  de Catalunya, en el periode republicà, va fundar aquest Museu , ubicant-lo a l’edifici del Palau d’Arts Gràfiques, un pavelló construït durant l’Exposició Universal del 1929, amb Pere Bosch Gimpera com a director.

Lisboa, Madrid, París, Londres, Roma, Nàpols, Berlin, Atenes, etc. Totes aquestes ciutats tenen en comú el fet de ser –o haver estat– importants centres culturals i polítics, referents dins dels seus respectius àmbits nacionals, i sovint d’un abast que ultrapassa netament aquests límits. També tenen en comú el fet de tenir, totes elles, almenys un museu d’arqueologia, d’orígens i característiques molt diferents, és cert, però museus d’arqueologia al cap i a la fi. No tenim notícia que cap d’aquestes ciutats –o les administracions estatals de qui depenen els museus– hagi decidit precindir-ne; tampoc que cap d’aquests museus hagi patit un estat d’abandonament permanent durant anys.

Barcelona també és una gran ciutat, centre cultural (encara) important i seu d’un poder polític nacional molt limitat, però amb competències exclusives en l’àmbit de la cultura. Barcelona també té (encara) un museu d’arqueologia. Modest, és cert, si se’l compara amb els de les capitals que hem esmentat, però que no es pot menystenir, ni per la importància de les seves col·leccions, ni per les infrastructures de recerca de què disposa –començant per la seva biblioteca–, ni pel fet de ser una institució amb setanta-cinc anys d’història, que ha tingut un paper central en la formació de diverses generacions de professionals de l’arqueologia, entre els quals figures tan prominents com Joan Maluquer de Motes, Miquel Tarradell, Pere de Palol, Antoni Arribas o Eduard Ripoll, per citar-ne només alguns. També en aquest sentit el museu de Barcelona es pot equiparar amb els de les ciutats esmentades. Aquí, però, s’acaben les semblances, perquè el nostre sí que ha patit durant molts anys un estat d’abandonament. I perquè, segons sembla, els responsables de la institució creuen que ha arribat el moment de prescindir-ne.

Els fundadors del Museu d’Arqueologia de Barcelona –amb Bosch-Gimpera al capdavant– eren ben conscients que una ciutat i un país culturalment potents havien de comptar amb un museu d’arqueologia capaç de complir les funcions formatives –en el sentit més ampli– i de recerca pròpies d’aquestes institucions. Amb la seva creació, Barcelona i Catalunya s’acostaven al model europeu que hem evocat; amb la seva desaparició, inevitablement, ens n’allunyem. El somni noucentista (i avantguardista) d’un país normal, amb un projecte cultural equiparable al de l’Europa culturalment desenvolupada, se substitueix pel malson de la provincianització: un sistema de museus de segona divisió per a una ciutat i un país de segona divisió.

És cert que el Museu Nacional d’Arqueologia de Catalunya està en una situació difícil, producte de la incúria de les administracions, de la manca de continuïtat de la direcció (quina institució pot resistir set canvis de director en dotze anys?) i de l’absència d’un projecte museogràfic ben definit i, especialment, pactat entre els responsables de cultura dels diferents partits polítics, de manera que els canvis de govern no suposin canvis en la direcció del museu o, com a mínim, en els objectius i estratègies. Evidentment, el museu del segle XXI no pot ser el museu de Bosch-Gimpera: cal una redefinició i remodelació a fons (i d’exemples, per cert, no en manquen, i dins del mateix país, per exemple a Alacant). Però res d’això no equival a la pura i simple dissolució del Museu d’Arqueologia dins d’un museu de Ciències Socials. El canvi és necessari –que no es parli, doncs de “resistència al canvi”–, però la direcció que s’ha pres per dur-lo a terme és, a parer dels sotasignats, equivocada. Què té de dolent el model de les grans ciutats europees, incloent-hi la capital de l’estat espanyol, que ara precisament escomet la renovació del seu museu arqueològic i nacional?
Caldria explicar bé perquè no el podem seguir abans d’emprendre un camí incert i inevitablement traumàtic pels trencaments que suposa. Caldria explicar també quin sentit té haver esmerçat durant aquests darrers anys uns recursos importants –tot i que fossin insuficients– en remodelacions i projectes arquitectònics per al MAC, inversions que, d’altra banda, hauran de continuar necessàriament durant anys mentre no es construeixi el nou edifici.

És possible que existeixin altres formes –com la proposada per la Conselleria de Cultura– d’organitzar el patrimoni museogràfic d’un país, i poden ser eficients, però no necessàriament millors que la que ja tenim. I el que, en tot cas, és inacceptable és que es proposin com a models a seguir museus com els de Lió, Quebec, Escòcia o Berlin. Qualsevol persona mínimamemt informada sobre el tema sap que el primer encara no s’ha fet, i que quan es faci no suposarà la desaparició del museu d’arqueologia, com tampoc no ho va suposar la creació del Museu de les Civilitzacions quebequès. La reordenació dels museus de Berlin no ha representat tampoc el tancament de cap dels museus d’arqueologia de la ciutat. El gran museu nacional d’Escòcia, que ha d’incloure en un sol complex l’art, les ciències naturals, l’arqueologia, l’etnologia i la història del país, és també un projecte en vies d’execució. Enlloc no hi ha, per tant, veritables paral·lels al museu de societat que es planteja.

Afegim-hi encara les incoherències i les incògnites del mateix projecte. Per quina raó un museu que, segons s’ha dit, cerca un discurs global sobre el desenvolupament de la societat a Catalunya no hauria de comptar amb els materials de MNAC o el mNACTEC, que en constitueixen alguns dels exponents més brillants? Diguem-ho d’una altra manera: per quina raó ha de fagocitar el MAC, i no el MNAC o el mNACTEC, quan els fons dels tres museus són igualment importants per a l’objectiu que es diu que es pretén assolir? O, encara d’una altra: quin interès hi ha a fer desaparèixer el MAC? I quina és la naturalesa d’aquest interès?

I, pel que fa a les incògnites, s’ens presenta, d’una banda, un projecte de Museu sense cap pla de viabilitat, ni finançament, ni localització ni desenvolupament museístic. Un projecte totalment buid de contingut, i que sembla fet només per fer volar coloms. I, per una altra part, quin serà el destí de les diferents seus del MAC? Serà l’any del centenari de les excavacions a Empúries el moment d’un canvi de rumb de conseqüències imprevisibles per a aquesta seu?

El Museu d’Arqueologia de Catalunya pot ser –ha de ser– una institució potent, que treballi en xarxa amb i en tot el territori, i que doni suport a l’arqueologia del país, tant en la recerca com en la conservació i la difusió del patrimoni al gran públic, amb els mitjans més actuals. Tan sols necessita un xic d’inversió, més recursos, entusiasme i, molt particularment, un projecte clar, tan consensuat com sigui possible –creiem que les Universitats, l’IEC, l’ICAC, les diferents associacions professionals hi tenen alguna cosa a dir–, que estigui al marge dels avatars de canvi de governs (que en aquest país, i deu ser un dels pocs llocs del primer món, sembla que comporten gairebé automàticament canvis de direcció d’institucions com el MAC) i que reculli, millorant-la i ampliant-la, l’herència intel·lectual deixada, precisament, pel gran projecte noucentista, interromput, però no liquidat, per la dictadura franquista.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LA CARLA: PRIMERA SORTIDA.

0

La  Carla,  cinc anys apunt de fer-ne sis just d´aquí una setmana, va arribar a casa tota preocupada pels deures de l’ Escola, demanant ajuda. Amb un ampli somriure d’ orella orella,  preguntà  perquè decidirem  posar-li el seu  nom. Li explicarem que no hi havia manera de posar-nos d’acord. Hi havia  un seguit de noms estil “Sarrià – Baqueira” a proposta d’ un  i tot un altre llista  barreja de “grup de folk” i “triangle lliurepensador” de l’   altre. L’ enfrontament ideològic  entre progenitors, fou  tant radical  i confrontat, que al final  s’  optà per la solució de   consens. El nom  de Carla,  ens deixava a tots, pares, avis  i germans,  satisfets. Nascuda un quatre de Novembre,  Sant Carles, el mateix dia que  el seu pare , l’ avi Jaume  i la tieta. La solució  fou doncs un nom  d’ origen germànic,  que originàriament significava “persona lliure”, del tot escaient per a la més petita de cinc. Aquí la teniu, fent la primera sortida  al “pas” muntant el “Llest”, pels voltants de Prats. Ella , deixeu-m’ho  dir,  demanava anar al trot i al galop. 

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ AL CONSELL NACIONAL D’ ERC.

0

Deia en un dels meus darrers apunts, que  la gent del Reagrupament Independentista,  han de  continuar essent la porta oberta a l’ esperança, donant un pas més, que superi els límits d’ un discurs que fins ara s’ ha dirigit als militants descontents, per fer-ho sense cap complexe ni  intermediaris al conjunt de la nació, oferint un projecte que inspiri confiança a la societat catalana. El pas endavant fet pels  consellers nacionals adscrits a RI, proposant en el darrer Consell Nacional d’ ERC, l’ adopció d’ una resolució en relació al  finançament, és un pas més en aquest camí, amb independència que una majoria dels consellers republicans no ho hagin vist així.  L’ adjunto en el meu bloc per a donar-hi tot el meu suport.

      INTRODUCCIÓ 

      Esquerra Republicana va posar el problema del dèficit fiscal en el centre del debat polític l’any 1993 amb la campanya pel Concert Econòmic, liderant des d’aleshores la denúncia sistemàtica de l’espoli que pateix Catalunya i exigint a l’Estat la publicació de les balances fiscals. Finalment, ERC va aconseguir que totes les forces polítiques catalanes reconeguessin el problema del dèficit fiscal i que l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de setembre de 2005 definís un sistema de finançament basat en el concert econòmic solidari, que significava un veritable canvi de model de finançament. Aquest model va ser desnaturalitzat pel Congrés dels Diputats de Madrid, fet determinant perquè Esquerra Republicana de Catalunya es pronunciés pel “no” en el referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006. ERC sempre ha denunciat que el sistema de finançament vigent en l’actual Estatut d’Autonomia és insuficient i el temps ens està donant la raó. 

      El 10 d’agost de 2008 va finalitzar el termini que l’Estatut preveia perquè la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol arribessin a un acord sobre el finançament de la Generalitat. L’Estat Espanyol va repetir la seva prepotència i es va limitar a oferir la continuació del sistema vigent. Les forces polítiques catalanes i el Govern de la Generalitat van reaccionar amb indignació i es van comprometre a elaborar una proposta conjunta de finançament.  

      El fet que el PSC formi part simultàniament del Govern de la Generalitat i del Govern Espanyol constitueix una dificultat objectiva per al manteniment d’una unitat catalana al voltant d’una defensa ferma d’un finançament just per a Catalunya. La nostra trajectòria en la denúncia de l’espoli fiscal, la nostra aposta per una proposta catalana unitària i, alhora, el pacte de govern amb el PSC, confereix en aquests moments a Esquerra Republicana de Catalunya una gran responsabilitat davant del poble de Catalunya. 

      Per això el Consell Nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya  

RECORDA:  

    1)  Que la Generalitat de Catalunya ha estimat el dèficit fiscal de l’any 2005 en 16.735 milions d’euros i el 9,8% del P.I.B, que la Fundació Irla l’ha estimat en 18.595 milions d’euros i el 10,2% del PIB, i que finalment el Govern Espanyol, després de dècades de reclamacions i promeses no acomplertes, l’ha estimat en 14.808 milions d’euros i el 8,7% del PIB. L’Estat també ha reconegut que les Illes Balears tenien un dèficit de 3.191 milions d’euros (14,20% del PIB) i el País Valencià de 5.575 milions d’euros (6,40% del PIB).  

    2)  Els excessius dèficits fiscals dels Països Catalans tenen efectes devastadors tant per la renovació de la seva economia productiva com per a l’Estat del Benestar.  A més, el creixement dels darrers 10 anys basat en el “boom” especulatiu del mercat immobiliari i en el fons europeus ha entrat en fallida i l’economia dels Països Catalans no sortirà d’aquesta crisi estructural sense resoldre l’espoli fiscal. 

    3) Que aquest Consell Nacional va aprovar el Programa Electoral de les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2006 amb el qual ens van comprometre amb els nostres electors  a defensar Les mesures que ens apropin als resultats del concert econòmic cooperatiu , amb la gestió efectiva de la recaptació dels impostos i la formulació d’un contingent de cooperació interterritorial en un màxim del 2% del PIB català”. (Programa_2006 Emprenedors, pàg.6 ) 

    4) Que en el Programa Electoral a les eleccions al Congrés dels Diputats, ERC es va comprometre a una reducció d’un terç de l’actual dèficit fiscal durant la legislatura, per equiparar-nos en deu anys a altres regions europees de renda similar, arribant al 4% del PIB, per acabar produint els mateixos resultats que el sistema de concert econòmic. El programa incorporava una proposta de nova LOFCA que incorporava les variables favorables a Catalunya (immigració, malalts de llarga durada,…) en la determinació de les necessitats de despesa, introduïa un fons de capacitat fiscal per als territoris que realitzen un major esforç fiscal, i preveïa la cessió en el termini de cinc anys a l’Agència Tributària de Catalunya de la totalitat de la gestió de l’IRPF, i posteriorment la de l’IVA, la totalitat dels impostos especials i de l’impost de societats. 

    5) Que la ponència estratègica aprovada pel darrer Congrés Nacional afirma que: “ERC ha de disposar d’una proposta i de criteri propi en finançament, d’acord amb el model compromès amb els nostres electors el 2006 per tal que sigui incorporada pel Govern en les seves negociacions amb el govern de l’Estat”.

PER TOT AIXÒ, MANIFESTA: 

  1. La importància d’aconseguir ara els màxims recursos per a la Generalitat que la legislació vigent permet.

 

  1. Que ERC ha impulsat la unitat dels partits catalans entorn al Govern de la Generalitat de Catalunya en les seves negociacions amb el Govern espanyol. Però que aquesta unitat no pot reduir-se a resolucions retòriques a Catalunya, sinó que ha d’implicar la unitat d’acció d’aquests mateixos partits a les Corts Espanyoles, començant amb els Pressupostos de l’Estat del 2009 i en la redacció de la nova LOFCA.

 
     Esquerra Republicana és conscient que la seva trajectòria en la denúncia de l’espoli fiscal li atorga una autoritat moral per a molts dels nostres conciutadans alhora de legitimar o deslegitimar un possible acord entre el Govern de la Generalitat del que forma part i el Govern espanyol. Per aquesta raó el Consell Nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya 

RESOL:  

  1. Esquerra Republicana de Catalunya no avalarà un acord de finançament de la Generalitat  i l’Estat Espanyol que no redueixi en un terç el dèficit fiscal de Catalunya durant aquesta legislatura.

 

  1. Esquerra Republicana de Catalunya farà públic el sentit del seu vot sobre el model de finançament i  serà el mateix en l’acord que s’adopti al si del Govern de la Generalitat, en l’acord bilateral de govern a govern i en la votació de la LOFCA que generalitzarà el model a totes les comunitats autònomes en el Congrés de Diputats. Si no s’assoleix el topall mínim fixat, el vot d’ERC serà negatiu.

 

  1. En el cas que el vot sigui negatiu i aquesta posició no sigui compartida pel PSC al Govern i al Congrés dels Diputats, ERC impulsarà un nou govern que tingui per objectiu la defensa del concert econòmic davant de l’Estat espanyol, com a única via per a reduir substancialment el dèficit fiscal de Catalunya.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MUNTANYA A CAVALL.

0

Qui agrada la muntanya,  pretén gaudir-ne  intensament a cada sortida. Fa els preparatius pensant en l’ arribada al cim, la pujada per la tartera o l’ aturada  a qualsevol font. Com si fos la primera  vegada, a tots els  tornarà a sorprendre la bellesa d’ un paisatge  que veuran sempre diferent. Els muntanyencs  són però,  gent d’ allò més normal. Només els distingeix  haver tingut la sort de descobrir que la natura, serveix  per aprendre a valorar, el que som , on som i  amb qui i cap a on  volem anar. Atrets per la muntanya, es fa  l’ aprenentatge de tècniques diferents per superar cada cas i situació ( escalada, espeleologia, esquí, etc…). Respectuosos amb la natura, es surt a muntanya de maneres  ben diferents.  A peu,  la més coneguda i tradicional. D’ ençà uns anys amb BTT. Hi ha  que ho fan  a cavall. Si ens hi acostem, comprovarem que cal  adquirir un mínim d’ aprenentatge que  permeti entendre i entendre’ns amb l’animal i que muntat, es pot gaudir amb la mateixa intensitat i sensibilitat de  carenes, cims, rius,  llacs,  capvespres, postes de sol, olors i  de tot allò que només es possible  trobar amb contacte directe amb la natura, convertint  cada instant en un  espectacle esplèndid, sorprenen i màgic. El  cavalls travessant muntanyes, forts , valents, sempre disposats a arribar on calgui  i amb forts lligams amb el seu genet,  que  com tots els altres muntanyencs estima la muntanya i   comparteix  les mateixes inquietuds i  motivacions que aquell qui tresca  a peu per les mateixes valls, mantenint el mateix neguit en cada sortida, convençuts un i altre que la muntanya  convida a  estimar la terra que es trepitja.

LA RENOVACIÓ A ERC: ENTRE L’ ESPERANÇA I EL DESCONCERT.

1

Ha passat temps suficient per intentar  fer una valoració el més objectiva possible del que han estat els diferents congressos territorials d’Esquerra, que  fa quinze dies tancaven el procés de renovació de càrrecs del Congrés Nacional. Dels resultats es desprén que la força de l’ aparell i dels seguidors de l’ actual President, s’ han imposat en la majoria  de les federacions regionals, amb algunes excepcions qualitativament importants però minoritàries. Els partidaris de l’ anterior President, han vist com es reduïa sustancialment la seva influència, el que es un nou handicap a la pretensió de repetir cap de llista en les properes eleccions catalanes. Els altres, es a dir, tots els que hem  donat suport als candidats renovadors, ara agrupats a l’entorn del nou Reagrupament Independentista, els resultats obtinguts  ens fan moure entre el desconcert i  l’ esperança. No resol cap dels nostres dubtes, l’ ingenuïtat argumental que ens hem confirmat com l’ alternativa. Diem-ho clar: Els resultats no han  estat els esperats ni han satisfet les expectatives menys optimistes. Per entendre el que ha passat, s’ ha de partir del  fet que la unió dels dos corrents renovadors, no ha estat del tot entesa pels militants d’ ERC, molt especialment per part d’aquells que eren més proclius a donar-nos suport. Alguns, segurament injustament,  hi han vist més “tics” de maniobra  per aconseguir “manar”, que  un  intent seriòs de renovació. No tinc cap dubte que no era això el que es pretenia, però els resultats  indiquen que no hem aconseguit fer-nos entendre. Tot i que  he estat partidari abans del  Congrés i ho continuo essent  ara,  d’ unir la pluralitat i diversitat interna que representen  EI i RCAT, crec que els minsos resultats obtinguts es la conseqüència de no haver-ho fet quan  convenia  – abans del congrés -,  fent-ho ara  a corre cuita,  ha generat més dubtes que certituds en el conjunt d´una militància perplexa i  desorientada. Mantenim encara avui, masses indefinicions sobre el que cal fer. No hem arribat fins aquí, per defensar  una  versió més republicana,  més d’esquerres o més nacional de la política de la direcció. Volem i pretenem tota una altre cosa i ja seria hora de  deixar ben clar,  que la política d’aliances  – renovant un tripartit d’ entesa sense gaire ambició nacional -,  ens portarà dintre de molt poc  a un perillós atzucac, per la  permanència en un  govern del que des de fa temps hem perdut tota capacitat d’influència. Els consellers republicans ocupen cadires d’ un govern de gestió, que ni fa política progressista,  ni té ambició nacional. Darrerament, s’ ha dit per justificar la presència d’ ERC en aquest govern, que a més dificultats de relació amb Espanya, més necessari és que  el sobiranisme estigui dins el govern de Catalunya. Seria aquest un principi vàlid, si fossin nosaltres els qui  asseguressim  més ambició nacional, però si  ho fessim el trencament,  impulsat pels propis socis seria un fet. Mantenir-nos  fent la “viu viu”, amb declaracions  a favor d´una equidistància que ja ningú es creu, ens fa cada vegada més còmplices d´una situació que ens paralitza. Cal doncs reaccionar en aquests moments de desconcert.  RI, pot i ha de  continuar essent la porta oberta a l’ esperança, per donar un pas més, que suposi superar els límits d’ un discurs  massa dirigit als descontents republicans o als independentistes  agreujats, per dirigir-nos agosaradament,  sense complexos i directament al conjunt de  la nació, per afirmar que tot i  les dificultats es possible donar passes endavant, amb un nou discurs  que ofereixi  un projecte de futur que inspiri confiança a la societat catalana i que aposti per un canvi estructural. Només així podrem  construir  una alternativa global, que necessitarà d’ un procés de confluència sòlid, ben estructurat ideològicament i amb una estratègia concreta que vagi molt més enllà de demanar la sortida del tripartit actual en cas de vulnerar-se les línies vermelles fixades en  el Congrés del  14 de juny.  La situació que viu el país de crisi econòmica, involució política, amb la clara  intenció  de l’ Estat  Espanyol de  limitar encara més el govern de Catalunya, pot deixar a ERC sense capacitat de liderar cap alternativa, el que por portar a una nova subordinació als projectes de les dues forçes grans, que com més fortes es sentin més intentaran deixar-nos al marge. Es aquest un moment certament complicat, però  encara hi ha temps i espai per a l’ esperança.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL CONGRÉS D’EN DURAN.

0

Agradarà o no, però el que ha dit  en Duran i Lleida en la clausura del 24è Congrés d´Unió Democràtica de Catalunya, fent un discurs resum de la ponència política aprovada, no es cap “boutade”. Amb l´excusa de la centralitat, l’ assemblea del partit demòcrata cristià, ha optat per la  defensa  de la sociovergència a Catalunya com a formula d’ un futur govern coalició, amb l´interés de poder justificar la seva participació en el govern de l´estat. Sembla que al menys inicialment, l’ opció d’en Duran, majoritària a UDC, ha estat rebut amb  escepticisme aparent tant per  CDC com pel PSC, si bé els socialistes , l´han sabut utilitzar per burxar en la ferida oberta a la  federació nacionalista. En Duran ha donat una altre raó, molt perillosa pel futur del catalanisme sobiranista de progrés.  Ha defensat que  caldrà  prescindir d´ ERC, a qui  acusa de ser la font de tots els mals, tant les del tripartit com les que produiria en un futur govern nacional que refusa.  El que  pretén, es ridiculitzar qualsevol possibilitat de govern nacional, pel que suposaria de canvi en el  model polític, basat  en el guió que algú  va escriure durant  la transcisió. A en Duran, li  preocupa i molt una crisi del règim constitucional. Això explica  que la ponència defugi  qualsevol resposta nacionalment digne  a la previsible sentència del Tribunal Constitucional rebaixant encara més  l’Estatut. Un pacte de govern entre PSC i CIU, tal i com ell defensa, suposa abandonar definitivament la possibilitat d’una majoria parlamentària dels defensors de la sobirania nacional. En resum, UDC esdevé definitivament  la garantia que necessiten  els dos grans partits espanyols ( PP i PSOE), perquè no es produeixi un pacte  nacional a Catalunya, en un moment en que l’ atac final es produirà constitucionalnment per terra, mar i aire. Això és el que hi ha  realment darrera  del “vull ser ministre” del que fa tanta broma la gent del “Polònia”.

Duran i Lleida,  es conscient que defensant la  centralitat (espanyola), reforça el sistema polític nascut d’una transició tutelada pels hereus del franquisme,  que va permetre  una monarquia allunyada del principi democràtic i que no va respondre a les expectatives inicials d’autogovern de la majoria del poble de Catalunya. Si el catalanisme  vol avançar, haurà  de posar en qüestió l’ actual  règim constitucional i això en Duran i Lleida ho sap, no fent-li res trair els principis fundacionals d´Unió que mai van renunciar al sobiranisme. Al catalanisme no li correpon reforçar  l’ estat de les autonomies, sino superar-lo democràticament. El desenllaç final del procés de reforma estatutària que coneixerem en les properes setmanes en forma de resolució judicial  i l’ impossibilitat evident d’ avançar cap a reformes estructurals de l’estat,  ha acabat frustrant els objectius nacionals, d’obtenir un model de finançament just, estable i bilateral, i d’incrementar i blindar les competències. Com va dir López Tena, dels tres escenaris possibles que el país tenia al davant: La   provincianització i uniformització definitiva de Catalunya dins d’Espanya, la consolidació  d’una situació que  semblava  obrir la via d’ un  estat plurinacional o   la recuperació de la plena  sobirania, s’ ha reforçat l’ escenari previsiblement més perjudicial pel país,  el  que pot implicar, si no hi fem res,  la  irreversible consolidació de Catalunya com  comunitat autònoma de dret comú, dins un estat superficialment descentralitzat. La via autonomista d’en Duran ha fracassat, mostrant la seva incapacitat per a resoldre l’ anomenat problema català, que molts voldrien en un procés d’ extinció. La  sentència  del Tribunal Constitucional, serà el tret final de gràcia i  la  derrota d’una estratègia equivocada, que farà  imprescindible  canvis entre els responsables que no hagi  estat possible donar  un pas  endavant. I això és el que en Duran i LLeida  vol evitar amb les seves proclames , defugint la  part de responsabilitat que  li pertoca, que no es poca.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VOLTA ALS TOSSALS D’ ISÒVOL I OLOPTE.

0

Avui  ens hem decidit per donar la volta al Tossal d’ Isòvol i d’ Olopte. És un dels molts camins de la Cerdanya que darrerament han estat senyalitzats i enumerats. El terme municipal d’Isòvol, es troba  al costat nord del  Riu Segre i   comença just  on desguassa el Riu Duran, lloc on es forma l’estret d’Isòvol o de Baltarga, flanquejat pel tossal d’Isòvol (1.280 m.) al Nord  i el de Baltarga (1.166 m.), al Sud, que  separen  la Plana de Cerdanya amb la Batllia, nom amb el que és coneix la subcomarca cerdana que té com a capital Bellver. Cal pujar per un camí que s´inicia ben a prop d’ on comença el terme i  que  es dirigeix cap el nucli d’ Olopte. Després, per  donar la volta al tossal d´Isòvol, cal anar a ponent rodejant el Mont Curt – anomenat també tossal d’ Olopte -, fins a trobar el Riu Duran i seguir el camí que el voreja fins  a trobar el Segre, ben a prop del Camping que hi ha al costat de la carretera de la Seu, on es pot enllaçar amb l’ antic  Camí de Sant Jaume.

EN PEP I EL SANT: EN GALDRIC O EN GALDERIC.

1

Ja fa anys que en Pep Riera,  em va explicar qui era l’ autèntic patró de la pagesia catalana. Descregut com soc i poc donar a la litúrgia, vaig quedar  sorprés en saber  que fins i tot “teníem” sants que se’ns intentavem amagar. Cada setze d’octubre, la pagesia catalana celebra la festa d’un dels seus patrons. I és que Sant Galderic o Galdric,  va tenir  aquest  patronatge durant molts segles, essent desplaçat fa uns tres-cents anys per l’ espanyolíssim  i castiç  “San Isidro Labrador”. Curioses són les estratègies dels  imperis per destruïr del subconscient dels pobles   que pretenen dominar qualsevol mostra d’ identitat col·lectiva per molt santa i beneïda que sigui. A l’ ermita de Sant Simó a Mataró, hi trobareu  una imatge ( la de la fotografia) que fou lliurada pels que el reinvindiquen  com  el “sant” dirigent sindical del gremi camperol. Ja se sap que els camins del senyors són inescrutables. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL XICLET URBANÍSTIC I EL REGNE DE TOT S’ HI VAL.

2

El xiclet és una goma de mastegar amb gust dolç i amb una base de  plàstic neutre que el fa modulable pel consumidor. Aquesta substància, quan s’utilitza en altres àmbits que no siguin el pròpiament   bucal, esdevé un instrument perillós. S’ enganxa amb facilitat a les peces de roba, als cabells dels infants i als paviments de les zones de vianants. Però quan el  xiclet, es utilitzat  pels serveis municipals d’urbanisme i  els regidors delegats del ram, és converteix per art d’ encanteri en una arma diabòlica. Deixeu-m’ho dir ben clar: En mans de determinats personatges,  el xiclet fet norma urbanística, esdevé dilluns , dimecres i divendres   un text sagrat inamovible i els dimarts, dijous , dissabtes i diumenges,  el podem   estirar  per aquí i  si cal allargar  per allà, segons sigui el gust i l’ interès de cadascú. I així anem  teixint el drap de l’ inseguretat jurídica  i la fatal  impressió que per molt de estat de dret que hi hagi, en aquests afers del “totxo” tot s’ hi val. Arribats aquí, em permetran  que faci aquesta reflexió, just   quan acabo de conèixer que es tornarà a modificar – i van dos, tres o quatre -,  el planejament que afecta els entorns de la Ronda  Barceló i l’illa de Can Fàbregas i de Caralt. Ja sé que l’ excusa donada és facilitar el desenvolupament del centre comercial  i evitar que els efectes de la crisi puguin frenar l’arribada del “Corte Inglès”.  El que em molesta i sobta, és que un altre vegada la norma es modifiqui a la carta, fet del tot  arbitrari, que fa augmentar la desconfiança i allunyament dels ciutadans amb el seus governants,  per molt d’esquerres, “progres” i honestos que siguin. El tot s’ hi val, més enllà del debat entorn del que un i altre opini sobre el patrimoni industrial, la locomotora comercial i el que vostès vulguin,  incita a la desconfiança i a la perplexitat. Com sempre,  d’ excuses n’ hi hauran no se quantes mils. El que queda és que certs personatges – tan ara com abans i ja començo a ser gran – , acaben fent sempre el que volen i desitgen , s’ entengui o no. Que hi farem. Diuen que cada poble té els governants que es mereix. Ens donen xiclet?, doncs masteguem!. Que fort! Oi?.

PD: Aquest és l’ article que em publica avui la web del Capgros.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

LLUIS COMPANYS.

0

Com cada quinze d’octubre, arreu de la geografia catalana,  es recorda l´ afusellament del President Companys,  convertit en un referent col·lectiu i en un símbol nacional. Però mes enllà del mite, del  President “màrtir”, hi ha  l’advocat defensor de sindicalistes. El  promotor de la Unió de Rabassaires. El lliure pensador. El  polític que participa activament en la  proclamació de la República. El fundador d’ Esquerra. L’ home  dels fets d’ Octubre  que  proclama   l’Estat català. El  President de la Generalitat en temps de guerra. L’ exili , la detenció pels nazis i el seu assessinat pel règim franquista.

http://webs.racocatala.cat/lluiscompanys/video.html

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

INICIATIVA VERDS: CORRENTS CRÍTICS.

0

S’ acosta el congrés d´Iniciativa i com bolets de tardor,  van apareixent, aquí i allà, corrents crítics. Primer fou l’ anomenat  “Manifest de maig”  i ara  el que impulsen alguns militants de llarga tradició  sobiranista, si bé d´origen divers, que reclamen del partit  de l´esquerra verda, que assumeixi explícitament la reivindicació nacional en l’horitzó de l’autodeterminació. Fa temps que penso, que el problema principal d’ Iniciativa  és que  s’ ha quedat senseideologia” ( això de l´esquerra verda no explica gairebé res), coartada política i  sector social a qui representar. Per si no n´hi ha prou, a dins de l´actual govern d´entesa, els  dirigents d’ ICV  han acabat per acceptar que el seu futur va lligat al PSC,  si es que pretenen gaudir d’ un  espai de poder  superior al que li donen els vots.  Cal afegir que les errades comeses en la gestió dels departaments que comanden,  ha acabat  per augmentar la confussió i el nivell de disidència interna. Tot plegat  dona l´imatge d’ un partit sense massa futur – sempre a l’ ombra d´un germà gran  de poc fiar -, ni coherència interna. Ni el  primer tripartit, ni el govern d´entesa ha suposat la plasmació  de la unitat de l´esquerra  plural  nacional, ni l’ expressió d’ allò que en la tradició psuquera  s’ anomenava catalanisme popular. Governar junts per transformar la societat, es un  frase publicitària que després del que s’ ha vist ja no es creu ningú.  Tot això ” de l’ esquerra de debó”   ha estat un miratge per IC , que qui n´ha tret més utilitat ha estat el PSC, que té com a únic objectiu, esdevenir força majoritària de la societat catalana, per manar i  no per transformar, ni per fer  polítiques socials i/o  igualitàries. La miopia política dels dirigents d’ iniciativa sembla que no havien previst aquest  parany, tot i que durant trenta anys seguits  ha funcionat a la perfecció en els més importants municipis catalans. Farts de ser la “marca Blanca” del PSC, es obvi  que  neixein corrents crítics,  vist que el pronòstic de davallada electoral ja no és un mal presagi intencionat dels descontents de torn,  sinó una desagradable realitat  que detecten les enquestes des de fa temps. Amb  tanta pusil·lanimitat, per part de la direcció d’ IC ( també la d’ ERC), es normal que començi a generar-se un debat intern reclamant renovació i més perfil, tant pel que fa als postulats d´esquerra com nacionals. Sigui qui sigui el resultat del Congrés de Novembre i per molt que en Joan Saura , intenti minvar les critiques internes  anunciant que és la darrera vegada que es presenta, hi ha quelcom que es mou a dins d´Iniciativa. Caldrà veure si en les properes setmanes, estan a temps per esmenar errors i canviar el rumb. De moments el dos consellers  del govern miren cap a un altre banda. 

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/bWFuaWZlc3Rzb2JpcmFuaXN0YWljdg==_109035_1_6612_1.pdf

http://verdiroig.blogspot.com/

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

CAVALLS DE NEU

0

T’ agradava  anar al galop per  sobre  la neu  acabada de caure. Com més humida,  millor!. Gaudies  de valent, anant amunt i avall del prat, deixant les marques sobre la catifa blanca. La darrera vegada,  ho férem pels prats  que hi ha sobre Cereja. Un diumenge assolellat i clar. Mig pam de neu , caiguda la nit abans, ho havia emblanquinat tot.  Vistes al Turó i ermita de  Bell-lloc i al  Pic dels Moros; Mirant al Sud,  tota la serralada oriental ben nevada, del Cadí, fins al Pic d’ Eina. El passeig  hivernal d’aquell matí, l’ acabarem com sempre,  pel camí de  la font del Ferro –  calia anar en compte amb el glaç -,  recordo que ens deies.  Gràcies per fer-me descobrir que era possible gaudir de la muntanya amb la companyia d’ aquest animal. Refet dels primers ensurts, segurament per una por irracional a la muntura – que durant anys ningú m’ havia ajudat a treure’m de sobre -,  vaig aconseguir guiar la bèstia, fent servir les ajudes, seguint els teus consells d’ expert . Primer al pas, ara al trot i  finalment a galop.  Quin descobriment!. Recordo   la sortida  col·lectiva de Llívia a Malniu. I aquella nit llarga xerrant i empaitant els  cavalls que havien fugit trencant el fil del vailet.  Eren de ben segur uns altres temps. Després, per diferents raons, no ho varem tornar a repetir. Les trobades i sortides  van deixar de sovintejar. No he tingut temps de dir-te adéu. Descansa en pau!, company.    

MANIFEST PER LA DESPENALITZACIÓ DE LES INJÚRIES A LA CORONA.

0

El codi penal espanyol, als articles 490 i 491, estableix com a delictes les injúries a la família reial espanyola. Aquests preceptes constitueixen un tipus penal especial del delicte d’injuries comú previst als article 208 i 209. Aquesta especialitat es tradueix en una major penalitat respecte de les injuries considerades greus i la tipificació com a delicte de les injuries lleus (que no existeixen al tipus comú ja que són considerades falta a l’article 620.2). D’altra banda, aquests preceptes despleguen la seua protecció respecte de tota la família reial i no únicament respecte del Cap de l’Estat. Davant l’existència d’aquest articles a la legislació penal, les sotasignats,juristes i professionals de l’advocàcia, MANIFESTEM:1er. Que aquests preceptes exerceixen una sobreprotecció penal de la familia reial espanyola, difícilment compatible amb el dret fonamental a la igualtat que estableix l’article 14 de la Constitució espanyola i també amb un estat democràtic. 2on. Que la corona, en tant que institució que ostentat la comandància del’Estat, càrrec que es transmet de forma hereditària i que mai ha estat sotmesa a referèndum, ha d’estar exposada a la crítica política expressada públicament, entenent per aquesta també els actes de rebuig a la institució monàrquica. 3r. Que aquests articles constitueixen una limitació directa de l’exercici dels drets fonamentals a la llibertat ideològica i a la llibertat d’expressió dels ciutadans, i sovint són utilitzats per condemnar determinades opinions polítiques, convertint-se en vertaders delictes d’opinió, difícilment encaixables dintre d’un estat democràtic que propugna valors com la llibertat i el pluralismespolític.Es per això que manifestem el nostre rebuig a l’existència d’aquests tipus delictius i instem a les autoritats legislatives a la despenalització de les injúries a la corona.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ENS PARLA DE MATARÓ?.

0

“La bona gent (…) va reclamar bàsicament dues coses(…). Que es posés fi a la prepotència a l’hora de governar i que la ciutat tingués un creixement urbanístic sostenible en el que l’important fossin els interessos de les persones -de la majoria- i no el benefici d’alguns. Els nostres regidors han hagut d’aguantar mesos de desautoritzacions, pals a les rodes i deslleialtats. Ni la prepotència ha marxat de l’alcaldia ni han deixat que es puguin implantar uns criteris d’urbanisme racional i sostenible. (…). Per això van decidir plantar-se(…). Van dir alt i clar que no volien ser còmplices d’un govern que no complia amb el desig de canvi (…). Van dir prou. I ho van fer de manera serena, sense estridències (…). Amb aquella fermesa de qui no té res que amagar, amb aquella fermesa de la gent honrada”. Ho he llegit  en el bloc d´un dirigent d’ ERC i  m’ ha semblat que parlava de Mataró.  1. Ho he llegit bé? 2. Quina és la ciutat?.  3. Qui és l’  autor ?.

Les respostes a les preguntes formulades són: 1: Si. 2:  Mollerusa. 3: L’ actual President d’ ERC. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari