JORDI SURINYACH

Tinc l’ impressió que el govern català es mou amb una certa provisionalitat a l’ espera del que resolgui  el Tribunal Constitucional. Ara, la prioritat és el  finançament, per no prendre  més mal del que sigui necessari ara que els ingressos “propis” de la Generalitat,  van a la baixa per la crisis del “totxo”.  En el debat que s’ enceta avui, no hi haurà cap referència de substància a la possible nova  ordenació territorial. A hores d’ ara  no és  una prioritat del govern,  malgrat que l’ optimització de recursos d’ una proposta racional,  suposaria un estalvi en despesa pública. Els  que volen  mantenir les  diputacions, continuen  com sempre tranquils i es  limiten a  recordar-nos, de pasqües a rams,  la seva ferma  oposició a les vegueries. No s’ hi esmercen massa, conscients que el desplegament estatutari  va per llarg i que no hi ha  voluntat política per tirar-ho endavant. Els que ho haurien de defensar-ho dubten ,  per  allò  tan català de voler quedar bé en tothom, confirmant la manca d’ un projecte nacional coherent. La manca de “trempera patriòtica” pot portar a   nous bunyols legislatius, si deixem la redacció legislativa a mans dels que  pensen que millor anar fent  la ” viu viu” i els que  pretenen encarar-se a la nova regionalització,  proposant que cada  vegueria, esdevingui una nova província de l´estat. Més enllà de quants municipis,  comarques i vegueries ha de tenir el país  i quines competències, la  desaparició de les províncies, ha d’ esser l’ objectiu  del catalanisme polític.  Per  avançar nacionalment  cal fer  desaparèixer i/o debilitar  la presència de l´estat. Reclamar més provincies  es anar en sentit  contrari. Renunciar a la província única suposa abandonar un  element   clau de diferenciació nacional. El País necessita auto organitzar-se  amb criteris racionals, les   províncies  sobren i ens compliquen l´existència. 

Aquest cap de setmana, volíem comprovar si era veritat allò   que enguany  colliríem rovellons. No ha estat així. Cal dir però, que ni vam anar al millor lloc, ni amb massa temps, ni tampoc som uns “especialistes”, al final però, res de res. En Pol, a Espinavell va trobar-ne set de comptats. Per tant, sembla que la fredorada i nevada de fa quinze dies no els hi ha anat  gens bé. Caldrà esperar  els propers dies i esperar. De moment  el preu dels  rovellons, com tot, pels núvols. A l’ igual que amb  els bolets, això del finançament tampoc va a l´hora. Els pressupostos de l’ estat , em temo que hi haurà un  pacte “nacional d’ allà” ,   encobert i tàcit entre el PP i PSOE, que servirà per a justificar una oferta de “nou finançament” per Catalunya a la baixa. Cada vegada em sobta més l’ actitud dels dirigent d’ ERC. Aquesta fou  una “línia vermella” del darrer Congrés republicà  i els nostres dirigents fan com si res, sense assenyalar ni esmentar quins són els límits. L’ excusa per no fer-ho, és la necessària unitat dels partits catalans. Esquerra Republicana té una gran responsabilitat pel que fa a  com pot acabar el model de finançament. Catalunya s’hi juga com serà la sortida a l’actual crisi. I  el partit republicà , la pròpia coherència i la  credibilitat. El finançament -val la penar recordar-ho -,  fou una de les principals causes que van justificar que es reclamés un  nou Estatut, que si va acabar amb el vot contrari d’ ERC fou , entre d’ altres  raons , perquè es va considerar que estava  mal resolt i  que com era una qüestió fonamental,  fer-ho malament ens  allunyava del concert. Ara, desmemoriats com som, ens limiten a defensar el que diu l’ actual ,  considerant  la seva aplicació un “bon acord”, per ser “rigorosos” ( No és un acudit,  ho ha dit  el Secretari General). El  pitjor és  “desaparèixer”  de l’escenari polític, deixant-ho tot a mans d’ allò que pactin Montilla Mas, si és que aquesta vegada  els convergents no decideixen fugir com a gats escaldats ( Zapatero) de l’ aigua tèbia ( Montilla), sempre que els poders fàctics els deixin. Demà és 30 de setembre i per molt anuncis que es facin, els catalans de moment ni  trobem rovellons ni  un bon acord pel finançament. Deu ser que no  en sabem prou.  Al carrer Calàbria,  si no  esmenen  el rumb, poden veure  continuar la davallada electoral de l´independentisme parlamentari, tal i com avui pronostiquen les darreres enquestes. (Veure:  http://www.publico.es/espana/154761/psoe/pierde/toda/ventaja/electoral ).

No em volia perdre veure junts  a Joan Carretero i a  Uriel Bertran ,  donant suport a la candidatura de Núria Arnau i Jordi Comas com a canditats a la Presidència i a la  Vicepresidència de  la Federació Regional 1ª ( la que agrupa les comarques metropolitanes de Barcelona) d’ ERC. La setantena de militants presents en la seu comarcal  no hem estat defraudats. Unir les corrents renovadores, aconsegueix que  el discurs sigui més atractiu i li  dona major credibilitat. En Joan i l’ Uriel han fet una presentació brillant i del tot complementària, exhibint una unitat  de principis que  de ben  segur  en els propers mesos donarà  els seus fruits. Després en Jordi i  la Núria, s´han encarregat d’ explicar  el Programa de la seva candidatura. En Jordi – que fou Alcalde de Matadepera -,  ha fet un anàlisi molt crític i contundent del model que  fins ara han promogut PSC i IC  en gairebé totes les ciutats de l’ anomenada corona metropolitana. Era  tal vegada,  com si parlés del govern mataroní  en la que hi son presents dos regidors republicans. Segons  ha dit, aquest model es triplement insostenible. Insostenible ambientalment, ja que destrossa el paisatge. Insostenible socialment, ja que exclou els joves i els sectors populars de  l’ accés a l’ habitatge. I insostenible econòmicament, com demostra la fallida de les arques municipals  generada per la crisis immobiliària. La Núria  s’ ha manifestat convençuda de les possibilitats de  victòria com  a candidata de la renovació , la transparència i la combativitat. Al arribar a casa  he vist que la gent del Polònia havia  incorporat  un actor per fer de  Joan Carretero en un “gag”. M’ ha semblat un bon presagi.      

En Ramon Camp té una llarga trajectòria política i un “currículum” que impressiona. No és, ni ha estat mai un “qualsevol”. És un professional experimentat, que sap com moure’s  en els complicats passadissos de la vida pública. Essent molt jove va participar en la fundació de Convergència Democràtica i porta 33 anys de militància interrompuda i molt activa en aquest Partit, on ha ostentat  gairebé totes les responsabilitats internes, amb  excepció de la Presidència i la Secretaria General. Fou secretari general de les Joventuts de CDC del 1977 al 1980, any en què aquesta organització es va dissoldre per constituir la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC), de la que fou el primer secretari general (1980-1982) i després president (1982-1984). Ha estat membre del Comitè Executiu de CDC des del 1979 fins el darrer Congrés del Juliol passat. Ha estat secretari d’organització (1994-1996) i secretari general adjunt acompanyat per Pere Esteve. Portaveu del Grup Parlamentari de Convergència i Unió de 1996 al 2003 i membre de la Ponència redactora del nou estatut en la darrera legislatura. Com a càrrec electe local, fou   regidor de Mataró en tres mandats diferentes. Regidor de Joventut  del primer Ajuntament democràtic i cap de llista municipal en dues  ocasions, essent elegit  President del Consell Comarcal del Maresme. Diputat  al  Parlament de Catalunya, des de la primera legislatura després de la represa democràtica. Elecció que ha renovat en cada convocatòria electoral, essent  membre de la  mesa i Vicepresident de la Cambra. Durant una legislatura fou Diputat a Madrid i durant un curt període Senador. Aquesta setmana  prendrà possessió com a membre del Consell General del Poder Judicial i  deixarà  la primera fila de la política parlamentària catalana.  Li desitjo que tingui sort i que no deixi de pensar en el país, dues coses que de ben segur li faran molta falta en l’ òrgan de govern de la justícia espanyola.

No fa  ni dos anys que Joan Carretero i altres, van encetar un debat a l´interior d’ ERC que  molts  militants i simpatitzants reclamàvem.  El diagnòstic que va fer públic,  a través de dos articles al diari AVUI,   va aconseguir  posar el dit a la nafra a les mancances i contradiccions  que  generava  la participació republicana en el primer tripartit i sobretot  en  la seva segona edició,  el anomenat  govern d’entesa. Obert el debat, a poc a poc es va anant  teixint complicitats en el territori fins que es va produir   la constitució de RCAT. Després fou la presentació de l’  esmena a la totalitat a la  conferència nacional republicana, pas previ a  la  presentació de candidatura  a la Presidència i a la Secretaria General  del Partit. Tot això es va consolidar  en el  darrer congrés nacional,  amb la formal  acceptació per part de la direcció entrant de les famoses línies vermelles.  Amb  el procés de renovació de les federacions regionals,  es constata que tot plegat  està servint per a superar la perplexitat interna  i recuperar, mitjançant un  liderat fort,  l’ auto estima dels  independentistes. El procés ha seguit i   malgrat  les dificultats  ha estat  una bona notícia pels que pensàvem que l’ independentisme havía de tenir un paper clau i cada vegada més important dins la societat catalana.  Fet  el diagnòstic i esmenats certs errors, finalment s’ ha aconseguit la unió de les dues corrents renovadores. RCAT amb Esquerra Independentista se’ns presenta amb una proposta fundacional amb el nom de “Reagrupament Independentista”,  passant del  diagnòstic al tractament amb l’intenció de guarir la malaltia, doncs  no serviria de res detectar-la sense posar-hi remei. El manifest supera anteriors mancances  i assumeix bona part  d’ allò  que molts hem anat dient de forma desordenada. Uns  en articles a diaris, altres amb opinions i comentaris  a blocs, debats a les seccions locals  i fins i tot comentaris de cafè. Efectivament, “Reagrupament independentista”  neix com una corrent interna que vol  dissoldre’s un cop acomplerts els seus objectius,  però  la societat catalana, més enllà de grups, capelletes,  partits, coalicions electorals, plataformes,  fronts, cercles  i fundacions, necessita d’ un nou “Reagrupament” catalanista, es a dir sobiranista, amb  contingut social i progressista, com expressió de la necessitat  de tenir  una  estratègia  que es dirigeixi al conjunt  del país,  amb voluntat d’esdevenir  força majoritària. D’ això feliçment hi algú que en parla. Ara el que cal es fer-ho possible.

http://www.reagrupament.cat/novaweb/images/stories/comunicats/08/proposta_manifestfundacional.pdf

Som divendres a la tarda i pugem al cotxe a dos quarts de set, amb l´objectiu d’arribar al Pallars el més aviat possible. Els expedicionaris som, en Joan i els seus fills – Joan ( 13 anys) i Marc -,  en Xenen  – un “conegut” atleta  de 47 anys -, jo i la meva filla Aina.  Quan són les  nou del vespre, passem per Sort, seguim la C-13 fins a Llavorsí i  després  cap a la a la vall Ferrera.  A un quart de deu  som  a Àreu, davant  l’ Hotel Vall Ferrera. A l´hora de sopar, la conversa gira en torn a la notícia del día, “el socialisme dels rics”, la samarreta de l’ Obama, regal de la Mar, donarà lloc a la conversa. Els dos emprenedors  estan d´acord amb gairebé tot. Me’ls escolto encuriosit i divertit per les seves proclames “liberals socials”. Amb els postres, parlem de la sortida de l’ endemà,  on  som  advertits per la gent del país  que , deixant de banda el que diuen algunes guies, la ruta és llarga, molt llarga. A  les sis del matí del dissabte, després d’ ermorçar el que ens han deixat preparat  – us recomano l’ Hotel -,   amb els  4X4 i pel camí forestal, arribem  al  Pont de la Molinassa – prop del Pla de Boet –  on  aparquem. A partir d’aquí, tots sis  començem a caminar. En pocs minuts arribem al refugi de la vall Ferrera on   el camí  puja ràpidament  fent giravolts. Quan  acaba la forta pujada inicial, continuem cap a l’  oest, sempre planejant fins creuar el torrent de Sotllo. Remuntem fins el  Pla de la Socauba ( 2140 m), després el  Pla de Canalbona o pletiu de Sotllo (2190 m), on el paissatge  es ple d’aiguamolls, amb un  important salt d’aigua com a decorat de fons – desaigue dels estanys de Sotllo i d’Estats-, que ens deixa bocabadats. Els crits accelerats d’en Joan, quin país!!, és la prova  que gaudirem d’ allò més. L’itinerari continua  cap a  l’entrada d’aigües de l’estany de Sotllo amb bonica vista  dels pics de Norís i Monteixo. Seguim  fins l’estany d’Estats, on arribem amb mitja hora d’ endarreriment de l´horari previst ( som uns il·lusos) . Des d’aquest indret, la pica es una mola que impressiona . Vorejem l’ estany, fins  a un replà  on hi ha instal·lat un repetidor de ràdio per a situacions d’emergència. Ara es quan comença el patiment que ja no ens deixarà fins el final. La  pujada per la llarga tartera que mena al port de Sotllo ( 2894 m), començar fer els seus estralls. En Xenen va davant seguit de l´Aina i en Joan. Jo darrera amb en Marc i en Joan petit  que  és veu  capaç de fer una juguesca sobre qui dels dos arribarà abans a la Pica. Quan som al coll,  fem balanç  sobre les nostres forces i el possible  vertigen de tots per fer la cresta, marxem amb la cua entre cames, per la cometa d’Estats a la banda occitana. L’ excusa  són els “nens”, però  els “adults” no ho hem vist gens  clar. Hi ha congestes, massa glaçades, que ens obliguen a  perdre més altura del que volem. Com que  estem segurs que no  serà un passeig, ens ho agafem amb filosofia.  Baixem fins a a uns 50 metres de l’estanyol, per després  pujar  entre neu -caiguda els darrers dies-,  i tartera fins al coll de Riufred (2970 m) i agafant el vessant de la pica d’Estats pel costat occità, pujar-hi fatigosament (3.143 m). El cim més alt de la Catalunya autònoma – que no dels països Catalans -, té  una esplèndida  panoràmica en un dia amb sol i poc vent. Observem l’ Aneto amb la seva característica gelera, més enllà  el Mont Perdut entre molts altres cims. El Compapedrosa  pel costat d’ Andorra i i el Carlit més al fons, naturalment dic els més representatius.  La baixada és  un autèntic trenca cames. Entre una cosa i l’altre, a dos quarts de vuit  de la tarda arribem on hem deixat el cotxe, dotze hores i una mica més  després de començar a caminar. En Joan i els  fills s’ han  endarrerit una mica més. Pel que sembla han berenat  a l´estany  de Sotllo. Marxem cap a Mataró, conscients que tots els que ens havíem dit que la pica eren dos dies tenien raó.  Arribem pel volt de les dotze del vespre.  Hem anat del Pla d’en Boet al Pla de Boet, per fer la Pica. En Joan com sempre s’ acomiada amb el crit de rigor i anunciant que ara toca l´Aneto.  Quin país!

La candidatura encapçalada per Albert Pereira ha guanyat el Congrés de la Federació Regional del Camp de Tarragona d’ Esquerra Republicana de Catalunya. Albert Pereira, destacat promotor de Reagrupament. Cat  i ara de  “Reagrupament Independentista”,   encapçalava la candidatura renovadora, unitària i plural,  que amb el nom de “Tot el Camp” es presentava amb una clara voluntat d’emprendre  una nova etapa en  la federació tarragonina. D’acord amb els estatuts d’ ERC, la seva condició de President d’ aquesta Federació Regional, el fa membre  de l’Executiva Nacional. Reagrupament Independentista (RCAT més EI), continuar   consolidant-se  com l’alternativa a l’ actual direcció d’  ERC

Per la mitologia grega  coneixem la història d’ Aquil·les. La nimfa Testis i el Rei Peleu, volien que el seu fill fos immortal i feren   tot el possible per aconseguir-ho. Fou Aquil·les un guerrer  invencible en el combat, cosa   que el feia admirat i desitjat. Tenia però  un punt vulnerable, el  seu taló. Corria la brama que ningú  podia causar-li la mort, excepció d’ aquell que  conegués el secret de la seva part vulnerable. El mite grec em  fa pensar en  el govern d’entesa. Té pares coneguts, que ens anunciaren la seva condició d´invencibles, però que  no han pogut ni tampoc sabut guarir el risc de la seva pròpia vulnerabilitat. La dificultat d´arribar a un acord amb Madrid pel que fa al finançament que el país necessita  – sembla que el límit és el 30 de setembre -, i la futura sentència que dictarà el Tribunal Constitucional   contra  l’estatut, esquerdarà  l’ edifici governamental fins  a fer-lo inhabitable. El futur del govern català depèn doncs  de com es resolguin ambdues qüestions, el que farà inevitable l’ inici d’ un nou canvi.   

Us recomano la lectura de la sentència sobre la consulta basca  i en especial de la part que més avall reprodueixo, que al meu entendre,  frusta definitivament la possibilitat de qualsevol interpretació oberta o federal del text constitucional, doncs  deixar clar que l´únic subjecte de sobirania  és el poble espanyol. Tanta rotunditat  es d´agrair  i obliga als que mantenim que el poble català  també és  subjecte de sobirania, a refer la nostra estratègia. El Tribunal ens diu: “La Ley recurrida presupone la existencia de un sujeto, el “Pueblo Vasco”, titular de un “derecho a decidir” susceptible de ser “ejercitado” [art. 1 b) de la Ley impugnada], equivalente al titular de la soberanía, el Pueblo Español, y capaz de negociar con el Estado constituido por la Nación española los términos de una nueva relación entre éste y una de las Comunidades Autónomas en las que se organiza. La identificación de un sujeto institucional dotado de tales cualidades y competencias resulta, sin embargo, imposible sin una reforma previa de la Constitución vigente. En realidad el contenido de la consulta no es sino la apertura de un procedimiento de reconsideración del orden constituido que habría de concluir, eventualmente, en “un nueva relación” entre el Estado y la Comunidad Autónoma del País Vasco; es decir, entre quien, de acuerdo con la Constitución, es hoy la expresión formalizada de un ordenamiento constituido por voluntad soberana de la Nación española, única e indivisible (art. 2 CE), y un sujeto creado, en el marco de la Constitución, por los poderes constituidos en virtud del ejercicio de un derecho a la autonomía reconocido por la Norma fundamental. Este sujeto no es titular de un poder soberano, exclusivo de la Nación constituida en Estado. Y es que, como recordamos en la STC 247/2007, de 12 de diciembre, FJ 4 a), con cita de la STC 4/1981, de 2 de febrero, FJ 3, “la Constitución parte de la unidad de la Nación española, que se constituye en Estado social y democrático de Derecho, cuyos poderes emanan del pueblo español en el que reside la soberanía nacional”.

http://www.tribunalconstitucional.es/jurisprudencia/Stc2008/STC2008-05707.html

La jurisprudència que es crea amb l’ esmentada resolució, confirma que el text fonamental   espanyol,  considera que no té cap eficàcia jurídica la menció que genèricament assenyala l’article segon a les anomenades nacionalitats.  Només el “poble espanyol” – el tot -,  és l’únic dipositari de la sobirania. Com que una part – les nacions perifèriques – ,  no poden decidir pel tot,  és manifestament inconstitucional qualsevol pretensió  que vagi en aquest sentit. Es tracta doncs d’un pronunciament diferent del  que  fa anys va  adoptar la Cort Suprema del Canadà   en la que a  Quebec – una part–, se li reconeixia  el dret a que de forma unilateral pogués modificar la seva  relació  amb Canadà. La resolució, es pot entendre’s com un avanç del pronunciament sobre la constitucionalitat o no de  l’ estatut català, que sospito consolidarà la negativa  constitucional a qualsevol reconeixement dels drets col·lectius – el dret a decidir –  als territoris  definits com a nacionalitats. La conclusió  del tribunal es clara: Constitucionalment el poble català ( i el basc o el gallec per exemple)  no existeix i per tant  no és de cap manera subjecte de drets col·lectius.  La pregunta  doncs que ben aviat  ens haurem de respondre els sobiranistes catalans, és sobre el que  serà necessari fer. La resposta per  complexa i difícil no la trobarem d’avui per demà, però de moment ens serveix per  “entendre”  la política del peix al cove que el President Pujol practicava,  segurament per tenir plena consciència que  la correlació de forces a l’ estat no permetia anar més en enllà.  Si nosaltres pretenem doncs fer el pas endavant, que Pujol no es va atrevir a fer ni proposar, primer  caldrà adquirir consciència que el camí del conflicte amb l’ estat  ha quedat del tot  obert, sense subterfugis ni  res que ho amagui. Després  començar a  reagrupar forces – comptar quants realment som i quants podem ser a mig termini -, (http://www.vilaweb.cat/media/attach/vwedts/docs/suportindependencia-ES.pdf ), partint  d’ aquí,  revisar o dissenyar de nou l’ estratègia que ens pot portar a la sobirania. Naturalment l’ objectiu, ja no pot ser cap més altre que  obrir la via per  la proclamació unilateral de l’ Estat Català quan sigui possible, pel que cal treballar per crear-ne les condicions internes i externes que ho facin possible. La internacionalització del problema català es un dels mitjans – l’ extern-, l’altre serà convèncer a més   compatriotes de la necessitat de tenir un estat propi  per assegurar la pròpia  identitat i assolir el  benestar  i  prosperitat que el país necessita. Un cop vist que l’ Espanya Plural  no  existeix  com a projecte polític  i que l’ Estat Espanyol ha esdevingut constitucionalment intransformable. Qualsevol  estratègia per a la sobirania,  ha de fixar una  política d’aliances, si preten  esdevenir majoritària, el que suposa  buscar complicitats en tot el àmbit del catalanisme polític. Mantenir els ponts i  evitar conflictes entre les forces catalanistes és clau, doncs només així es possible  consolidar  i ampliar una base social amb voluntat majoritària,  clarament identificada amb el projecte i  articulada per una  pluralitat de forces polítiques, amb el compromís  de forçar la legalitat vigent amb legítims actes de sobirania. Però amb això tampoc n’hi ha prou. Caldrà tenir  un  govern català amb aquests suports parlamentaris, que si bé haurà de gestionar els migrats recursos del país, ho haurà de fer  més i millor, que cap altre govern anterior. Això suposa una administració  que doni valor moral  a l’ esforç i al sacrifici individual i col·lectiu i que ho sàpiga trametre al conjunt de la societat catalana. “MÉS I MILLOR”, al govern, però també al despatx, a l’obra, a l’escola, –mestre o alumne -, a l’Ajuntament, al carrer, a l’hospital, a l’associació, a la junta, a l’APMA, etc. … El conjunt del país ha de conjurar-se en aquest compromís amb l´objectiu  de provocar dos efectes: un d’exemplificador i un altre revaloritzador. ( Veure proposta original a: http://joanmora.blogspot.com/2008/09/inici-de-curs-escolar-ms-i-millor.html ). Davant de la ofensiva  espanyolista,  tots els que ens sentim identificats amb les idees de la democràcia, el progrés i la  defensa de la catalanitat i del dret a decidir del nostre poble,  hem d’ estar  al mateix costat, per   poder-nos oposar a l’ agressió amb voluntat de victòria, intel·ligència i  un  impuls renovat de racionalitat organitzada, que es transformi en moviment majoritari al sí de la societat catalana. Un nou reagrupament catalanista o front sobiranista,  pot  superar les virtuts i els errors del passat,  per articular una proposta nacional, integradora, jove i socialment avançada, per afirmar el nostre dret a ser el que  som i que  com a poble lliurement decidim. Tot plegat fa imprescindible el   naixement d’ una nova majoria i  d’ un nou govern, que  proposi sense cap recança  la  reforma i/o ruptura constitucional,  com instrument per reforçar el conflicte amb l’estat i per posar en crisis les seves institucions – pas previ a l’ assoliment de la sobirania tal i com explica Héctor López Bofill en el seu darrer assaig “Escac al Rei”. Un ampli acord nacional per a la sobirania  ens pot permetre avançar decididament en el reconeixement del nostre dret a decidir. Un acord que agrupi a grups, col·lectius, entitats i persones de prestigi en els àmbits acadèmics, professionals, culturals,socials, econòmics, esportius i polítics,  gremis, sindicats i tot tipus d’agrupacions    que desitgin participar-hi  per a  fer possible l’ objectiu d’ avançar conjuntament en la consecució d´un estat propi.

Soc soci de la Unió de Cooperadors i he estat patró de la Fundació i em sap greu dir que no em crec que l ’Ajuntament es trobi en un “atzucac”  en les negociacions per trobar una seu alternativa a les  activitats que el COOP  realitza  en el  Cafè Nou. Tinc la sospita que  un sector de la Unió de Cooperadors, el més ben representant en la Fundació que gestiona la  recuperació del seu patrimoni històric, pot tenir  un acord tàcit  amb el govern municipal, per foragitar d’ aquest local al COOP ,antic grup Cultura de la Unió de Cooperadors i ara pedra a la sabata d’ alguns dels patrons de la fundació. La desconfiança que expresso, pot suposar-me més d’un mal de cap, però  durant anys he col·laborat per fer  possible  la  recuperació del Patrimoni cooperador i crec que tots els que ho hem fet,  tenim l’ obligació moral  d’ evitar que aquest llarg procés acabi sense poder-ne treure’n tot l’ entrellat i de forma poc transparent. Desconcerta com la gent del COOP, que tanta feina ha fet per la ciutat i pel cooperativisme , es trobin ara abandonats. Si amb esforç es  va aconseguir  constituir la Fundació de l’ UCM,  fou  també per tractar-hi  totes les qüestions que un procés tant complicat produiria, amb el compromís de fer-ho sempre per consens. Resulta incomprensible, que després de més  vint anys en que l’ autoritat municipal ha consentit les activitats, ara ordeni el  cessament, per l’ hipòcrita raó  “de no disposar de la llicència municipal d’obertura”. En el  Cafè nou, s’ hi  ha fet de tot: Cultura, esport i fins i tot cerimònies civils de difunts  i ningú del Consistori ha dit mai res. No em serveix que un procés administratiu digui que no ha estat així. Es vol  aturar que, a l’igual que fa vint anys , els gegants del COOP es moguin de lloc  per denunciar tanta hipocresia. Em temo que el fet  produirà mala maror  a dins de l’ l’ UCM  i  comprenc   que alguns cooperadors parlin de  “ febre immobiliària” i sospitin  que darrera d’ això, hi ha en joc una operació urbanística, que res té a veure amb l’  acord que la UCM i els Partits Polítics democràtics de la ciutat van fer a l’ abril de 1977, comprometent-se   a fer tot el possible per recuperar el patrimoni, resolució que durant anys, han  anat confirmant els diferents  consistoris. Res justifica que s’iniciï i es resolgui  un expedient de legalització d’ activitats, sense discutir les conseqüències de tot ordre que pot generar en el  Patronat de  la Fundació de la Unió de Cooperadors. Algú m’ho pot explicar?.

Aquest diumenge,  ens ho agafem amb tranquil·litat i decidim fer un passeig a cavall pels voltants d´Urús. Tant ahir com avui, de bon matí els  cims de les muntanyes han estat emblanquinades per la  neu, que el sol   anirà fonen.  El dia és fred, ventòs i nuvolat. Sortim de Prats al trot i  enfilem el camí que voreja el Torrent de Llanés fins el Solà de Dalt. Tenim just al davant  la Tossa i el Moixeró. Baixem fins travessar la carretera del Túnel del Cadí per continuar  pujant pel Serrat de les Buïges  fins l’ ermita de Sant Grau. D´aquí, remuntem per un camí ample fins el Collet de Jovell – deixem a la dreta el que ens portaria a Fontllebrera  -,  i  ens endinsem fins quan comença un  camí costerut i estret  que de seguir-lo ens duria a Coma Oriola  – tal i com hem fet altres vegades – avui decidim  tornar enrera i per una drecera  senyalitzada amb ralles blanques i grogues que baixa pel Clot de Caselles, anar fins Urús , continuar cap a    Pla de Tartera i arribar finalment a Prats. Unes dues hores i trenta minuts  de passeig   matinal que ens ha  permés fer treballar els cavalls.     

Segueixo  la crida  feta per la catosfera  perquè  es pengi l’ estelada als nostres blocs durant la diada nacional. L’  estelada fou promoguda per l’activista i polític maresmenc Vicenç Albert Ballester, just  quan es va signar l’armistici de la primera guerra mundial i a Europa van aparèixer nous estats independents, que fou aprofitat  per difondre internacionalment el fet nacional català utilitzant l’ imatge i el símbol de la bandera amb l’estel. Sobre aquesta qüestió l’ Editorial El Llamp va publicar fa vint-i-quatre anys, el llibre de Joan Crexell , “L´origen de la bandera independentista”, edició que suposo exhaurida,  que seria bó que és reedités,  doncs dóna  pistes sobre  el que simbolitza l’  estel blanc   de cinc puntes i el triangle Blau.

Amb aquest lema, diverses entitats i associacions  del país,  ens convoquen  a manifestar-nos durant la diada nacional, afirmant que l’exercici del dret d’autodeterminació és inajornable i que l’objectiu comú i transversal de tot el catalanisme,  ha de ser la creació d’ un estat propi per a la  nació catalana. Encara no han passat dos anys i queden  molt lluny les  declaracions del President Montilla dient que Catalunya havía entrat a la fase postnacional. A hores d’ ara, poca gent dubta que la reconstrucció del país no pot donar-se per acabada. Seria una greu irresponsabilitat  continuar fent el joc als qui – des de dins o des de fora -, defensen sense pudor que  ara ens toca només gestionar les competències que ens ha  atorgat el nou estatut. Els que  comanden l’ estat, aprofiten  qualsevol ocasió per advertir-nos  ” via Guerra”, que reinvindicant el que legítimament ens pertoca no anirem enlloc. No pot deixar-nos perplexos – curiosa paraula –  que hi hagi  opinadors  i polítics, que  defensin que  la seriositat en la gestió  està renyit en mantenir-se  ferms en la defensa  de  l’ identitat nacional, com si res tingués a veure amb el benestar dels ciutadans. Els nacionalistes  espanyols,  volen  que fem un pas enrere, consients que si aconsegueixen l’ objectiu, ens serà més difícil en els propers anys anar endavant. El més torbador no és l’ esperpèntic  “joc”, dels que repudien aquí els pactes nacionals, acceptant  tàcitament els que allà es fan, sinó  que encara hi hagi qui  es trobi còmode en una gestió de l’ administració catalana que no tingui  la més mínima trempera nacional. El desllobrigador de tot plegat, és treballar plegats a favor d’ una estratègia cap a la sobirania, que aturi l’  ensopiment  i  el desconcert  en les rengles del catalanisme. Raons aquestes, que justifica que els convocants no es limitin a dir  que som una nació, afegint  que ens cal un estat propi.

Joan Ridao, Secretari General d’ ERC, segurament no sabia que amb les seves declaracions afirmant que desconeixia l’ existència del  procés d´unitat entre els sectors renovadors d’ ERC, faria irreversible l’ anunci de la unió. Abans del Congrés, ja érem molts els adherits a Reagrupament que reclamàvem l´acord entre les dues candidatures alternatives. Després,  el clam ha estat  cada vegada més important.  Si llegiu  alguns del apunts d’ aquest bloc , confirmareu que aquesta ha estat sempre la meva opinió,  tot i coneixent que poden haver punts de vista diferents sobre aspectes secundaris, però que hi ha un total acord amb alló que és fonamental. Un article a l’ AVUI sobre  el procés de fusió entre Reagrupament.Cat i Esquerra Independentista d’ Uriel Beltran i Joan Carreretero ho fa públic. Espero que siguem molts,  els que  hi vegem un motiu per l´esperança. Com diu Xavier Bosch,  en un article que publica el mateix diari,  Esquerra no hi ha de veure “…un perill en aquesta fusió, sinó una oportunitat per començar a sumar, fins i tot, des del vessant més crític…”. JUNTS PODEM!, es cert , ara caldrà començar a pensar en una candidatura d’ ERC a la Presidència de la Generalitat representativa i de prestigi , que vagi més enllà de l’ àmbit partidari , per així  sumar i agrupar a tots els sectors socials i   cívics que treballen  per la sobirania de Catalunya.

http://paper.avui.cat/article/politica/138713/critics/derc/es/fusionen.html

Ja feia temps que desitjava tornar fer una sortida amb en Joan. Ens donaria temps  suficient per parlar del país, cosa que darrerament només ho fem per SMS, telèfon o escadusserament quan ens trobem aquí o allà.  La relació més intensa d’en  Joan amb cims, canals i crestes crec que comença , continua i es consolida a la vall tribal  dels “Suris” –  la de Camprodon -, on té bons  amics “aborígens” , que l’ han portat a trescar pels cims d’  “Ull de Ter”, “Coma de Vaca” i la “Vall de Núria” o descobrir l’  “Alta Garrotxa” i l’ “Alt Vallespir”. El vaig deixar a la seva sort i abandonat en aquell territori familiar,  mentre jo “fill pròdig” me’n anava a la Cerdanya, segons ell a fer el “pijo” o a conèixer en Carretero. El cert és, que els “Mora”,  tossuts com són , van decidir que era moment de trepitjar  el territori. I a fe de Déu que ha estat així. En poc temps,  han trescat per comes, cims,  fonts, rius, gorgues, forats i penyals que jo en cinquanta anys d’ estada setmanal,  ni havia somiat. Gairebé sempre acompanyat d’un altre Suri – en Toni , el cosí més muntanyenc i “sociata”, cosa que algú del Maresme hauria d’aprendre -,  i d’en  Vila  tot un  referent a la Vall ,  autor del llibre de rutes  -exhaurit-  de més interès d’ aquella part del pirineu. El crit de guerra, “Quin País!” , ha esdevingut  el mot d´ordre que utilitza per anar amunt i avall  i sorprendre’s de la bellesa d´un paisatge i d´un territori que estima  amb passió patriòtica i sense cap tipus de   perplexitat. Amb en Joan, mantinc importants coincidències  sobre com tenim el país. Fem el mateix  diagnòstic i em sembla que  proposem  similar tractament, malgrat   mantenir carnets partidaris diferents. Per tant era previsible que a l´anada al Canigó, de ben segur parlariem  de tot plegat , aquesta vegada amb el testimoni de la meva filla Aina. A dos quarts de cinc del matí, de dissabte sis de setembre,  enfilem  “Nord enllà….”, direcció La Jonquera, després  per la 116, cap a  Prada, Vilafranca de Conflent , Vernet i Castell. D´aquí, pel camí forestal, fins a Coll de Jou i  el refugi de Marialles. Començem a caminar cap a dos quarts de nou,  amb l´impressió que ens mullarem, doncs per sobre del Pla Guillem hi han  núvols amenaçadors.  Prenem el camí de l’esquerra, ben senyalitzat per  les marques del GR 10. Ens endinsem cap a l’avetosa pel marge esquerra del Rec de la Llipodera fins a creuar  el pont de fusta,  prenent la direcció que més endavant ens portarà travessar el riu de Cadí. Comença a plovisquejar. A la cabana o refugi Aragó (2.125 m) just al costat de la Font del mateix nom, mengem una mica i escoltem els xiulets de les marmotes. Ens endinsem per la Vall del Cadí, on ja  podem veure la Pica del Canigó tancant la vall, quan ens  ho permet la boira. Just quan s’acaba el prat, el camí comença a descriure llaçades que ens permeten remuntar  el desnivell, fins assolir primer la Portella de Vallmanya i en pocs minuts la Bretxa de Durier (2.649 m). Haurem de  salvar els cents metres i escaig de desnivell restants, grimpant per la canal de “la Xemeneia”. És una grimpada fàcil, on les  agullles ,  “els gendarmes”,  semblen vigilar-nos. Arribem al capdamunt de la pica (2.784 m) – són dos quarts d´una -,  des d’ on amb permís de  núvols i boira , veiem un paisatge formidable. El Set Homes, Rojà, i Tretzevents. Part de la Plana del Rosselló. Imaginen   la plana de l’Alt Empordà, totalment tapada. Més enllà, la vall del Tet i la plana de l’alta Cerdanya al capdamunt i al fons, el massís del Carlit. Darrera la creu que presideix el cimal, els pics  de la Vall de Camprodon, on sembla que  hi plou. Aixequem acta de la nostra arribada, fent  el crit de rigor: Quin país!, després  fotos amb estelada, bandera quin significat  explico a un occità que s’em adreça  en francés, mentrés l’Aina i en Joan em mirem de reüll i riuen de les meves explicacions sobre el significat de l´estel blanc i el triangle blau. Retornem pel mateix camí que hem vingut, amb la marrada de fer-ho pel dret  just al sortir de la xemeneia pel mig de la tartera ( Això a Camprodon sembla que li tenen prohibit) . Ara sí que ens mullem. Jo canto allò  d’ “amb esperit amatent, ens anem a cercar el vent. La ruta és dura  fins la carena,…….” Quatre hores de pujada i unes tres de baixada.  Fem el viatge de tornada comentant l’ entrevista a l’ Avui del President Pujol. A dos quarts de vuit  arribem a  Mataró. Ha d´anar a corre cuita a sopar amb els veïns de la Ciutat Jardí – en Joan sempre atent a tots els compromisos – i jo amb la família a sopar a casa en Txema i la Marta. A dos quarts d´una,  agafo el son pensant que hauríem de fer la Pica d´Estats des de la Vall Ferrera. 
Més fotografies:
http://joanmora.blogspot.com/2008/09/amistat-estelada-al-canig.html