JORDI SURINYACH

Mataró, com moltes de les ciutats catalanes, s’ enfronta a  nous reptes. Els darrers trenta  anys han estat de canvis profunds que han modificat els hàbits i comportaments de la majoria dels mataronins. Ara,  no és  cap tòpic dir-ho, som al final d’ una etapa, en el que  ja  no serveixen  els vells clixés  que  explicaven la gènesis d´una manera de veure la ciutat.

Tot plegat pot haver produït cert cataclisme, entre aquells  que  han  fet  de la  militància mataronina el seu referent vital i ara romanen  desconcertats entre l’idil·li que mantenen amb  certes tradicions locals i una realitat transformada que rep influències d’ arreu. A Mataró, l’ aiguabarreig d’ orígens, cultures i costums es ara tant important, que si bé d’ una banda hi ha perill de  despersonalització, d’ una altra hi ha l’ avantatge del naixement d’ una nova ciutadania, amb l’oportunitat  d’ aconseguir que l’identitat nacional  que ens  dóna la  llengua, la  cultura i la història  pròpia,  esdevinguin els instruments naturals d’ integració de  tot allò positiu que rebem  de fora. El problema rau,  en que el fenòmen apareix quan la feina  de tres decennis de  sargir la ciutat  en  urbanisme, identitat i cultura estava molt avançada. Acabada l’ etapa  dels ajuntaments democràtics, hem entrat  en una  de nova, on els nous problemes, barrejats amb el desprestigi de tot el que fa referència a  la gestió pública, no ajuda a que hi hagi un  debat ciutadà lliure, sincer i transparent. Els sectors més  actius i  compromesos de la col·lectivitat,  es pregunten  sobre   cap a on cal orientar el futur.Cultura,tradició,modernitat, patrimoni, educació,  urbanisme  i participació, són problemes  que continuen vigents, si bé amb altres interrogants. Mentrestant la vida oficial,  considerada massa banal o  massa  transcendent, interessa cada vegada  menys a la  gent. L’ objectiu d’ assolir  una ciutat equilibrada, en el llenguatge oficial es situa en el terreny de la utòpia i  preocupa poc com fer-la possible.  Cada  vegada es més difícil  evitar la marginació dels pocs pagesos  amb vocació que  queden ( Cinc Cènies), dels petits botiguers ( Can Fabregas), dels artesans ( debat cultural sobre museus i  els fons d´art)  i del nou proletariat urbà que conforma  l’ immigració ( reforma de barris ) sense consciència ni organització autònoma. La falta de respostes i la poca sinceritat dels electes  en reconeixo, els fa  perdre credibilitat. La ciutat del nou milenni , en aquest intermedi on apareix novament la crisi,   produeix desconcert i vertígen i   ningú s’ atreveix a renovar el discurs i fer l’ esforç de definir quin ha d’ esser el nou projecte de ciutat. Com sortir de l’ embolic , serà  el repte dels propers anys. La reflexió  se’m acut després d’ escoltar, alguns responsables municipals fer balanç d’ aquest primer any de mandat. Hi  ha coincidència  en  fer autocrítica per la falta de diàleg entre  govern i oposició, però he trobat a faltar nous projectes estratègics i no em sembla que s’ hagi avançat  massa en cohesió social. Just per això, em sobta que hi hagin il·lusos que parlin de rigor, responsabilitat i professionalitat, sense fer la més mínima autocritica  per la seva complicitat en  afers  tant poc edificants com els de Can Fabregas. Sense veure que  no es pot confondre habitatges amb contenidors i     no voler  entendre  que  la discrecció, no té perquè suposar manca d’ informació.  La ciutat li cal una nova orientació i  certa alternància, no perquè governin uns altres amb el perill que acabin  fent  el mateix, sinó per començar a  recuperar l’ il·lusió i l’ esperança perduda. Un  determinat  model de gestió  està superat. Calen nous  valors   per a treballar  de nou, per una ciutat on el civisme, el lliure pensament i la radicalitat democratica en la gestió dels afers municipals , tinguin  tot el seu sentit.    

Me’n vaig cap a  Ciutadella  de  Menorca, a on com gairebé cada any, seré  testimoni actiu de “sa festa de Sant Joan”, expressió d´ un poble  que any rera any mostra  d´ una manera festiva  i protocol·lària les arrels de la seva identitat.  Si algú pensa que m’he begut l´ enteniment,  al forçar  arguments i  paraules per a justificar una realitat nacional que molts veuen més virtual  que real, segurament és  que encara  no ha comprovat amb el petit esforç de  trepitjar  territori, el  que uneix els països de parla catalana, amb independència de  quins siguin els  nivells de consciència col·lectiva , per cert  tant mitificats aquí i tant desvirtuats allà. Malgrat els entrebancs i els inconvenients – que es veritat que són molts -, milito en el  sector optimista  que creu  que no ho tenim  perdut. Generació rera generació, de llevant a Ponent i de Nord a Sud,  hi ha gent  disposada a ensenyar i  descobrir un  país, format per petits  espais vitals, que tots junts conformen un únic  mosaic nacional, ric i  plural. Entendre això,  em  fa no  oblidar el que col·lectivament encara som i allò  que en el futur  podem ser.

Òmnium Cultural ha convocat un acte el proper 25 de juny pel que consideren  una “il·legítima” intervenció del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. L’ objectiu principal de la convocatòria és demanar la unitat de la societat catalana per tal de fer respectar la voluntat del poble de Catalunya, que recordem-ho neix en el projecte del 30 de setembre aprovat pel Parlament. Si la sentència com es tem,  es un nou límit a les aspiracions del país i a les competències regulades en el “nou estatut” entrarem en un nou període polític incert, en que caldrà  revisar les polítiques que han fet fins ara els partits catalanistes. El 9 de Novembre del 2006, vaig escriure aquest article a la web i revista “cap Gros”, que ara rellegit em sembla que continua vigent.
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=1834&tipus=1

Passa sovint que estàs en un lloc  i ten’s el cap a un altre. El passat 14 de Juny, pensava enviar-ho tot en orris i fer el cim del Canigó, per Marialles. Però, el Congrés d’ ERC  es celebrava al Fòrum i  suposo que hagués estat una iresponsabilitat no anar-hi. Malgrat tot, en aparença  estava en aquell immens local envoltat de republicans, però  la ment i l’ esperit  anava nord enllà. L’ excursió a  la “muntanya sagrada”, havia quedat  per un altre dia. Pocs  dies abans de  Sant Joan  s´ hi encén la flama, símbol de la unitat   dels Països catalans, per tant el  proper cap  de setmana seria escaient anar-hi,  sinó fos perquè ” sa festa”, em reclama. Hauré de preveure la sortida   pel  28 o el 29 o més endavant entrat el Juliol. Em  conformo en relatar ara,  com i per on,  he pujat al cim que fa sis anys que no trepitjo. La darrera vegada ho vaig fer  en companyia de  la Mercè. Puc ben assegurar que  hi anava   mig  enganyada. Li  demano  disculpes,  doncs poc acostumada a  caminar, no  ha volgut tornar a   repetir l’experiència i em sento responsable. Com a molt,  passejades pels  voltants de Llívia,  per  agafar cargols, recollir xicoies, o buscar corrioles o rovellons, sempre segons el temps.  La pica del  Canigó és l’últim dels  cims de més de dos mil metres del Pirineu català, abans de la mediterrània.  Podeu anar-hi  des de Cortalets o   Marialles. Al  refugi  de Marialles, hi arribareu,  per un camí Forestal que surt del poble de  Castell ( prop de Vernet). L’itinerari s’ inicia  per un camí  planer envoltat de avets que entrant a la vall del Cadí  ens porta a Font d’Aragó, a 2.100 m d’alçada, on trobareu una cabana. A partir d’ aquí,  un fort desnivell, fins arribar a la portella de Valmanya. Sota la “xemeneia”,   prop  del Gerdarme ,  us quedaran cent metres de grimpada vertical. Segons  Verdaguer:“Lo Canigó és una magnòlia immensa que en un rebrot del Pirineu se bada: per abelles té fades que la volten. Per papallons los cignes i les àligues”

En el  congrés d’ ERC,   RCAT va optar pel  capteniment. Esperar i veure, per  si era  possible  superar primer el desencontre  i no fer inviable  a mig termini l’ entesa. Partim ara  del fet que l’executiva electe   acull només al sector guanyador i   els membres nats  per càrrecs institucionals hi tenen majoritària presència els d’ ERC Futur. Queda per veure com es configuren les noves presidències regionals  i quina serà la presència de les  dues  corrents renovadores, que han treballat pel  respecte a la pluralitat interna i per fixar les  tres línies vermelles que  el govern de la Generalitat no pot travessar, a que va fer referència en el seu discurs al plenari  Joan Carretero i que ahir  Joan Puigcercós i la nova executiva va fer seves.

Alguns diran que tot plegat pot ser la “cortina de fum” o si voleu   la “teatralització”  d’ allò que algú va  anomenar  “marcar paquet”, sense més efecte que mantenir  a la pròpia clientela tranquil·la. Altres hi veuran   l´inici d´un canvi de rumb,  forçat per les especials circumstàncies produïdes en el desenvolupament del Congrés i l’ efecte “Carretero”. Es aviat per a dir-ho i serà necessari estar atents al que a partir d’ ara  vagi succeint. Mentrestant,  les dues corrents renovadores (Reagrupament  i Esquerra Independentista), que  representen internament una manera de fer política diferent allunyades de pràctiques sectàries i basades en una  praxis política  on predominen els  valors republicans del civisme, el lliurepensament i el respecte a la democràcia, farien bé en coordinar-se i posar-se d´acord per sumar esforços i ajudar a que el  canvi de rumb es produeixi. El capteniment de Carretero, posant-se a disposició del col·lectiu, de moment suposa  el compromís de  no constituir-se com  l’ oposició institucionalitzada  a la direcció d’ ERC,  sense   renunciar a cap dels principis i propostes que legítimament els reagrupats han anat fent públiques. RCat, haurà de continuar com a corrent interna, per ajudar  a que hi hagi   debat  transparent i    no conspiratiu, amb capacitat de vertebrar-se orgànicament ” a l’ entorn de tesis políitiques positives formulades explícitament”. Per fer-ho, s’ hauran d’ esmenar errades  i treballar  per a   superar la divisió entre les corrents renovadores, evitant els malentesos que la contesa electoral hagin pogut produir. Reagrupament doncs,  s’ha consolidat en les darreres setmanes, com l’alternativa estratègica i renovadora per ERC. Ara  cal sumar-hi més persones , per posar tot  aquest capital polític i moral a  disposició  de tot el col·lectiu republicà sense excepcions,  fixant els  mecanismes organitzatius que facilitin  la participació de tots els adherits i també d´aquells que no estant afiliats a ERC, hi  han mostat  el seu acord. Col·laborant per tant activament en la vida partidària,  fent propostes en positiu i si cal promovent  candidats electorals  per  a    reforçar la pluralitat de l´independentisme politíc  i  així ampliar  el seu  espai electoral. 

Es aquests un anàlisi d´urgència i potser precipitat, ho reconec. Surto del congrés amb una cert regust a decepció. Crec que una altre vegada les coses no s´han fet bé. Deia dissabte passat que el resultat de les eleccions internes d’ ERC, tard o d’ hora imposaria un canvi i el final del segon tripartit. Esperava per tant, que el nou President i Secretari General, se’n adonessin del que estava en joc i obrissin un nou període amb un tarannà més obert i dialogant. Aixó implicava deixar anar llast i actuar amb humilitat republicana. La resta però, també tenim la nostre part de responsabilitat de com han anat les coses. Tot plegat ens obligava a entendre que malgrat les diferències ens calia donar una imatge davant el país més positiva i constructiva del que son els debats interns, cosa que havíem assolit el dissabte passat. Democràcia interna i pública expressió de les diferències no té perquè representar l´exhibició impúdica i pornogràfica de divisió, que és el que ahir vam fer.

La principal responsabilitat recau en la candidatura guanyadora, que també ha exhibit difererències internes. Vendrell ha quedat fora de la nova executiva per decisió democràtica del congrés, però no es pot ignorar que segurament hi ha participat, gent amb influència en el nucli dirigent, que han mogut les seves fitxes perquè es produís. Joan Carretero finalment, ha optat perquè ningú de Reagrupament entrés en l’ executiva, que indirectament ha acabat per a precipitar que la resta de sectors , amb un o altre excusa, tampoc hi siguin. La ponència final es una suma d’ afegits. A base d’ anar acceptant esmenes transaccionals s’aconsegueix una falsa unitat ideològica de poca utilitat. Hi ha qui ha fet equivocadament, una valoració positiva que s’ hagin acceptat algunes esmenes presentades per EI. Hi discrepo, el més important en política és com s’ acaba per a gestionar el programa que s’ aprova, no la literalitat del contingut. Avui diumenge, molt afiliats, simpatitzants, nous i vells electors ,es preguntaran: I ara que?. La resposta no por esperar un any més, perquè potser aquesta vegada ja no hi seremn a temps. L’ actual direcció necessita trobar-hi ben aviat l’ entrellat. Els que volem ser l’ alternativa també . Els reagrupats no podem tenir la vocació de dirigir un partit en decadència i sense influència en la politica del país. Em sap greu dir-ho. Així no anem enlloc. Ens ha faltat a tots humilitat i ens a sobrat prepotència, que espero no esdevingui el nostre principal defecte. El balanç és doncs, clarament negatiu, cap de les previsions que assenyalava en el meu post de dilluns s’ han acomplert: No hem sumat a tota la gent que estava pel canvi. Ens hem mantingut al marge de l’ estructura partidària a la que ens cal ser-hi presents. Els guanyadors no han solventat el malestar intern que els reagrupats recollim i no han volgut voluntàriament deixar anar llast. Ningú a pres decisions pensant en el futur del país i tots ens hem deixat arrossegar per la estúpida voràgine dels problemes interns. L’ únic fet positiu , és que ha quedat clar que hi ha alternativa, però amb això, que és condició necessària per no suficient no n´hi ha prou. I ara que, doncs….?

Has arribat a casa i no  tens masses ganes de fer res. Dormir, descansar i recuperar-te com més aviat millor.  Els primers dies seran difícils, feixucs i llargs de passar. Després sense adonarte’n tot anirà  molt millor. Un petit incident sense importància, si no fos perquè  eguany  t’ haurà impedit  no estar amb nosaltres com segur era el teu desig. Pensant com compensar-ho i   no hagis d´esperar l´Agost, en un blog  illenc,  he trobat un “collague” de fotografies  de diferents carrers de Ciutadella buïts de gent, que contrasten amb la munió de gent que els omplirà d’ aquí no masses dies. És el meu present  que et faig, convençut que et portarà bons records d’ aquesta illa que tan estimes…… Mira que polit! ……… 

A la meva col·laboració d’ avui al Diari El Punt, em permeto  demanar humilitat republicana , a tots els sectors  d’ ERC per enfocar d’ una forma constructiva , oberta i dialogant el congrés de demà. Fent-ho a més amb independència de les diferències d´estratègia que tingui cada corrent i   evitant les catarsis autodestructives. També així es recupera coherència i  credibilitat, fent camí cap a la independència. 
http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2894451

La Balada d’en Lucas és una havanera molt popular a Menorca. Amb lletra i musica d’ Ortega Monasterio, provoca tendresa, melangia i una certa tristor. Els primers dies d’ Agost de 1994,  acompanyats de guitarra,  la vàrem cantar cada  vespre a la terrassa de la “caseta vora el mar” de Biniancolla. Quan l’ escolto  en Jan es fa més present.  

“Jo tenia una caseta vora el mar
jo tenia un jardí florit i un cel de pau

jo tenia una barca
i unes xarxes a la platja
i una dolça matinada al despertar.

Quan vingueren gent de fora, gent del nord

gent estranya que jugaven amb l’ amor

jo vaig perdre l’ alegria

i la pau de cada dia

i la cala que era el meu món.

Ara hi penso dia i nit

en el meu jardí florit

i en la mare que esperava el meu retorn

i en la cala solitària

quan el so de la guitarra

li portava una cançó.

Quan vingueren gent de fora, gent del nord

gent estranya que jugaven amb l’ amor

jo vaig perdre l’ alegria

i la pau de cada dia

i la cala que era el meu món.

Ara hi penso dia i nit

en el meu jardí florit

i en la mare que esperava el meu retorn

i en la cala solitària

quan el so de la guitarra

li portava una cançó.

Fins l’ aroma dels meus pins

i les flors del meu jardí

tot ho tinc jugat i tot ho tinc perdut

ja no em queda ni la vela

de la barca marinera

ni la cala que era el meu món…”

El viatge de fi curs del alumnes de sisè de l’ escola Anxaneta de Mataró, de ben segur servirà per a descobrir el País Valencià. La ciutat  escollida, ha estat Alcoi. Per a preparar el viatge,  a començaments de curs s’ establiren  relacions amb un centre escolar alcoià i un programa d´intercanvis.  L’ Euromed, ahir dilluns, els va portar a la capital i visitar la ciutat de la ciències i les arts. Després amb autobús arribaren  cap al tard al deu destí,  on eren esperats i rebuts  pels  corresponsals d’ Alcoi. En el  programa  d’ avui, si no ho tinc malentés,  visitaven  Xixona i el Museu del Torró. La resta de la setmana, a banda de Terra Mítica,  conèixer la ciutat  i  el que suposa pels alcoians  la Festa de Moros i Cristians que  celebren per Sant Jordi. Espero  que   coneguin el Casal Jaume I de l’ Alcoià i el Comtat, que acull el Centre Ovidi Montllor,  un dels més actius d’ Acció Cultural del País Valencià, a jutjar per la quantitat de paperassa  anunciant mil i una activitats, que rebem els socis. La moral dels patriotes d’ Alcoi és semblant a la fama del seu  equip de fútbol. Espero que uns i altres   tard o d’ hora, ens retrobem  a la  primera divisió nacional ( la nostre).  Serà una visita passada per aigua. Com diu la canço,  en aquest pais  llargarut no sap ploure ( o plou poc o plou massa). Felicitats a  l’ Escola Anxaneta,  per fer conèixer  una part d´aquesta realitat nacional que va de  Saldes a Guardamar i de Fraga a Maó. Una iniciativa pedagògica que val per mil proclames.

Menorca, s’ illa del vent. Ciutadella. San Joan. Que no ho  sentiu?…… ses tambors, ses flabiols.  La música a mesura que s’ acosta el dia se’m fa més present i real. Tararara……rara…… Tararara. Friso per arribar-hi. L’espera es fa llarga i feixuga. Enguany faré festa  complerta. Trenta anys  i ja segueixo  com un més. Dia d’es bè. Primer toc. Entrada del Caixer Senyor a es born. Caragols. Anada a San Joan de Misa, ses avellanes,  gin, suor, pols,  amics trobats  i retrobats. Més gin amb llimonada. Santa Clara. Sa Convidada. Es pla. Ses corregudes . Més caragols i més amics. Rallar de tot i de tots. T’ estim, digue-m’ho  encara que sigui  mentira. Es darrer toc. Sa despedida i un altre any.Torno a  Ciutadella amb sa gent. Quin país! En Jan viu  a la mar de Menorca i ses aigües clares l’ acaronen dia i nit.  Aquí i allà, un espai vital, una llengua, un territori llargarut i  petit. Nacional i  vital. Falten menys de catorze dies … que no ho sentiu ses tambors ses flabiols?….  

Ha estat un cap de setmana d’ allò més estrany. A les 9 del matí voto a la seu de Mataró. M’ he aixecat d´hora i soc el primer  del Maresme a exercir el meu dret. M’en vaig corre cuita cap a Llívia on  des d’ ahir m’ espera  la família.  Després de fer un vol per Puigcerdà amb la Mar, que dilluns se’n va de colònies a Alcoi i  volia comprar-se  unes malles que no trobem,  ens arribem  a la “Llesca” on  hi ha en Joan, envoltat d´amics i  reagrupats. Estan animats i esperançats:Fem petar la xerrada i m’ acomiado fins el vespre. Dinem a casa  i a  primera hora de la tarda, tots a buscar carmanyoles ( corrioles, carrareta, correjoles, cama secs….. el nom depén de la comarca). Omplim una bossa que després repartirem. Al vespre, visc l’ escrutini en directe a Puigcerdà. Aquí  els reagrupats, guanyem per àmplia majoria. Ben aviat ens adonem que l’ altre Joan va per endavant tot i que fem bons resultats a moltes comarques. Cent vots al Maresme , quedant segons, no està gens malament. Els reagrupats volíem guanyar, però a tots sense excepció,  el nombre de vots  semblen  els previstos. Quedar   darrera  del guanyador, que ha estat Secretari General i una de les dues  imatges públiques d’ ERC,    es un molt  bon resultat, a més d’un punt de partida d’ allò  que  ara  caldrà fer,  no abandonar  ni malmetre la feina feta. Humilitat i dignitat nacional, dues coses que hauran  de tenir present els guanyadors – que cal felicitar públicament -,  però també  les  candidatures perdedores. A la Cerdanya comprobo  que aquestes virtuts hi  són presents, el que em deixa tranquil i esperançat. Caldrà analitzar els errors comesos per no tornar-hi a caure, sobre tot durant la  setmana que entrem  – la del Congrés -, que  serà  decisiva pel futur.  Em permeto avançar unes breus reflexions: a)  Cal sumar a tota la gent que està pel canvi i revisar algunes coses que s’ han dit de l’ altre candidatura renovadora que no s’ ajusten a la realitat. b) No ens hem de mantenir al marge de l’ estructura partidària, a la que ens cal ser-hi més presents. c) Els guanyadors hauran de solventar  bona part del malestar intern  que els reagrupats recollim, pel que es veuran  obligats a  deixar anar llast. d) No hem de donar per fet l´acord entre els  primers i els  tercers. e) Ens  cal ser presents a la Direcció, sempre que aixó no suposi renunciar als nostres plantejaments. f) Els Reagrupats haurem de  prendre decisions pensant en  el futur del país.  M’ aixeco diumenge al matí, amb un cert  regust agredolç pel que no ha pogut ser. Amb el Quico i en Marcel·lí farem una petita volta pel camí d´Urús a Coma Oriola. En Carlit cada día està millor.    Al migdia dinar a Gréixer i retorn  cap a  casa. Demà sant tornem-hi.  

En el moment d’escriure aquestes ratlles,  ningú  pot preveure quines opcións, de les quatre o de les vuit,  escolliran els afiliats a Esquerra Republicana a Catalunya demà  7 de juny. Tampoc,  quina serà la  política del partit independentista a partir del dia 14 a la nit quan  s’ acabi el Congrés. Amb  tot el respecte per les diferents candidatures, només veig dues opcions. Continuar igual  com ara o canviar de rumb  per   tornar a la coherència. De tot això en parlo a la web del capgros.

http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=2757&tipus=1

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides. Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic. El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista. Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008