JORDI SURINYACH

No es un ca, que dirien a Menorca, ni tampoc és mascle. És una dona de Blanes, nascuda a Barcelona, filla d’un comandant de la benemèrita i Presidenta del Partit Popular a Catalunya, que després de molt d’ esforç ha estat aquesta setmana portada a l’ ABC.  Diputada al Parlament, l’hem vist fer tots els papers de l’auca,  fins i tot la d’ actriu principal en l’afer detectivesc succeït al Restaurant “La Camarga” de Barcelona. La conversa del dinar  ha estat  escoltada – sense permís judicial -,  per bona part del país  provocant més d’un ensurt dins el PP  i un atac de vergonya aliena a la resta. Semblava que a causa d’aquest enrenou ja estava  amortitzada políticament. Però ella, com  si es tractés de l’au fènix, amb l’ excusa que cal evitar l’auge de l’independentisme democràtic, s’ha tret de la màniga una nova proposta de pacte fiscal molt rebaixat i com si res ha marxat cap a Madrid a convèncer els seus companys de Partit i de govern. La plantofada rebuda ha estat de les que fan història.  La  secretària general del PP, se l’ ha tret de sobre de males maneres  sense masses miraments. La resta de dirigents populars – inclosos els ministres -, se l’han mirat amb cara de pocs amics. La caverna mediàtica de la cort ha fet el reste. De tornada a Barcelona, encara ha tingut temps, de donar lliçons sobre diàleg  i legalitats, promovent la manifestació del  dia de la raça, acompanyada de tota l’ extrema dreta. Com gairebé sempre en aquest país, correm el perill de ser emmascarats per una paella bruta. 

El concepte d’ eternitat es difícil d’entendre pels que no som creients. Vet aquí la meva dificultat per esbrinar el seu correcte significat. Sembla que etern suposa tot el contrari del que és temporal. Pero la presència física limitada dels éssers humans hi ha vegades que aconsegueix traspassar els propis límits i els intercanvis emocionals sovintejen barreja de tristors i de sobtades alegries, sempre construïts des dels records. Suposo que que tot plegat fa que l’ésser humà intenti trascendir, intentant passar el llindar del que és temporal i limitat. D’aqui que el concepte d’etern sigui contradictori  pels agnòstics, que com la resta viuen, sense adonar-se d’una permanent voluntat, no sempre aconseguida, d’intentar trascendir. Assumir-ho, permet interrogar-se sobre com viure el desfici i l’enigma que la mort sobtada de la persona estimada produeix i et fa restar esperançat amb un retrobament si més no espiritual. Tot plegat contradictori però que suposa aconseguir, amb els anys, una certa tranquil·litat d’ esperit saber que continua ben present en el record.       

No estem preparats per la mort. De ben segur jo no ho estic. L’existència de qualsevol ésser humà és efímera però en molts casos dona fruïts. La teva collita Toni, ha estat sempre excel·lent i  ho sabies sense que mai haguessis fet cap escarafall. No has estat vanitòs, ni ostentòs ni fatxenda, més aviat discret i senzill. Em sap greu no haver-me acomiadat. Dissabte passat  em vaig adonar que les coses no anaven com tots desitjavem. No fa masses dies vam parlar per telèfon. Una conversa curta. Tu treient importància i gravetat a la malaltia i sense masses ganes de parlar-ne. La mort és la presència d’una buidor que tot ho envolta. Una altre vegada – i ja començen a ser masses -, se’ns fa un nus a la gola i reconeixem el regust amarg que es tasta amb l’absència forçada d’algú lligat a la pròpia existència. La muntanya ha estat l’ escola on aprendre mesura, seny i prudència. De tant trescar-hi has deixat tantes petjades, que durant molts anys perdureran amb tots nosaltres, confirmant l’ intens amor  a tot allò que has estat tant proper: Família, valls, cims i país.     

Kilian Jornet és sense cap mena de dubte el millor atleta de muntanya del món. Campió mundial de curses i esquí de muntanya. Dues disciplines en les que ha fulminat tots els anteriors rècords mundials. Un autèntic apassionat de la natura que deixa absolutament bocabadats a tots els que seguim les seves proeses. Hi ha un fil conductor, entre els valors que defensa i els que van promoure els fundadors de l’ excursionisme català i precisament això és el que l’ està convertint en un autèntic referent col·lectiu i un exemple per a les joves generacions. Un català universal  de només vint-i-cinc anys que farceix de valors tot el que fa. L’esforç com a mitjà per a conquerir la felicitat i la llibertat, fent-ho a més amb simplicitat i responsabilitat. Un exemple ben real i concret en un moment que tot i les reals dificultats, ens fan entendre que es possible un futur millor.  

CARTA DE VALORS:

1. Ningú ens va dir què érem. Ningú ens va dir que hi anéssim. Ningú ens va dir que seria fàcil. Algú va dir que som els nostres somnis. Que si no somiem, estem morts.

Lluitarem pels nostres somnis, seguirem les nostres passions, perquè creiem que el sentit de la vida rau a no seguir el camí de ningú. El sentit és traçar el nostre camí cap al que estimem. I malgrat les dificultats, aprendrem a cada caiguda per poder continuar.

2. Els nostres passos segueixen l’instint que ens porta cap allò desconegut.

Prendre riscos no és apostar, és evolucionar, és canviar la persona que som. Ser lliure és ser nosaltres mateixos, no seguir ningú, és prendre les nostres decisions. És escollir. Escollir formar una família, escollir fer un cim, escollir una feina. A la muntanya, nosaltres som els que fem la nostra traça, els que decidim si baixem una canal o no la baixem, si fem un cim o en fem un altre. A vegades l’encertem i a vegades no, però nosaltres obrim la nostra traça en un lloc on no hi ha camins.

3. No mirem els obstacles que hem superat, sinó els que tenim al davant.

Hem d’aprendre del passat, sense viure-hi, agafar experiència del que hem viscut i el respecte i la por per poder construir un futur sòlid. El passat no és la vida que ens fa viure. El que fem avui no ha de ser un crèdit per assegurar el demà. Viurem cada instant del present mirant el que tenim davant nostre.

4. No es tracta de ser els més ràpids, els més forts o els més grans. Es tracta de ser nosaltres mateixos.

«Fins a quin punt les dificultats extremes justifiquen mitjans extrems?», es demanava Walter Bonnati. L’home ha demostrat que amb la tecnologia és capaç de construir el que es proposi. Però té cap sentit, això? Hem d’aprendre a viure amb menys, amb el que necessitem per poder ser el més humans possible, el màxim d’adaptats al medi, a la natura. La nostra força són els nostres peus, les nostres cames i el nostre cos, la nostra ment. 

5. No som corredors, alpinistes o esquiadors… ni tan sols esportistes… som persones.

Les emocions compartides no sumen, multipliquen. Un cim no és un punt geogràfic, una data i un crono. Un cim són records, emocions emmagatzemades dins nostre; són les persones que ens acompanyaven o ens esperaven a baix. Nosaltres mateixos som totes les persones que estimem i admirem, que ens acompanyen quan no són presents.

6. No estem segurs de si ho aconseguirem, però estem convençuts que conquerirem la felicitat.

Fracassar és no intentar-ho. Fracassar és no gaudir de cada pas del camí, fracassar és no sentir. Hi haurà cops de puny, hi haurà dolor i objectius que quedaran lluny, però en cap cas podem fracassar si el camí és ple encara que no aconseguim el cim.

7. Amb simplicitat.

Anirem a la muntanya sense intermediaris, sense assistència, sense ajudes externes, amb humilitat, sense voler ser superiors a la muntanya, perquè sabem que és molt més forta, i anirem fins a on ens deixi anar. Aprendrem a conviure amb el món real, el de les roques, les plantes i el gel; el que hi ha sota el ciment. El que hi havia abans que nosaltres i que hi serà quan ens n’anem.

8. En silenci. 

Farem que les nostres passes no es notin, seguint un camí ecològic, sense deixar res més que les nostres petjades, que el vent esborrarà. La vida autèntica és la que portem a dins nostre, i és en el silenci que ens podem explorar a nosaltres mateixos.

9. Amb responsabilitat.

Perquè a la muntanya no hi ha una mà per ajudar-nos quan estem en perill, no podem abandonar el camí perquè no hi ha camí, però tampoc hi ha ningú per felicitar-nos quan aconseguim el que ens proposàvem. Perquè la muntanya és lluny de la hipocresia, perquè la muntanya és sincera. Som responsables de totes les nostres accions, surtin bé o malament.

10. Què busquem? Potser viure?

Quin és l’objectiu final de tota empresa, de tota aventura, de la vida? És aconseguir objectius o caminar cap a ells? És atrapar l’horitzó o descobrir els paisatges que travessem caminant? La vida és la medalla de l’arribada o les emocions i sentiments que hem emmagatzemat a dins nostre? Som homes forjats en somnis, emocions i sentiments.

Kilian Jornet, desembre de 2012

S’ha mort un dels referents de l’ esquerra espanyola del segle XX i dels pocs, per no dir l’únic, que en aquests darrers anys havia defensat l’estat espanyol plurinacional. Una visió que no havia practicat massa de jove, ni excessivament en la maduresa, tot i que en la darrera etapa de la seva vida l’ havia defensat com a conseqüència d’una gran experiència política i pel fet que el seu anàlisi de la dreta espanyola l’ obligava a estar més atent a les reivindicacions de les anomenades nacions perifèriques. No ha estat un comunista qualsevol, com confirma el fet que l’esquerra comunista dels finals del franquisme es dividia entre els seus partidaris i els detractors. Els del “Partit” i la resta que el consideraven com un “revisionista” traidor a l’ortodoxia leninista. Pragmàtic com pocs es va inventar allò que es va anomenar eurocomunisme. Diuen que s’ha mort el últim espanyol federalista d’ esquerres, confirmant-se així un dels seus darrers pronòstics sobre que el final de l’estat autonòmic suposaria el reforçament de l’independentisme a Catalunya.

Aquest 24 de juliol, es commemora el setanta aniversari de la mort de Joan Peiró i Bellis, afusellat pels franquistes a Paterna, després d’un judici sumari. Fou en Quimet Sala, pescador anarquista, que em va explicar –  quan  jo era un jve universitari de només disset anys,  la historia d’aquest sindicalista de la CNT, obrer autodidacta i  cooperativista –  dirigent del Forn del Vidre -,  que va arribar a ser Ministre de la República. Vaig llegir “Perill a la Reraguarda”, mig d’ amagat a la biblioteca de la placa Santa Anna i de seguida em va atrapar la forca, contundència i realisme amb que s’expressava un home honest, que denunciava fins i tot els crims dels descontrolats del  seu  propi bàndol. Honorar la figura de Peiró i recuperar de l’oblit la seva trajectòria, és una tasca lloable que a l’hora serveix per aprendre les lliçons de la història. Els tribunals de la democràcia constitucional, fa pocs anys van decidir no acceptar la sol·licitud de revisió i anul·lació del procés contra Joan Peiró. Amb el seu acte processal, és van fer còmplices d’una sentència ignominiosa fruït d’un règim dictatorial. L’acte del 24 de juliol que es farà al cementiri de Mataró, on hi reposen les seves restes mortals després que hi fossin traslladades l’any 1989 des de Paterna on va ser afusellat, és tot un símbol que intenta evitar l’intent conscient dels que encara conserven certs ressorts del poder de l’estat, que justifiquen el cop militar i la ferotge dictadura del General Franco. De violència injustificada n’hi va haver a cada banda i en Joan Peiró va denunciar-ho reiteradament, però mentre uns foren recordats immediatament després de la contesa, no fou el cas dels republicans morts en el conflicte o executats en judicis sumaríssims. Durant quaranta anys, la propaganda oficial va humil.liar els vençuts. Després la constitució  va mantenir un pacte de silenci  i d’oblit, que ens cal entre tots trencar per honorar les víctimes de la dictadura, recuperant així bona part de la decència col·lectiva.

L’ Aïda és una noia de setze anys, veïna de Mataró, afectada per l’epidermolisis bullosa, una malaltia genètica coneguda com la  de “pell papallona” que afecta a l’ epidermis al mínim  contacte i també a les membranes mucoses com boca, esòfac i la zona perineal. Les ferides produïdes per aquesta  patología semblen cremades greus i apareixen continuament amb  moltes complicacions. Els seus amics, que són molts, han obert una compte  per a recollir les ajudes de tothom que vulgui per comprar-li una banyera especial per fer les cures diàries que necessita  i que té un cost d’uns 7.000 euros.  El núm. de compte per  fer les aportacions és el 0133-4682-90-4100001664.  Podeu fer l´ingrés que creieu més convenient d’ acord amb les possibilitats de cadascú i reproduir aquesta crida i el número de compte esmentat a les xarxes socials que estigueu adherits. 

L’ Arquitecte, animador social, activista, militant de totes les causes, urbanista, opinador i guia del patrimoni local: Agapit Borràs, en Pitu, ha estat l’autor del cartell de Les Santes d’ enguany.  Un cartell que preten lligar la simbologia de la festa major amb el patrimoni artístic de la ciutat, fent us de la figura de l’escultura ” La Filosa” de l?Eusebi Arnau, que es troba a la casa Coll i Regàs del carrer Argentona, actual seu de la Fundació Laietana. Tria que segurament no es causal i que vol reinvindicar la salvaguarda i defensa de tot el patrimoni local sense excepcions, també del que forma part de l’ obra social de l’ entitat d’ estalvis mataronina, ara que l’obra social pot estar en perill. L’autor ha explicat el perquè dels colors emprats – segons ell mataronins -, en el cartell. El que a mi em sugereix el groc, color de l’or, es l’abundància perduda, el roig la sang del patiment que ens espera i el negre a que tal i com estant les coses pot fàcilment ser aquest el color del futur. Tot i que reconec que també es possible l’us imaginari dels colors amb final optimista i positiu.

Un país de qualitat no es distingeix per tenir infraestructures modèliques o un alt nivell educatiu, cultural, assistencial i sanitari. Tot això és segurament molt important, però el que sobretot necessita es tenir gent d’una gran qualitat humana. Una societat així, té un gran actiu, molt més potent que els diners. Qualsevol col.lectivitat dels que en sentit figurat es lleven “ben d’hora” – com va dir en Guardiola -, en el que no hi ha retrets, tard o d’hora esdevé imparable. Els que  després del daltabaix, fan allò del sant tornem-hi, segurament es perquè han trobat algú que els hi ha fet costat, amb un somriure, una carantoina, una abraçada o recitant un poema. Dijous, en directe i sense intermediaris, vaig veure practicar-ho al Màgic Andreu. Màgia solidària amb un somriure al llavis. Gràcies!.    

En diferents indrets del país, gent compromesa en la defensa de les llibertats individuals i col·lectives,  treballa per a recuperar bona  part de la  nostra memòria col·lectiva.  Són iniciatives plurals, que  parlen de dignitat, d’ investigar el que fou la  repressió franquista, d’ obrir les fosses comunes dels executats sense procés, de  promoure la revisió de sentències  de condemnats a mort, de recuperar els botins de guerra i d’homenatjar a les víctimes. Encara avui, hi ha gent que diu que cal deixar tranquils als morts i  per a justificar-ho sempre donen l’excusa que d’abusos n’hi hagueren en els dos bàndols. Obliden que l’anomenada violència revolucionària, practicada en el bàndol republicà, fou resultat d’una situació de descontrol i de doble poder, que  va merèixer a Catalunya la repulsa de les institucions republicanes nascudes del sufragi. En  el bàndol franquista, la repressió fou planificada a consciència, amb pels i senyals des del “nou” estat totalitari. Mentre  el govern legítim  de la república, va intentar mantenir el control  sobre els grups d’ incontrolats,  els generals revoltats programaren des del poder  una violentíssima repressió. L’entrada dels franquistes a la majoria de pobles i ciutats, va suposar l’arrest de civils que no havien participat en  el combat i el seu posterior afusellament  pel simple fet d’haver estat compromesos en la defensa de les llibertats republicanes. Entre les víctimes , el que fou Alcalde Mataró en Josep Abril i Argemí, militant d’ ERC que  en plena maduresa havia  encapçalat la candidatura republicana a les eleccions municipals de 1931. L’ Abril fou empresonat pocs dies després de l’entrada dels anomenats nacionals a Mataró  i afusellat  en el camp de la Bota el 16 de març de 1939. Avui l’ Ajuntament que va presidir, finalment li atorga el  reconeixement de fill adoptiu de la ciutat a títol postum. Una fet de justícia i un exercici de dignitat.

.