JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

Arxiu de la categoria: CALAIX DE SASTRE

L’ AVI DE LA JANA.

0

Per envellir demano poc,
No vull el cel ni vull tot l’or,
Només sentir la primavera,
Com s’enfila i com s’enreda,
Per finestres i balcons,
Per les valls i pels turons.

Que s’acompleixen amb escreix,
Els somnis dels fills que he engendrat,
Que s’enamorin cada nit,
D’això que en diuen estar viu,
Mentre fan volar coloms,
Per les dreceres que han triat.

( Lletra d’una cançó de  Joan Isaac).

ElS COLORS DE DISSABTE SANT.

0
Publicat el 7 d'abril de 2012
Per diferents raons, el meu agnosticisme, mira amb respecte la religiositat i els seus valors, que han impregnat fins el moll de l’os la nostre quotidioneïtat. No descobreixo res al constatar que pels cristians, el Divendres Sant és un dia de dolor i d’acompanyament, en el que commemoren la passió i la mort a la creu del fill de Deu. Just a l’endemà, Dissabte Sant, no hi han masses actes litúrgics ni passa massa res, nomes desil·lusió davant el fracàs. La religió cristiana recull així bona part de l’ experiència històrica i personal de cadascú. Tots vivim Advents, Nadals, Quaresmes, Pasqües i temps ordinari. Avui que es dissabte Sant, s’ imposen un temps d’auto reflexió que els ajuda actuar amb esperança. Quan acaba l’hivern i comença la primavera – entre ventós i germinal -, és temps d’imaginar, de crear i d’obrir-se a quelcom nou. Que tingueu una bona pasqua!.

ENTRE VENTÓS I GERMINAL.

0
Publicat el 5 de març de 2012
Encara que costi entendre, el moment més decisius de la vida transcorre entre ventós i germinal, entre el fred de l’ hivern i l’anunci esperat de la primavera, que justament és on es troben els esmentats mesos del calendari republicà instaurat  durant el període revolucionari a França. La duresa d’un hivern que ha estat  sec i ben estrany, no impedeix que tard o d’hora començi el bon temps. De ben segur que encara hi hauran fredorades, grips, malestar i molt de desànim, però renaixerem. I tant que ho farem!. A l’entrevista feta per la “SEXTA” de Jordi Evole al President Pujol, els dos van molt abrigats. Suposo que a dalt del Tagament el fred hi era present, però tot i l’aparent desconcert de l’ entrevistat, el missatge que pretén comunicar, és que hi ha motius per l’esperança, tant individual com col·lectiva. El símbol del lloc era molt clar. Si durant els anys quaranta, amb el país destruït va copsar-ho, no hi han masses raons que amb un país amb millors condicions tot i l’ actual desconcert, per no  continuar esperançat en el moment en que la llavor començarà a germinar. Només ens cal explicar-ho  i sobre tot incorporar-ho al relat.

ESCÒCIA COM EXEMPLE.

0
Publicat el 9 de gener de 2012
No segueixo massa la política britànica i tinc uns coneixements molt superficials del moviment nacionalista escocès, però com a súbdit  de la monarquia espanyola amb ganes de deixar-ho se der el més aviat possible, m’he quedat bocabadat al conèixer les declaracions del primer ministre britànic acceptant el referèndum per a la independència d’Escòcia, encara que hi hagi posa’t condicions. Suposo que cadascú, govern britànic i escocés, formula la seva estratègia d’acord amb allò que considera més favorable als seus interessos, però vist des de la pell de brau, sorpren agradablement que es faci a través d’un debat democràtic i transparent, tal i com correspon si les dues parts pretenen guanyar democràticament el referèndum. Una actitud que des de Catalunya només podem contemplar amb absolut respecte i admiració.

REGAL DE REIS.

0
Publicat el 6 de gener de 2012
Els regals de l’ Arbre de Nadal de Gianni Rodari, són el que desitjo ens hagin portat els reis:

 

Enguany per Nadal
penso guarnir un arbre
tot especial.

No el faré pas al rebedor:
el plantaré dins el meu cap,
on no hi ha teulat
i podrà pujar
ben alt i ben sa.
Serà un gran avet
amb mil de branques i ben verd,
el més bell del món
ple de regals ensisadors
d’aquells que mai són
als aparadors:
un raig de sol
per al pardal que tremola;
una catifa de violes
per al prat gelat;
la solució del problema
més enrevessat
per als escolars;
una bona paga
per al jubilat;
doble mesada
per al mestre pacient;
i l’oli barat
i el pa regalat
a tota la gent.
I una muntanya de jocs i joguines,
i en lloc de les etiquetes
amb preu, i veureu
els noms dels nens i les nenes,
d’aquí i d’arreu,
que mai no han tingut
res per Nadal
i mai no han sabut
què és un regal.
Perquè si un sol vailet resta
sense festa,
ni que només sigui un sol petit
que a qualsevol lloc del món,
qui sap on,
plora la vida
amb pena i delit,
Nadal és una gran mentida
i s’ha de fer tot nou,
com una divisió quan no surt
la prova del nou.

DOS MIL DOTZE.

0
Abans que algú us feliciti l’any nou, heu de saber que serà de traspàs, olimpíades, crisi, recessió i el del trencament definitiu del pacte constitucional espanyol. Per tant un any singular i una mica especial, encara que només sigui perquè té un dia més que els anys comuns. En època de crisi, és diu que qualsevol predicció pessimista compta sempre amb un gran predicament. Per això se’ns recorda que el calendari maia ja anunciava el mal presagi i que el 22 de desembre proper tot haurà finit. La conjunció del sol del solstici d’hivern amb el punt de creuament de l’equador de la Vía Láctea (qui ho entengui que ens ho expliqui), com relatava la pèl·lícula, provocarà algun daltabaix, que ens agafarà a tots ambs els pixats al ventre. A Madrid, conscients del que s’hi juguen, ja fan càbales i pronóstics sobre el mal auguri que suposa la Botella com Alcaldessa de la capital d’un imperi en hores baixes, pel que tal i com estan les coses pot haver qui proclami la III República Espanyola, però no us emocioneu, que aquesta vegada serà ultracentralista, uniformadora i de dretes. A Barcelona, la nostre  capital nacional, el Dr. Trias no tirarà coets i anirà fent la “viu-viu”. Però amb l’ ajut de tots anirem fem passets cap a la plena sobirania nacional, el que sempre serà d’agrair i, poc o molt, ens ajudarà a mantenir l’auto estima. Diuen que el 2012, pot ser un any pitjor del que abandonem, si n’esteu convençuts ni ho celebreu ni feliciteu als amics i coneguts després de la dotze campanada. Si pel contrari us sentiu preparats per no fer cas a allò que els  intel·lectuals del sistema han anuncia’t, de ben segur  per acollonir-nos, millor que ho feu, us deixeu de facècies i sortiu al carrer per fer xerinol·la i seguiu fil per randa el consell del poeta, amb allò que tot està per fer i tot és possible. Ja que en el  2010 i el 2011 coses que semblaven impossibles, de bones i de dolentes, han passat, ara es tracta que en el proper, individual i col·lectivament, les bones succeeixin. Que tingueu un Bon Any 2012!.   

RAP TOCAT PER LA TRAMUNTANA, AL GUST DE LA MERCÈ.

0

Quan tenim convidats, la Mercè estusiasta de la cuina de mercat i afeccionada  a la gastronomia tradicional catalana, obsequia als comensals amb un plat del país als que intenta donar un toc de caire personal. Ahir va demanar en “Lauri”, que té el seu negoci al barri de l’ Escorxador de Mataró i quin peix sempre fresc adquireix a la subhasta del Port d´Arenys de Mar, la següent comanda: Una cua de rap per fer al forn, peix de roca per la  sopa, musclos i popets. El menú d’avui diumenge ha estat per llepar-se els dits. Una sopa de peix amb gambes i rap trossejat amb pa de la iaia; musclos amb ceba confitada i ají; popets saltejats amb un encenall de ceba i tomàquet i finalment rap al forn amb llit de patates. Com que l’ estrella del dinar, ha estat aquest darrer plat,  apunto per a qui li pugui interessar com l’ ha fet.  M´explica que primer de tot ha fregit al punt les patates, per abans que estiguessin cuites del tot reservar-les. Després ha tallat la ceba a la juliana amb un gra d’ all, sofregint-la a foc ben baix amb l’ oli sobrer i barrejar-ho amb  les patates. Ho ha posat tot a la safata del forn, amb les cues de rap, prèviament  salpebrades, tomàquet ratllat per sobre de les patates i el rap, regat amb una cervesa i mitja de les més suaus possibles, deixant-ho reposar a dins del forn a uns 250 graus de temperatura durant uns quinze minuts. Els tast ha aconseguit el beneplàcit i aplaudiment dels que seiem a taula. Quan he preguntat el nom que ha donat al plat, ens diu – ella en coneixerà la raó  i motiu -, “Rap tocat per la tramuntana”. 

MASSA FÀCIL.

0
Publicat el 23 d'agost de 2011

C’est trop facile d’entrer aux églises
De déverser toute sa saleté
Face au curé qui dans la lumière grise
Ferme les yeux pour mieux nous pardonner

Tais-toi donc, grand Jacques
Que connais-tu du Bon Dieu
Un cantique, une image
Tu n’en connais rien de mieux

C’est trop facile quand les guerres sont finies
D’aller gueuler que c’était la dernière
Ami bourgeois vous me faites envie
Vous ne voyez donc point vos cimetières?

Tais-toi donc, grand Jacques
Laisse-les donc crier
Laisse-les pleurer de joie
Toi qui ne fus même pas soldat

C’est trop facile quand un amour se meurt
Qu’il craque en deux parce qu’on l’a trop plié
D’aller pleurer comme les hommes pleurent
Comme si l’amour durait l’éternité

Tais-toi donc, grand Jacques
Que connais-tu de l’amour
Des yeux bleus, des cheveux fous
Tu n’en connais rien du tout

Et dis-toi donc grand Jacques
Dis-le-toi bien souvent
C’est trop facile,
C’est trop facile,
De faire semblant.

JACQUES BREL.

PERQUÈ EL COS M´HO DEMANA.

0
Publicat el 16 de juny de 2011

“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana”. Així comença  el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l’ amor ofega la voluntat. “Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd”. I no es pot contenir. “Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit”. I ho diu amb claredat. “Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall a la marea viva que em nega a l’endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l’estrall. Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva”. M’oblido de les paraules i reprenc l’ensimismament que provoca la malaltia d’intentar  posseïr tot allò  que m’ ha estat prohibit. Derrotat en la  batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m’ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana.  Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: “Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro”.

ATURAR LA PLUJA.

0

La pluja cau produint melangia. Hi ha qui aprofita per escoltar el “Bruce” i d’altres envien poesia.

T’has adonat que res
ja no és el que semblava,
ni la tàctil certesa de la pròpia existència
que sempre representa una altra pell,
ni la fràgil suspensió de la foscor
que cercaves en la llum d’uns llavis nous.
Res d’això ja no et dóna
la sensació de treva que buscaves,
de vegades desesperadament,
i d’altres per inèrcia, responent a un codi genètic
que duus escrit a l’ ànima.
Digue’s, que necessites, per saber que existeixes?
Crear?
O t’excita més el relleu de l’altra cara?
La tendresa recòndita del monstre
o l’ horror de Déu?
Sents a les vísceres la crida de la sang
com un vapor de boira
llargament asfixiada
i la carn com un àngel
que et salva i et condemna.

(Poema d’ Eva Rumí)

  

LA SETMANA BLANCA EN BLANC.

0
Publicat el 2 de març de 2011

Aquests dies de noves vacances escolars, per la disbauxa  i el desgavell que ha generat a la majoria de families amb fills en edat escolar, seria bo anomenar-la “Setmana del Carnestoltes a l’Ensenyament”. La proposta que es va treure del barret de conseller Ernest Maragall, ha estat una mala còpia del calendari acadèmic francès, que aquell sí fou relacionat amb un calendari laboral negociat fa anys pels sindicats francesos  i amb la promoció i popularització dels esports de neu a la República Francesa feta durant la mateixa època. Aquí, que no tenim res de tot això ni ganes de fer-ho, només una minoria d’escolars  faran  la setmana “blanca” a la neu, cosa que d’altre banda ja feien. Els altres, es a dir la majoria, ni neu, ni sortides, ni lleure, ni  colònies. Amb tot aquest rebombori, s’entén que el prestigi del govern tripartit hagi quedat malmès per molts anys. Amb decisions tant incomprensibles com les que ens han  portat  als cinc dies de festa escolar, és el mínim que els podia passar. Naturalment que  la crisi econòmica no ajuda a l’èxit de la proposta però, la deficient organització del calendari dels centres, aïllat de les vacances  laborals de pares i mestres. La manca d’ajudes a les empreses de promoció del lleure que li podien donar impuls des de les comarques de muntanya, intentant promocionar més els esports de neu entre els nens i nenes,  ara qui hi ha qui pretén organitzar en el país olimpíades blanques, són  la confirmació del seu  fracàs. No he vist cap lògica pedagògica, laboral, econòmica o esportiva,  en l’organització d’una setmana  que més que blanca es quedarà  en blanc.

BON ANY 2011!.

0
Publicat el 1 de gener de 2011

ANY NOU

Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens darà potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.

Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encert, l’escorrialla.

¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.

Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
 
Josep Carner i Puig-Oriol.

NIT DE CAP D’ANY.

0

NIT DE CAP D’ ANY.

Una. Gra de raim que t’he promès.
Dues. La fletxa, amor, haurà de batre
una pomera de taronges. Tres.
El pensament té el seu balcó obert. Quatre.

Recordo totes les respostes. Cinc.
La font es queixa en un tombant de roca.
Sis. La nit és la confident que tinc.
Set. La lluna és el rellotge que toca.

Vuit. El silenci no et correspon. Nou.
El matí obre un jardí que s’enfonsa.
Deu. La diada passa com un bou.
Al nostre amor sempre és diumenge. Onze.

I dotze ! Amor, amor, no et sembli estrany
que en acabar el sonet sigui un altre any!

JOAN BROSSA.