Per envellir demano poc,
No vull el cel ni vull tot l’or,
Només sentir la primavera,
Com s’enfila i com s’enreda,
Per finestres i balcons,
Per les valls i pels turons.
Que s’acompleixen amb escreix,
Els somnis dels fills que he engendrat,
Que s’enamorin cada nit,
D’això que en diuen estar viu,
Mentre fan volar coloms,
Per les dreceres que han triat.
( Lletra d’una cançó de Joan Isaac).
Hegoak ebaki banizkio
nirea izango zen.
Hegoak ebaki banizkio
etzuen alde egingo.
Baina honela
ez zen gehiago txoria izango
Baina honela
ez zen gehiago txoria izango.
Eta ni… txoria nuen maite…
Enguany per Nadal
Quan tenim convidats, la Mercè estusiasta de la cuina de mercat i afeccionada a la gastronomia tradicional catalana, obsequia als comensals amb un plat del país als que intenta donar un toc de caire personal. Ahir va demanar en “Lauri”, que té el seu negoci al barri de l’ Escorxador de Mataró i quin peix sempre fresc adquireix a la subhasta del Port d´Arenys de Mar, la següent comanda: Una cua de rap per fer al forn, peix de roca per la sopa, musclos i popets. El menú d’avui diumenge ha estat per llepar-se els dits. Una sopa de peix amb gambes i rap trossejat amb pa de la iaia; musclos amb ceba confitada i ají; popets saltejats amb un encenall de ceba i tomàquet i finalment rap al forn amb llit de patates. Com que l’ estrella del dinar, ha estat aquest darrer plat, apunto per a qui li pugui interessar com l’ ha fet. M´explica que primer de tot ha fregit al punt les patates, per abans que estiguessin cuites del tot reservar-les. Després ha tallat la ceba a la juliana amb un gra d’ all, sofregint-la a foc ben baix amb l’ oli sobrer i barrejar-ho amb les patates. Ho ha posat tot a la safata del forn, amb les cues de rap, prèviament salpebrades, tomàquet ratllat per sobre de les patates i el rap, regat amb una cervesa i mitja de les més suaus possibles, deixant-ho reposar a dins del forn a uns 250 graus de temperatura durant uns quinze minuts. Els tast ha aconseguit el beneplàcit i aplaudiment dels que seiem a taula. Quan he preguntat el nom que ha donat al plat, ens diu – ella en coneixerà la raó i motiu -, “Rap tocat per la tramuntana”.
C’est trop facile d’entrer aux églises
De déverser toute sa saleté
Face au curé qui dans la lumière grise
Ferme les yeux pour mieux nous pardonner
Tais-toi donc, grand Jacques
Que connais-tu du Bon Dieu
Un cantique, une image
Tu n’en connais rien de mieux
C’est trop facile quand les guerres sont finies
D’aller gueuler que c’était la dernière
Ami bourgeois vous me faites envie
Vous ne voyez donc point vos cimetières?
Tais-toi donc, grand Jacques
Laisse-les donc crier
Laisse-les pleurer de joie
Toi qui ne fus même pas soldat
C’est trop facile quand un amour se meurt
Qu’il craque en deux parce qu’on l’a trop plié
D’aller pleurer comme les hommes pleurent
Comme si l’amour durait l’éternité
Tais-toi donc, grand Jacques
Que connais-tu de l’amour
Des yeux bleus, des cheveux fous
Tu n’en connais rien du tout
Et dis-toi donc grand Jacques
Dis-le-toi bien souvent
C’est trop facile,
C’est trop facile,
De faire semblant.
JACQUES BREL.
“T’estimo perquè sí. Perquè el cos m’ho demana”. Així comença el vers de Maria Mercè Marçal. Envejo la sencillesa del text, que sembla dir-nos que no hi ha raonament quan l’ amor ofega la voluntat. “Perquè has vingut de l’ona sense ordre ni concert. Perquè el brull del boscatge t’enrama la cabana sense panys ni bernats, en un desvari verd”. I no es pot contenir. “Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia. Perquè és l’amor, dallat, que ha granat el meu llit”. I ho diu amb claredat. “Perquè duc, ben reblat, el bleix de l’escorpit que provoca el salobre i encrespa la badia. Perquè sóc massa fràgil per bastir l’aturall a la marea viva que em nega a l’endeví. Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí que han signat, sense mi, les busques de l’estrall. Perquè l’aigua més fonda no vol ni pau ni treva i pregona ben fort que sóc d’estirp romeva”. M’oblido de les paraules i reprenc l’ensimismament que provoca la malaltia d’intentar posseïr tot allò que m’ ha estat prohibit. Derrotat en la batalla literària, em llepo les ferides i romanc cofoï tot pensant que el poema m’ofereix allò que em treu. Ho veus? No puc reprimir el que el cos em demana. Hi ha poetes que quan diuen no et demanen perdó. Finalment ho he entès: “Respiro amb el cor l’alè que em manca. I tanmateix respiro”.
La pluja cau produint melangia. Hi ha qui aprofita per escoltar el “Bruce” i d’altres envien poesia.
T’has adonat que res
ja no és el que semblava,
ni la tàctil certesa de la pròpia existència
que sempre representa una altra pell,
ni la fràgil suspensió de la foscor
que cercaves en la llum d’uns llavis nous.
Res d’això ja no et dóna
la sensació de treva que buscaves,
de vegades desesperadament,
i d’altres per inèrcia, responent a un codi genètic
que duus escrit a l’ ànima.
Digue’s, que necessites, per saber que existeixes?
Crear?
O t’excita més el relleu de l’altra cara?
La tendresa recòndita del monstre
o l’ horror de Déu?
Sents a les vísceres la crida de la sang
com un vapor de boira
llargament asfixiada
i la carn com un àngel
que et salva i et condemna.
(Poema d’ Eva Rumí)
Aquests dies de noves vacances escolars, per la disbauxa i el desgavell que ha generat a la majoria de families amb fills en edat escolar, seria bo anomenar-la “Setmana del Carnestoltes a l’Ensenyament”. La proposta que es va treure del barret de conseller Ernest Maragall, ha estat una mala còpia del calendari acadèmic francès, que aquell sí fou relacionat amb un calendari laboral negociat fa anys pels sindicats francesos i amb la promoció i popularització dels esports de neu a la República Francesa feta durant la mateixa època. Aquí, que no tenim res de tot això ni ganes de fer-ho, només una minoria d’escolars faran la setmana “blanca” a la neu, cosa que d’altre banda ja feien. Els altres, es a dir la majoria, ni neu, ni sortides, ni lleure, ni colònies. Amb tot aquest rebombori, s’entén que el prestigi del govern tripartit hagi quedat malmès per molts anys. Amb decisions tant incomprensibles com les que ens han portat als cinc dies de festa escolar, és el mínim que els podia passar. Naturalment que la crisi econòmica no ajuda a l’èxit de la proposta però, la deficient organització del calendari dels centres, aïllat de les vacances laborals de pares i mestres. La manca d’ajudes a les empreses de promoció del lleure que li podien donar impuls des de les comarques de muntanya, intentant promocionar més els esports de neu entre els nens i nenes, ara qui hi ha qui pretén organitzar en el país olimpíades blanques, són la confirmació del seu fracàs. No he vist cap lògica pedagògica, laboral, econòmica o esportiva, en l’organització d’una setmana que més que blanca es quedarà en blanc.
ANY NOU
Ni l’astròleg no sap, dia primer,
u rigorós que un poc de vida ens dalla,
quines estrenes ens darà potser:
angoixa, amor, traspàs o revifalla.
Natura és erta, sense afany ni esquer,
i l’aire és buit i la gelada calla.
Un salut regalima en el cloquer;
mor, a prop de l’encert, l’escorrialla.
¿Qui sap el que vindrà i el que em deserta?
Nou any és nou engany; en vida incerta,
jo sóc una ombra que s’esmuny de frau.
Oh Veritat, tu sola coronada
ben al dellà dels tombs de l’estelada!
Sigues-me llei i certitud i pau.
Josep Carner i Puig-Oriol.
NIT DE CAP D’ ANY.
Una. Gra de raim que t’he promès.
Dues. La fletxa, amor, haurà de batre
una pomera de taronges. Tres.
El pensament té el seu balcó obert. Quatre.
Recordo totes les respostes. Cinc.
La font es queixa en un tombant de roca.
Sis. La nit és la confident que tinc.
Set. La lluna és el rellotge que toca.
Vuit. El silenci no et correspon. Nou.
El matí obre un jardí que s’enfonsa.
Deu. La diada passa com un bou.
Al nostre amor sempre és diumenge. Onze.
I dotze ! Amor, amor, no et sembli estrany
que en acabar el sonet sigui un altre any!
JOAN BROSSA.