JORDI SURINYACH

catalanisme i progrés

Arxiu de la categoria: MUNTANYA, NATURA I ESPORT

RUTA A CAVALL DEL PLA DE CAMPLLONG AL CIRC DELS ENGORGS.

0

 

cavall engorgs

Era la tercera vegada des del mes de juliol que intentàvem anar al Circ dels Engorgs a cavall. La  primera,  si no ho recordo malament fou a mitjans de juliol. Sortir des de Prats anant per la vall del Duran fins a Meranges i Gírol, ens va  allargar molt la jornada, pel que  l’arribada a la Pleta dels Engorgs fou passat el mig dia. Massa tard per continuar, a més el camí que des de la Cabana del Tarter hi arribac  – en aquell moment  no es fiàvem del sender que sortia de  l’ esquerra -, era massa exposat pels cavalls,  pel que donaren mitja volta, deixant-ho per un altre dia. La segona fou a finals de setembre. Hi anàrem per Talltendre amb ganes de fer  el cim de la Carbassa i  després baixar als Engorgs. També fou excessivament llarga l’aproximació pel que just  a sobre del Pelat de Talltendre ens vàrem desdir i férem marxa enrere. El passat dissabte aprofitant que el dia encara era relativament llarg (un dia abans del canvi d’ horari), vam  portar els cavalls amb remolc fins el  Pla de Campllong, des d’on teníem previst sortir. Teníem clar que no passaríem per la cabana del Tarter. El camí  pujar pel bosc de pi negre de davant, tenint el riu Duran sempre a l’ esquerra: Passem per un salt d’ aigua (el Sallent, nom repetit a diferents contrades del país) per arribar al pla d’Aigües en forta pujada. Ens trobem en un indret, on son visibles les conseqüències dels allaus. Travessem la Pleta d’Engorgs i trobem, el sender marcat  amb el  núm. 101, que creua el riu per l’ esquerra. Deixem per tant les fites que marquen el camí per la dreta  i que mena a la cabana del Tarter. Aquesta vegada no ens hem equivocat i enllacem ràpidament amb el GR-11 En aquest punt  podem seguir fins el refugi i pujar fins la Portella de Meranges, l’‘altre es seguir el GR fins la Portella dels Engorgs. Escollim fer això darrer per comprovar les dificultats de pujar-hi a cavall, fins la carena. Desfem el camí i per sota dels cims, entre mig dels diferents estanys fem una circular fins la portella de Meranges, el que ens permet veure isards.  Després de dinar tornem al Pla de Campllong pel mateix camí de pujada.

PRATS – PUIGMAL – NÚRIA – COLL DE FINESTRELLES – PRATS: RUTA A CAVALL

0

Dissabte just a dos quarts de vuit del matí, sortím de Prats en direcció a Vilallobent on agafar el GR-11. Ens desviem  del GR just a punt d’ arribar a la  carena deixant la creu de Maians al fons a la dreta. Continuem cap al Cim del Coma Morera, fins a la proximitat del Puig de Dòrria on girem cap el Pas dels Lladres creuant la pista més alta de l’ estació d´esquí del Puigmal. Comencem a pujar cap el cim, en companyia de més d’ un isard . Els cavalls estan cansants pel que en el darrer tram , per no castigar-los més, ho  fem a peu. La gent que hi ha en el cim ens mira encuriosida. Continuem a peu, arrossegant el cavall fins a sota del pluviòmetre on parem per dinar. Aquí tenim el primer ensurt del dia. El cavall d’en Carles ha decidit mullar-lo de valent i el fa caure a l’ aigua.  Continuem per la Coma de l’ Embut  i pe mig del bosc del Santuari arribem a Núria quan són les quatre de la tarda. Estem mitja hora “dutxant a les bèsties” i deixant-les menjar i descansar a l´Hípic de la Vall. Nosaltres anem a l’ Hotel a canviar-nos de roba, rentar-nos i fer una petita becaina. Visitem el santuari i discutim com ho farem a l’ endemà. S’ anuncia pluja i volem tornar pel coll de Finestrelles. Després de debatre llargament,  si  fem el retorn  per Fontalba, ens decidim per allò que ja teníem previst. Diumenge sortim a dos quarts de set del matí. A les sis del matí ja estem preparant les muntures i a l’ hora prevista ens enfilem cap el Coll de Finestrelles amb la companyia  de ramats de vaques i cavalls bretons, alguna marmota que xiula i trenta o quaranta isards que ens esperem en les proximitat del Coll. Baixem a peu fins les Fonts del Segre. Ara  agafem direcció cap el pla de la Creu per baixar cap a Er. A mig camí comença a ploure  i ens posem  les capelines. En Carles ho fa amb tan mala fortuna que es fa un embolic i perd les regnes. El seu cavall surt  al galop desmuntant el genet. Aquesta vegada la caiguda ha estat forta i per un moment ens temem el pitjor. Afortunadament tot i que la caiguda ha resultat molt espectacular no sembla res de greu, pel que continuem fins a Er on agafem el GR , anomenat “Tour de la Cerdagne” fins a Osseja. D’ aquí a Vilallobent, Queixans, Estoll , Mossoll i Prats on arribem a dos quarts de dues del migdia, Extraordinària però molt llarga i cansada sortida a cavall pel Pirineu català més oriental, entre  les comarques del Nord i del  Sud ( o  si  voleu centrals) d’un mateix país.         

IV TRAVESSA D’ULL DE TER A TOÈS.

0
Ens ho hem agafat amb calma però amb ritme, tal i com deia la camiseta de la colla d’enguany,  l’objectiu era arribar a Toès d’acord amb l’horari previst d’ aproximadament unes deu hores. Una setmana abans em preocupava omplir l’autobus i que no hi hagués cap entrebanc ni ensurt durant la travessa. Per acontentar els “traileros”,  al arribar al Coll de la Marrana uns hem fet  el camí normal  per Tirapits  io des del Coll de la Geganta entrar a la Vall de Carança  i els altres , tot carenejant han fet els cims de Bastiments, Gorgs, Freser i Pic de l’Infern, baixant als estanys per la Coma del mateix nom. Tots ens hem retrobat al Refugi del Ras de Carança on hem dinat més o menys plegats. El Temps ens ha acompanyat tota la jornada  i la bellesa de l’indret s’ha fet evident per tots els participants , amb els continus canvis de vegetació. La baixada fins a les gorges, han estat espectacular.  Més o menys deu hores després hem entrat a Toès amb cara de satisfacció i amb voluntat de retrobar-nar-nos l’ any proper. Quin país!.   

DEL COLL DE LA LLOSA AL COLL DE CREU: ANADA I TORNADA.

0
Dissabte passat, 22 de febrer, amb l’ Alfons, l’ Aina i l’ Alba, haviem previst fer la travessa d’ esqui de fons del Coll de la Llosa fins el Coll de la Creu a la comarca del Capcir. Sortirem de l’ aparcament del Coll de la Llosa a tres quarts de nou del matí per la pista ample i marcada que surt en direcció Nord.  El primer tram es un bonic trajecte que puja fins el coll del Torn  on hi ha el refugi del mateix nom. El paisatge és magnífic amb vistes de Cambre d’Ase i tota la carena  fins l’imponent Canigó. Passem pel Coll del Comall, el Coll de la Jacinta i el Coll del Dormidor. A partir d’aquí, baixarem per la pista, fins Coll de Torn. Seguirem cap al Coll de la Creu, pràcticament sempre de baixada, menys una petita ondulació amb giravolts pronunciats. La vista s’obre a l’esquerra. Davant hi tenim els Angles i Formigueres i darrera el Carlit. A sota ens queda el poble de Matamala i més a l’esquerra, el Llac de Matamala. Arribem al Coll de la Creu i  després d’un breu descans, fem la tornada el mateix lloc. Un total de vint-i-dos quilòmetres d’ exercici aeròbic en un espai natural poc transitat i molt recomanable.

LA LLIÇÓ DE MUNIC: ELS PIRINEUS I ELS JOCS OLÍMPICS D’HIVERN.

0
Kilian Jornet, muntanyenc esportista i persona admirable per molts motius,  a l’ entrevista  que li feien fa uns dies  al  “9 Nou”, es contradeia. Després de definir-se  ideològicament com un ecologista d’esquerres i lloar l’anomenat “Procés constituent”,  quan se li va preguntar sobre com veia la retirada de la candidatura de Barcelona als Jocs d’hivern, va tenir una resposta, que intentant deixar content  a tothom, no s’adeia gens ni mica amb el posicionament personal que havia explicat abans. Era d’ esperar un  discurs diferent i alternatiu, sobre tot després de veure quin havia estat el final de la candidatura Barcelona Pirineus 2022. Si Kilian Jornet, donava com a  principal raó  per a no fer-los la crisi econòmica,  una raó similar -encara que per motius diferents -, al que havia dit el PP de Barcelona, l’ Alcalde Trias afirmava que no es donaven les condicions ni el consens polític per guanyar el 2022 i proposava treballar per aconseguir l’Olímpiada blanca del 2026.  Ningú ha dit, que a part dels alcaldes de la Cerdanya i les federacions d’esports catalanes  afectades, no ha existit al país un gruix important de  gent entusiasmada per la possibilitat d’organitzar aquests jocs i ja se sap, que sense suport popular una proposta d´aquestes característiques no pot avançar. Hi havia també en la proposta més inconvenients que avantatges: Els perjudicis, també econòmics, que suposarien pel Pirineu l’ impacte ambiental real d’un esdeveniment d’ aquestes característiques; L’ l’increment del deute públic que es generaria i finalment  la paradoxa que suposava la possibilitat de manca d’un clima idoni per assegurar la presència de neu el que  resultaria ben curiós en un jocs d’Hivern. Crec sincerament que només Andorra, amb el concurs, beneplàcit  i col·laboració dels seus veïns, treurie’n profit per a tots, sense que s’ hagués de lamentar nous desastres ecològics, encara que només fos perquè al principat a hores d’ara  ja s’han  fet tots i per contradictori que sembli, un jocs em podría esmenar alguns. El debat que ni tan sols s’ha encetat amb la retirada  de la candidatura de Barcelona, sí que s’ ha fet en altres indrets.  Aquests dies hem sabut, que en una zona alpina econòmicamet potent com Baviera, amb Munic de Capital, la força d’Alemània a darrera i que té un compatriota presidint el COI, no ha estat suficient per a que la ciutadania  hi dones el seu suport. Un projecte que, segons els seus promotors, hauria de reforçar l’economia i la influència de Munic i Baviera,  quan ha estat posat a votació han guanyat els que defensaven el no per raons principalment mediambientals. Els que defensaven el “NO” han estat  grups ecologistes, bona part de la societat civil i  partits minoritaris com Els Verds i l’Esquerra. El  “SI” estava ben representat per la democràcia cristiana i la socialdemocràcia alemanya. Doncs bé, els bavaresos han decidit amb el seu vot que no es farien. Que hagués passat a Barcelona?. No ho sabem, però es fàcil  concloure que uns Jocs d’Hivern a Catalunya queden cada vegada més lluny i continuen generant molts dubtes sobre la seva viabilitat i sostenibilitat.    

 http://www.esport3.cat/video/4678133/Seus-candidatura-olimpica-Barcelona-2022

LA MARXASSA DELS CIENTÍFICS

0
Tercer cap de setmana sense pujar a Llívia. Enguany volia fer la marxassa en la seva vintena edició. Per una raó o una altre, porto vint dies sense veure ni caminar pels Pirineus, tot i això cada setmana he sortit per la serralada litoral. El diumenge sis vaig anar a fer la marxa de les termes d’ Arenys de Munt; el diumenge tretze la cursa de la Pau de Badalona, que baixa fins a Sant Fost. Ahir, dissabte dinou, era el dia de la marxassa. Son seixanta- sis quilòmetres amb quatre-cents vint metres i quatre mil vuitanta-vuit metres de desnivell. En Joan  al final no ha pogut venir pels seus compromisos i en Castillo per lesió. Ho sigui que som cinc: L’ Alfons, La Mar, en David, l’ Aina i un servidor. A dos quarts de sis del matí som a l’ ermita de Sant Simó a  Mataró per agafar els autocars que ens han de dur al punt de sortida a Sant Martí del Montseny. Ens espera una llarga marxa pels parcs naturals del Montseny i del Montnegre Corredor. Prenem la sortida a les set del matí per enfilar el punt més alt del recorregut (Font Martina)  el primer avituallament. El primer tram mes o menys el fem junts. Com que soc de difícil arrencada em quedo enrera. Després em trobaré molt millor, sobre tot a partir de la llarga baixada a Sant Celoni, en el que hem anem trotant amb l’Alfons i l’Aina. En David i la Mar els hem perdut de vista al segon control (Can Perepoc) i no tornarem a coincidir. La remuntada cap a Sant Martí del Montnegre es fa dura, però com que els organitzadors ens han preparat un  vermut ens recuperem ràpidament. Queda  una tranquil·la baixada cap a Vallgorguina  on ens espera el dinar, un plat d’amanida i una botifarra per acabar d’omplir forces. Per raons de feina, l’Alfons ha de deixar la marxa aquí, tot i que com sempre és el que està millor de forma. Amb l’Aina fem la pujada al Santuari del Corredor i enfilen la baixada fins a Mataró, bona part del recorregut trotant on arribem a tres quarts de vuit del vespre.

TEMPS DE ROVELLONS.

0

El rovelló, també conegut per esclata-sang a Mallorca i Menorca , pebràs a Eivissa o paratge (Lactarius sanguifluus), és un  dels bolets  més apreciats gastronòmicament a Catalunya. Sovint s’anomena rovelló a un altre bolet del mateix gènere, el pinetell (Lactarius deliciosus), també anomenant  pinenc i/o pinenca a la comarca d’ Osona, que és també molt apreciat per la cuina del país. Hi ha també els rovellons d’avet (lactarius salmonicolor), que sovint trobem als mercats, és comestible, però no està tant valorat. Com  que enguany tothom diu que serà una bona temporada  de bolets ho hem intentar comprovar  durant els darrers dos caps de setmana. El primer a la Vall de Camprodon i el segon  en els boscos d’Osseja a l’ alta Cerdanya. Tot i que la collita no fou espectacular, ha estat suficient en ambdòs casos i els resultats bastant engrescadors.

CANIGÓ COM CADA ANY.

0
Acabem vacances i cal pujar, com fem cada any, al cim del Canigó. Un compromís vital on confirmem que continuem amb les mateixes dèries nacionals i que mentre puguem no deixarem de fer-ho. Enguany amb ganes que arribi l’onze de setembre, per fer via i si es possible fer-ne via. Ens hem aixecat ben d’hora, ben d’ hora, per si la barrera que hi a més avall de Marialles ens impedia el pas dels vehicles per la pista que mena al Refugi. Finalment com que no ha estat així, complirem amb l’horari que teníem previst. Venen per primera vegada, en Jordi Soldevila i en David Godoy. Repeteixen en Toze, en David Quilez, en Xavier, en Joan, l’ Aina, la Berta, l’ Abdi i jo mateix. Fem la pujada al cim amb molt bon ritme pel camí habitual: font d’Aragó, Portella de Valmanya, bretxa Durier, xemeneia i cim. Total unes tres hores i vint minuts amb una única parada per esmorzar. Ens estem una bona estona a la pica gaudint de les vistes, el que ens permet comprobar que als compatriotes del nord cada vegada els hi estranya menys les estelades que exhibim els catalans del sud. Tornem ja de baixada pel mateix recorregut a un pas molt mes relaxat. Converses ben plurals: La Via Catalana; cims i marxes que hauríem de fer; les preferents; informàtica – avui els d’aquest ram son majoritaris -, política municipal i el futur del país amb l’organització de la consulta com a primer objectiu immediat.

PIC DE FONTVIVA (2.673 metres).

0
Publicat el 24 d'agost de 2013
Són les nou en punt del darrer dissabte de vacances. Com que ahir va arribar l’Aina amb ganes de fer muntanya, decidim fer una sortida matinal aprofitant que pel mató no hi ha previsió de pluja. Arribem a l’hora abans esmentada al Coll de Pimorent, 1920 metres, on deixem el cotxe i agafem de seguida la pista que flanqueja cap a la dreta la Serra de les Lloses on tenim una bonica perspectiva de la Vall de Querol. La pista puja suaument fins el Refugi de Pastors de la Coma Rossa. El torrent es cada vegada mes a prop i ben aviat anem entrant en l’amagada coma, fins arribar al gran pla de pastures. Pel mig del pla arribem al començament del petit bosc que mena al coll, on trobem les fites que no deixarem fins arribar a la portella o coll de Lanós. Des d’aquí pugem el cim de Fontviva per fort pendent pel mig de la tartera on ja ens sorprèn la boira que no impedeix la vista del gran llac de Lanós i del massís del Carlit. Baixem pel mateix recorregut trotant i arribem el cotxe, a un quart de dues, quan ja esta plovisquejant.

TORNAR AL CARLIT.

0
Publicat el 17 d'agost de 2013
Com que son vacances es gairebé una obligació pujar al Carlit. Enguany ho faig amb la companyia d’en Jordi Soldevila, en David Quílez i en David Godoy. La pujada ha estat ràpida i pel camí tradicional que comença a les Bulloses. Per fer-ho diferent, baixem donant la volta al Tossal Colomer i seguint la Coma dels Forats fins a l’estany Llat, per després trobar els estanys Sec i de la Comassa, seguint a partir d’ara el camí que mena a les Bulloses. Com que ens trobem just a meitat de vacances el recorregut de pujada ha estat mol concorregut amb la sorpresa que baixant per la Canal trobem pujant un grup de Camprodon, encapçalats, entre d’altres, per en Pitu i en Galí. Finalitzada la sortida, a la tarda anem amb la Carla i la Mercè ha donar un tomb per Puigcerdà. Entrem a una botiga d’èxit aquest dies a la capital de la Cerdanya (Com a Casa), on es venen productes de la terra i tota mena de mercaderia independentista. Mentres faig cua, la dependenta atent en angles a un senyor que diu que es de “San Francisco”. Ha comprat dues estelades una per ell i un altre per un amic català que viu a Califòrnia. Avancem molt mes del que ens pensem!

RUTA A CAVALL: DE PRATS A COMA ORIOLA.

0
Publicat el 15 d'agost de 2013
Sortim de Prats amb la intenció d’arribar a Coma Oriola. Com que cal acostar-nos a Urús, decidim pujar pel Serrat de Castellar, evitant així el Pla de Tartera, després baixar-lo fins travessar la carretera i entrar al poble per la banda de ponent. Des d’ aquí anem a buscar el sender de petit recorregut (126) que mena a Coll Jovell. Al arribar-hi, cal anar en compte doncs es tracta d’ una cruïlla de camins. El dret de mes a la dreta esta marcat amb les senyals del PRC, grogues i blanques, i porta a Font Llebrera. El sender del mig, que agafarem al baixar, es dirigeix al Pla Gran just al costat de Coma Oriola, per sota del Serrat de les Pedrusques. Nosaltres escollim el de mes a l’esquerra que es la continuació de la pista que puja des de Sant Grau. Hi ha una tanca amb cadena que impedeixi el pas dels vehicles, que ens obliga a passar per sota dels cingles fins que la pista s’acaba davant de mateix d’ un bosc de pi negre que els cavalls pugen amb molta dificultat per la forta pendent. Per no fer-los partir, decidim desmuntar i continuar a peu fins el final del Pla Gran, just al costat de l ‘aparcament de Coma Oriola. De baixada agafem el camí ample del Pla gran que ens mena a Coll Jovell per sota del Serrat de les Pedrusques, anomenat camí de les aigües d’Urús que ens apropa a Coll Jovell, on agafem el final del PRC-126 fins al poble i ara pel Pla de Tartera tornem a Prats, havent esmerçat un total d’aproximadament quatre hores.

PIC DE LA COMA PEDROSA (2.942 m.).

0
Publicat el 10 d'agost de 2013

El Pic de la Coma Pedrosa és el més alt del Principat d’Andorra i es troba a la carena que limita amb la Vall Farrera (Pallars Sobirà). Sortim amb l’Alfons des d’Arinsal de bon mati i tot just començar, travessem un bosc d’avets i de pi negre, tot caminant pel costat del riu Pollós. En un hora i dos quarts, tot i la forta pujada, arribem al coll de Coma Pedrosa (2.220 m). Estem en una cruïlla de camins i just darrera tenim el refugi del mateix nom. Pugem pel mig de la petita vall que se’ns ha obert a davant nostre i al final de la mateixa,girem cap a l ‘est fent giravoltes fins a les basses d’Estany Negre, on trobem una important congesta de neu que ens obliga a tenir molta cura per a no relliscar ja que la neu es troba molt dura. Al fons i a la dreta, ja es veu el cim de Coma Pedrosa. Voregem el llac per la dreta. Anem seguint les marques grogues que s’enfilen fins arribar a un segon llac, l’Estany Negre, també amb la presencia d’una nova congesta. Anem pujant fins trobar la senyal que marca la direcció cap el port de Baiau que tenim a tocar. Nosaltres continuem deixant aquí el GR-11 i fem un gir a la dreta que ens porta a la Collada del Forat dels Malshiverns. Des d’aqui i amb dura pujada i per la cresta arribem al cim (2.942 m). Tenim bones vistes de la Massana i Arinsal, de l’Aneto i la Pica d’Estats, entre d’altres, de tots els cims andorrans i a l’ est del massís del Carlit. Tornem ara enrera fins la collada del Forat dels Malshiverns i baixem en direcció cap a llevant, Les Canaletes, que ens portarà al Pla de l’estany per una llarga tartera que amb dificultat ens mena al refugi i a l’estany del mateix nom. Continuem baixant fins les Bordes de la Corovilla i la borda de la Font de les Agunes, arribant en molts pocs minuts al lloc on hem deixat al cotxe.

 

OLLA DE NÚRIA DES D’AIGUANEIX.

0
Publicat el 8 d'agost de 2013
Després d’ una primera setmana de vacances amb petites sortides (Cambradasa), relax, tirolines, piscina BTT i  anada i tornada a Fontanera des de Prats amb la fidel companyia d’en Carlit per agafar forma, dimarts passat a les cinc en punt del mati ens aixecàvem per deixar el cotxe a prop d’Aiguaneix – just al costat de l’estació d’ esquí d’ Er, disposats a fer l’olla de Núria i acabar retornant a l’altre costat, d’on partiem, pel cim del Puigmal. Enfilem la pujada cap el coll que mena al Petit Pic del Segre amb els frontals que ens traiem a la carena i comencem el cordal fins el Pic del Segre, baixant fins el coll de Finestrelles, el pics de la Collada  de Finestrelles, el pic de Finestrelles, pic de Núria, collada d’Eina, Pic d’Eina, Noufonts, Noucreus, Fossa del Gegant, Cim Alt de les Arques, Cim Baix de les Arques, Rocablanca, Fontnegra, Pic de la Pala, Pic de l’Àguila i cap a Núria. Fins aquí hem anat fent l’horari previst, però la pujada cap al Puigmal, m’ha deixat fos i ha estat tot un suplici fer el cim final i continuar la llarga baixada cap a Aiguaneix. El millor del dia, a part de la climatologia ja que tot i el sol a la carena fresquejava, ha estat la presència dels isards que en ramats de cinquanta o més isards, hem vist durant tot el trajecte i en totes les dues vessants. L’hora d’inici ho afavoria doncs els primers muntanyencs no els hem trobat fins a Noufonts.

CAVALLS DE VENT.

3
Dels deu que sortiem del refugi del Rebost a les  set del matí del passat dissabte,  només quatre ( L’Alfons, l’ Aina i els dos David) arribaríem a fer la volta completa en el temps previst de trenta-sis hores. El primer dia fou llarg i dur, sobre tot durant la tarda per les gairebé quatre hores d’intensa pluja amb pedra i llamps inclosos, que ens van deixar a tots mullats. La nota positiva l’immillorable servei en el Refugi del Rebost en que tot foren atencions, (gràcies Anna!). La negativa  fou la nit passada al Refugi de Prats d’ Aguiló en que fou tot el contrari (esperem que la FEEC hi posi aviat remei), amb uns guardes – al menys els que tractarem amb nosaltres -, molt poc professionals. Pel que fa a la llarga jornada de camí , dir que la pujada al Niu de l’Àguila fou més o menys el que tots esperàvem. Els isards estàven a Comafloriu  esperant-nos i en dos hores i trenta minuts érem tots a dalt.  Després, l’anada cap el Serrat de les Esposes  fou més llarg del que esperàvem, si bé la bellesa del paisatge ho va amorosir bastant i la visió d’una parella de trencalós a la proximitat de les Penyes Altes del Moixeró ens va captivar especialment. L’anada cap el tercer refugi, Cortals d’Ingla, fou el primer presagi que ens mullaríem i molt fins a Prat d´Aguiló, com així va ser. El fang es feia relliscar i per tant van haver caigudes, trencament de bastons i com hem dit abans una benvinguda al Refugi  de Prat d’Aguiló per oblidar. Tot i que el primer dia em veia amb forces per acabar el recorregut, la incómoda nit de dissabte, afegit al cansament i la convicció que no volia ser un destorb  pels que volien fer  la volta en trenta-sis hores, em va fer optar per abandonar just a l’arribar al Refugi Estasen a sota del Pedraforca. Ho vaig fer acompanyat per en Dani. Com a mínim hagués arribat al Refugi de Sant Jordi, però sabía que si  continuava, no hi hauria sortida fins el final. Dels vuit que quedaren, en Xavier, l’ Antonio , la Marta i la Mar ho van deixar córrer a Grèixer, quan ja tenien a tocar el final. Els quatre finalistes ho feren a  temps de complir l’ objectiu que ens haviem marcat. Com que la muntanya  no es mou de lloc, serà millor intentar-ho en una altre ocasió, amb un mímin de tres nits i triant prèviament els refugis a on pernoctar. Un d’ells,  asseguro i recomano, serà el del Rebost.      

III TRAVESSA D’ ULL DE TER DE LA COLLA QUIN PAÍS!.

0
El que va començar com un motiu per a retrobar amics i coneguts amb qui fem muntanya al llarg de l’ any, enguany s’ ha consolidat com una activitat en el que tothom hi es benvingut. Cada edició tenim mes pluralitat de participants. El nucli de la colla continua i els que fallen un any, repeteixen l’altre, o són substituïts per nous participants. Els de Camprodon, que no fallen mai, els recollim com sempre a la rotonda de la Font del Forcarà. En Joan Vila i els amics del GMVC, són els millors guies d´un territori que coneixen  pam a pam. En aquesta ocasió volíem fer una passejada més tranquil·la, que las dels dos anys anteriors. Per això varem triar anar d’Ull de Ter a Molló. Per fer-ho al gust de tots, hem deixat que els nostres”runners”, fessin una volta mes llarga, pujant al Pic de la Dona, per la Xemeneia, quedant que ens retrobaríem en un punt indeterminat de la carena. La majoria hem

optat per pujar cap a  la Portella de Morens, i des d’aquí fer els cims de Coma Armada, La Llosa, Portella, Roc Colom i Costabona, on hem estat atrapats pels amants del “trail”. De Baixada cap a la Collada Fonda, hem trobat el GR-11 i després de fer la volta al Puig Sistrà, arribar a la Collada de Fembra Morta, on hem dinat per després continuar fins a Molló. Un dia amb temps assolellat i calurós, amb la presència permanent del Massís del Canigó quina panoràmica hem gaudit durant tota la travessa.