EL SIFONER (2)

Ahir vaig estar a Pedreguer al recital de Lluís. Sala plena de gom a gom -400 persones- que vam gaudir del Sifoner de sempre.

Després de dèsset anys El Sifoner és el de sempre i comunica molt bé i la veu la té millor que mai. Les noves cançons i les de sempre van fer la delícia de tots. Em va encantar sentir "Cançó de pluja" amb la lletra del Vicent Pons novament.

Lluís ens va proposar que "Pepe Tono" fos l’himne de La Marina i la veritat és que és la cançó que sap tothom. I dic tothom no els quatre intel·lectuals de la paraeta.

Allà pels volts del començament dels setanta, en conéixer La Marina Alta vaig conéixer també un dels seus ciutadans més representatius: Lluís el Sifoner. Aleshores, els joves que abandonaven dreceres velles amb tota la il·lusió del món, que blasmaven d?antigues religions i dels camins fets i que estaven a tocar del nou món, de la llibertat, de la democràcia, del socialisme, de l?amor universal i no sé de quantes coses més, exploràvem plegats una nova manera de ser, d?expressar-nos, d?existir. Jo, que no havia eixit quasi mai de València ?i que no tenia massa bons records per a mi perquè estava massa associada a la puta postguerra-, en conéixer La Marina, les seues gents, el Vicent Pons i el Lluís, Dénia i Pedreguer, i Laguar i Gallinera, les coques i els arrossos, la llengua de La Marina i les cançons dels pedregueros després d?un bon àpat, de la cultura popular, em vaig quedar enamorat perdudament d?aquesta terra i d?aquesta gent. Tot i que indocumentats com érem, i amb la temptació de cercar altres religions, altres fonamentalismes per a viure, érem capaços de barallar-nos fins a la mort en una discussió intel·lectual sobre el concepte de cultura popular. Val dir que ?tot i tenir moltes voltes idees contraposades- al llarg del temps he anat adonant-me que el Lluís sempre tenia raó. El que potser era que hi anava molt per endavant de les modes ?i dels conceptes ?políticament correctes? que marcaven els factòtums de la cultura oficial.

Des d?aleshores, des que vaig conéixer La Marina, i el Lluís i el Vicent ?no sé si açò són batalletes de carrosses- que per a mi la terra, la pàtria, ha anat indissolublement plegada a les olors de les muntanyes de La Marina, lligada als marges de pedra de les seues muntanyes, a la mar i als riu-raus del seu camp, unida a les cançons del Sifoner i als balls tradicionals, acoblada als menjars populars i entrellaçada amb el llebeig que cada vesprada ens du notícies de la nostra Mediterrània. I al bell mig de tota esta fragància de sentits la voluntat d?estimar una terra i una manera de ser que entre els botiflers econòmics i els frares de les falses religions ens volen prendre. I la voluntat també de ben voler les persones ?com el Sifoner- que ens han ajudat a sobreviure en l?esperança.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *