Del Sud

La basílica de Santa Maria, coneguda per ser el lloc on es representa el misteri d’Elx, amaga en la seua torre un dels punts privilegiats per veure l’esplendor de la capital del Baix Vinalopó. Des del seu mirador, es pot gaudir de l’espectacular cúpula blava de l’església i, sobretot, de l’impressionant palmerar que ocupa una gran part de la vila i que ha donat fama internacional a una d’eixes ciutats dels Països Catalans que cal recuperar.

No em pregunteu per què he triat Elx per començar aquesta sèrie de posts sobre els llocs del meu país que he tingut la sort de visitar i que, d’una manera o una altra, han quedat gofrats en les retines dels meus ulls. Tal volta, els llaços personals que ara m’uneixen a aquest indret tenen la resposta o, senzillament, les ganes d’evocar un passeig pel parc del palmerar en un inoblidable matí de divendres, on el sol lluïa i el cor em bategava a cent per hora.

(Clicka per seguir llegint)

La primera volta que vaig xafar Elx només tenia vuit o nou anys. Mon pare encara retransmetia els partits de futbol del València per a la desapareguda Ràdio Cadena Espanyola i la proximitat de la capital del Baix Vinalopó va permetre que l’acompanyara. Eren els temps de Sempere a la porteria xe, amb un equip on desputaven un jove lateral dret dit Quique Sánchez Flores, gent de la casa com Voro o Fernando i amb estreles gens mediàtiques com Subirats, Bossio, Emili Fenoll o el golejador castellonenc Pere Alcañiz.

No vaig tornar fins molts anys després, quan l’allau de presentacions de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas em va dur fins al Casal Jaume I il·licità. Com aleshores, va ser una visita rapidíssim, massa, tot i que vaig tindre l’oportunitat de passejar una estona per l’acollidor centre històric de la ciutat.

Les darreres visites a Elx, en canvi, ja m’han permés furgar amb més temps els carrers i racons d’aquesta ciutat que, tota cofoia, presumeix de tindre dos patrimonis de la humanitat. El parc fluvial que envolta el menut filet d’aigua del Vinalopó que s’endinsa en el municipi o, com ja he dit, l’impressionant palmerar, herència de la dominació islàmica de la ciutat, són dos punts imprescindibles que tot valencià hauria de visitar, almenys, una volta a la vida.

Elx, com totes les grans ciutats dels Països Catalans, pateix un greu procés de castellanització però això no li lleva ni un bri del seu valor. La ciutat de les palmeres és una ciutat nostra i cal incorporar-la al projecte d’un País Valencià modern i autoconscient. Jo, de moment, continuaré visitant-la sempre que puga perquè, entre altres coses, ara em sent nugat per sempre més a aquest indret del meu sud. El sud resistent.

(A la imatge, el palmerar d’Elx, patrimoni de la humanitat i absolutament impressionant, en viu i en directe)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!