Del Sud
Crònica d'un llibre
El dia que vaig decidir matricular-me en Filologia Catalana -carrera que acabaré, si no passa res, el proper curs- tenia la idea de buscar-me un entreteniment, una feina gratificant que m’ajudara a suportar el tedi i la mediocritat que suposa treballar en un diari amb el qual, a més, no combregue ideològicament. Aquell dia, quan vaig omplir la instància per entrar a la Universitat de València, només pensava en l’oportunitat d’assistir a les classes de mestres com Jaume Pérez Muntaner, a qui vaig tindre la sort d’entrevistar per fer un treball sobre Estellés per a l’assignatura de Valencià II de la carrera de Periodisme, o com Vicent Alonso o Albert Hauf, la jubilació del qual m’ha privat de poder matricular-me a les seues assignatures.
En aquell moment, en aquell llunyà estiu de 2004, no haguera pensat mai que, amb el pas dels anys, el meu futur professional poguera estar vinculat a aquella carrera que encetava com a part de la meua formació personal, diguem-ne, voluntària. Uns estudis que començava per aprofitar la meua passió per la literatura, per la llengua catalana i, manllevant uns versos dels companys de La Gossa Sorda, per fer una “canalització positiva de la ràbia” pel menyspreu i els entrebancs que els meus governants posen a la meua llengua i la meua cultura al País Valencià i a molts altres indrets dels Països Catalans.
Ara, en canvi, tinc clar que, quan el títol de filòleg estiga en disposició d’omplir-se de pols dins d’un armari, jo em dedicaré a la docència i ensenyar llengua i literatura catalana serà el meu nou i definitiu modus vivendi. I serà així per dues qüestions: una, perquè la carrera m’apassiona -tot i que, com tot en aquesta vida, hi ha aspectes manifestament millorables- i perquè fins i tot assignatures de la branca lingüística que pensava que no em podrien agradar en la vida, m’han encisat i m’han convençut que aquest és el camí que vull prendre. L’altra qüestió, més pragmàtica si voleu, és que professor de català és una professió de futur, per sort i per desgràcia.
Dic per sort perquè, a nivell personal, la manca d’estudiants de Filologia Catalana i el gran nombre de docents que es jubilaran en la pròxima dècada em facilitarà molt les coses per accedir a una plaça en qualsevol institut de Secundària. I dic per desgràcia perquè, a nivell col·lectiu, aquest fet és un símptoma de feblesa de la cultura catalana i, sobretot, un greu problema per al futur.
Lorena, una companya que s’ha anat a estudiar un any a Tarragona, m’explica amb sorpresa com a la promoció que ha d’acabar Filologia Catalana enguany són només vuit o nou persones; de fet, en moltes assignatures, només són dos o tres matriculats i, fins i tot, ha tingut classes on només hi ha anat ella sola. De fet, a la Universitat de València, una de les que té més matriculats en Catalana arreu dels Països Catalans, només en som uns vint-i-cinc o trenta per curs. Això suposa, tenint en compte que tots els instituts de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó necessiten, almenys, tres o quatre professors de català, que la manca de professionals és preocupant i es convertirà en un greu problema en els propers anys.
La solució, com sempre, serà matussera. Possiblement, les places que queden buides, una volta tots els filòlegs estiguen col·locats, seran ocupades per gent amb una formació -i una consciència lingüística i nacional- molt més feble i això, de nou, repercutirà en la ja malmesa educació secundària del nostre país. I no sóc l’únic, evidentment, que ha detectat aquest problema: un altre company, Antoni, m’envia per correu un article del professor Magí Sunyer, aparegut en El Punt el passat 8 d’abril, que planteja les mateixes preocupacions. Pel seu interés i la seua claredat, no puc evitar de reproduir-ho ací i acabar amb una seriosa reflexió, sobretot, adreçada a la gent més jove, la que encara pul·lula avui pels instituts del nostre país com a estudiants: si voleu tindre treball gairebé segur en temps de crisi, feu Filologia Catalana; si us apassiona la llengua i la literatura i voleu fer país, també.
(Clicka per llegir l’article del professor Sunyer, acurat, precís, breu i que posa el dit a una nafra que ens hauria de fer mal a tots)
Falten filòlegs
(Magí Sunyer. Professor de la URV.)
Fa temps que s’avisa de la greu situació que es pot produir en els propers anys en el segon ensenyament per la poca afluència d’estudiants als estudis de filologia catalana. Fa unes setmanes es va explicar que a Tarragona no hi havia filòlegs en llista d’espera i que les substitucions per baixa de professor titular no es podien cobrir a temps. En la perspectiva d’abundants jubilacions durant la propera dècada, es presenta un panorama que, si per una banda sembla de felicitat laboral per als estudiants actuals, per l’altra hauria d’activar les alarmes per les conseqüències que aquest estat de les coses pot provocar. El problema no el tindrà ben bé la maquinària administrativa d’ensenyament, perquè, amb aquestes directrius pedagògiques que no donen cap mena d’importància a la formació acadèmica dels professors, si no tenen filòlegs hi posaran altres llicenciats o graduats; el problema serà de país. El problema ja és de país en l’actualitat, perquè la crisi del segon ensenyament és clara i greu. Si s’entra a l’abordatge en els estudis de llengua i literatura catalanes i es decideix que són impartits per personal no especialitzat, no tan sols minvarà la qualitat de l’ensenyament sinó que també es produirà una disminució de la consciència nacional en els professors més sensibles a transmetre-la, i la desnacionalització creixerà. Els coneixements de llengua i literatura catalanes i la situació en unes coordenades precises sobre la unitat de la llengua i les necessitats sociolingüístiques del país s’ensenyen als futurs professors en els estudis de filologia catalana. Durant els darrers lustres, els governs catalans no han treballat per potenciar-los, al revés, han amenaçat de retallar-los. Com ara, que la Generalitat els desprestigia amb l’eliminació del nom, filologia catalana, en una desnacionalitzadora demostració d’autoodi.
Font: El Punt (8 d’abril del 2009)
http://www.elpunt.cat/valls/article/-/-/23663.html
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
En aquesta carrera t’adoctrinen? ho dic per lo del “i una consciència lingüística i nacional-“.
En eixe cas, espere que desaparega, perquè una llengua no es pot contruir amb l’odi a les altres.
Sincerament, espere que la nostra benvolguda llengua valenciana (o catalana, dóna el mateix) es lliure de gent nacionalista que la vol sols per a ells, que es parle com ells volen, que siga exclusiva (acàs l’altra llengua nostra, la castellana ha de desaparéixer?).
Una llengua és per a unir i no per a diferenciar. Encara recorde quan els nacionalistes encara tenien poder a la Comunitat i que per utilitzar tant lo de “països catalans” vàren perdre el poc de crédit que tenien (perquè ací no volem països catalans, volem València, agermanats amb Catalunya i dins d’Espanya). Doncs bé, recorde que ells utilitzaven paraules com “conreu” perquè la paraula “cultiu”, molt més utilitzada a València, era igual que al castellà. O dir “infant” en volta de “xiquet”, perquè xiquet era mássa valencià i a Catalunya no d’utilitza. O dir “tenir”, perquè és normatiu i “tindre” que també és més que correcte, no està contemplat en les normes de Catalunya.
Tot això afecta a la nostra llengua, i els que més diuen defensar-la, més la estan fent desapareixer. I els valencians normals, els que volen la seua llengua d’una manera normal, els que no tenim avantpassats que no siguen valencians amb unes arrels 100% valencianes des de fa segles, hem de soportar a esta gentola que ens diuen com hem de parlar, o pitjor, com hem de pensar!!!
Les llengües són per unir. Si això no és el primer que s’ensenya en filologia catalana, trobe normal que acabe desapareguent.