Del Sud

De nou, son gairebé la una de la matinada i sóc al mateix racó de la casa on acostume a escriure els posts furtius que m’agrada publicar de nit, sense publicitat, per als amics i fidels. Pense en tot el que m’ha passat en els darrers temps i, si intente encabir-ho dins d’uns patrons mínimament racionals, no me n’isc. A voltes, la vida passa de pressa com si algú xafara un accelerador invisible, recòndit i secret; la velocitat dels esdeveniments em supera de tal manera que sóc incapaç d’analitzar els fets de la forma sistemàtica i freda que m’agrada. Les coses, simplement, passen. Apure l’enèsim cigarro del dia mentre pense en les hores que he passat a la facultat, al diari, amb els pares, amb els amics… mentre pense en les converses, els besos que no he donat i els trens que passen, una i altra vegada, per la meua andana i que m’agafen sense bitllet. I me n’adone que he pres la decisió, com diria el meu admirat Martí i Pol, de no perdre’m, si puc, ni un sol instant de vida.

(Clickeu, si us ve de gust, per llegir un d’aquells tresors que, en forma de paraules, ens deixà per sempre més el geni osonenc)

AMB ELS DITS BEN OBERTS

Com que de sobte m’he fet vell i a penes
em moc de casa, he decidit de vendre’m
el ulls de coloraines que tenia
per córrer món. No em demaneu que faci
cap més esforç per canviar-me els ulls.
Renuncia des d’ara a tota mena
de somieig. En aquest món de quatre
pams quadrats en què visc, no em fan cap falta
els ulls d’abans; fins tancant els que em resten
veig tot allò que vull. Ara, per viure,
em fan més falta els dits. És un món tàctil
aquest món en què visc, un món d’objectes
que palpiten, de parets que palpiten
i que recorro amb els dits ben oberts,
amb tot el cos al cap dels dits, per no
perdre’m, si puc, ni un sol instant de vida.

(D’Obra poètica, volum III. Llibres del Mall, 1977.)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!