Del Sud

Feia temps que un acte del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) no tenia tant de ressò mediàtic. Davant la mirada atònita dels organitzadors, la xerrada de Carles Sastre a la facultat de Geografia i Història va provocar la presència de tota la parafernàlia mediàtica existent a València i les càmeres, els micròfons, les gravadores i els bolígrafs s’arraïmaren, de sobte, davant de la taula on l’ex militant de Terra Lliure tenia previst fer una xerrada sobre la dissolta organització armada. A l’acte, també es presentaren un grapat de cadells del PP, de la seua organització universitària, per denunciar, diuen, que la Universitat dóna veu a un ex terrorista.

Per un moment, els joves del SEPC es van sentir desbordats, però la seua actitud modèlica va reconduir l’acte cap a l’absoluta normalitat. Malgrat les vacil·lacions inicials, els periodistes van poder entrar-hi i gravar la xerrada, així com van rebre les oportunes explicacions del sindicat que, com no podia ser d’una altra manera, va condemnar qualsevol tipus de violència. Fins i tot, els futurs dirigents del PP van accedir-hi i les seues samarretes d’Armani, les seues ulleres Dolce & Gabbana i els seus jerseis amb un estúpid cavallet al pit van ser testimonis del que allí es va dir. No n’hi havia res a amagar. Res.

La Goliath mediàtica i la caverna popular se n’anà decebuda per la manca d’aldarulls, pel respecte amb què van ser tractats malgrat esperar-se una altra cosa. Cree el ladrón que todos son de su condición, pensarien, en la llengua que miren d’imposar-nos. I els companys del SEPC poden sentir-se ben contents del resultat, malgrat el que la premsa publique avui. Siga el que siga.

Apel·laven els indignats contra l’acte al passat terrorista de Sastre, a la seua militància en Terra Lliure. Una via armada que, afortunadament, avui no existeix als Països Catalans on, si de cas, l’única violència política prové de l’extrema dreta sense que ningú no diga ni pruna. En canvi, cap d’aquests crítics censurarien mai Jon Juaristi, escriptor, ex director de l’Institut Cervantes i, mira tu per on, ex militant d’ETA. Els cadells del PP, fins i tot, comparteixen partit amb el conseller Rafael Blasco, ex militant del FRAP, qui no sembla tampoc massa penedit d’aquesta condició, ja que no li va importar presentar-s’hi com a tal en un recent documental. A cap d’ells se li qüestiona que ara parlen, diguen, pontifiquen i xerren pels descosits. Tal volta, és que el que molesta de Sastre no és només el seu passat armat, sinó el seu present independentista.

D’altra banda, els mitjans de comunicació que es tiren les mans al cap per la xerrada organitzada pel SEPC -una de tantes, val a dir- són els mateixos que han passat de puntetes pel passat feixista de Samaranch. Que col·laborara amb el règim assassí de Franco apenes ha tingut importància a l’hora de fer obituaris, lloes i altres jocs florals en l’hora del seu traspàs. I el mateix passa amb Fraga, ex ministre de la cosa franquista, ministre quan el Govern espanyol encara signava i executava penes de mort.

Sempre s’ha dit des de Madrid que, quan ETA desaparega, qualsevol opció política podria defensar-se democràticament al País Basc; als Països Catalans, per sort, això ja va passar fa molt de temps. El rebombori per la xerrada, doncs, sembla més una estratègia per mesclar l’independentisme d’ací amb qüestions que res tenen a veure amb la seua política. I quina casualitat que això passe, precisament, després de la tercera onada de referèndums a Catalunya que tan nerviosos posen als defensor de l’España indivisible.

(Publicat al diari digital L’Informatiu, el 28 d’abril de 2010)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!