Del Sud
Crònica d'un llibre
Fa un parell de setmanes, vaig anar a Vic. La meua tia treballa des de fa mesos a la capital de l’Osona i, com encara no coneixia la seua nova ciutat, vaig decidir autoconvidar-me i anar a passar el dia. La veritat és que per a un catalanoparlant de València ciutat, com és el meu cas, sobta passejar per una ciutat on la major part dels cartells estan en la nostra llengua, hi ha una avinguda dels Països Catalans, moltíssims joves proten samarretes al·lusives a la llengua i el país i un gran percentatge de la població, fins i tot molts immigrants, utilitzen el català con a llengua habitual per viure. Per un moment, gairebé vaig sentir la ficció de viure en un país normal. Però només fou un moment.
En aquest viatge cap a la Catalunya vella, m’acompanyava la meua àvia que, com ja s’ha dit per ací alguna vegada, és andalusa de naixement i catalana d’adopció. Fa ja quasi mig segle que va deixar el seu benvolgut poble de Guadix, a Granada, per emigrar a Barcelona i, des de fa uns anys, viu a Rubí. La meua àvia i, en general, la meua família han sigut un exemple d’integració: mai han oblidat les seues arrels, però sempre han sabut on estaven i s’han mostrat agraïts a la terra que els va acollir en la dura posguerra. De fet, des d’un primer moment, la meua àvia va mostrar un interés per aprendre la llengua del país i, amb el seu inconfusible accent andalús, parla un català més que acceptable.
El cas és que estàvem a Vic i a la meua àvia se li ocorreix que pot comprar alguna especialitat local d’embotit per als meus pares i, evidentment, jo m’encarregaria de fer de “correu del tsar” i dur-lo fins a València. Amb aquesta idea, entrem en una de les cinc mil carnisseries de Vic i, amb tota normalitat, ella comença a fer la seua comanda en català.
La meua sorpresa és que la dona de la botiga, en sentir el seu accent andalús, s’entestà a contestar-li tota l’estona en castellà. Així, la meua àvia va fer tota la compra en català i la carnissera, que gairebé no sabia parlar en castellà, li contestava en la llengua de Cervantes, supose que per educació o alguna bajanada d’aquestes amb què ens justifiquem l’autoodi.
Aquesta situació va esfumar l’encís que, per un moment, m’havia fet imaginar un país normal. El més graciós de tot -per no dir el més patètic- és que allà mateix, a l’aparador de la carnisseria, hi havia un bon feix de targes amb la imatge de tres xicones d’Amèrica Llatina, amb un globus tipus còmic amb la llegenda “si us plau, parla’m en català”. A la part posterior, la tarja publicita la web www.parlacatala.cat i demana que s’ajude als immigrants a integrar-se en el país emprant amb ells la nostra llengua.
Quan vam recollir la bossa amb els embotits, els flams de mató i els formatges de la terra, i després d’haver pagat religiosament, no vaig poder evitar adreçar-me a la senyora carnissera i preguntar-li per què no havia atés la meua àvia en català. No em va saber contestar i només li vaig fer una advertència: a València, ens vam creure que calia canviar de llengua per ser educats o per fer-nos entendre i quasi ens costa desaparèixer com a poble. De fet, encara estem patint les conseqüències, tot i que cada vegada son més els que treballem per dignificar el català al País Valencià.
He sentit a prou gent caure en la temptació de culpar els immigrants de la situació de la llengua o d’una futura davallada de l’ús social del català. Doncs no… Si els mateixos catalanoparlants abandonem la llengua a les primeres de canvi, la culpa és nostra; exclusivament nostra. Una persona que ve al nostre país a guanyar-se les garrofes, només assumirà la llengua pròpia si troba que és necessari. És un comportament ben humà. Per això, hem de fer que la nostra llengua siga el principal vehicle d’expressió als Països Catalans i no un element decoratiu i subsidiari de la “universal, imperial, fenomenal y todo lo que ustedes quieran” llengua castellana.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un bon valencià veritalbe que és vullga considerar com a tal.
La ideosincrasia valenciana no és comunista, per això no pot viure en una comunitat si no en un país, en aquest cas, el País Valencià, això no vòl dir que si toca ser comunista ho és més Marx i Lenin.
La ideosincrasia valenciana tanmateix és molt lliberal i sembla ser per naturalea no espanyolista encara que semble que guardar les aparences té prevalència davant la conveniència de no perdre el temps en aquestes qüestions.
No pot ser socialiste, per que tot socialista acaba sent espanyolista i i gent d’apropiació indeguda.
Un bon valencià per ser-ho no és necessari que presise res dels catalans, i molt a sovint al contrari, només necessita que no li causen molesties ni li toquen els collons.
Tot altra qüestió sembla una fugida cap endavant speudo-valenciana esdevinguda d’autoodi i frustació.
Tot i que molts estiguin satisfets al sofà, convençuts que al nord s’està ja prou bé, la partida continua, tant al sud com al nord, i no ens podem rendir: ara més que mai, vivim en català! I a qui no li agradi, ja sap on és la porta…
Espero que tingueu unes bones merescudes vacances, i recarregueu piles per seguir endavant. Una abraçada als dos, guapos!
Sent dir-li que el castellà és una llengua molt més lliure que la valenciano-catalana, perquè no té cap tipus de complex. Què vol dir que al anar a Vic es trobà en un país “normal”? Acàs el castellà no és una de les dos llengües pròpies de Catalunya i València? Catalunya forma part d’Espanya, això ho ha segut, ho és i ho serà sempre. I per supost el que és normal és que les dues llengues convisquen amb normalitat.
Què és això de que portar samarretes amb símbols per la llengua és d’un país normal? Acàs vas a a frança i et trobes samarretes amb una defensa del francés?
Ací a Espanya hi ha un problema gros: el nacionalisme que amb la seua ceguera fa que la conivència siga més difícil. Hi ha molt que parlar, però el que és normal és anar a Vic i poder parlar en valencià (o català, dóna el mateix la denominació (o no?)) i entendre’ns, i poder parlar en castellà i entendren’s.
Avui en dia, eixa defensa a ultrança de la llengua amb l’odi a “la otra” és el neofeixisme nazionalista, i es deuria saber que tot això és lluitar contra nosaltres mateix, es a dir, no hi ha que crear dos fronts, sino que hi ha que caminar colce amb colce. Perquè si es voleu enfrontar contra la idea d’Espanya, de la seua llibertat, i del seu futur, esteu aviats. Teniu la lluita perduda.
Ja tinguérem prou amb Franco i amb el seu nacionalisme espanyol, que Déu sap el que farieu si tinguéreu el seu poder.