Del Sud

Crònica d'un llibre

2 de maig de 2010
0 comentaris

Perfils polítics (5): Juan Cotino

Diu un vell acudit que Sant Pere, un dia que no podia atendre les seues obligacions com a encarregat de la porta del cel, va demanar un altre sant que ocupara el seu lloc per unes hores. Sant Pere li va explicar que l’única cosa que havia de fer era oferir a tota aquella ànima que vulguera entrar en el paradís una Bíblia i un feix de bitllets de cinc-cents euros: si triava el llibre sagrat, el deixaria passar; si, en canvi, optava pels diners, l’havia de deixa fora. En tornar dels seus assumptes, Sant Pere va preguntar el seu substitut com havia anat la jornada i l’altre sant, tot innocent, només va dir que havia deixat passar un home que havia triat la Bíblia, però marcant diverses pàgines i passatges amb tots els bitllets del feix. Sant Pere, astorat, va exclamar: “Déu meu, ja se t’ha colat un de l’Opus Dei!”.

L’acudit, una fantasia producte de la gràcia popular, tal volta, no està tan allunyat de la realitat. En els darrers anys, el Consell i, en general, tota la dreta valenciana ha perdut l’aire neoliberar que un ambició polític dit Eduardo Zaplana va implatar des que una trànsfuga li va donar l’alcaldia de Benidorm per amerar-se d’un to més proper a aquella dreta de missa i comunió que amb un ull resava Déu i, amb l’altre, controlava fèrriament el seu compte corrent. Polítics amb espai suficient a la cartera per dur l’estampeta de la Mare de Déu dels Desemparats o del sant Escrivà de Balaguer i uns quants bitllets dels grans, malgrat allò que els rics seran els últims al regne de Nostre Senyor.

L’arribada de Camps a la Generalitat, no cal dir-ho, ha accelerat aquest procés
–els funcionaris de Presidència ja anomenen el departament com “la casa de Déu”-, però el paradigma d’aquest nou tarannà de la dreta valenciana és, sense dubte, el vicepresident Juan Cotino. Juanito, com el coneixien els veïns en els seus anys de joventut a Xirivella, porta 34 anys en la política valenciana i ni el seu compte corrent, ni la seua influència han deixat mai de créixer. Fill d’una família de petits empresaris agrícoles d’aquest municipi de l’Horta Sud, Cotino va ser un dels molts polítics que va aplegar-se sota la gavina del PP després de la desfeta del seu primer partit, la UCD d’Adolfo Suárez.

(Clickeu per a seguir llegint el perfil de Cotino i la dreta ultracatòlica valenciana)

(A la imatge, Francisco Camps i Juan Cotino, professant-se amor etern)

Aleshores, Cotino ja era un destacat membre de l’Opus Dei i tenia per costum la missa diària, un precepte que tan sols segueixen els retors i els feligresos més convençuts. Combregar tots els dies, però, no va ser incompatible amb l’eixamplaament del negoci familiar -recentment, ha reconegut un patrimoni personal de més de dos milions d’euros-, especialment amb el bot del sector agrari al lucratiu món de la construcció. De la mateixa manera, la seua militància política el va dur a ser regidor de l’Ajuntament de València i un dels més fidels col·laboradors de Rita Barberà, on també va coincidir amb un altre ambiciós polític anomenat Francisco Camps.

Un altre nom de pes dins del PP, Jaime Mayor Oreja, va ser el seu passaport a la política estatal. De la mà de l’assot del nacionalisme basc, Cotino va completar la seua vinculació amb la Santíssima Trinitat de la dreta: als negocis i l’església, s’unien ara les forces de seguretat, des del seu càrrec com a cap de la policia nacional. La tornada triomfal al País Valencià va dur-lo a ser delegat del Govern en els temps de José María Aznar i, posteriorment, a ingressar en el Consell, d’on ja no es mouria i, fins i tot, arribaria a ser vicepresident tercer. Tot un èxit per algú amb una formació acadèmica més aviat escassa.

Els mentiders populars diuen, a més a més, que el cognom de “tercer” és només un apel·latiu formal per a la vicepresidència de Juan Cotino. El gir cristià del Govern Camps, amb l’apogeu màxim de la visita de Benet XVI, entre una munió de vàters portàtils i cartells de Jo no t’espere, ha sigut clau per a l’acumulació de poder en mans de Cotino i per al progressiu increment de la influència de l’ala cristiana del PP. Diuen que la creu és ara un símbol recomanable al despatx de qualsevol dirigent que pretenga surar dins l’organigrama popular i que, fins i tot,  moltes decisions del Consell es prenen després de combregar i d’una estoneta de reflexió espiritual. Ironia o realitat? Qui sap…

En meitat d’aquest ambient, la connexió entre Camps i Cotino resulta total, gairebé mística, i ha donat a l’antic agricultor de Xirivella una força que ni els mateixos Vicente Rambla i Gerardo Camps, companyons del president en els seus primers anys a les Noves Generacions populars, s’atreveixen a qüestionar. Ni tan sols el cas Gürtel, on el nom de Cotino s’ha sentit de passada, ni els polèmics insults que va dedicar a la diputada Mònica Oltra o l’escassa eficàcia del PPCV en la parcel·la social, amb l’aplicació desastrosa de la Llei de Dependència, l’han posat en problemes massa seriosos.

Tot això, junt a la desconeguda i opaca vida privada de Cotino, fadrí i sense compromís als seus seixanta anys acabats de fer, atorguen al vicepresident tercer una aurèola d’intocable dins del Consell. D’home fort. De baró o, millor encara, de sant baró. I confirmen la victòria del sector cristià i ultracatòlic dins la dreta valenciana sense que, de moment, s’albire cap alternativa per confegir allò que deien “una dreta moderna”. Si és que això és possible…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!