Del Sud

Havia estat un dia molt dur. Després de tot un matí carregant mobles a casa dels meus pares, em sentia com de nyigui-nyogui, amb tot de fiblades travessant els meus músculs poc acostumats a l’esforç físic. Per la nit, hi havia concert, però el cansament acumulat quasi em fa desistir i quedar-me a casa; a més a més, els meus companys habituals de saraus i festes m’havien deixat tirat: l’Hèctor estava a Dénia gaudint unes merescudes vacances; Guillermo, de parranda pels carrers de Bilbo; Pau, gitat ben d’hora per haver de matinar a l’endemà per anar a treballar… i, així, una llarga llista de desercions.

Malgrat tot, en arribar l’hora, no vaig poder evitar agafar el cotxe i fer els vora vuitanta quilòmetres que separen València i Ontinyent per anar al concert. Amb Obrint Pas i la Gossa Sorda com a caps de cartell, només em faltà una fugaç conversa telefònica amb l’amic Miquel Ramos per decidir-me: “vine-te’n, que avui la farem grossa!”. Pensat i fet: Ontinyent, carretera i manta.

Sobre les onze de la nit, vaig arribar al camp de futbol de La Puríssima, tot envoltat de jovent apurant l’entrepà, amb els cotxes oberts de bat a bat i les ràdios a tota potència: “Avui és el dia… Som un poble en moviment!”. Definitivament, m’agrada l’ambient dels concerts. És posar el peu a terra i ja et donen ganes de començar a botar… encara que l’edat ja no acompanye i tingues el cos menjat per les “agulletes” (un professor meu, Vicent Alonso, diu amb el seu to sorneguer que no hi ha una paraula valenciana popular per al mot castellà agujetas perquè això és un mal “dels senyorets que venien de jugar al tennis”; la gent del poble, en canvi, anava a treballar el camp i el que li passava és que acabaven “baldats”). Serà això, si més no…

(Continua llegint la crònica del Festiu 2008, una gran festa on la música en valencià fou la protagonista)

Quan vaig entrar al recinte, els companys del grup Auxili ja estaven fent petar les cordes de les guitarres damunt de l’escenari. A pocs metres de l’entrada, vaig veure a l’incansable Juanjo, en la paradeta de Partisano, venent samarretes, discos i, si és possible, algun que altre exemplar de Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas. Quan em veu, em saluda i em dóna una gran notícia: va vendre alguns llibres en el darrer concert d’Obrint Pas… a Galícia! Sembla que, quan hi ha voluntat, la barrera idiomàtica es desfà com un sucret sense que ningú haja de renunciar a la seua llengua.

Després, visita obligada a la barra, on els organitzadors de l’acte vinculat a les festes de Moros i Cristians d’Ontinyent, l’associació els Xurros de la comparsa Gusmans, ja estaven servint burrets, entrepans i altres delícies al personal. També hi estava Miquel Gironès; per unes hores, el dolçainer d’Obrint Pas canvià la canya del seu instrument per servir uns altres tipus de canyes, rere el taulell.

De camí a l’escenari, no vaig parar de saludar a un montó d’amics: primer, els companys del Terra, el bar del rotllo de Benimaclet, que estaven gaudint de la música en companyia d’un altre vell conegut, Jaume Guerra, el baixista d’Obrint Pas i una de les ànimes dels genials Orxata Sound System. Després, vaig poder saludar a Josep Nadal, la veu de la Gossa Sorda, i als incombustibles Enric Morera i Tona Català, els quals no deixen passar ni una festa sense acostar-s’hi. També vaig xerrar una estoneta amb dos amigues assídues a les presentacions de Del Sud que s’havien deixat caure per la capital de la Vall d’Albaida.

Nadal se n’anà de seguida perquè, apenes quinze minuts després, hagué de comparèixer a l’escenari del Festiu amb la resta de la Gossa Sorda. El seu concert fou un espectacle: el públic s’entusiasmà amb les cançons del nou disc, el genial Saó, i, per supost, amb els clàssics de sempre. L’apoteosi arribà quan, apurant el seu temps al límit, sonaren els acords de Ball de rojos, ens explicaren la història de Batiste Ceba i els altaveus ens anunciaren, amb veu potent, la frase màgica: “Senyor pirotècnic, pot vosté pegar-li foc a la mascletà!”.

Mentre Nadal i companyia feien ballar la nit de la Vall d’Albaida a ritme d’ska, vaig tindre l’oportunitat de xerrar amb uns altres grans amics: els companys del grup Odi. Junts, vam recordar les dues presentacions de Del Sud on vam coincidir (Barcelona, al barri de les Corts, i l’Alqueria d’Asnar, a l’Alcoià). El cantant d’Odi, Juanan, malgrat estar en ple èxtasi del concert, va tindre el detall d’oferir-me sa casa d’Albaida per dormir eixa nit, per si el cos no aguantava el camí cap a València; no obstant això, vaig preferir tornar-me’n, però s’agraeix la convidada.

Al voltant de la una, després de l’actuació de Batukem Tukada, començà el concert dels Obrint Pas i, aprofitant que vaig veure al Ramos, em vaig colar al backstage per seguir-lo entre bambolines… Diguem-ne que ja estava baldat! Ells, com sempre, estigueren espectaculars i, després d’una gran actuació on hi hagué un emotiu record per a l’enèsima víctima de la violència masclista a Ontinyent, vaig tindre l’oportunitat de felicitar personalment a tota la colla: els Miquels, Pepo, Xavi, Jaume i companyia.

Ja més tranquils, hi hagué una estona per enraonar amb el Xavi Sarrià sobre el seu imminent llibre, un recull de relats breus que eixirà publicat aquesta tardor. Em va prometre que m’enviaria la versió definitiva perquè li donara un colp d’ull i, només unes hores després, ja la tenia al meu correu. És un llibre fantàstic, de debó; estic segur que serà un gran èxit.

Al voltant de les quatre del matí, arribà el pitjor moment de la nit: la tornada a València. Quan me’n vaig anar del camp de futbol de La Puríssima, encara estaven tocant els Atzukak; em va saber molt de greu no poder acabar de veure la seua actuació, però ja no podia més. Sobre les cinc i un poquet de la matinada, entrava al meu cau de Benimaclet i em deixava caure sobre els llençols del meu llit. Allà, vaig fer memòria dels moments viscuts només unes hores abans, envoltat de milers de persones que continuen creient en la seua llengua, en la seua cultura, en el seu país. I seguint fidelment els grups que fan música -i molt bona música- en valencià. Feia molta basca, era una humida nit d’estiu a València on suaven fins les parets però jo em sentia immensament feliç.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!