Ja feia uns quants anys que m’ho oferien a totes hores. Eixia de festa i un amic o un desconegut se m’adreçava i em deia: “prova-ho, home, veuràs com t’agrada”. Jo vaig dir que no moltes voltes, però la veu de la temptació era forta i persistent. Tasta-ho, tasta-ho. Sempre deia que no perquè sé que això és dolent per al cervell: et distreu, no et deixa pensar i, finalment, quedes atrapat en la xarxa com un peix que boqueja cercant l’oxigen quan el treuen de l’aigua. Un dia, no sé com, vaig decidir-me i vaig caure-hi. Només va ser una vegada. Ho jure. Però ja no m’ho vaig poder treure del cap. Des d’aquell moment, de tant en tant, el pensament de tornar-ho a fer era inevitable. Finalment, vaig caure-hi de nou i ja no va ser només una volta, sinó moltes. Ara, estic enganxat. Necessite la meua dosi diària i he perdut el control de les regnes. Per molt que ho intente, tard o d’hora, torne a caure. Ja no té solució. És impossible. Tots els dies acabe entrant al Facebook.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hehehhehe Molt bo.
Jo fa anys que hi estic enganxat, fins al punt que em vaig decidir de nomes posar-m’hi un cop per setmana 😉
Està clar, tard o d’hora, tots nem passant per les mateixes experiències… o similars… I tant de bo això sigui així per molt temps