Del Sud
Crònica d'un llibre
Avui tenia clar el tema d’aquesta columna, ho jure. Venia pel carrer, atrafegat després de cinc hores donant classe, i ja pensava com denunciar el terrorisme d’estat que practica Israel, com expressar la indignació per la situació d’apartheid que viuen els ciutadans palestins o com lloar la trajectòria impecable, coherent, aventurera, valenta i insubornable d’un tros de periodista com el company David Segarra. Ho tenia claríssim, de veritat.
Pujava per l’avinguda del Primat Reig de València fent els primers esbossos mentals del text quan, de repent, un autobús de la línia 89 ha passat tot just pel meu costat i m’ha mostrat una publicitat que m’ha corprés. Junt a la imatge d’una model i la promesa de no engreixar, no sé quin producte s’anunciava amb un eslògan molt directe: “sigues més llesta que la fam”. I, en eixe moment, ho he vist clar: res del que jo puga dir sobre l’atac criminal de l’exèrcit israelià afegiria cap novetat al que ahir ja van plantejar els companys Tur o Ignasi Muñoz, o la crítica unànime de tots els mitjans de comunicació. L’acció és tan bàrbara, tan sorprenent per salvatge i antidemocràtica, que ningú no pot defensar-la, tret dels mateixos autors.
En canvi, l’anunci de la línia 89 és d’aquelles tragèdies quotidianes que passen desapercebudes. D’aquells desastres que, qui no els ha viscut en primera persona, ni tan sols se n’adona. En nom del capitalisme més radical, una agència de publicitat llança un missatge als nostres carrers que apunta, com si d’un soldat israelià es tractara, a la línia de flotació d’aquells xics i xiques que viuen sotmesos per la dictadura de la imatge i la publicitat.
Perquè, diguem-ho d’una vegada, la publicitat no és innocent. És, si més no, la punta de llança d’un sistema que busca rebentar la banca a qualsevol preu, fins i tot, explotant els nínxols de mercat basats en unes malalties terribles com l’anorèxia o la bulímia. Qui ha parit eixe eslògan, qui s’adreça a les nostres filles, mares i germanes perquè siguen “més llestes que la fam”, saben que el perfeccionisme, l’anhel de ser prima i l’ansietat per defugir una necessitat primària com el menjar són el còctel explosiu que es barreja al cap de moltes persones que farien qualsevol cosa -i es gastarien una gran quantitat de diners- per assolir el seu objectiu.
Rere d’això de ser “més llesta que la fam”, estan les xiques i els xics que balafien la seua vida en un llit d’hospital, tancats, amb cossos malaltissos de 36 quilos acostumats a vomitar tot allò que mengen. Parlem de persones que, ofegades pel culte al cos, pels seus propis complexos, pel model de vida que es predica a occident, renuncien a l’existència i es condemnen a morir de gana en una societat que tira tones de menjar al fem.
En arribar a casa, pense que el terrorisme d’estat d’Israel ha de ser denunciat i sancionat, però també el terrorisme publicitari. Aquell que utilitza psicòlegs i altres experts per deixar anar la frase més punyent i captar clients. Aquell que pretén fer actractiu un producte encara que siga a costa de la salut del sector més desprotegit de la població. Tot plegat, al capdavall, són símptomes d’una mateixa malaltia: el capitalisme global que ens xucla l’ànima ara amb trets, ara amb un mercat agressiu sense límits.
Rellegint-me la columna, estic convençut que algú pensarà què punyetes té a veure una cosa amb l’altra. Precisament, en aquest punt es troba l’èxit de la fórmula: ens posen tants arbres davant de la cara, que ja no veiem el bosc. Mentre ho rumiem, l’acció d’Israel continua impune i l’autobús de la línia 89 segueix recomanant ser “més llesta que la fam”. I les seues víctimes, presents i futures, soles, en el llit d’algun hospital.
(Publicat al diari digital L’Informatiu, el 2 de juny de 2010)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La publicitat no és innocent, efectivament. Però què s’hi anunciava? Trobe que és important saber-ho. No és igual que s’hi anuncie un cotxe que un producte dietètic, en aquest cas.
Salut