Del Sud

La mort de Ronnie Drew, un dels fundadors del mític grup de folk irlandés The Dubliners, m’ha remogut quelcom a l’interior. No m’acostuma a passar que la desaparició d’algú a qui no conec personalment m’afecte tant però, quan vaig assabentar-me de la notícia, he d’admetre que vaig patir un puntet de tristesa que gairebé prengué forma de llàgrima als meus ulls.

Drew, una llegenda del Irish Folk juntament amb altres grans com Lyam O’Flynn, Finbar Furey o Paddy Reilly, va abandonar la formació de The Dubliners en 1995, tot i que tornà puntualment en 2002 pel quaranta aniversari de la banda. De fet, ja no estava al grup quan vaig tindre l’ocasió de veure’ls en directe el 6 d’agost de 2006, en l’actuació que feren al Cork Opera House on, per un dia, les pintes de Guinness i el so dels banjos i els whistles van substituir a tenors i soprans.

La veritat és que, malgrat l’absència d’una llegenda com en Ronnie Drew, va ser un dels millors dies de la meua vida. Perdut a la capital del sud d’Irlanda, recorrent indrets de fantasia com l’anell de Kerry o les fantàstiques Illes Skellig, rematar una d’aquelles jornades amb el concert d’uns autèntics ídols va ser massa per a la carabassa.

(Clicka per continuar llegint la crònica i per veure un petit àlbum fotogràfic personal d’Irlanda)
(La imatge és una foto de l’illa Skellig Michael, en la costa oest d’Irlanda, que vaig fer des de la Great Skellig) 
El lema del concert era “It’s too late to stop now!”, una afortunada expressió de Barney McKenna, el banjo de la banda, per referir-se als molts anys que The Dubliners porta a la carretera, així com a l’edat avançada dels seus components. Fent una traducció matussera, aquell crit de “Massa tard com per aturar-se ara!”, es quedà com a lema de tot el viatge i, d’alguna manera, ens ajudà a captar l’esperit irlandés.

Des del primer moment que vaig xafar el terra de la Verda Erin, també coneguda com l’Illa Maragda, vaig sentir que aquell lloc era especial. Era novembre de l’any 2000, jo tenia vint-i-dos anys i, malgrat el plugim que queia sense parar sobre Dublin, no em va costar gens enamorar-me de les aigües del Liffey, dels pubs a cada cantonada, del peculiar accent irlandés i, sobretot, de l’indestructible sentiment de pertànyer a un poble que recorre tota l’illa, incloent-hi els sis comtats ocupats de l’Ulster.

Irlanda és un país independent perquè ells així ho han volgut. És ben cert que el país té coses que no m’acaben d’agradar: el lloc secundari i subsidiari de l’anglés a què s’ha quedat reduïda la llengua gaèlica, el seu proamericanisme, l’aclaparador catolicisme que sura per tots els racons i, fins i tot, un nacionalisme massa exacerbat que provoca una multiplicació de banderes republicanes, arpes, shamrocks, Sant Patricis, leprechauns, creus cèltiques i objectes verds de tota mena allà on mires. Però l’hospitalitat dels irlandesos, el seu amor desorbitant per la natura de l’illa i les ganes de ser “un país del món”, manllevant els versos de Titot, són admirables.

Els irlandesos han sabut mantindre les seues postures sempre i, encara que han hagut de patir conflictes violents que han provocat moltes morts i vessaments de sang terribles, van saber fer front a una maquinària estatal i militar com la Gran Bretanya, la qual cosa té molt de mèrit per part dels “menjadors de creïlles”, mot despectiu amb què els anglesos s’hi referien als irlandesos. La lluita dels fenians (recolzada per Karl Marx, sobretot arran del matrimoni de la seua filla Jenny amb un militant de la causa), l’aparició de l’IRA per combatre les atrocitats de l’imperialisme britànic, el manteniment de la cultura pròpia i, fins i tot, de la llengua, en la zona de la Gaeltacht, si més no, són alguns dels exemples de per què avui els irlandesos -almenys, la majoria- gaudeixen de la independència.

Mentre escrivíem Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, Hèctor i jo vam tindre l’enorme privilegi d’entrevistar a Lluís Llach. Durant la trobada, el mestre de Verges ens va fer un saludable exercici d’autocrítica dient que s’ha acabat el temps en què la culpa de tot el que ens passa és dels altres: “de Madrid, de Franco, de Fraga, de Zapatero…”. Ha arribat l’hora, deia, de decidir què volem ser; som nosaltres els qui ho triem. El dia que la gent dels Països Catalans s’hi reconega i vulga ser lliure, ho serà. Ningú no podrà aturar-ho. Exemples en tenim molts i Irlanda n’és un dels més vàlids.

Evidentment, els mètodes i els procesos han de ser diferents perquè la situació i l’època històrica és diferent, però la lleialtat i la fidelitat que la majoria d’irlandesos han tingut cap a la seua illa i la seua cultura és el que els ha fet forts. Esperem que, algun dia, nosaltres sigam exemple de quelcom paregut. Mentrestant, seguirem somiant amb Irlanda, amb una pinta de cervesa negra a la mà dreta i la música de Molly Mallone als llavis…

In Dublin’s fair city
where the girls are so pretty…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!