Avui he tingut un dia gris, ombrívol. No sé si la febra que tinc des de fa dos dies o la notícia que es produirà aquest mateix divendres -esperada però no per això menys amarga- m’han fet passar un d’aquells jorns on, com diu una amiga meua, sembla que notes la gravetat, que tot et pesa massa sobre el cap. D’ací unes 36 hores posaré fi a una història que ha durat cinc anys i una setmana i, si amplie el focus de la càmera, gairebé dotze anys. Sóc, en gran part, responsable que això passe, però aquest fet no m’impedeix sentir un gran nus que em tenalla l’estómac i que la sensació de tindre ganes de plorar siga més forta que mai. Ara, em queda el refugi de la família, dels amics -un grapat, però d’altíssima qualitat, com m’han demostrat- i una ploma, tinta i paper o, si més no, el teclat d’un ordinador per desfogar-me. I, per davant, el futur, incert, misteriós, fosc i en blanc alhora, obert…
I un farcell carregat de records que, malgrat tot, m’acompanyaran tota la vida i, de tant en tant, m’arrencaran un somriure. Que els nous camins que agafes, que agafem, ens porten a un bon final… Com ja et vaig dir una volta, t’estimaré sempre. D’una o altra manera, t’estimaré. Sempre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Anim Antoni: Recorda que no estas sol, i que la vida continua. El desti a vegadas ens depara sorpresas inesperadas, tan aviat bonas com dolentas, pero encara aixi, mai, repeteixo mai se a de llensar la tovallola. Aixi que anim i endavant, costara al comensament, pero poc a poc voras a veura la vida de un altra manera. Us desitjo lo millor per als dos, i especialment per tu. Una abrasada.
Oscar.
Hola Antoni,
Fes el favor d’animar-te!!!!
Totes les “pèrdues” són difícils de superar… però com diuen els OP… Alça’t i comença a volar/ (…)/ és l’hora de seguir endavant.
Salut!
Només això, ÀNIMS!