Del Sud

El president d’Orange Market, Álvaro Pérez, sempre impecable amb el seu vestit de Milano i el seu pentinat d’una perruqueria de la zona pija de València, arriba d’hora a la cita. Aparca la seua Cam Am Spider de 20.000 euros, una mescla de motocicleta i cotxe esportiu, en la porta de l’hotel de luxe edificat vora mar amb més altures de les permeses i, abans d’entrar-hi, encén el seu havà per assaborir el fum de l’èxit. Dins, el polític de torn espera assegut a la cafeteria, amb una copa de bon whisky i un glaçó, tot fent anar la PDA de forma frenètica, enviant correus, consultant agendes, planejant noves formes de fer diners.

Pérez, àlies El Bigotes pel seu particular tocat capilar sota el nas, té instruccions precises de Francisco Correa, el seu cap de Madrid, un ex dirigent del PP reconvertit a empresari i “fontaner” polític. Sap què ha de dir, què ha de fer i què n’obtindrà a canvi. El sistema, sí senyor, funciona. I molt bé.

Allò del lliure mercat i el capitalisme com a sistema econòmic per sostindre la democràcia és una mentida, una fal·làcia, un conte per a xiquets, una cortina de fum perfecta per omplir pàgines de gruixuts llibres sobre economia moderna. Les teories de l’Escola Austríaca, l’anarcocapitalisme, Friedman i tutti quanti són l’embolcall perfecte per amagar una realitat molt més trista, cutre i casposa encara: la corrupció és el veritable sistema polític dels nostres dies.

(Clicka per continuar llegint)

I no perquè ningú no fique la mà a la caixa, que també, sinó perquè tot està dissenyat de tal forma que els grans contractes, les sumes desorbitades de diners que gestiona l’administració pública i que, en lloc d’invertir-se en escoles, hospitals o centres de dia, es perden en comissions i altres burocràcies, són un vedat reduït dels quatre amiguets de sempre. Els negocis, els contractes, les adjudicacions es reparteixen a les cafeteries dels hotels de cinc estreles alçats sense respecte per les lleis urbanístiques, entre forat i forat de l’enèsim camp de golf o a les cobertes dels iots que s’acosten al Mediterrani al caliu de la Copa Amèrica, la Volvo Ocean Race o qualsevol altre divertiment de ricatxos.

I així es fa tot: el conseller Serafin Castellano es passa la vida donant contractes als seus amiguets i ho reconeix obertament perquè empra una fórmula de nepotisme legal; el president Francisco Camps va a comprar-se vestits de la mà d’Àlvaro Pérez qui, abans d’acabar al calabós de la policia nacional, dissenyava colze a colze amb Ricardo Costa les estratègies de marketing del Partit Popular, eixa màquina de fer vots i construir majories absolutes; el conseller Rafael Blasco ha d’abandonar el Govern valencià en 1989 per un escàndol i, uns anys després, hi torna sense més problemes, amb un altre partit, i a més a més se li confia l’urbanisme valencià -calerons, llicències, contractes, obres, ambicions, maons, caixes registradores tirant fum, negoci…- durant els anys del boom immobiliari. La llista és, senzillament, esgotadora i inacabable.

Però no passa res. Ara vindrà Garzón, el jutge dels sumaris que acaben en el no-res i de les caceres amb ministres (ara ja, ex ministres), farà un poc de paripé i hi tornarem a parlar de regeneració democràtica, de netejar el clavegueram del sistema. Doncs no: no és que hi haja un clavegueram al sistema sinó que tot el sistema és un clavegueram. La corrupció, l’amiguisme, el favor, el quid pro quo és el motor d’una política que es preocupa de tot menys del ciutadà. No hi ha un problema de polítics corruptes, sinó d’un aparell de govern que corrompeix a qui l’ocupa. I, si qui l’ocupa ja entra amb ganes d’enriquir-se (recordem Zaplana, Naseiro i aquella famosa gravació que també acabà al calaix de l’oblit), la combinació és letal, explosiva.

Vivim en el sistema polític del vestit a mida, dels cigarros cars, dels cotxes de luxe, dels empresaris emprenedors, dels grans events, de les elits econòmiques, dels alvarosperez i franciscoscorreas que es mouen a l’ombra de polítics que deixen fer o, directament, hi participen… un gran femer putrefacte, en definitiva, que fa moltíssima pudor a xoriço i que cal netejar amb contundència i energia des de l’arrel.

(A la imatge, extreta de www.losgenoveses.net, l’imputat Álvaro Pérez, àlies El Bigotes, a qui ara no coneix ningú dins del Partit Popular, parlant de qui sap què a cau d’orella amb el secretari general del PP valencià, Ricardo Costa. Una imatge val més que mil paraules, diuen).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!