Del Sud

Crònica d'un llibre

10 de març de 2008
5 comentaris

Insomni i mal de panxa

Són gairebé les tres de la matinada i no fa ni una hora que l’Hèctor i jo hem eixit del diari, després d’una d’eixes llargues nits electorals on tot són presses, anàlisis polítiques d’urgència i llargues llistes de noms, municipis, escons, partits, vots, percentatges… Hauria d’haver arribat a casa, comprovar que la meua companya ja fa hores que dorm i posar-me a clapar perquè demà em toca matinar però, en canvi, sóc a un racó perdut de la casa, sota una minsa llumeneta, fumant un cigarro rere un altre, tot i que hi ha un acord conjugal per evitar el tabac en certes habitacions que, irremeiablement, m’estic botant.

Tinc una sensació rara a l’estómac. Potser l’entrepà fastigós que m’he fotut en cinc minuts mentre escrivia una crònica m’ha caigut com una pedra. O, tal volta, han sigut els nombrosos cigarros que he anat empalmant durant tota la vesprada, malgrat que el paquet m’adverteix clarament que “fumar puede matar“. Tanmateix, entre unes coses i altres, no em puc dormir.

Quan venia cap a casa pels carrers deserts de València, ha posat la ràdio del cotxe i ja ningú no hi parlava de política. A Ràdio 9, per variar, estaven entrevistant a algú en castellà sobre no sé què, mentre a Catalunya Ràdio sonava música clàssica, en un deliciós escapisme noucentista. Una estona abans, però, a la redacció, les televisions i els aparells radiofònics que estaven engegats només vomitaven una i altra volta informacions relacionades amb la jornada electoral.

Sense fer massa cas, he pogut sentir l’eufòria de Zapatero i els socialistes, la desolació de les esquerres, a CiU amb la mitja rialla de qui ha salvat els mobles i a un PP que ara se n’adona que ha estat quatre anys dinamitant per a res la convivència de l’estat que diuen que volen mantindre unit. També he sentit el president valencià, Francesc Camps, absolutament entusiasmat, com si el seu partit haguera guanyat, pel fet que els populars han tornat a trencar el sostre electoral al País Valencià i, per què no dir-ho, ell s’ha quedat ara com el nou “baró regional” del PP, disposat a tocar la pera a Zaplana, fins i tot, en la capital del reino.

Un gràfic electoral, d’aquests que tenen forma de semicercle, em mostra un parlament espanyol més bipartidista i més nacionalista espanyol que mai. Per estar, fins i tot l’ex socialista Rosa Díez tindrà el seu propi espai. Veig amb inquietud com les dues forces polítiques que pactaren l’estatutet valencià de la vergonya ocupen pràcticament el 90% de l’hemicicle i com el PSOE, malgrat haver convertit l’estatut català en una ombra del text inicial, ha rebentat la banca a les urnes del Principat.

També veig com la societat es queda sense matisos. ERC, IU, CHA, BNG… la gran majoria de partits caminen cap a la seua desaparició davant la força dels partits que tenen els diners i els mitjans al seu abast a canvi de qui sap què. Als Països Catalans, observe amb desencís com les esquerres valencianes s’afonen, la gran coalició de les Illes no entra al Parlament i el vot del Principat s’espanyolitza sense remei.

Abans de conèixer els resultats, però, el dia tampoc ha sigut molt millor. Una falla del barri de la Malva-rosa que havia volgut representar l’entrada de Jaume I a València amb el Penó de la Conquesta s’ha vist obligada a afegir una franja blava a la senyera per les nombroses amenaces patides; supose que la Històra els importarà un rave a aquells que reclamen l’afegitó que mai no va a exisitir. I, no sé per què, tot plegat em recorda al candidat del PP per València quan, fa uns dies, es passà pel forro a tots els filòlegs del planeta i va dir que, si ells governaven, el català no entraria “a la Comunitat Valenciana”. Arriben quasi vuit segles tard, però.

No, no he tingut un bon dia. I em tem que tampoc passaré una bona nit. Veig com molts dels meus s’equivoquen encomanant-se a un suposat “vot útil” que, més lluny d’ajudar-nos, ens ha esborrat del mapa. Dos colors a l’Ajuntament de València, gairebé dos colors a les Corts valencianes i, ara, també dos colors al Congrés que diuen que és el nostre, però on no podem parlar la nostra llengua.

Crec, sincerament, que ha arribat l’hora de reflexionar seriosament. Algú em criticarà per recórrer a Fuster però, en aquests moments, m’enrecorde d’allò de “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”. No obstant això, ara tinc massa sang al cap com per fer una reflexió mínimament vàlida i crec que el millor serà ficar-me al llit i intentar dormir.

I mentre els ulls se m’omplen completament de son, intentaré pensar per què som capaços d’aplegar a milers de persones en cada trobada d’Escola Valenciana; per què cada volta hi ha més gent disposada a utilitzar la seua llengua per fer música, literatura o, simplement, per comunicar-se en la seua vida quotidiana; per què tenim un jovent conscient de la seua cultura i la seua històra; i per què no sabem, no podem o no volem convertir això en una opció política de futur.

Pense, però, que la nostra participació democràtica no es redueix a la qüestió del paperet i l’urna cada quatre anys. I estic convençut que el mal de panxa que em tenalla l’estómac és perquè m’han tornat a donar molles quan volia el pa sencer. Passen uns minuts de les quatre de la matinada i ja no sé ni el que em dic; demà, companys, caldrà continuar. Només el dia que parem, callem i ens resignem, estarem vençuts de veritat. Que no se’ns oblide.

Ens veurem en aquesta o en qualsevol altra trinxera. Segur. Una abraçada ben forta. Salut!

(Aquest text està escrit en primera persona del singular perquè es producte d’una nit d’insomni d’Antoni Rubio. Supose que l’Hèctor sabrà perdonar-me que, després de més de quaranta entrades a aquest bloc, en publique una sense haver-la consensuat abans amb ell. Simplement, ho necessitava. Bona nit)

  1. Encara que davant de les eleccions més polaritzades de la història a nivell mediatic, el normal és que en unes eleccions espanyoles guanyen els espanyols i sigam arrossegats.

  2. Jo m’he passat la vida perdent eleccions i ja en tinc unes quantes a l’esquena. L’important és seguir treballant que és el que he fet sempre. I una cosa, Antoni, els que van a concerts o participen a les Trobades i acudixen a la presentació del vostre llibre, o no voten o ho fan massivament al PSOE. L’esquerra valenciana és espanyola encara que desprès vaja a manifestacions on demane la independència. Jo tinc un munt de coneguts que ho fan i es passen la vida dient-me si m’he de fer més d’esquerres, més catalanista o més verda per poder-me votar.
    Joan Fuster va dir moltes coses, una d’elles és la famosa frase de què el País Valencià serà d’esquerres o no serà. S’oblidava de l’ànima espanyola de l’esquerra valenciana. I res més, a continuar treballant

  3. Ú sempre pensa que hi ha moviment i que la flama encara viu, però finalment és a les eleccions a on de debò s’ha de mostrar el sentiment i la lluita si volem defensar el nostre País a parlament de l’Estat. La realitat és que et trobes amb el maleït bipartidisme. Amb diputats “valencians” com Trillo o de la Vega. Gent dels que dubte molt que mai defensen al País Valencià a Madrid.

    Volem fer País, però desprès partits com el Bloc i ERPV no treuen cap tipus de representació respectable. Són els partits espanyolistes els que triomfen. I ací no es pot fer cap País. Som molts però jo em pregonte a on es fica tothom quan hi ha que votar…

    Saluts des del Baix Segura.

  4. “Només el dia que parem, callem i ens resignem, estarem vençuts de veritat. Que no se’ns oblide.”

    Amb això ho dius tot.

    Cada cop que fent “zapping” a la televisió, poso canals espanyolistes i treuen els “resultados de las votaciones”, i només els importa els 2 partits, P$OE i PP, m’entren ganes de riure de lo patètics que s’estan convertint, volent imitar altres sistemes, com l’americà, quan la realitat del que entenem com a Estat Espanyol és molt més divers i molt més diferent que EEUU.

    A Catalunya ens hem vist immersos en una “pallissa” del P$OE.

    Per què? Doncs perquè es veu que a la majoria de la gent els importa més que no torni el PP, abans que defensar els drets dels catalans.

    No obstant, no és gens extrany que ERC hagi baixat de 8 a 3 escons.
    Tot i que el vot és secret, jo mateix confesso que no vaig votar a ERC perquè no s’ho mereixen.

    Tot i ser l’únic partit independentista, considero que, i a l’igual que jo més de 300.000 més, cal castigar-los i que se n’adonguin d’una vegada per totes que estan fent el ridícul.

    En aquestes eleccions, no hi havia cap partit polític (que es presentés a la meva circumscripció) que valgués la pena. IC-verds i CiU potser podrien ser els únics, i a cadascun se’ls podria recriminar forces qüestions.

    Tal com deia però, no em sap greu no haver votat a ERC, més que res, perquè és un partit que necessita un canvi, necessita aixecar el cap del plat on estan abocats a menjar com uns desesperats des de fa 5 anys, i mirar una mica al seu entorn, i redirigir les esperances cap a no solament una Catalunya lliure, sinó cap a uns Països Catalans independents.

    Jo no els vaig veure pas, quan va succeir lo de tv3 al País Valencià…

    ERC ha demostrat ser uns botiflers més, i crec que ara els toca reflexionar i fer canvis urgents, per recuperar l’electorat que, per cert, no són 4 gats.

    Si aconsegueixen fer les coses bé, i si almenys, hi hagués algun partit polític que reflectís les coses que ens impacienten realment, i que defensés els nostres ideals, estic convençut que seria molt millor.

    No obstant, segueixo indignat amb el procés d’il·legalització i d’impunitat de partits.

    A Tarragona es podia votar la Falange Española de las Jons, Democracia Nacional, o la mateixa España 2000 (va tenir més de 7.000 neovots, neo de neonazi).

    Tota una vergonya.

    Bé, ara toca relaxar-se i seguir endavant sense perdre la mirada al nostre objectiu, la independència!

    No demanem més del que ens pertoca, i si no ens ho donen, és perquè no volen que siguem lliures.

    Salut!

  5. Sovint penso amb el sud, sóc del nord. La teva crònica m’ha anat bé. Compartir el neguit, la impotència, el trencar-se la closca… Un dia es girarà la truita. Ells ho fan molt bé i tenen molt poder. I nosaltres quants som? On som?

    Aquí nord anem pel mateix camí que el sud…Hem d’aconseguir girar la truita.
    bona nit, bon dia

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!