Del Sud
Crònica d'un llibre
Estic rellegint La ben plantada, una novel·la cabdal del Noucentisme català amb la qual Eugeni d’Ors, quan encara era Xènius i no havia fugit a Madrid i renunciat a la llengua del país, aportà el seu gra de sorra per renovar la novel·lística catalana ancorada en els vells patrons del realisme i el naturalisme. A les pàgines que descriuen la Teresa, el dubtós ideal de dona orsiana, hi trobem una pausa on l’autor parla d’altres noies. Aquests mots, que ara faig meus, descriuen el que D’Ors qualifica com “una noia frívola”.
“Aquesta és una criatura innocent i infernal. […] guarda entre les seves ombres blaves el mal i el pecat, inèdits.
Jo l’estimo, per la seva repugnància al dolor i a la mort. Jo l’estimo, per la seva poca caritat i per aquell gran tomb que dóna a fi de no passar per davant del cementiri”.
No sé a qui em recorda… Bé, ho sé, però no ho puc dir, i menys, en públic.
Bona nit a tothom.
(El dibuix de la model asseguda, per si algú no ho sap i l’interessa, és del gran pintor austríac Egon Schiele, que vaig descobrir ja fa temps en una excepcional exposició a la Neue Gallerie, al Cafe Sabarsky de Nova York, en aquells dies on tot fou felicitat. O quasi tot…)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
al final tot se sap: si has viscut també a València, hauràs captat com són els valencians a l’hora de traure’s els draps bruts uns a d’altres 😉