El rellotge passa un poc de les dotze de la nit i m’encamine cap a una nova matinada d’insomni. Aquesta vesprada he furgat pels carrers de València, però tu no hi eres. Cap de les teues personalitats se m’ha aparegut per una cantonada d’aquesta ciutat que tant m’estime i, alhora, tant em fa patir. Com tu, ja veus. Torne a casa i només em queda la memòria, els records, però el Martí i Pol ja ens ho va advertir:
Ara només recordo.
I recordar no és viure altra vegada.
(Clickeu per llegir sencer aquest poema del geni osonenc. Us puc ben jurar que paga la pena…)
I RECORDAR NO ÉS VIURE
Ara recordo els blaníssims capvespres,
els capvespres d’espígol i lluernes,
quan, eixint del cinema, passejàvem
pels afores del poble i ens junyíem
-passa’m el mot, si et plau- per la cintura
i ens besàvem i tot, entre silencis,
empegueïts de tanta gosadia.
Ara ho recordo clarament i freda
-no hi puc fer més- i et veig els ulls tendríssims
i et sento panteixar, poruga i dòcil,
però ja no em recorre l’espinada
aquell calfred d’aleshores, ni trobo
la rodonor dels pits a les mans. Ara
ordeno mots: un joc, un exercici;
i sóc plàcidament feliç. Ara les venes
se m’han endurit tant que ja no em sento
batre la sang. Ara només recordo.
I recordar no és viure altra vegada.
(Miquel Martí i Pol. D’Obra poètica, volum III. Llibres del Mall, 1977.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!