El Nadal al País Valencià esdevé com una moneda amb dues cares. D’una banda, el rostre dur, pedrenc, de formigó, del president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra; d’altra, el rostre fred, blanc, inexpressiu, d’Stanislav.
El primer passa per la vida com si fóra l’amo de tot; enguany, no li ha tocat -almenys, per ara- la Grossa de Nadal, però la inoperància o la mala fe d’uns jutges i uns fiscals l’han permés bandejar uns pressumptes delictes sense haver de donar comptes. De nou, Fabra soparà amb la seua família com si res no passara i es farà un fart de gambes, marisc i xampany que pagarà amb uns diners que ja mai no sabrem d’on venen. El segon, en canvi, un indigent d’origen txec que malvivia entre cartrons en una vella barraca junt al Bioparc, va ser trobat mort ahir, als 43 anys, oblidat de tothom, a pocs metres d’un gran centre comercial farcit de llumenetes de colors i de productes per a comprar en aquestes dates de balafiament i pressumptes bons sentiments.
Són dos cares d’un mateix món, d’una societat que premia als llestos que saben dissimular les seues activitats “mercantils” i castiga de forma furibunda els qui no entenen les regles del capitalisme global. Fabra romandrà a hores d’ara a casa, amb calefacció i bons àpats, envoltat de la seua família; Stanislav, en canvi, jeu en un tros de metall fred al dipòsit de cadàvers, amb una etiqueta penjant del seu dit gros del peu. El Nadal continua viu al carrer; les nadales -a poder ser, en anglés o en castellà- continuen sonant pels altaveus, com aquells megàfons orwel·lians que ens recorden que “el Gran Germà ens estima”. Jingle Bells, Jingle Bells, Jingle all the way, oh what fun… Ací no passa res. Tot està bé com està. Comprem, mengem, afartem-nos i continuem com qui no vol la cosa. El temps dirà si som fabres o stanislavs.
Trist esdevenir, el que ens espera!
Bon Nadal i feliç 2011…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Més clar l’aigua, i de fet quan volen ells també són clars sinó mirem-los en les campanyes de trànsit, amb allò de “hi ha qui potser t’esperarà tota la vida”. Segurament molta gent optarà pel camí del mig, ni fabra ni stanislavs, però vaja pels “fabres estrictes” o amb intencions de ser-ho, ja els va bé aquesta narració que es repeteix amb més freqüència que no ens pensem.