Del Sud
Crònica d'un llibre
Sí, ho confesse, el passat 2 de desembre vaig anar a la conferència d’Abelard Saragossà a Lo Rat Penat. Sóc així, i no ho puc evitar. Hi haurà qui pensarà que és un problema de morbositat però, més que això, jo diria que es tracta d’un cert cansament dels debats absurds. I estèrils. Fins i tot, un company de la premsa escrita que va anar a cobrir l’acte em va veure i es va estranyar moltíssim, i em va preguntar què dimonis feia allà, a Lo Rat Penat, un defensor dels Països Catalans, de les quatre barres, del fusterianisme, i de tot això i allò. Mira per on, com diu la cançó, la vida et dóna sorpreses.
I per què vaig anar-hi? Doncs, parafrasejant el títol del conegut llibre, és molt senzill: digueu-li diàleg. I prou. A hores d’ara, no crec que ningú em vinga amb allò de ser un neoblaver, o un traïdor a no sé quins purismes ideològics. No caldria ni dir que la unitat de la llengua no serà mai posada en dubte per aquest humil opinador, ni que la visita a aquella casa –en altres temps, precisament, ferma defensora de la llengua compartida per valencians, catalans i balears- haja canviat uns pensaments bastits amb anys de lectures, estudis i curiositat científica. Però, a banda d’aquestes qüestions, hom creu també en la política i el principal valor d’aquesta activitat és o, almenys, hauria de ser el diàleg amb qui vol parlar.
(Clicka per a seguir llegint l’article)
La distància ideològica que em separa del president de Lo Rat Penat, Enric Esteve, és grandíssima. Quilomètrica, diria jo. Però em sembla molt positiu el seu allunyament explícit dels elements cavernícoles del secessionisme lingüístic que responen amb anònims covards, amenaces i altres violències al fet que un professor universitari protagonitze un acte en una institució. Desitge, sincerament, que aquesta posició no es quede només en les paraules, que no responga a cap interés fosc o partidista i que es mantinga ferma.
Amb tot, resulta evident que, dintre del diàleg, hi ha la discrepància. No és necessari tindre la mateixa opinió que el professor Saragossà, la Taula de Filologia Valenciana, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, l’Institut d’Estudis Catalans o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per estar a favor de parlar com a persones adultes i raonables. Jo, de fet, tinc punts de coincidència i d’allunyament amb tots ells; fins i tot, també compartisc els neguits de gent que respecte i admire profundament, com l’escriptor Toni Cucarella o altres professors de la Facultat de Filologia, que no veuen clars els moviments de les darreres setmanes, nafrats com estem de dubtes i renúncies d’altres temps que ens han fet molt de mal i que no han donat cap resultat.
No obstant això, crec que és important obrir noves vies per a deixar-nos de batalletes entre persones que parlem la mateixa llengua, encara que tinguem certes divergències sobre la natura de la mateixa, i que defensem les nostres postures amb raonaments i no a pedrades. A més, si això li senta malament a personatges com Teresa Puerto –catedràtica de l’insult barroer i inflamat contra qui no pensa com ella- o l’ex falangista Sentandreu i els “demòcrates” del GAV, és que la pensada té quelcom de positiu.
I és que sempre ha sigut millor discutir de filologia, de política o de qualsevol cosa amb un café al davant i un cigarret que no esquivant bufes i insults. L’imperi de la raó, crec que en deien.
(Publicat al diari digital L’Informatiu, el 17 de desembre de 2010)
Respon a Ferran Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sembla que llavors, el malentés que s’haja preparat des de la nit de l’etapa franquista per a la confrontació i que no haja estat unidireccional i s’haja preparat només des del País Valencià vers Catalunya.
On sembla que la prepotència esclussiva i escluient de nomenclatura principatina-catalana identitària s’haja augmentat tanmateix en el període de l’etapa franquista i promocionat a través de l’esglèsia catòlica, en aquest cas catalana respecte el País Valencià per acabar de garantir l’enfrontament, la divisió i evitar enllaçar el passat amb el futur al País Valencià durant la transició.
Llavors el ‘malentes’ sembla que s’haja conreat i preparat ambdues direccions contraposades des de l’etapa del régim franquista on tot semblava lligat i ben lligat, per afavorir aquesta imposició de nomenclatures identitàries des de posicions principatines-catalanes i des de la prepotència de la generalitat de dalt al País Valencià a través de la l’Estat espanyol a la transició aprofitant una major influència dels partits regionalistes catalans a Madrid.
On sembla que el régim franquista és va procurar per dues bandes trencar al màxim l’estatus quo del mil.leni necessari entre el Principat i el País Valencià fins aleshores per atiar la confrontació i la divisió, i què no es puguera enllaçar el passat amb el futur i trencar amb el passat al País Valencià per albirar un futur des de posicions espanyolistes.
Una imposició actual principatina neo-catalanista al País Valencià en la transició no només representava trencar l’estatus quo del mil.leni entre el Principat i el País Valencià en favor de la confrontació i la divisió, si més no que servia per a dur-la al present per ajudar a rentar la cara i esborrar del primer plà politic l’imposició espanyola, per allunyar-la molt més amb el temps i que volien encara més a prop de l’oblit les èlits espanyolistes i que passarà a segon terme marginal.
Així doncs a la Catalunya durant l’etapa del régim franquista també s’ha aprofitat per influenciar a través de l’esglèsia catòlica catalana i després des de la Generalitat de dalt la trencadissa de l’estatuts quo del mil.leni entre el Principat i el País Valencià, d’impossibilitar lligar el passat amb el futur al País conreant només aquestes nomenclatures catalanistes esclussives i escluients, des de la prepotència i imposició vers al País Valencià, només ha generat el rebuig general des de la generalitat de baix.
En tot cas al Principat i a la generalitat de dalt catalana que n’aprenguin. I sembla que n’haurien d’apendre també a compartir i respectar nomenclatures i identitats durant molt de temps plurals.
Els neo-imperialistes catalans han estat col.laboradors imprescindibles i necessaris junt al des de temps coneguts com imperialistes espanyols i -la lengua del imperio- al País Valencià.
Causa principal de la davallada socio-política respecte a l’ús la llengua i la devallada de la l’autoestima dels valencians al trencar amb les nomenclatures identitàries de consens valencianes conreades al llarg dels segles al País Valencià respecte Catalunya.
Com ACPV i els seus casals és una organització morta de pacte des del punt de vista politic i social al País Valencià des del seu naiximent.
Per què Acció Cultural del País Valencià com a organització impulsada des de la Generalitat de dalt ha esdevingut al País Valencià el mateix que a Catalunya las Casas Regionales com la Casa de Andalucía o la Casa de Aragón per justificar les seves subvencions.
En volta de suprimir ACPV i haver entrat al moll de l’os al País Valencià com hauria estat afavorir organitzacions com Lo Rat Penat ja establertes d’antuvi al País Valencià i defensores tanmateix de la llengua i la cultura, a través del respecte i des de l’òptica d’una l’indentitat nacionalista valenciana pròpia.
Doncs això Acció Cultural del País Valencià és una organització morta de pacte des del seu naixement des del punt de vista politic i social al dur-nos i voler partir i des d’un punt zero on s’haveren pogut dur a terme les mateixes polítiques culturals semblants però amb més empenta amb unes organitzacions culturals més valencianes i des de l’òptica valenciana, en volta de dur-les des l’òptica principatina.