Del Sud

El rellotge marca un poc més de les deu de la nit i la fressa insistent del tren m’enfonsa en un estat profund de somnolència. Viatge en l’Alaris que cobreix el trajecte entre Madrid i València, fent parada a Albacete i Xàtiva, després d’un llarguíssim dia a la ciutat castellana per assistir a una reunió. No tracta d’això però, qui haja sigut delegat sindical, sap com de dur pot ser participar en un vis a vis amb els caps de l’empresa, quan hi ha un possible expedient de regulació d’ocupació i 300 acomiadaments de treballadors entremig.

De camí cap a casa, observe els meus companys de viatge. Alguns, suporten el tedi ferroviari armats amb un llibre, normalment best-sellers de l’estil de Gomorra o l’omnipresent L’ombra del vent, però la majoria opta per desaparéixer del vagó a base de tecnologia. Al meu voltant, hi ha tres o quatre portàtils oberts: a la pantalla, hi ha des d’una pel·lícula als lisèrgics colorets que hi apareixen quan hom posa música, passant per alguns documents de Word o Excel que es revisen amb una certa apatia.

També es veuen uns quants ipods, que ofereixen un exercici de masturbació musical a passatgers amb les orelles taponades per auriculars de grandàries diverses. Un senyor encorbatat maneja hàbilment el palet d’una PDA i uns altres dos passatgers -un, d’uns quinze anys i l’altre, de trenta llargs- s’endinsen al món del videojoc mitjançant la PSP.

Gairebé ningú creua paraula amb el veí. Tots trien passar l’estona amb les seues joguines tecnològiques i el vagó pren un to d’autisme generalitzat. Botonets, tecles, cables, pantalles, colors… i ni una sola conversa interessant que tafanejar, la qual cosa disgusta la meua ànima de portera. Ho reconec: cada dia que passa, sóc més neoludita.

Fart, m’alce i creue tot el tren camí a la cafeteria. Travesse quatre o cinc vagons i el panorama és paregut a tots ells. Ni tan sols veig una parella aprofitant la intimitat del viatge per menjar-se la boca a petons, ni a xiquets animant el personal amb cridòries i jocs infantils. El més humà que se m’apareix és, com a molt, algun badall producte de la son i el desfici.

Arribe a la cafeteria i, allà sí, hi ha un poc de xivarri. Quatre o cinc converses sobre temes banals i privats es creuen en l’aire artificial del vagó, salpebrades del dringar sec de glaçons en els gots de plàstic i el soroll característic de les bosses de papes quan s’obrin. Vaig a la barra i demane un refresc; em costarà un ull de la cara però, almenys, respiraré un poc d’humanitat.

Crec que li ho vaig llegir a Martí i Pol: “el progrés, diuen, és irreversible”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!