Del Sud
Crònica d'un llibre
Dimarts, poc més de les tres de la vesprada. L’aula 204 de la facultat de Filologia de la Universitat de València, la darrera del corredor de la segona planta, acull el primer dia de l’assignatura de “Català com a primera i segona llengua”. A la tarima, Maria Conca, professora del departament de Catalana i una històrica del PSAN, intenta fer atractiva una de les assignatures optatives del segon cicle de la carrera; a la banda dels estudiants, cares de son -és l’hora de la becaina, ni més ni menys- entre els rostres coneguts pels qui portem quatre o cinc anys batallant amb la licenciatura que el conseller Alejandro Font de Mora s’entesta a menysprear dia rere dia.
Ningú no repara en la presència de dues xiques rosses, d’indiscutible aparença germànica, que romanen callades a l’espera de veure què passa. Maria Conca, fidel al seu costum, s’inventa un exercici perquè els alumnes ens hi presentem i diguem d’on venim. Quan arriba el torn de les dos xiques rosses d’ulls blaus, esclata la sorpresa: no són de la Marina, ni de la Ribera, ni tan sols de València ciutat; són dos alumnes de la Universitat de Viena que han vingut al País Valencià per fer Filologia Hispànica i que, aprofitant l’avinentesa, s’han apuntat a diverses assignatures de Catalana perquè han estudiat la nostra llengua en la seua universitat d’origen.
Una de les dues xiques ho explica pausadament, amb un accent lleument oriental gairebé perfecte. Sorpresa entre la major part dels alumnes; goig absolut entre els companys de Catalana. Dues estrangeres que han aprés català! Però l’hora és llarga i encara n’hi ha més, de sorpreses…
Quan arriba el torn d’una altra companya, ens informa que el seu poble és, ni més ni menys, Requena. Va arribar a la Universitat de València per fer Filologia Clàssica sense haver estudiat mai la nostra llengua i, en sentir-li, se’n va enamorar. Li va agradar tant que, als dos anys, canvià d’especialitat per fer Catalana. La notícia ens sorprén més que no la presència de les dues xicones del centre d’Europa, tot i que m’enrecorde a l’instant de Josep Antoni, un xic de Yátova que també va fer Filologia Catala ja fa uns anys, o de tants i tants companys fills i néts d’andalusos, castellans o, simplement, procedents de famílies castellanoparlants.
Maria Conca se’n va contenta de l’aula perquè s’ha generat debat entre els estudiants, cosa cada volta més inusual en una universitat que, a voltes, sembla com adormida. I el grapat d’alumnes de Filologia Catalana que hem seguit tota l’escena plegats des de la primera filera de cadires ens n’anem molt contents, pensant que tantes hores d’estudi, tants esforços esmerçats en la nostra llengua, tanta il·lusió per ser professors de català paga la pena.
Dos austríaques i una xica de Requena m’han alegrat el dia…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Et sorprendries (positivament) en veure com a moltes universitats europees (en tinc coneixement directe d’alemanyes i britàniques) s’estudien assignatures de cultura i llengua catalanes, com les biblioteques d’Humanitats tenen corredors plens de prestatges farcits de llibres de Josep Pla, i de com els ‘guiris’ (permet-me l’expressió) l’any anterior de vindre a estudiar a VLC o a BCN ja xarren un perfecte català amb un accent ben graciós.
A mi almenys, i em va deixar sobtat en el seu moment. Vaig pensar, ei, la nostra llengua té importància, existeix més enllà de les nostres fronteres.
La putada, per dir-ho clar, és com després d’haver fet aquest esforç vénen a estudiar ací i es troben amb el desconeixement i el poc ús de la llengua autòctona en el lloc on, se suposa, es parla.
A poc a poc anem a més: tota pedra fa paret.
Salut!