Del Sud
Crònica d'un llibre
Les capelletes s’exalten, mare de Déu! Les mateixes capelletes contra les quals ens prevenia Joan Fuster, aquell de qui tothom parla, i cita, i critica, i santifica, i satanitza, i esprem com una llimona, però que ningú no llegeix. El mateix Fuster que devorava Gramsci i somiava per al País Valencià una concepció “popularista” de la política que ultrapassava qualsevol ortodòxia i que copsava en la unitat de l’esquerra i el nacionalisme, en un sentit ample, l’única estratègia possible i suggerent per a reeixir com a poble. “El País Valencià serà d’esquerres o no serà”, va dir l’assagista suecà, la mesura de totes les coses, a qui es podria reactualitzar amb un lleuger però profund retoc: “l’esquerra valenciana serà del país o no serà”. També va dir allò d'”ara o mai”, però no ens hem de posar fatalistes: pot ser ara o d’ací una estoneta, o demà, o a l’altre… Si la dreta ha tingut paciència, tal volta faríem bé d’aprendre dels encerts aliens i comprendre que les coses es fan pas a pas i mirant més enllà d’allò que veiem a un pam dels nassos.
Abans que, de nou, s’exalten les capelletes, diré que no tinc problema en reconéixer els encerts buscats o casuals de cadascuna. M’omple de goig veure Enric Morera tocant-li les castanyes a Ximo Puig, enfrontant-se a un PSPV que no ha fet més que tirar al fem els anys de govern que va tindre allà pel segle passat i que, darrerament, només s’ha dedicat a pactar estatutets de la vergonya i a penedir-se de les seues pròpies sigles. I no han de fer por els aplaudiments de la claca popular: el PP és plenament conscient que la concentració de vot inútil i bipartidista l’afavoreix i que, per les coses de la llei d’Hondt, li faria molt més de mal un creixement de forces a l’esquerra del PSPV dins de les Corts.
També m’agrada veure Esquerra Unida desempolsegant els seus “nacionalistes d’esquerres”, ara que l’antiga Esquerra i País ja no suma per als seus interessos. M’agrada perquè Marga Sanz i els seus companyons se n’adonen que, sense consciència nacional, no faran res de trellat i, encara que el Compromís esclatara per l’aire, cal mantindre la senyera sense blau a punt. “Serem del país o no serem”, ja sabeu.
Fins i tot, lloaré Mònica Oltra, qui per unes coses o per altres, és capaç de generar nerviosisme a les bancades de PP i PSPV. L’atac brutal i acarnissat des del diari que tota la progressia local duu sota l’aixella, arran de l’episodi de la foto del jutjat, n’és una bona prova. I no diré res més de la diputada Oltra, no siga que algú m’encolome cap carnet que no tinc; de fet, només tinc carnet de conduir i DNI, i aquest darrer per imperatiu legal.
I, ja que estem en matèria, no m’hi estaré de lloar l’esquerra independentista -el SEPC, Maulets, Endavant i tutti quanti-, o a ERPV, per defensar el projecte dels Països Catalans contra tots els elements i malgrat les crítiques malintencionades que no sempre venen d’aquells vells blavers amb la boca plena de ce hacs i altres aberracions lingüístiques.
Això sí, que totes les capelletes ho tinguen ben clar: tots aquests encerts, per separat, amb cadascú fent la guerra per la seua banda i, a poder ser, pegant-li un tret al company de trinxera, no aprofiten per a res. No ho dic jo; ho deia Fuster. Si algú vol criticar, que critique al de Sueca, que ja no pot contestar i, a més a més, hi està prou més acostumat.
(Publicat al periòdic digital L’Informatiu, el 12 de maig de 2010)
(A la imatge, Joan Fuster i Ortells. I és que ens caldria tant seguir llegint-lo sense dogmatismes…)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
seran de centre i centre-dreta, o no seran mai.
No heu llegit mai bé Fuster.
PS: allò fou diirectament cojuntural. Us prec que torneu a escoltar l’entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster des dels estudis de Miramar.