Ho reconec: enguany no tinc un clau. Això d’escriure llibres no et fa milionari i, entre crisis, desacceleracions i hipoteques, allò de viatjar, una de les meues grans passions, s’ha hagut d’ajornar. La conseqüència directa d’aquest fet ha estat doble: d’una banda, m’he passat tot l’estiu rememorant els nou dies que vaig estar a Nova York farà ara poc més d’un any; d’altra banda, he concentrat totes les meues forces en la meua altra activitat predilecta: la lectura.
Sona a tòpic, ja ho sé, però tot un estiu a València com una fera engabiada dóna per a molts llibres i, ja que dispose d’aquesta petita tribuna, m’agradaria fer un xicotet comentari de les lectures que m’han acompanyat durant els mesos de juliol, agost i setembre. Seran comentaris breus, és clar, perquè ni vull avorrir, ni tampoc vaig a desvetllar res que no s’haja dit abans. És, senzillament, la meua aportació a allò de llegir…
(Clicka per veure uns breus comentaris dels llibres)
– Las palabras andantes, d’Eduardo Galeano: La primera parada d’aquest “estiu de llibres” fou a l’andana d’aquest escritor uruguaià que m’encisa. Després de llegir el fantàstic Libro de los abrazos, tornar a aquest autor era un deute. La compra de Las palabras andantes fou gairebé una casualitat: estava a Barcelona en Sant Jordi per signar exemplars de Del Sud a la Rambla quan vaig topar-me amb Galeano i vaig buscar a correcuita el llibre per a que me’l signara. Tot i que no em va colpir com altres treballs de l’uruguaià, Las palabras andantes és un d’aquells llibres que fan olor a terra mullada, a riu enrabiat, a sol ixent i, en definitiva, tenen la flaire d’Amèrica Llatina entre les seues pàgines. Galeano és un mestre creant un cosmos mitjançant contes i llegendes sorgides del cor del continent americà; juga amb les paraules i ens les dóna girades a l’inrevés, barrejades amb les il·lustracions de Jorge Borges per compondre un quadre on l’assaig, la narració i, per què no, la poesia es mesclen per donar com a resultat autèntica i pura LITERATURA.
– Germinal, d‘Émile Zola: Me l’havia llegit fa molt de temps, però havia promés tornar-hi. Émile Zola m’agrada pel seu compromís, és la figura d’escriptor i intel·lectual que no defuig el que passa al seu voltant sinó que, més aviat al contrari, penetra en el seu entorn per esperonar esperits i contribuir al canvi. Germinal explica la lluita dels miners d’una regió fosca i perduda de França, amb un llenguatge desgarrat, a flor de pell, on el fred, la fam i la misèria són uns personatges més d’una novel·la canònica del naturalisme. És la lluita de l’ésser humà contra la injustícia, l’explotació i la crisi social… I no són contes del segle XIX: ans al contrari, Zola relata històries esfereïdorament actuals.
– El retrat de Dorian Gray, d’Oscar Wilde: Era un dels meus deutes pendents i no m’ha decebut. El debat ètic i estètic al voltant de la bellesa, l’art i la bondat que ens envolta des de l’antiga Grècia agafa proporcions de gran novel·la amb aquest llibre de l’irreverent escriptor irlandés. Especialment recomanable el prefaci, que hauria d’estar a la tauleta de tothom qui aspire a ser escriptor: “Un llibre no és de cap manera moral o immoral. Els llibres estan ben o mal escrits. Això és tot”.
– Narracions, de Salvador Espriu: No tot és poesia en l’autor de Santa Coloma… o hauríem de dir d’Arenys? O, millor encara, de Sinera? Narracions és un compendi de relats breus d’Espriu que vaig comprar per quatre duros a una llibreria de vell del carrer la Nau de València i on s’aprecia una particular forma de narrar que, per desgràcia, no ha tingut massa continuïtat en les lletres catalanes. Un llibre a voltes irònic i a voltes, fins i tot, cruel, però imprescindible pels enamorats de Rosalba Cavà.
– Solitud, de Víctor Català: Poc puc afegir a tot el que s’ha escrit d’aquesta novel·la. Era l’únic gran text modernista que em faltava per llegir i, perdut entre les muntanyes on la Mila i el pastor visqueren l’intensitat de la natura, hom entén un poquet millor allò de la “paraula viva”…
– El vigilant en el camp de sègol, de J. D. Salinger: Impressionant. Reconec que el llibre m’haguera colpit més si l’haguera llegit en l’adolescència, per l’excel·lent retrat que fa d’aquesta complexa fase vital, però tot i així em va impactar. Si heu arribat fins aquest punt del post i teniu entre catorze i divuit anys, us recomane que tanqueu l’ordinador, eixiu cap a la llibreria més propera i compreu aquest volum (en català, a Empúries). Serà una gran inversió.
– Trilogia de Nova York, de Paul Auster: Si us agrada la novel·la negra i la ciutat dels gratacels, és un llibre imprescindible. A més a més, Auster hi juga magistralment amb la barreja de la realitat i la ficció, fins el punt de convertir el seu propi nom (d’altra banda, un pseudònim) en el nom d’un personatge.
– Valencia, d’Azorín: Me’l regalà un company de la feina. És un llibre de memòries on l’escriptor de Monòver recorda els anys de joventut a València, en la seua etapa d’estudiant. Amb un prosa prolixa i un xic massa densa, Azorín parla de la vella Universitat Literària, de la dolçaina, del color dels paisatges mediterranis, dels Jocs Florals o d’autors com Ausiàs March o Teodor Llorente, en una mena de totum revolutum. Les petjades de la “catalanitat” d’Azorín no són tan fortes com Joan Fuster va pretendre en el famós article sobre l’autor alacantí, però sí que és cert que, malgrat estar escrit en castellano viejo, l’estil azorinià té quelcom diferent a la resta d’autors castellans de la seua generació. Interessant.
– Les partícules elementals i Plataforma, de Michel Houellebecq: Tenia moltes ganes de llegir al polèmic novel·lista francés. M’agrada sobretot el primer, per com introdueix conceptes filosòfics i científics en el fil narratiu i com analitza temes essencials, com la influència dels pares en la vida que duran posteriorment els seus fills. Parla també de l’individualisme que arrela a Occident i que afecta a les relacions personals i amb altres cultures. No obstant això, una crítica: a voltes, Houellebecq fa massa concessions a la polèmica i l’efectisme fàcils, amb pàgines on les descripcions de relacions sexuals freguen la pornografia i opinions desmesurades sobre els negres o l’islam. Clar que, si no ho haguera fet així, tal volta no hauria venut milions de llibres, ni seria el darrer fenomen literari d’Europa…
– El crepuscle dels ídols, de Friedrich Nietzsche: Un llibre poc conegut del filòsof alemany però que pot ser una perfecta porta d’entrada al seu complex i sovint malinterpretat sistema de pensament. Immoral, nihilista, trencador… El crepuscle dels ídols, al cap i a la fi, un petit opuscle de apenes un centenar de pàgines, pot ser un prefaci perfecte per abordar amb certes garanties d’èxit lectures més pregones i dures com Així parlà Zaratustra.
– A banda d’aquests llibres, també he tingut el plaer de llegir-me dos treballs que encara no han vist la llum: un, és el llibre que l’amic Xavi Sarrià publicarà a la tardor i del qual ja hem donat alguna pinzellada per ací; l’altre, és la futura primera novel·la de Pau Gómez, periodista valencià i un dels meus millors amics. Als dos els hi desitge molt d’èxit… s’ho mereixen!
I això és tot. Perdoneu pel totxo però, si el cos no pot viatjar, ho haurà de fer l’esperit i aquest estiu ha sigut, definitivament, un estiu de llibres.
Salut!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!