Del Sud
Crònica d'un llibre
Quan no sé expressar-me com voldria, tinc el vici de cercar en les paraules d’altri i Estellés no acostuma a fallar-me mai…
En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com no ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.
Vicent Andrés Estellés, L’Hotel París, poema XIV.
Respon a paisosoccitans Cancel·la les respostes
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
gràcies per aquest tast!
Ens llegim,
Bel
La vida és un succeir d’etapes. Sovint, per gaudir-ne de noves hem de saber tancar-ne de velles, cosa gens fàcil. Amunt les atxes company!
També, moltes mercès per la teva sensibilitat .
A mi em pasa el mateix amb Estellés… 🙂
Bona entrada! Salut i ànims!