Del Sud
Crònica d'un llibre
Quan no sé expressar-me com voldria, tinc el vici de cercar en les paraules d’altri i Estellés no acostuma a fallar-me mai…
En veure’t escampada per sobre el llit, Françoise,
amb les mans enllaçades darrere el tòs dolcíssim,
m’entra el desig, Françoise, d’ésser bo totalment,
i m’entren unes ganes terribles de plorar,
plorar entre els teus pits, Françoise, i els teus cabells,
i de dir-te germana, car el pecat, Françoise,
hi ha certs moments que ajunta com no ajunta la sang.
El pecat, el fracàs, totes aquestes coses.
Vicent Andrés Estellés, L’Hotel París, poema XIV.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
gràcies per aquest tast!
Ens llegim,
Bel
La vida és un succeir d’etapes. Sovint, per gaudir-ne de noves hem de saber tancar-ne de velles, cosa gens fàcil. Amunt les atxes company!
També, moltes mercès per la teva sensibilitat .
A mi em pasa el mateix amb Estellés… 🙂
Bona entrada! Salut i ànims!