Del Sud
Crònica d'un llibre
Reproduïm el post de la nostra companya @IngridLafita on explica la seua experiència amb el bookcrossing de Del Sud, que acompanya d’una magnífica ressenya del llibre
Al país de la infantesa
hi ha il·lusions a les palpentes,
somnis dibuixats a l’aire,
promeses a les orelles.
Al país que jo ara enyore
hi guarde un tresor secret,
un lligam que mai no es trenca,
un amor que mai no es perd.
Tot s’inicià fa dues semanes quan llegia al meu TL una piulada del periodista Antoni Rubio anunciant que: “comença el ‘bookcrossing’ de ‘Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas’! A partir de la propera setmana…” i un enllaç al blog que escriu junt al també periodista Hèctor Sanjuan (Del Sud. Cròniques des del País Valencià)
No sé a vosaltres, però a mi la idea d’un bookcrossing m’engrescava molt; si tenia a veure amb els Obrint Pas, la motivació augmentava més si cap. L’article que enllaçava Antoni era “El ‘bookcrossing’ de ‘Del Sud’: alliberem un llibre per setmana” i allà s’explicava amb més detall en què anava a consistir eixe alliberament de llibres. Resumint, els dos periodistes i autors de l’obra han pensat que, a partir del mes d’octubre i fins desembre, alliberaran cada setmana un exemplar de Del Sud. Aprofitant-se de les noves tecnologies, el lloc escollit per deixar-lo (mai casual) serà anunciat uns dies abans en eixe mateix blogi també via Twitter (si n’esteu interessats, seguiu els comptes @Del_sud, @antonirubio i @HectrSanjuan). Qui primer se’l trobe (per casualitat o perquè duu hores esperant) pot agafar-lo, llegir-lo i quedar-se’l com a record, o bé tornar-lo a alliberar per a que més gent el gaudisca.
Deia abans que els llocs escollits per alliberar cadascun dels exemplars no són casuals; en paraules dels autors, “serviran per a homenatjar llocs, persones i col·lectius que pensem que mereixen un reconeixement o per a recordar fets especials per a tots nosaltres. Tal volta siga una escola, per a mostrar el nostre suport a l’ensenyament públic, o una plaça o un carrer dedicat a algú, o una població que ens resulte especial per qualsevol motiu”. En efecte, així ho demostren els tres primers emplaçaments: la plaça de la Mare de Déu de València (“el cor de València” li diu Joan Francesc Mira a El professor d’Història), la Plaça de Sant Agustí i, el proper, Burjassot. El bookcrossing, doncs, s’inicià el passat divendres 7 d’octubre en una plaça que “gràcies” al comportament dels nostres dirigents a esdevingut punt de trobada per a les protestes dels valencians (dels valencians que protestem, clar està): mobilitzacions per deixar d’estar “sense senyal”, contra la corrupció d’alguns polítics, en defensa de les línies en valencià, demanant encara una resposta a l’accident de metro de la línia 1 passats ja cinc anys… Eixa és la realitat que tenim al País Valencià, de la que estos periodistes en fan un fidel retrat al llibre (i això que és del 2007! Quatre anys i ací res ha canviat, o ho ha fet a pitjor).
El següent Del Sud no esperà i fou alliberat tan sols dos dies després, en la Diada del País Valencià.
A les sis de la vesprada, hora d’inici de la manifestació reivindicativa convocada per la Comissió 9 d’Octubre (enguany sota el lema “SOM PAÍS VALENCIÀ, VOLEM DECIDIR”), el segon llibre apareixia a la Plaça de Sant Agustí, tota de pancartes i banderes i les dolçaines sonant en perfecta harmonia amb les veus dels que allà estàvem per defendre els nostres drets com a valencians. Demà, divendres 14 d’octubre, s’alliberarà ja un tercer exemplar, el primer fora de València ciutat. “A primera hora de la vesprada” (cadascú que ho interprete com puga), un volum de cridaneres tapes roges apareixerà al poble del fill del forner, que a mi m’agrada definir com un “valencià exemplar, d’eixos que estimen i dignifiquen la seua terra i la seua llengua, que s’enfronten a la censura i l’autoodi per continuar contant, cantant i dient les coses que passen on els pariren, on estan.” La plaça de l’Ajuntament de Burjassot és la tercera parada del bookcrossing de Del Sud; d’allà hi són Vicent Andrés Estellés i també Guillem Agulló, víctima de la impune violència feixista, dintre d’això que alguns volen veure com “normalitat democràtica”.
La iniciativa d’Antoni i Hèctor, tal com veieu, resulta molt atractiva i a mi de seguida em va agafar el cuquet de participar-hi. El pla era rodó: eixe divendres, 7 d’octubre, només tenia classe de 8 a 10 del matí, i després havia quedat amb uns amics per passejar i dinar al centre de València. Així, una volta acabàrem de menjar (ho férem a la Plaça de la Reina, per estar ben prop) jo aniria a la plaça contigua, separada només pel xicotet però emblemàtic carrer Micalet, per fer guàrdia fins que arribés el llibre.
Tres menys quart, quatre menys quart, cinc menys quart… Sis menys vint! La meua amiga Esther (que havia dinat amb mi) em fa una perduda al mòbil; tal com havíem acordat, això volia dir que @antonirubio, @hectrsanjuan o @del_sud havien piulat quelcom sobre el bookcrossing, però què seria? (els mòbils del pleistocè, com el meu, no tenen Facebook, Twitter ni WhatsApp… Vaja com una Blackberry estos dies).
Mentrestant, entre passejades plaça amunt plaça avall, i altres moments asseguda en algun dels graons que la roden, m’adone que hi ha un xic “sospitós”… vull dir sospitós de voler també Del Sud: és jove, està escoltant música amb uns auriculars mentre segueix el ritme amb el peu, observa cada moviment de la gent que va arribant a la plaça i… duu una samarreta dels Obrint Pas! S’asseu a la font que hi ha al mig la plaça; jo m’alce un moment per estirar les cames i pegue una volta a la mateixa font. Em sembla veure Antoni Rubio en un racó, però com que només el conec per fotografia no faig massa cas. Acabe de voltar la font i el jove “sospitós” té un llibre de tapes roges a les mans, amb una estrella i el logo dels Obrint Pas. Ell se’l mira encara amb incredulitat, jo me’l mire a ell amb enveja, però sana: és bon senyal que algú que el volia (jo) s’haja quedat sense el llibre, significa que la iniciativa ha funcionat. Vaig a parlar amb el xic, a compartir impressions després de tantes hores “convivint” silenciosament en el mateix espai, i aleshores se’ns acosta Antoni Rubio. Sí, era ell. Ens coneixem ja en persona, més enllà del món tuitaire, i parlem breument sobre la idea que han tingut ell i Hèctor, el moment de l’alliberament, les hores d’espera… i, vista la meua perseverança, m’anticipa que eixe mateix diumenge alliberaran un segon exemplar. Ens acomiadem tots tres i jo me’n torne a casa pensant com m’ho faré el 9 d’octubre; està clar que cal millorar l’estratègia.
Cap a les cinc de la vesprada allà ens plantàrem a Sant Agustí, els dos amics amb qui havia dinat divendres (Esther i Ricardo) i jo. Entre tres persones no podíem fallar. Una volta identificàrem Antoni entre la multitud vam seguir els seus moviments, tant visualment com física (cadascú tenia una funció). Molt puntual, Antoni, que duia el llibre mig amagat dintre d’un periòdic, el deixava caure prop de les paradetes que munten eixe dia; Esther el recollia amb un gest triomfal i ràpidament fotografiava les paraules “BOOKCROSSING, LLIBRE ALLIBERAT”. Ens tornem a reunir tots tres, i s’hi suma també Antoni, que fa una mica de broma: “hui sí que l’has aconseguit, eh!”. Conversem uns minuts, la manifestació comença a cobrar força i anem a sumar-nos. Ens acomiadem del periodista-escriptor-filòleg-professor en persona, però comptem amb la continuïtat de Twitter, on li promet anar informant de la meua “relació” amb el llibre.
Ells digueren que l’havia “devorat”… Sí, potser siga eixa la paraula, potser és que Del Sudés un llibre que “es fa devorar”. El vaig començar a llegir dilluns a la nit, i l’acabava dimarts, al tren de la vesprada que va de València Cabanyal a Torreblanca (el meu poble, just al costat d’eixe projecte de cartró-pedra anomenat “Marina d’Or Ciudad de Vacaciones”). Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas no es tracta d’una biografia del grup (tot i que en part també ho és), sinó d’una radiografía del País Valencià, un retrat de la història recent d’aquest territori: degradació del patrimoni, destrucció, especulació, censura, manipulació mediàtica, terra de feixistes, atacs a la llengua, corrupció, polítiques de grans esdeveniments, pa i circ per als ciutadans. Eixe és l’entorn social i polític valencià, que el llibre ens explica i a qui els Obrint Pas canten. La lectura però, no es fa gens pesada: Antoni i Hèctor troben la simbiosi perfecta entre les anècdotes en la trajectòria del grup valencià i eixes qüestions sobre el país a dalt citades, que analitzen amb profunditat i narren amb agilitat. Tot alhora, difícil però cert. Els valencians trobem en aquesta obra amb pròleg de Vicent Partal (una obra dins d’una altra) un nítid mirall on es reflexa la realitat del País Valencià, la que gaudim i patim a parts iguals. D’altra banda, la gent de fora comprendrà perquè els Obrint Pas cantaven allò de:
Del sud, d’allà on la terra mor, d’allà on la calor no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar s’ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d’amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, país que ja no hi és, que s’amaga del temps dins el cor de la gent.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
Del sud, d’allà on la terra mor, d’allà on la calor no em deixa veure el sol.
Sóc del sud i el meu caminar s’ha fet tant complicat que ja no veig el nord.
Del sud, la terra dels enganys, la terra d’amargors que sempre assequen plors.
Sóc del sud, del front meridional, del parlar refugiat, del somni exiliat.
Sóc del sud del meu cor, sóc del sud del meu món, sóc del sud del record, d’uns països sense nom.
Sóc del sud dels sentiments, sóc del sud de les arrels, sóc del sud i porte als ulls llàgrimes de lluita i futur.
Pel que fa a l’exemplar que vaig aconseguir el 9 d’octubre, ara ja torna a ser lliure i està rondant, fent País! Concretament, al nord del País Valencià. Aprofitant que dimarts feia una fugaç visita al meu poble, i que tenia sopar amb alguns coneguts, eixa nit vaig passar el llibre a una altra persona, informant-la de la iniciativa aquesta del bookcrossingi dient-li que la idea és que el llibre seguisca circulant, com un element vertebrador del nostre territori. I m’he permés la llicència de posar una regla: a la mateixa pàgina on estava la inscripció a bolígraf que Esther va fotografiar cal escriure el nom de la persona que té el llibre en les seues mans i el lloc i data quan l’aconseguí. Així cada nou lector vorà el camí que ha seguit Del Sudfins arribar a ell. Jo, després del petit parèntesi obert per llegir-me el llibre alliberat, he de tornar als textos que em manen a la universitat. No obstant, els Obrint Pas no m’abandonen del tot: fa uns dies deia a Twitter que escoltar la veu de Xavi Sarrià a “Al país de l’olivera” provocava una dolça addicció. Doncs bé, ja m’he enganxat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La primera accepció de la nomenclatura ‘Països Catalans’ al País Valencià o pels valencians en general sovint és una nomenclatura que al igual que la de ‘Espanya’ és imperialista i té un toc d’imposició, on els d’una part sembla que vulguen ser el tot.
Per tant en la seva segona accepció al País Valencià, no sembla parlar en total propietat o tot el respecte i deixa un toc tanmateix un toc pejoratiu o de marginació al valencians.
I la tercera accepció pot ser una mena com un altra de referir-se al País Valencià dins el marc dels parlants d’una mateixa llengua i sistema lingüístic. Però sense deixar de sentir-se trepijats abans als valencians en general en les dues primeres accepcions.