Els secrets de les paraules

Va ser el mateix Joan Vinyoli -un altre dels grans; dels nostres grans- qui va dir allò que, “com una font, a voltes, la paraula diu els secrets del món”. Cerque ara, en moments de naufragi, algun sentit en els poemes, en els escrits d’aquells que ja han recorregut les sendes que em toca caminar a les fosques i trobe poemes tan bells com L’ocell negre. I els darrers versos em corprenen i no puc estar-m’hi de reproduir-los.

                     “…la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona”.

No hi puc estar més d’acord…

(Feu click, si voleu llegir el poema sencer de Vinyoli, inclós al volum Ara que és tard)

L’OCELL NEGRE

Aquesta nit els coloms
fan més brogit a la cornisa.
En aquesta hora els carrers
són buits.
               És ara
que tu, gran ocell negre,
camines eixalat
per la deserta plaça,
sota el braç un plec feixuc
de fulls de diari,
sentint la matinada
com una gasa inconsústil
humida a la cara.

Tot just clareja
mal desprenent-se de la fosca.
Escoltes el primer
xiular dels trens
que lentament arrenquen
del món suburbial.

No hi ha encara en aquesta
plaça vastíssima, sense arbres,
ni un bar obert
on puguis beure un glop
per retornar-te una mica.

No tens en veritat altra escalfor
que la llarga abraçada de la tarda.
Una mà et fa senyals,
ectoplasma de boira
que tu no veus, ni et gires.
On vas? No ho saps.
                                Potser
vas on ja res no faci mal.
Què esperes? Potser el vol d’un falziot
o que s’aixequi el sol
emperesidament d’un mar de núvols,
ple de sinistres
pensaments, d’incomfortables
records i certeses:
                          la vida
val només per moments
inesperats d’intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona.

Joan Vinyoli, Ara que és tard

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *