Uns dies tombant
La Lola Guri, la iaia de Montbrió, en diu "anar a la dula".
Fantàstic. Les vacances serveixen -més que per a no fer res-, per baixar revolucions del motor i assaborir de manera dedicada i minuciosa totes les tasques de què no som capaços de compaginar amb el dia a dia. Almenys, és el meu cas. Declarar unilateralment un període de vacances és un canvi de xip.
Potser no ens en adonem, o ens aterroritza aixecar el capó de l’engranatge que fem rutllar. Per poc que hi rumiem en les conseqüències, sembla bastant clar que caldrien molts altres compromisos. Altres implicacions i projectes necessitats d’energia, molta més que no pas la que llancem amb les obligacions "productives".
El Roger em comentava dies després de la seva tornada per Amèrica, on hi havia estat treballant uns mesos, que li costava adaptar-se al ritme d’activitat d’aquí. "Tot just torno de la zona del Carib i allí es fan tres coses al dia. Avui ja n’he hagut de fer cinc!". Mai havia fer comptes fins aquell moment de les coses que faig en un dia. Que no pari la màquina. Tot rutlla si circula contínuament. Encara que l’energia sigui per deconstruir, trencar, alterar, mutar o produïr, per exemple i per dir alguna cosa, DDT a Flix. I si s’atura el circuit, tornarem a veure a les portades dels diaris els operadors de borsa amb les mans al cap. Crisi hipotecària,… Què deurien pensar en aquells moments els atabalats brokers? M’imagino: "Merda, això no m’ho han ensenyat a la facultat!". Quin marron per als pilots automàtics del "compra!, ven!". Aquests conserges, són uns més dels que "fem més ferm aquest infern!", que canta la Pirata.
Per cert, al nord del Canadà el Roger va treballar de llenyataire. Una zona inòspita on els homes saben que la natura el és una temuda però fidel companya. El darrer racó on la gent sap que cal ajudar-se per tirar endavant l’espècie. I allí va tenir feina. Molta. Els boscos de la zona es morien perquè un cuc destinat a morir durant els mesos de fred se’n reia de la broma d’hivern que feia. Va tornar la mateixa setmana que el Carles em deia que va ajornar la feina que tenia prevista: llaurar. La terra assecada alçava la pols fins molt lluny i així no paga la pena remoure res.
Tota feina és bona amb els seus alicients. I cadascú posa els seus: al Joan li encanta llaurar. T’ho explica i t’agafen ganes de pujar al Massie Fergusson. "Buah!, quan plou: un pas tranquil que va pintant de colors la terra. Diferents tons segons el lloc i la humitat. Ho pintes tot." I amb la terra seca, només vas a trompicades per un roqueral espantòs. Això passa.
Se’n poden fer moltes de coses. A banda de comprar, adquirir, procurar-se, afiançar, acumular, posseïr, acaparar, fer divendring o dissabting… També podem disfrutar del què tenim, assaborir encara més del què ens pot regalar la natura i nosaltres mateixos: una cascada de riu, un bany de fangs com els de Ribert, un bon aiguat en una tarda xafugosa d’agost, una acampada a l’ombra d’uns avellaners centenaris a l’estil dels holandesos de Vinyols, o una conversa distesa…
Faig una declaració solemne de vacances: que tot el què faci sigui per llaurar els meus jardins. El Bloc n’és un. Vagin unes disculpes pel Xavi, el Frankie i el Marc -que avui començava les seves vacances i a qui feia potser anys que no veia-. Som-hi doncs. Fins aviat. I espavil!