de Cal Peixet

Al cotxe retrona Habeas Corpus, un tomb després del pont del Glorieta. A l’alçada de la botiga de mobles, davant la fàbrica. “Hemos nacido en el lado equivocado, en el peor lado hemos nacido,…” Llums a l’esquerra, i un peto brillant de color groc a la dreta. No poden ser operaris de Dragados escarrassats en el multiplicament de la C-14. M’aturo i la llum que duu a la ma m’enfoca. Inspecciona el cotxe, el rodeja i, segueixo badant el camí que m’assenyala: allà es troben els altres. Ara, ja no tinc rumb clar, però ells me’l diran. “A la izquierda de Dios!”, paro la música.
Baixo al finestreta:

– Hola. Identificación?

Òstia! remeno la cartera, i penso. Ja entenc! Al cel no hi pot pujar tothom. Cauriem. “Segur que tinc sort”. Li dono el carnet. Em mira. I pregunta:

– no tiene deeneí?

No pujaré al cel. Però me’n sortiré, almenys em quedo a mig camí, segur:

– No. Només tinc aquesta identificació. Serveix, no?

És clar que serveix! collons! perquè li preguntes si serveix quan ja saps que tant fa un que l’altre? T’ho diu perquè segons qui, espera el document d’identitat, i segons qui el permís de conduïr. La diferència és que si no portes el de conduïr, et multa fins i tot, la Guàrdia pretoriana de l’Ortiz. I si no portes el d’identitat, el teu camí no és prou correcte.

– Habla en castellano.

Merda! un control de la Guàrdia Civil! En majúscules, i de verd. Quan va ser la
darrera vegada que els vaig veure? Rumia perquè has perdut la averssió. Minimitzes l’enemic. On els he vist els darrers dies? Ah! el dia que va venir el Montilla al poble! Quina festa nanos! I potser en algun altre moment, però va ser una migdiada més light… en visita oficial del vice-Carod. Aquell dia van ser més discrets, marxant a l’hora en punt: no hi queden bé a la foto. Apunto mentalment un tercer dia: el diumenge de calçotada Popular, Popular, de PP. Al final, de tant veure’ls desfilant se’t oblida el què i com són.

– Cierre luces i motor.

Collonut, avui la brodaré.

– Llevas algo?

El jove s’acosta des de darrera. Amb ganes d’entrar en acció. Passa a primer pla de la conversa. Pla curt. Gira al meu voltant, un quart.

– No, no tinc res.

Només cal que aguantis l’embestida del principi, i després quedarà amortiguat. Caurà al matalàs de la racionalitat i l’educació que puguis treure.

– Déjalo sobre techo antes de que lo encuentre.
– No porto res.

Vaig malament. Molt.

– Ah, no? Te lo voy a encontrar. Y en castellano.
– No, ja li dic que no tinc res al cotxe. I no.

Resignat i sense empatia. M’estic fent gran i no veig que em quedin alternatives. Les interpretacions teatrals, me les reservo per carnaval.

– Como? ponte delante del coche!

Li faig que no amb el cap. La protagonista inicial, tinent, li fa d’apartener, i m’assenyala el lloc precís on m’haig de quedar. Vol inspeccionar de prop la
construcció de l’escena. Amb la tensió mesurada i un control discret, el nen anirà
ensumant el delicte dins el cotxe. “Coño! se lo curra!” deu pensar la tinent. Observo que des de davant del cotxe, dues cames m’interpreten una dança que ja em comença a molestar una mica. Guardapols, cendrer, contaquilòmetres, guantera lateral,… i moqueta de terra. Part del conductor llesta! S’aixeca i llença un paquet buit de Chester que ha trobat sota el seient. Es dirigeix darrere. Dóna el tomb. Es mira el portaequipatges, però encara no toca. Ja hi arribarem.

Resignat, em recullo en la protagonista. I busco llum.

– No sou d’aquí.
– No.
– Doncs de Valls.

Em mira desafiant, sense dir res. Passen cotxes. Saludo a la gent? Potser no caldria.

– I això és un control d’estupefaents?
– Es un control rutinario.
– No ho sembla.

– Mira éstos!

La colla del costat crida mentre veuen arribar la darrera peça de la cadena de muntatge. Un Opel Kaddet blanc amb cinc adolescents. Tots, amb gorra! No li veig massa sentit, però van així, vés!

– Chavales, control de estupefacientes. Bueno, dadme los deeneis i no tireis nada de los bolsillos. Todos quietecitos, eh? Que al conductor lo emmarronais! Y es pasta.

Jo em pensava que era rutinari però no hi ha res com un plantejament clar de tot plegat. El meu alumne em diu alguna cosa i necessita la meva atenció:

– Abre la puerta.
– Ja és oberta.

Li interpreto diligent amb la ma el gest necessari per obrir la porta del copilot del meu cotxe. Va dura però el gest vindria a ser el mateix en tots els cotxes, de fet. No té massa sentit que continuï gesticulant o li expliqui el què. Obre finalment la
porta, s’abalança a la bossa que hi ha al seient. La sospesa i li assenyalo:

– És una camera de video.
– Saca lo que tengas del bolsillo!

La meva acompanyant s’ha despertat tard. Això ja ho hauria d’haver fet. Em pensava que era el regal a l’alumne per la feina feta. La cirera final. Un bon rasteig d’allò que portes al damunt.

– I on les deixo?
– Te digo que lo saques todo!
– Ja, però on ho deixo? Tinc vàries butxaques.
– En el capó del cotxe.

Ara ja em puc moure. M’ha deslligat del punt il·luminat. Les llanço sobre el capó.
Paquet de tabac, mobil, papers, llibreta, boli, cartera,…

– Mira lo que hay aquí. Eso es un pico largo.

Els veïns han fet sort.

– “Habeis venido a pillar! Bueno esto os va a picar pero no dolerá”. Tanta condescendència amb el veïnat em comença a fer rumiar.

– Abre el maletero!

El jove aprenent necessita de nou la meva ajuda. Li obro el portaequipatges des de dins el cotxe. Ell fa un gest d’alerta. Em dirigeixo darrera i li obro. Tot teu, nano! Introdueix la llanterna i burxa de nou. Relativament net, i amb escassos secrets per amagar li dóno poca feina. El deixa obert i guaita el cotxe. Li dóna mig tomb, mentre fa veure que rumia alguna cosa. O em diu que ja me’n puc anar o em llegeix els meus drets acusat de l’assassinat de Kennedy. Tot és possible.

– El seguro.
– Com?
– Los papeles del seguro.

Anem tancant el cercle d’aquesta relació perversa. Realment està prou deixat anar de corda aquest cadell. La tinent ha anat a fer la cigarreta amb els companys de la unitat d’estufaents. Em deixen amb la unitat cel·lular. Busco el coi de rebut dins el cotxe assegut al seient del copilot mentre ell espera. Remenant els papers ja el podia haver trobat però recupero el rebut i li dóno. Dóna amb el rebut l’altre mig tomb al cotxe colpejant-se el paper a les butxaques. Rumia alguna cosa i l’acusació de tenir alguna cosa a veure amb Lee Harvey Oswald em comença a preocupar.

– La rueda de recanvio, dónde está?
– Darrera.
– Cómo?
– Allí. Assenyalant la part posterior del cotxe.
– Vamos a ver…

Es dirigeix darrera i m’indica que li ensenyi la puta roda. Vol veure la roda dels collons!

– Está aquí. Recolzant el peu als baixos del cotxe arribo a colpejar el neumàtic mig desinflat.

Es mira la tinent que assiteix al Patrol. Allí es troben els dos. Em quedo mossegant-me els llavis parat. Vaig tancant el portaequipatges. Recullo els papers del terra del cotxe, tanco les portes i guato l’escena del costat.

– “De Torredembarra? Ése es buen sitio!” Li diu un agent a un dels joves.
– “Sí, mi primo trabaja ahí!”
– “Bueno pues me firmáis ésto y ya os llegará”.

Mentre, ells van pujant al cotxe, disposats a marxar. La tinent se m’acosta i em diu que ja puc anar dins el cotxe.

– I la documentació?
– Ahora se la vamos a dar. Siéntese dentro del cotxe.

Dins el cotxe recupero la perspectiva d’un viatge que m’esperava curt. Ara ja tot s’ha tornat extravagant. Segur que si busco al cd la trobaré relativament ràpid. Engego el reproductor i m’encenc un cigarret. El cadell recupera el paquet d’una butxaca. Els altres s’acomiaden de la colla d’amics del cosí de Torredembarra.

– Qué hacemos? pregunten.
– Le devolvemos la documentación a éste y nos vamos.

Són una colla al voltant del cotxe. Nou. Em miro l’estaquirot que está plantat davant la fionestra del conductor. El jove cadell que fuma.

– “Qué mirás?” Em diu amb una ganyota de menyspreu.
– Res.

Només li cal dir: “Qué miras, neng?”. Poso música: “Nuestras calles ven a diario
desfilar el monopolio de la fuerza. Poder dinero, colgados de la cintura (…) Claro
está que la actitud corrupta de la policia no respeta a casi nadie aunque que muchos se sorprenden en defender sus libertades de uniforme. Apestan! (…) Ésto está durando demasiado y el momento ya ha llegado. (…) La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros!”.

Piquen el vidre. Tanco la banda sonora i baixo la finestreta. La tinent m’acosta el permís de conduïr.

– Ya me puedo ir?
– Mira, si sabe castellano! mirant-se els altres i somrient-los per l’escarment que he rebut.
– No, yo no he dicho que no supiera hablar español. Me he negado a una órden absurda. Pero, me puedo ir ya?
– Sí, ya te puedes marchar.
– Bien, porque tengo que decirles que me parece impresentable el trato de éste control de la Guardia Civil. Habeis encontrado jachís en el vehículo que hace cinco minutos se acaba de marchar. Y yo aún estoy aquí y ya sé porqué.
– Teníamos que registrar tus datos.
– Y a ellos les habeis presentado tres denuncias. Esto es impresentable. Despues de trescientos años vosotros seguís aquí tal y cómo llegásteis. El agente se me ha dirigido con el “habla en castellano” y aquí no pasa nada. Ésto es vergonzoso y imperdonable.

Em miro el cadell mentre recula mig metre. La tinent se’l mira de reüll. Ara, ja no li toca espelma en aquest enterro. Els altres s’acosten a la tinent per darrera. sense intervenir. Dos queden davant.

– Des del maletero a la rueda de recambio. Des del seguro a la cámara de video. Esto es un ultraje más. Y vamos a hablar de ésto.
– Ah sí? Hablemos. Em diu mig somrient esperant que li identifiqui els motius de la seva intranquil·litat.
– Claro que vamos a hablar de ésto! Ahora mismo: vosotros no sois la Guárdia Civil del año 2008. Sóis la Guardia Civil de los años cuarenta. Sin capa, pero los de los cuarenta. Los del “Habla en castellano!”. Estáis dónde nadie os quiere.

No dec fer massa bona fila perquè no piula ni el prejubilat del control. Un
carajillero de 60 anys que es mira la tinent atònit mentre ella descansa el braç sobre el sostre del cotxe.

– Me puedo marchar, ahora?
– Sí. Tiene la documentación.
– Sí, después de trenta y cinco minutos, ya tengo mi documentación.

Engego el cotxe tremolant, mentre m’observen. A uns metres de distància, es perd la llum del control mentre puja poc a poc la finestreta. Canvia molt veure els pilots de la sirena pel retrovisor a tenir el peto a uns metres davant del cotxe. Escanyant el volant, crido. Crido molt fins esgotar l’aire.

Alguns ja m’han sentit aquesta història. I hi ha hagut de tot. Menys sorpresa i incredulitat, òbviament. Aquesta opereta és usual a les carreteres i als carrers de casa nostra però sobretot és la subordinació elevada al màxim exponent. La seva autoritat donada per l’uniforme és la que permet que això sigui comprensible, acceptable. Una eina més per vexar les persones i fer-los escupir la seva autoestima. Els qui em coneixen saben que la meva llengua em serveix arreu. Que no tinc llengua-pont per convertir-me en el simpàtic català. Que la meva llengua la porto amistosament arreu: amb el Ioan, el Mijhail, amb el Paco, l’Ekaitz… amb tots els que em volen acollir. Renunciar-hi és amagar-nos i fer córrer una humiliació diària. La roda de posar una galta, i després de l’altra davant l’uniforme i “l’auctoritas”. Hi ha qui posa el criteri de com han de ser les coses. I no hi ha acte sense tant poc control ni supervisió com aquest: el de la submissió.

Resignar-se a pensar que això és així i no s’hi pot fer res, és una opció. Però a mi no em serveix: la injustícia no em fa somriure.

Espantòs i horrible. Així és com ho veuen tots unànimament. Un nacionalisme delirant d’arrels antidemocràtiques i intolerants s’agita al nord de l’Àfrica. Manifestacions patriòtiques en suport al rei, banderes ben alçades per la unitat de la pàtria i aniversaris de marxes alliberadores per l’ocupació. Sí senyor. Dues lliçons sobre el colonialisme del S.XIX, però televisat i en color.

Sarkozy se’n va al Txad, aquesta colònia subordinada a la dictadura ben
sostinguda, alimentada i panxacontenta de la "Grandeur". Aparta els
soldats francesos que l’esperaven a l’aeroport de les càmeres de
televisió; i els dirigents africans proclamen al senyor de la
metròpoli: "Oui, monsieur!". I s’acaba la lliço del bacó. Doncs que
n’aprenguin!

Perquè aquest Juan Carlos, la pot millorar. Tenim un altre 12 a 0 a Malta.

L’irrestible paral·lelisme que
suggereixen les fotografies, la comparació esperpèntica de dues monarquies caduques que tant sols els queda aferrar-se al coll de les nacions que
reivindiquen el seu alliberament per mantenir les seves misèries. I tot, alimentat per l’estúltícia, la
imbecilitat o la resignació de la gent que s’ho mira. Al bell mig de
dues ciutats africanes. El Marroc i l’Espanya de ?la alianza de las
civilaciones? s’arrengleren a la graella de sortida al costat de
Túrquia, Pakistàn i Israel en l’assignatura dels drets humans, negant drets i escupint les elementals regles de democràcia. Aquesta
"maria" de 3 crédits, que amb un treballet finet sobre les dictadures
de l’Argentina o Xile, aproves amb nota a la Universitat de les Nacions
Unides.

"I penseu que el Marroc es reivindica un dret sobre les Canàries!",
criden a les tertúlies de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Potser una televisió de colònia, també.

La Generalitat ja ens ha confirmat el nom del culpable de tots els nostres mals, i del martirologi informatiu. A 30 anys de la coronació de Josep Tarradellas, ara sabem que és OHL l’empresa que ha fet llufa. La de Juan Miguel Villar Mir. L’he conegut avui. Però aquests han posat en perill el crédit de Zapatero per arribar al 21 de desembre amb música de banda valenciana. Messells i resignats els "ciutadans de Catalunya" -que diria l’espia de Franco, el Sentís- pugem al tren de la mediocritat i del poble massificat. Lleveu-vos mitja, una, dues hores abans, per anar a les vostres feines, a les vostres aules o senzillament per arribar a l’FNAC a hora. Que res no pertorbi la vostra pau i comoditat.

Els dotze treballadors morts en les obres del Tren d’Alta Velocitat -anònims i desconeguts- no valen res en pro del progrés. Ni un comentari en els copiosos informatius. Cada autobus que surt -imitant vagó i trajecte- és un fart de riure a la cara de tots; i formalitzar, legalitzar i instruïr-nos una mica més en el vassallatge. Com aquell que escolta música amb cascos mentre davant els seus morros passa la catàstrofe i l’amoralitat. Resignats, callem. El jersei teixit durant anys. El què ens mereixem. Ningú no demanarà explicacions? Silenciosos recollim els guanys de Criteria, un enginy de les finances europees per donar aixopluc abans de la tempesta a qui dels seus diners no sap què fer-ne. Riem-nos de Terra, riem-nos d’YPF, aquesta és la bona, parlem?

M’agradaria sentir com es rosteixen a l’endemà 3, 6, 8 autobusos. Però aquest poble de seny és molt més educat que tot això. Un comentari més de forn de pa. Un parell més de pàgines a La Vanguardia. Aneu bé per anar a Sants!

SERGI FRANCH i SEGARRÈS  
DI: 39895704-L

Vaig conèixer l’Andoni el setembre de 1996. De fet, uns mesos abans. Una persona culta, assossegada i amb una gran capacitat de síntesi i concreció sobre la realitat política d’Euskal Herria i el conflicte que pesa sobre els homes i les dones de la terra de colors verds i l’aire humit. Es veien venir llavors sobre HB els primers núvols de la tempesta de la il·legalització, la mort civil i les set plagues del desert. Ben bé, com ara. Ell posava per sobre de tota aquella situació pocs adjectius i bastants fets.

Declaracions, moviments i passos enérgics en la direcció d’una resolució negociada al conflicte. Amb confiança i tenacitat. Parlava un català excepcional, cosa que l’acabava de convertir en un interlocutor amable, proper i esforçat. Extraordinari.

Entre els dies 13 i 15 de setembre de 1996, diferents joves de la Masó (l’Alt Camp), amb en Jordi i Marcel que llavors feia d’alcalde van proposar l’organització d’unes Jornades amb la voluntat de fixar un punt de reflexió del moviment independentista català. I en vam assumir la feina amb una il·lusió i empenta extraordinària. En l’organització de les jornades vaig conèixer en Ramon Barnils, el mateix Andoni Gorostiaga, Jaume Renyer, Lluís
Estrada, Josep Guia, Martí Gasull, Toni Gisbert, Núria Cadenas i les 124 persones restants que es van inscriure, acampats durant tres
dies sota els xops de la pista municipal. A tots els he anat trobant en el seguit d’anys.

El setembre següent, repetiem l’organització de les Jornades. Els vents de la il·legalització política de l’esquerra abertzale assetjaven rebatent portes i finestres. Dos dels escassos mitjans de comunicació clausurats a Europa, Egin (amb una difusió de 52.000 exemplars) i Egin Irratia tastaven la llibertat d’expressió entesa a la recepta de la democràcia espanyola. El periodista Pepe Rei, acusat de col·laboració amb organització armada, i a sobre d’HB els crits de "A por ellos". Mataven el juliol del mateix any, en una carretera de Lasarte (Gipuzkoa) a Miguel Àngel Blanco, el regidor soterrat a Galícia.

Les Jornades Independentistes de formació a la Masó plantejaven la presència en el programa, entre molts d’altres, del mateix Pepe Rei, Floren Aoiz, qui era portaveu d’HB, i Karmelo Landa. No van ser pocs els debats i les reflexions que aquella convocatòria podia ocasionar a l’organització d’aquestes. La valentia d’en Marcel Banús, l’alcalde, va ser decisiva. A l’endemà de la presentació de les Jornades, en roda de premsa,i una setmana abans de l’inici d’aquestes, en Marcel va destacar-ne davant els periodistes l’asssitència per segon any consecutiu de representants de l’Esquerra abertzale i del cap de la secció d’investigació d’Egin. La Xénia, la filla del Marcel havia nascut el mes d’octubre de l’any anterior.

I va començar la tempesta -no a les muntanyes de Larraun, Azkárate, Otsagabia o Erronkari- sinò a la Vall del Francolí: El Mundo, La Vanguardia, El Pais, El Periodico, Agencia Efe i Europa Press, Avui, ABC, RNE, cadena SER, Catalunya Ràdio van fer-se ressò a la seva manera de la iniciativa. Per ells era un compte enrere. Les Jornades no s’havien de realitzar. El Sirera i Ernest Benach van qualificar de manera diferent la iniciativa, però en el mateix sentit. Per Benach allò era "una greu equivocació". Tots els mitjans ubicaven La Masó dins l’imaginari geogràfic espanyol: "un pueblo cercano a Tarragona". TV3 va assaltar el carrer l’endemà preguntant als veïns sobre la seva opinió "de l’assistència del braç polític d’ETA al seu poble". En Marcel va rebre trucades amenaçadores i un ex-alumne de llengua que era Mosso d’Esquadra -que tenia a Marcel amb força estima- el va advertir: "van per tu, i no et puc dir res més, vigila el què dius per telèfon." "El Diario Español" obria una editorial sobre la qüestió "parece que hay alcaldes que no se enteran". I li van fer saber. Aquest plamfet es va despatxar a gust fent de tot, menys periodisme.

La tarda següent, en Marcel, rep una trucada:

– "Hola Josep Lluís. si?". Escoltà les instruccions i penja el telèfon amb un "fins ara".

"M’ha trucat en Carod. Ha parlat amb el redactor de la Vanguardia i ha quedat amb ell que en cinc minuts li dirà alguna cosa: desautoritzo l’alcalde o em dius que les Jornades s’han suspés?". Me’n demanà l’opinió, exposant totes les dificultats i amenaces sofertes, l’ambient enrarit al poble,… La solitud del Marcel era desbordant. A l’octubre, celebrava amb la Núria, la seva dona, el primer aniversari de la Xénia, limitat de feina amb tres cursos contractats menys a la universitat i moltes altres complicacions.

El 12 de setembre de l’any següent a Lizarra s’aixeca el procés d’acord polític sorgit de sindicats, organitzacions socials i polítiques, seguidament neix Udalbiltza, el consell d’alcaldes i municipis d’Euskal Herria amb un sac de projectes de desenvolupament pels diferents herrialdes… i un escenari diferent. Diferent pels amics del consum immediat, la rendabilitat estètica i els gestos calculats. Josep Lluís Carod-Rovira assistia assegut a una conferència -qualificada d’històrica pels mitjans- a la primera filera del que em sembla recordar era l’ateneu Barcelonès. Hi eren presents representants de la partitocràcia de l’autonomieta -CiU, PSC, ERC, IC, excepte el PP, és clar-. El ponent era Arnaldo Otegi, portaveu de la Mesa nacional d’HB. No era el braç polític d’ETA, parlava el "Gerry Adams d’Euskal Herria".

Recordo aquells moments 10 anys més tard, al cap de dos dies de la detenció de 22 militants de l’esquerra abertzale, i un dia després de la visita de la delegació oficial del Sinn Fein a la presó de Martutene on Arnaldo Otegi es troba empresonat. I al cap de poques hores que a Reus i Valls s’han convocat diferents concentracions de dignitat. Fins el moment, cap representant del Parlament ha anat a escoltar Otegi. Eukal Herria ara els queda molt lluny miskokulum. Igualment lluny com la dotzena de joves que ja han passat per l’antic Tribunal de Orden Público del gran jutge Marlaska.

Però d’això, ja en parlarem aquest vespre.”Explore the world of online gaming and gambling at https://medotcom.com/ – your go-to destination for casino reviews, bonus codes, and insider tips.”

El missatge del Jordi enviat a les onze del matí del diumenge 12 d’agost: "Companys! han trobat el camarada Xirinacs mort en un camí. Als 75 anys ha decidit treure’s la vida i deixar de lluitar. Potser va sent hora de fer quelcom! Salut i glòria!".

Més o menys exacte. No em referiré a les mostres de condol de qui no s’ha sentit interpel·lat en l’escrit pòstum d’aquest lluitador. M’ha sabut molt de greu i m’ha entristit la seva mort, que sí que m’ha fet sentir al·ludit.

Tres vegades a les presons espanyoles des del 1972 fins el 2005 en Xirinacs ha estat un patriota abnegat. Curiosa i molt particular ha estat la descripció periodística que n’han fet d’ell: "personatge emblemàtic els darrers anys de la dictadura i els primers de la Transició". Un resistent humanista al régim franquista, a la segona restauració borbònica i a la democràcia formal espanyola. El seu acte de voluntat recordarà per sempre que els esclaus haurien d’esmicolar les cadenes, en comptes de banyar-les en plata. Viurem per a ser lliures, Xiri.

Al seu despatx de la Fundació Randa van ser trobades aquestes paraules:

?En ple ús de les meves facultats
marxo perquè vull acabar els meus dies
en la soledat i el silenci.
Si em voleu fer feliç
no em busqueu.
Si algú em troba
li prego que,
estigui jo com estigui,
no vulgui ell pertorbar
la meva soledat
i el meu silenci.
Gràcies!

ACTE DE SOBIRANIA
He viscut esclau setanta-cinc anys en uns Països Catalans ocupats per
Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles. He viscut lluitant
contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.Una nació esclava, com un individu
esclau,és una vergonya de la humanitat i de l?univers.Però una nació
mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el
seu alliberament i defensa instalinko.com.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del
poble. Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han
perdut un esclau. ella és una mica més lliure,perquè jo sóc en
vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d?agost de 2007

La Lola Guri, la iaia de Montbrió, en diu "anar a la dula".

Fantàstic. Les vacances serveixen -més que per a no fer res-, per baixar revolucions del motor i assaborir de manera dedicada i minuciosa totes les tasques de què no som capaços de compaginar amb el dia a dia. Almenys, és el meu cas. Declarar unilateralment un període de vacances és un canvi de xip.

Potser no ens en adonem, o ens aterroritza aixecar el capó de l’engranatge que fem rutllar. Per poc que hi rumiem en les conseqüències, sembla bastant clar que caldrien molts altres compromisos. Altres implicacions i projectes necessitats d’energia, molta més que no pas la que llancem amb les obligacions "productives".
El Roger em comentava dies després de la seva tornada per Amèrica, on hi havia estat treballant uns mesos, que li costava adaptar-se al ritme d’activitat d’aquí. "Tot just torno de la zona del Carib i allí es fan tres coses al dia. Avui ja n’he hagut de fer cinc!". Mai havia fer comptes fins aquell moment de les coses que faig en un dia. Que no pari la màquina. Tot rutlla si circula contínuament. Encara que l’energia sigui per deconstruir, trencar, alterar, mutar o produïr, per exemple i per dir alguna cosa, DDT a Flix. I si s’atura el circuit, tornarem a veure a les portades dels diaris els operadors de borsa amb les mans al cap. Crisi hipotecària,… Què deurien pensar en aquells moments els atabalats brokers? M’imagino: "Merda, això no m’ho han ensenyat a la facultat!". Quin marron per als pilots automàtics del "compra!, ven!". Aquests conserges, són uns més dels que "fem més ferm aquest infern!", que canta la Pirata.

Per cert, al nord del Canadà el Roger va treballar de llenyataire. Una zona inòspita on els homes saben que la natura el és una temuda però fidel companya. El darrer racó on la gent sap que cal ajudar-se per tirar endavant l’espècie. I allí va tenir feina. Molta. Els boscos de la zona es morien perquè un cuc destinat a morir durant els mesos de fred se’n reia de la broma d’hivern que feia. Va tornar la mateixa setmana que el Carles em deia que va ajornar la feina que tenia prevista: llaurar. La terra assecada alçava la pols fins molt lluny i així no paga la pena remoure res.

Tota feina és bona amb els seus alicients. I cadascú posa els seus: al Joan li encanta llaurar. T’ho explica i t’agafen ganes de pujar al Massie Fergusson. "Buah!, quan plou: un pas tranquil que va pintant de colors la terra. Diferents tons segons el lloc i la humitat. Ho pintes tot." I amb la terra seca, només vas a trompicades per un roqueral espantòs. Això passa.

Se’n poden fer moltes de coses. A banda de comprar, adquirir, procurar-se, afiançar, acumular, posseïr, acaparar, fer divendring o dissabting… També podem disfrutar del què tenim, assaborir encara més del què ens pot regalar la natura i nosaltres mateixos: una cascada de riu, un bany de fangs com els de Ribert, un bon aiguat en una tarda xafugosa d’agost, una acampada a l’ombra d’uns avellaners centenaris a l’estil dels holandesos de Vinyols, o una conversa distesa…
Faig una declaració solemne de vacances: que tot el què faci sigui per llaurar els meus jardins. El Bloc n’és un. Vagin unes disculpes pel Xavi, el Frankie i el Marc -que avui començava les seves vacances i a qui feia potser anys que no veia-. Som-hi doncs. Fins aviat. I espavil!

I han començat les paraules buides. Probem?

"En aquest dia tant trist per a tots, vull manifestar-vos la necessària i imprescindible unitat dels demòcrates. A més, el retorn al consens antiterrorista que asseguri els principis de llibertat a la societat amb una resposta clara i rotunda en contra de la barbaritat, sense cessions al xantatge; Mantenim més ferma que mai la exigència de pau per aconseguir un marc de convivència, que és el què anhela el conjunt de la societat. L’estat de dret necessita avui més que mai del suport i alè dels ciutadans que contenen l’esperança d’aconseguir que la democràcia i la convivència recolzaran els valors fonamentals del nostre marc de convivència. Una veu inequívoca en la defensa de l’estat de dret, la força de la democràcia i la derrota definitiva del fanatisme. Aquesta és la nostra convicció. La llei i la democràcia seran implacables per ensorrar els que volen atemorir els ciutadans i la llibertat. Derrotarem amb la raó, guanyarem la pau."

Ara es deuen trobar més còmodes i segurs amb declaracions d’aquest estil. Parlar per no dir res. Potser ara tornarà la seva anhelada unitat, els missatges unidireccionals i les declaracions solemnes. Des del monarca dels espanyols, a Benet XVI, de Jordi Pujol a George Bush -el millor dels cristians-. Potser també Reagan. Tots junts, cantant responsos enfront les vídues. Tant de dolor, i tanta mediocritat mediatitzada!

A la mort accidental de Yahiaoui Benissai el passat mes de gener al Carrer Benidorm de Reus mentre era detingut per una patrulla de la policia nacional, dilluns hi comptem amb un altre accident: aquest però amb la policia nacional com a necessària valedora d’això mateix: d’un accident, amb fruït de ferit de bala. Però un accident. Bé, el comunicat de l’ajuntament de Reus és prou clar: amb el subtítol "Segons informa la Guàrdia Urbana, quatre agents del cos han resultat ferits aquest cap de setmana en diverses actuacions", s’amaneix un text sense desperdici. 3041 caràcters on s’intercalen els termes "insults", "agressions", "empentes", "cops", "aldarulls", "desperfectes", "contusions", "atemptat" o "robatori amb violència"; i 439 caràcters per explicar com es dispara una arma de foc des de la funda d’un agent de la Guàrdia Urbana. Recordo la versió: "Arran del forceig per emmanillar el detingut, un dels agents ha perdut la pistola, la qual s’ha disparat accidentalment en el moment de col·locar-la de nou a la funda". Recordeu bé aquesta versió perquè és la bona. Aquesta, i cap altra. Ho diu l’Ortiz, i Canal Reus.

Allò que podríem dir transparència informativa i una explicació tranquilitzadora perquè no em passi pel cap que això pot haver estat una actuació desproporcionada i brutal d’un ressentit, em costa veure-la. M’hi esforço i segur que la trobaré, perquè ja sé que va ser un accident.

Però resulta que no es tracta de l’accident. Es tracta que Reus és un poble, encara que de vegades ens facin semblar que no. En el mateix comunicat de l’ajuntament de Reus on es parla de l’accident, s’explicava que dissabte, en el transcurs d’una manifestació del sector agrícola es van produïr cops i agressions contra una caporal de la Guàrdia Urbana que prenia nota de les matrícules dels tractors. La nota que ja ha estat rectificada tal i com demanava la Unió de Pagesos (UP) parlava de cops i insults, i l’intent de robatori de la ràdio de la caporal perquè no pogués avisar a més efectius. Però la nota ha estat rectificada i la pallissa que denunciava l’Ortiz, ara son "cops i empentes". Al final, ens diran que tres dies detingut a la caserna de la Guàrdia Urbana és en realitat una pensió completa a l’Hotel Gaudí.

És que en el fons, tots som una mica culpables perquè això de manifestar-se de la manera que sigui, és amoral. I molt mal vist des de la terrassa de El Tro on hi descansava de tant dura jornada laboral un somrient i tranquil Miquel Àngel Lopez Mallol (PP) mentre 300 persones es manifestaven a la Plaça Mercadal. Perquè consentir que els pagesos puguin prendre el protagonisme al Trapezi i l’oasi ganxet, malgrat les realitats que es poden veure en qualsevol renda agrària, és una mostra de feblesa que no pot quedar impune. I contundència i inflexibilitat és una decisió política, d’un que fa de polític: "preneu nota dels que belluguen i veurem què fem!". De la mateixa manera, posar pau en un moment tens amb un cervell poc moblat al davant, és jugar-te el físic. Però que ell estigui uniformat ja no és cosa de polítics: és qüestió de còmplices. De gent que sap qui té treballant. Gent que pot respondre professionalment en un moment complicat, algú apte "per salvaguardar el bon nom del cos de seguretat". Però, i qui salvaguarda el bon nom del poble?.

L’accident és que permetem que això succeeixi sense que ningú que parli de "ciutat", "convivència", "integració" o "valors" hagi dit encara: "nois, a tot arreu hi ha cafres, i nosaltres en tenim uns quants vestits d’uniforme". Aquest és el principal accident. I els què callen? Tanta xerrameca electoral… els deu haver assecat la gola. Doncs un glop d’aigua i espavil!

Però que recordin -sobretot- que va ser un accident.

Ara bé, posats a parlar d’eleccions municipals i propostes des de tots els cantons… llanço diferents preguntes a l’aire:

– Primera: ara toca eòliques i fotovoltaiques? Això queda bé. D’acord.

– Segona: els carburants i combustibles fòssils estan en procés d’extinció? Bé. Llavors em pregunto a què hi fan els ianquis a l’Orient Mitjà; i de pas, quina déria té tothom per a fer més carreteres.

– Tercera: el problema és l’ús que li donem a l’energia i no com aquesta es genera. Per tant, la nuclear és la bona, segur? (…)
Anirem voltant mentre el problema de fons es mantingut per uns quants. Som així de ruquets.Continuarem en les disquisicions clàsiques de l’ecologisme dels anys vuitanta estudiant l’alternativa, la bona. Anirem satisfent i donant peixet als dels hidrocarburs. O potser als propietaris de terrenys ventosos desolats per l’absència de cap projecte viari o urbanístic? Potser ens inclinem per anar fent la viu-viu, xiulant com si la cosa no anés amb nosaltres, mantinguts amb el que brolla de les nuclears.

Perquè això que un ajuntament digui: "nosaltres proposem no gastar més energia", no ha de donar vots. Per força. Llavors, perquè encara n’hi ha que s’omplen la boca amb les alternatives, mentren jauen al costat de la mamella del plutoni? Si fingeixen, que sigui creible! Perquè cap ajuntament dirà: "farem el que sigui perquè entre tots no gastem energia, perquè la única manera d’aturar el canvi climàtic és fotre la energia del sistema capitalista."

Perquè posaré les eines necessàries perquè ni un metre quadrat més de quitrà es llanci sobre la terra. Perquè el transport públic que us proposarem, farà que oblideu el cotxe. Perquè l’ordinador amb què escrigui aquest article gasti la meitat. Perquè si et passes un sol kilowatt te faig la pell! Perquè les cases que estàs fent gasten set vegades més energia que la de ma padrina. Perquè és demencial que tinguis set llums al teu menjador! Perquè si tens un cotxe que gasta 20 litres de benzina cada 100 quilòmetres hauràs de demanar una hipoteca per quan t’arribi el rebut! Però no ho diran…

Martin Vide està com un llum. Que us vagi bé la setmana. I bones eleccions. Dit.

Què n’és de bó l’oracle! Amb quina saviesa guia les nostres passes i il·lumina el tediòs camí del triomf polític! Quan els moments d’incertesa i desconcert ens assetgen en aquest trànsit vital, ell té la paraula justa i assenyada. El món d’esfinxs, faraons, emperatrius i piràmides s’engradeix i es dignifica amb la seva veritat.

-"Què hi trobem rera bambolines?" pregunten els profans ingenus. Només l’oracle ho sap. 

Matrimonis de conveniència, consells reials i aliances suggerides a cau d’orella, discretes advertències sobre els conspiradors que assetgen… i així, ordres -que són desitjos del Faraó- emanen de la boca de l’oracle. El faraó diu i vol. I el nostre home del temps polític, l’estimadíssim Francesc Mauri de la "Res pública", ens assenyala les clarianes. Un enllaç matrimonial perfecte entre els estrets llaços amb el poder. Perquè al final és el què compta. 

– "Ens cal una piràmide, nostre faraó", xiuxueja l’oracle amagat en la penombra de la cort i a l’ombra del consell. "Diuen alguns gentils que no sou del gust de tots els homes. Que la fortuna i l’encert de les batalles guanyades no són ofrendats a interés del poble. Que rics amics cortegen aquesta reunió i pertorben el noble objectiu del teu regnat. Hem d’impressionar tant greu sospita amb una obra espectacular i ofegar a les aigues sedimentades del Nil aquestes tèrboles insinuacions".

I el faraó li respon:
-" Porta’m els planols de l’escribà, aconsegueix-me els diners i convoca els capatassos perquè els esclaus es disposin a tant gran obra tant aviat sigui possible. No tenim molt de temps… amb la primavera han de venir els fruits de gratitud del meu poble."

I l’oracle dicta, l’escribà certifica i el poble atordit aplaudeix la decisió del Faraó. "Quin fred que fa al carrer!" pensa l’oracle sabedor que res és per a riure i que la confiança del faraó li asseguren els seus tranquils moviments per la moqueta vermella. I molta puta moqueta és el què hi ha per vestir tanta cortesania i saviesa de progritud. Es tracta d’oferta i imatge: tant és si es la d’un mostrador del LIDL on hi treballa el darrer llicenciat mileurista de la carrera universitària o del Carrefour on no fa massa dies el sindicat agrícola amic del "Déu, Pàtria i terreny urbanitzable, si us plau!" va protagonitzar una protesta de vitamina C. Ofertes, preus de saldo i varietat d’opcions: això és el que demanen els ciutadans consumidors… Però vet aquí que ni tant sols això el nostre assessor polític -per molt oracle que sigui- pot arreglar-ho.

Perquè en els sistemes justos resulta que els faraons no són els del cul calent i la cartera plena. Els faraons són senzillament, aquells que el poble respecta. Compten amb la confiança d’aquest perquè el faraó és un del poble i no una divinitat republicana. Perquè fins i tot els nens saben que només el poble pot parlar pel poble. Perquè posats a jugar, prefereixo les manilles i els descarts de la butifarra que la politica que se serveix en els esmorzars copiosos d’advocats.

Llegeixo els diaris i escolto els mitjans que vosaltres pagueu amb els diners de tots i només puc riure. M’enorgulleix el sacrifici, el treball i la constància de la gent que fa tremolar els ciments dels palaus municipals. Els cants de sirena de la postmodernitat ara parlen d’habitatge digne, vida familiar, esport, lleure, i qui sap si sereu a temps per incloure la biclicleta pintada de verd. La realitat dibuixa una caricatura al costat de qualsevol programa electoral: el greu retrocès del nostre paisatge urbà, l’esgotament dels espais col·lectius i públics, un sistema assistencial digne de les millors Carmelites, l’educació a mida del model econòmic competitiu, un sistema urbanístic de disseny en harmonia amb el drap comercial de franquícies i tombs de raval. Per no esmentar també els ciutadans-consumidors que en el mercat de l’oferta i la demanda electoral -en aquest bodrio d’antiquaris i regatejadors- dipositaran una democràtica butlleta a la Plataforma per Catalunya reusenca; aquest desert d’intel·ligència que pot assenyalar públicament amb tota alegria que immigrants, serveis socials i yihadistes reusencs viuen en connivència al Reus de l’Agenda 21. Ja veus: el poble són moltes coses, company. Fins i tot el coi d’oracle.

Guaita al teu voltant Herrera, serveix-te dels aguts consells que segur et dicten els teus coneixements politològics. Assegura’t que el què dius i fas respongui als interessos d’aquells que no tenen veu, hipoteca o vot en aquest món de mediocritat que és la politiqueria. I rumia en això cada vegada que dubtis entre menjar dolç o salat en el refrigeri de la propera inauguració oficial. Potser llavors pensaràs que al castell on fitxes és una presó de resignació. 1, 10, 100 Casals Despertaferro!

Avui porto una cresta de pam i mig. Mala llet és el què provoca a més d’un (entre els que m’incloc mentre recupero de l’armari la caçadora texana) escoltar a la diputada del Partit Popular Montserrat Nebreda assegurant que els mossos d’Esquadra són "intel·lectualment joves". Primer plat. Josep Piqué -que pot tenir molts defectes però alguna virtud molt lloable com la sinceritat- ens ho ha acabat d’explicar: "als Mossos d’Esquadra, el què sí els demano és que tinguin fermesa". "Apoderar-se d’una propietat aliena té un nom i en l’estat de dret les lleis són per complir-se". I ja és hora d’actuar contra els antisistema", sentencia. Segon plat.
I ara toca acollonir-se i que tothom sàpiga quin pa s’hi dóna. O comprar-se un pis i posar-hi barrots ben gruixuts. Perquè si per alguna cosa representa que està la policia no és per a fer de "Bobby" britànic ni embarrancar-se en històries anglosaxones de policia preventiva.

I jo que em pensava que l’estat de dret (deixem-nos al marge això de "estat democràtic i de dret") havia estat cosa de Montesquieu i Rousseau! La separació de poders, la igualtat de les persones, l’actuació igualitària dels poders públics, el repartiment de les oportunitats i la distribució de la riquesa… No anem per aquí.

L’estat de dret de l’oligarquia política deu beure dels principis de les ponències de Charlton Heston en les convencions de l’Associació Nacional del Rifle o de les declaracions institucionals de Nicholas Sarkozy al peu dels barris perifèrics de Lyon. Deuen beure potser del Vozka dels Ieltsin o els Putin.

I per qui no ho sàpiga: El passat dilluns moria Yahiaoui Benisai al Carrer Benidorm de Reus. Un amazigh de 42 anys. Al barri del Greco. La mobilitat residencial ha canviat l’aparença dels carrers que han vist crèixer extremenys, andalusos, manxecs, murcians i uns pocs gallecs -a banda d’un servidor-. Avui, alguns han marxat i han arribat d’altres que com els primers busquen alguna cosa millor port2portpress. Un barri de treballadors construït en major part a principis dels 80 al voltant de tres avingudes. Vies de pas entre el centre i els barris més perifèrics de la ciutat. "Anem a Reus", dèiem de petits. Una terra de ningú que ara ja té Sheriff visit. Benissa va morir mentre era detingut pels Mossos d’Esquadra. Sí, els qui la Nebreda voldria vestits de cuiro negre brillant en la versió més sado.

I entre totes les versions dels fets, podeu triar la què volgueu: Europa Press ("cuando procedían a la identificación, la víctima se desplomó y murió."), la de l’autòpsia oficial ("insuficiència cardíaca produïda per un atac d’epil·lèpsia sense signes externs de violència") o d’altres tant o més inversemblants. Però posats a escollir , m’escoltaria a un amic de Benissai i testimoni dels fets que va veure com aquest moria mentre era reduït amb una pràctica tant poc ortodoxa com aplicar un genoll al coll del detingut. Hem arribat a les postres. Voldreu Cafè?

En les diferents manifestacions de rebuig i indignació per aquesta mort alguns veins deixaven anar una denúncia directa: comencen a ser multitud els ciutadans que han patit abusos, vexacions i intimidacions per part de les diferents policies. I lògicament, n’estan farts.

I per això, enmig de tanta sequera intel·lectual, de tanta mentida de gabinet de comunicació i de protocol d’imatge At https://www.companiesthatbuyhouses.co/california/home-buying-company-oroville-ca/, we make the home-selling process fast and hassle-free, trobo a faltar a molts que ja no hi són. Trobo a faltar per exemple a Barnils. I tant sovint! Em ve al cap el titular buscadíssim del Tele/Exprés (o potser era del Dicen?) que ell citava de vegades: "Disparan al aire y muere un obrero". Enyoro en Ramon Barnils, i em sobren molts fills de puta.

En un moment donat, tots hem pogut tenir una certa actitud relaxada i confiada. Una patinada. Però en política això no pot ser. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra. I no s’hi val res més. Es tracta d’alimentar un gran estadista, un artista del diàleg i la suggestió. Fixar unes característiques convingudes per tots, segons les diferents línies editorials dels grans mitjans. I començar a fer joc.

I tots mosseguem la poma. Si 3 de 7 diuen que el d’allà s’equivoca, encara li’n quedaran 4 que li donaran suport. Li plouran editorials tupides de flors caient als seus peus. Un pou de bondat astuta i intel·ligència humana. Vés! Però ara no. Tots diuen que ara toca guerra.

I és que tampoc no estem al temps del “tai-txí”, l’art oriental del control mesurat de la tensió i el relaxament del caparronet. Potser ara ens ve més de gust “Step”: canya, energia i cremar calories. Volem una histèrica que ens cridi que és el què hem de pensar, repetir i dir. Dir-ho a tot hora. Mentre, Bush decideix que envia 21.500 soldats més a Irak per acabar l’operació que fa massa temps que es resisteix. 21.500 soldats més. I no s’hi val res més. Al 2008 es mesurarà l’habilitat del contrincant en l’art de la guerra at https://ibebet.com.

Els Republicans en el seu moment van poder tallar les ales republicà Nixon davant la bestiesa de la guerra del Vietnam. El dret de vet enfront el president del Estats Units que té a les mans la majoria demòcrata i una part significativa del cantó republicà no s’utilitzarà per rebocar l’enviament de tropes. Sí que pot però, frenar el finançament d’aquesta decisió. Al Vietnam ho van fer.

If you’re looking to sell your house in Colorado without any delays or contingencies, the cash buyers at https://www.cash-buyers.net/vermont/ can provide you with a smooth and seamless transaction.

Ara, sembla que no. Això provocaria girar el sentit de tota l’estratègia portada fins el moment.: equivocar-se. “Deixar destacaments de soldats sense un reforç decisiu, sense una oportunitat més d’actuar i enllestir aquest maleït assumpte, ostia! tant a prop que hem estat!” En el fons, pensen això. I és que no estem al temps del tai-txí. Step: canya, energia i cremar calories. Toca més guerra.

“El olor de la carcel era horrible, intenso, espantoso”. I és que les cadenes privades- a les qui Ciutadans de Catalunya canta i arpeja mentre el PSOE fot una puntada de peu a Ràdio 4- avui m’han cagat el tió i mira! Vet aquí una entrevista televisiva a Mayte Zaldívar, la qui va ser esposa de Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella. (més…)