Al cotxe retrona Habeas Corpus, un tomb després del pont del Glorieta. A l’alçada de la botiga de mobles, davant la fàbrica. “Hemos nacido en el lado equivocado, en el peor lado hemos nacido,…” Llums a l’esquerra, i un peto brillant de color groc a la dreta. No poden ser operaris de Dragados escarrassats en el multiplicament de la C-14. M’aturo i la llum que duu a la ma m’enfoca. Inspecciona el cotxe, el rodeja i, segueixo badant el camí que m’assenyala: allà es troben els altres. Ara, ja no tinc rumb clar, però ells me’l diran. “A la izquierda de Dios!”, paro la música.
Baixo al finestreta:
– Hola. Identificación?
Òstia! remeno la cartera, i penso. Ja entenc! Al cel no hi pot pujar tothom. Cauriem. “Segur que tinc sort”. Li dono el carnet. Em mira. I pregunta:
– no tiene deeneí?
No pujaré al cel. Però me’n sortiré, almenys em quedo a mig camí, segur:
– No. Només tinc aquesta identificació. Serveix, no?
És clar que serveix! collons! perquè li preguntes si serveix quan ja saps que tant fa un que l’altre? T’ho diu perquè segons qui, espera el document d’identitat, i segons qui el permís de conduïr. La diferència és que si no portes el de conduïr, et multa fins i tot, la Guàrdia pretoriana de l’Ortiz. I si no portes el d’identitat, el teu camí no és prou correcte.
– Habla en castellano.
Merda! un control de la Guàrdia Civil! En majúscules, i de verd. Quan va ser la
darrera vegada que els vaig veure? Rumia perquè has perdut la averssió. Minimitzes l’enemic. On els he vist els darrers dies? Ah! el dia que va venir el Montilla al poble! Quina festa nanos! I potser en algun altre moment, però va ser una migdiada més light… en visita oficial del vice-Carod. Aquell dia van ser més discrets, marxant a l’hora en punt: no hi queden bé a la foto. Apunto mentalment un tercer dia: el diumenge de calçotada Popular, Popular, de PP. Al final, de tant veure’ls desfilant se’t oblida el què i com són.
– Cierre luces i motor.
Collonut, avui la brodaré.
– Llevas algo?
El jove s’acosta des de darrera. Amb ganes d’entrar en acció. Passa a primer pla de la conversa. Pla curt. Gira al meu voltant, un quart.
– No, no tinc res.
Només cal que aguantis l’embestida del principi, i després quedarà amortiguat. Caurà al matalàs de la racionalitat i l’educació que puguis treure.
– Déjalo sobre techo antes de que lo encuentre.
– No porto res.
Vaig malament. Molt.
– Ah, no? Te lo voy a encontrar. Y en castellano.
– No, ja li dic que no tinc res al cotxe. I no.
Resignat i sense empatia. M’estic fent gran i no veig que em quedin alternatives. Les interpretacions teatrals, me les reservo per carnaval.
– Como? ponte delante del coche!
Li faig que no amb el cap. La protagonista inicial, tinent, li fa d’apartener, i m’assenyala el lloc precís on m’haig de quedar. Vol inspeccionar de prop la
construcció de l’escena. Amb la tensió mesurada i un control discret, el nen anirà
ensumant el delicte dins el cotxe. “Coño! se lo curra!” deu pensar la tinent. Observo que des de davant del cotxe, dues cames m’interpreten una dança que ja em comença a molestar una mica. Guardapols, cendrer, contaquilòmetres, guantera lateral,… i moqueta de terra. Part del conductor llesta! S’aixeca i llença un paquet buit de Chester que ha trobat sota el seient. Es dirigeix darrere. Dóna el tomb. Es mira el portaequipatges, però encara no toca. Ja hi arribarem.
Resignat, em recullo en la protagonista. I busco llum.
– No sou d’aquí.
– No.
– Doncs de Valls.
Em mira desafiant, sense dir res. Passen cotxes. Saludo a la gent? Potser no caldria.
– I això és un control d’estupefaents?
– Es un control rutinario.
– No ho sembla.
– Mira éstos!
La colla del costat crida mentre veuen arribar la darrera peça de la cadena de muntatge. Un Opel Kaddet blanc amb cinc adolescents. Tots, amb gorra! No li veig massa sentit, però van així, vés!
– Chavales, control de estupefacientes. Bueno, dadme los deeneis i no tireis nada de los bolsillos. Todos quietecitos, eh? Que al conductor lo emmarronais! Y es pasta.
Jo em pensava que era rutinari però no hi ha res com un plantejament clar de tot plegat. El meu alumne em diu alguna cosa i necessita la meva atenció:
– Abre la puerta.
– Ja és oberta.
Li interpreto diligent amb la ma el gest necessari per obrir la porta del copilot del meu cotxe. Va dura però el gest vindria a ser el mateix en tots els cotxes, de fet. No té massa sentit que continuï gesticulant o li expliqui el què. Obre finalment la
porta, s’abalança a la bossa que hi ha al seient. La sospesa i li assenyalo:
– És una camera de video.
– Saca lo que tengas del bolsillo!
La meva acompanyant s’ha despertat tard. Això ja ho hauria d’haver fet. Em pensava que era el regal a l’alumne per la feina feta. La cirera final. Un bon rasteig d’allò que portes al damunt.
– I on les deixo?
– Te digo que lo saques todo!
– Ja, però on ho deixo? Tinc vàries butxaques.
– En el capó del cotxe.
Ara ja em puc moure. M’ha deslligat del punt il·luminat. Les llanço sobre el capó.
Paquet de tabac, mobil, papers, llibreta, boli, cartera,…
– Mira lo que hay aquí. Eso es un pico largo.
Els veïns han fet sort.
– “Habeis venido a pillar! Bueno esto os va a picar pero no dolerá”. Tanta condescendència amb el veïnat em comença a fer rumiar.
– Abre el maletero!
El jove aprenent necessita de nou la meva ajuda. Li obro el portaequipatges des de dins el cotxe. Ell fa un gest d’alerta. Em dirigeixo darrera i li obro. Tot teu, nano! Introdueix la llanterna i burxa de nou. Relativament net, i amb escassos secrets per amagar li dóno poca feina. El deixa obert i guaita el cotxe. Li dóna mig tomb, mentre fa veure que rumia alguna cosa. O em diu que ja me’n puc anar o em llegeix els meus drets acusat de l’assassinat de Kennedy. Tot és possible.
– El seguro.
– Com?
– Los papeles del seguro.
Anem tancant el cercle d’aquesta relació perversa. Realment està prou deixat anar de corda aquest cadell. La tinent ha anat a fer la cigarreta amb els companys de la unitat d’estufaents. Em deixen amb la unitat cel·lular. Busco el coi de rebut dins el cotxe assegut al seient del copilot mentre ell espera. Remenant els papers ja el podia haver trobat però recupero el rebut i li dóno. Dóna amb el rebut l’altre mig tomb al cotxe colpejant-se el paper a les butxaques. Rumia alguna cosa i l’acusació de tenir alguna cosa a veure amb Lee Harvey Oswald em comença a preocupar.
– La rueda de recanvio, dónde está?
– Darrera.
– Cómo?
– Allí. Assenyalant la part posterior del cotxe.
– Vamos a ver…
Es dirigeix darrera i m’indica que li ensenyi la puta roda. Vol veure la roda dels collons!
– Está aquí. Recolzant el peu als baixos del cotxe arribo a colpejar el neumàtic mig desinflat.
Es mira la tinent que assiteix al Patrol. Allí es troben els dos. Em quedo mossegant-me els llavis parat. Vaig tancant el portaequipatges. Recullo els papers del terra del cotxe, tanco les portes i guato l’escena del costat.
– “De Torredembarra? Ése es buen sitio!” Li diu un agent a un dels joves.
– “Sí, mi primo trabaja ahí!”
– “Bueno pues me firmáis ésto y ya os llegará”.
Mentre, ells van pujant al cotxe, disposats a marxar. La tinent se m’acosta i em diu que ja puc anar dins el cotxe.
– I la documentació?
– Ahora se la vamos a dar. Siéntese dentro del cotxe.
Dins el cotxe recupero la perspectiva d’un viatge que m’esperava curt. Ara ja tot s’ha tornat extravagant. Segur que si busco al cd la trobaré relativament ràpid. Engego el reproductor i m’encenc un cigarret. El cadell recupera el paquet d’una butxaca. Els altres s’acomiaden de la colla d’amics del cosí de Torredembarra.
– Qué hacemos? pregunten.
– Le devolvemos la documentación a éste y nos vamos.
Són una colla al voltant del cotxe. Nou. Em miro l’estaquirot que está plantat davant la fionestra del conductor. El jove cadell que fuma.
– “Qué mirás?” Em diu amb una ganyota de menyspreu.
– Res.
Només li cal dir: “Qué miras, neng?”. Poso música: “Nuestras calles ven a diario
desfilar el monopolio de la fuerza. Poder dinero, colgados de la cintura (…) Claro
está que la actitud corrupta de la policia no respeta a casi nadie aunque que muchos se sorprenden en defender sus libertades de uniforme. Apestan! (…) Ésto está durando demasiado y el momento ya ha llegado. (…) La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros! La calle está llena de pistoleros!”.
Piquen el vidre. Tanco la banda sonora i baixo la finestreta. La tinent m’acosta el permís de conduïr.
– Ya me puedo ir?
– Mira, si sabe castellano! mirant-se els altres i somrient-los per l’escarment que he rebut.
– No, yo no he dicho que no supiera hablar español. Me he negado a una órden absurda. Pero, me puedo ir ya?
– Sí, ya te puedes marchar.
– Bien, porque tengo que decirles que me parece impresentable el trato de éste control de la Guardia Civil. Habeis encontrado jachís en el vehículo que hace cinco minutos se acaba de marchar. Y yo aún estoy aquí y ya sé porqué.
– Teníamos que registrar tus datos.
– Y a ellos les habeis presentado tres denuncias. Esto es impresentable. Despues de trescientos años vosotros seguís aquí tal y cómo llegásteis. El agente se me ha dirigido con el “habla en castellano” y aquí no pasa nada. Ésto es vergonzoso y imperdonable.
Em miro el cadell mentre recula mig metre. La tinent se’l mira de reüll. Ara, ja no li toca espelma en aquest enterro. Els altres s’acosten a la tinent per darrera. sense intervenir. Dos queden davant.
– Des del maletero a la rueda de recambio. Des del seguro a la cámara de video. Esto es un ultraje más. Y vamos a hablar de ésto.
– Ah sí? Hablemos. Em diu mig somrient esperant que li identifiqui els motius de la seva intranquil·litat.
– Claro que vamos a hablar de ésto! Ahora mismo: vosotros no sois la Guárdia Civil del año 2008. Sóis la Guardia Civil de los años cuarenta. Sin capa, pero los de los cuarenta. Los del “Habla en castellano!”. Estáis dónde nadie os quiere.
No dec fer massa bona fila perquè no piula ni el prejubilat del control. Un
carajillero de 60 anys que es mira la tinent atònit mentre ella descansa el braç sobre el sostre del cotxe.
– Me puedo marchar, ahora?
– Sí. Tiene la documentación.
– Sí, después de trenta y cinco minutos, ya tengo mi documentación.
Engego el cotxe tremolant, mentre m’observen. A uns metres de distància, es perd la llum del control mentre puja poc a poc la finestreta. Canvia molt veure els pilots de la sirena pel retrovisor a tenir el peto a uns metres davant del cotxe. Escanyant el volant, crido. Crido molt fins esgotar l’aire.
Alguns ja m’han sentit aquesta història. I hi ha hagut de tot. Menys sorpresa i incredulitat, òbviament. Aquesta opereta és usual a les carreteres i als carrers de casa nostra però sobretot és la subordinació elevada al màxim exponent. La seva autoritat donada per l’uniforme és la que permet que això sigui comprensible, acceptable. Una eina més per vexar les persones i fer-los escupir la seva autoestima. Els qui em coneixen saben que la meva llengua em serveix arreu. Que no tinc llengua-pont per convertir-me en el simpàtic català. Que la meva llengua la porto amistosament arreu: amb el Ioan, el Mijhail, amb el Paco, l’Ekaitz… amb tots els que em volen acollir. Renunciar-hi és amagar-nos i fer córrer una humiliació diària. La roda de posar una galta, i després de l’altra davant l’uniforme i “l’auctoritas”. Hi ha qui posa el criteri de com han de ser les coses. I no hi ha acte sense tant poc control ni supervisió com aquest: el de la submissió.
Resignar-se a pensar que això és així i no s’hi pot fer res, és una opció. Però a mi no em serveix: la injustícia no em fa somriure.
