Perquè voleu pau! “Però quina pau?” em pregunto, perquè la situació passa d’incomoditat i un cert desànim per l’estultícia de la condició humana, a cabreig. Molt emprenyat perquè la talla i capacitat de la classe política de casa nostra ja passa de castany fosc. Algú va dir que millor que anar a votar, el què haurien de fer els ciutadans és plantar-se als consells d’administració de les empreses que sí que belluguen les cireres. Cireres que a la Ribera d’Ebre han quedat badades per les pluges, precisament. Llavors, és ben comprensible que l’amor i devoció per la “cosa pública” que diuen tenir els catapulti a molts d’ells als consells de direcció de les empreses una vegada han sembrat de favors la catifa vermella i els despatxos. Algú en diu “fer-se un coixí” quan s’acaba la patotxada aquesta de la política oficial.
Això és el què passa, i hauria de preocupar als ciutadans més o menys desperts. Hauria d’ensenyar als afiliats i simpatitzants dels partits que la política s’allunya no només de la gent, sinò dels mateixos polítics que hi tenen el cul llogat i veuen lleialtat institucional amb les direccions dels partits abans que amb els seus amics d’encartellada o míting recurrent. I ja se sap que quan un té el cul llogat, no seu quan vol.
S’entèn doncs que dels de l’americana i cotxe oficial (i els què pensen que algun dia els cauran les gràcies) -en comptes de reflexions honestes-, hi trobem tòpics, consignes, directrius i poca cosa més. Bastant lluny de solucions justes lògiques i valentes per fer un país de primera. “Mii tuuu quiiinaaaa demaaaaagogia, que fan estos animals… ara volen que els doneeeéssem més diners per especular, pos xiquets si voleu més aigua, l’haureu d’anar-la a buscar a la mar!”. Així de clar. Perquè no té credibilitat sentir parlar de reversibilitat, canonades que pugen i baixen, de cabals pactats i sobrants, d’emergències nacionals, ni res que s’assembli. Sembla estrany que l’especulació i el creixement desordenat que es denunciava fa no res per negar aigua de l’Ebre al País Valencià i Múrcia, ara tingui el crédit suficient per fer-ho en sentit nord. “Transvassaments, ni parlar-ne”, resa l’adhesiu en un cotxe en direcció a Amposta el passat 18 de maig. Doncs sembla que algú deuria trucar als que procuren per tots nosaltres amb una proposta: parlem?
Menjar a banda mereixen els que fent de menestrals de pous i mines, van córrer a explicar-nos que els pous de El Camp gaudeixen d’una salut tant encomiable que es poden permetre un viatge en creuer de luxe. A l’hora de pagar favors, esperem que ningú s’oblidi de vosaltres. La feina feta, no té destorb. Això sí que és donar la cara pel partit!
Francesc Sanuy, a “Informe Sanuy. Defensa del petit comerç i crítica de la Caixa” ens dibuixa la història d’un dia: “Dorms al teu pis d’Immobiliària Colonial (La Caixa). Et lleves al matí i encens el llum de Fecsa-Endesa(La Caixa). Et dutxes amb aigua d’Agbar(La Caixa), que s’escalfa amb el mateix gas de Gas Natural (La Caixa), amb què et fas el primer cafè. Et prens un Donut Panrico (La Caixa), baixes al pàrking Saba(La Caixa), vas a posar benzina Reposol(La Caixa). Te’n vas a treballar pel túnel o l’autopista Abertis-Acesa, Aumar, Aucat, Ibespistas, Avasa, Túnels del Cadí o del Garraf, etc.,i pagues els corresponents peatges (La Caixa). Fas trucades dels del mòbil o del fix de la feina amb Telefònica (La Caixa). Vas a passar la ITV obligatòria i privatitzada Agbar-Applus(La Caixa). Encarregues unes instal·lacions elèctriques a Emte o un projecte de jardineria a Hidroplant (La Caixa). Vas a fer la compra al Súper Caprabo (La Caixa).Vas a comprar un llibre i en tries un d’Edicions 62 (La Caixa). I si al vespre et penses que te’n pots anar a l’Òpera i oblidar-te de l’omnipresent Big Brother t’equivoques, perquè el control dels patrocinadors del Teatre del Liceu l’exerceix Josep Vilarasau, la gestió també l’ha assumit una directiva de La Caixa, Rosa Cullell. La Caixa ens espera també al Parc temàtic de Port Aventura o amb un 15% al Banc de Sabadell i té una posició de gran influència al Macba, gràcies al dipòsit de la seva col·lecció de pintura.
Controla la presidència del Círculo de Economia a través d’Antoni Brufau. Ocupa diverses places al ple corporatiu de la Cambra de Comerç en virtut d’un pacte amb Fomento del Trabajo (…) i, si hagués prosperat la candidatura de Lluís Bassat -titular del compte de publicitat de La Caixa-, també hi seria al Barça. Així doncs, des del Bressol fins a la Sepultura, tant si ho volem com no ho volem, l’ombra allargada de les torres negres de la seu social ens acompanya, no hi ha manera d’espolsar-nos aquesta condició d’usuaris i clients captius i privats de la llibertat d’elecció que hauria de ser consubstancial a l’economia de mercat.”
La tercera edició del llibre correspon al gener de 2006 i algunes dades queden desfassades. Antoni Brufau ja no és president del Círculo: ho és Salvador Alemany! que compagina el càrrec amb la presidència d’Abertis. Brufau ara l’heu de buscar a Repsol. I per cert, Rosa Cullell ja no és directiva de la Caixa perquè va deixar les seves funcions de comunicació a l’entitat: és avui en dia una humil presidenta de la Corporació Catalana de Radio i Televisió! Aquella CCRTV que entrevistava a La Nit al Dia a Angel Simón, conseller director general d’Agbar (holding constituït per més de 150 empreses més de 140 anys d’història, amb interessos a Xile, Colòmbia, Méxic, Argèlia, Regne Unit, Cuba, Xina i un total de 37 milions de clients). Si el voleu veure, aneu alerta perquè abans del video trobareu un anunci que suposadament no té res a veure amb el contingut posterior: “Hi ha dues coses infinites: l’univers i la estupidesa humana. Albert Einstein no estava gaire segur de la primera”
L’entrevista explica aspectes interessants que tothom ha de saber. Per exemple, quines són les empreses a qui l’adjudicació de la canonada beneficia, que Agbar fa més de deu anys que té planificada aquesta infraestructura, que el terme d’interconnexió és important en èpoques de sequera posant com exemple el Tajo-Segura (ais relliscada!), que l’àrea metropolitana necessita seguretat i reserva d’aigua de 3 a 1, que la Baells no proporciona aquest cabal suplementari, que ningú ha d’estar tancat a res, ni tant sols el Roine que està avaluat en un informe de l’any 2000 (amb un cost de l’aigua a 0,8 metres cúbics quan la dessalinitzadora té un cost de 0,67 euros/metre cúbic), que prefereix invertir a Barcelona on tenen seu que no pas fer-ho a Xile o Londres, que tenen notable interés en la gestió integral de l’aigua: dels embassaments a la reutilització, que la gent del Ter no ha de patir perquè els bancs d’aigua funcionin, que generalment tothom ha acceptat de manera clara aquest transvassament en la sequera més greu en els seixanta darrers anys i que l’anterior Pla Hidrològic -com la interconnexió- tampoc haurien d’atemorir ningú i finalment, que per a això -i d’altres coses- Agbar sempre està disponible a l’administració pública. Tot això, a un dia de l’aprovació de l’adjudicació del transvassament. Estaria bé que qui tingui responsabilitats polítiques s’escolti a Simón. Perquè sembla que en la política hidrològica del país mani Agbar i que està tot inventat. Més que res, per no sortir-se del guió, posar sobre la taula propostes genuïnes no pressupostades per Agbar i fer al capdavall el ridícul. Mentre anem posant dosificadors a les aixetes, la superfície encimentada d’aquest tros de pais ha augmentat els darrers quinze anys de manera grotesca. I queda clar que el problema de fons és el model de gestió del territori i dels recursos. A banda d’entendre que l’aigua és una garantia d’ingressos molt llaminers que no van gens malament a les calaixeres de les diferents administracions.
Però perquè precisament ara la classe política dirigent es llença a la interconnexió? Fins i tot quan Narcís Prat o Pedro Arrojo ja han baixat del tren de “l’emergència nacional” i ja no fan de tontos útils del guirigall del Baltasar? Perquè els militants honestos d’ERC, ICV -o fins i tot el PSC- han de veure com la lluita per la defensa dels rius i la sostenibilitat queda amagada en un calaix, talment com la semarreta blava del nus que un dia van portar? Una de les explicacions més plausibles del gir de la política hidràulica dels partits entra en la lògica de les campanyes electorals i el seu finançament: segons dades del 2005, el PSC deu a La Caixa 7,81 M€, Convergencia i Unió M€, ERC 1,4 M€, Iniciativa per Catalunya-Els Verds 1,2 M€ i Esquerra Alternativa i Unida 35.000 €. Tot això l’any 2005 quan al novembre Montilla suposadament va veure perdonat un deute de més de 6 milions i mig d’euros. Hem patit diferents conteses electorals i res apunta a que si les dades fossin certes el deute hagués disminuït. I ja se sap qui paga, mana. Només se m’acut ja aquesta tesi per entendre la tossuderia i el menyspreu al sentit comú. I per arribar-hi, sembla que s’hi valgui tot.
Tot això, que així d’entrada pot semblar barroer, poc fonamentat i incidiós pren forma havent vist les precises i calculades compres de deute públic als diferents governs per part de La Caixa, prévies concessions públiques milionàries. Tornem a l’exconseller de la Generalitat Francesc Sanuy, qui assegura que l’arribada de Josep Vilarasau a La Caixa després de la negra nit del franquisme no va representar el retorn de l’entitat financera a l’obra social a la què Enric Prat de la Riba feia d’assessor. Al contrari. Durant el franquisme La Caixa va ser captadora de l’estalvi català per destinar els diners allà on l’estat demanava. l’Instituto Nacional de la Industria (INI) en va ser un digne dipositari. Per això em fa com a riure que Simón estigui tant preocupat per la situació hídrica de Catalunya i parli d’una xarxa d’abastiment catalana, tot amb tanta catalanitat que fa esfereir a la mateixa Moreneta. Semblaria estrany que els de la torre de colors -al cap d’un temps d’haver resolt la missió de treure’ns d’aquesta set que no patim- no veiessin més clara encara la possibilitat de solucionar les camionades d’aigua de Benidorm o Dénia.
Faríem bé, tal i com han fet les societats modernes i avançades de plantejar d’una vegada per totes qüestions que ens afecten com a ciutadans al marge del discurs fàcil i maniqueu que en període electoral és molt assimilable però que a la pràctica només té efecte als programes electorals. Comptem els quilòmetres alliberats de peatge en el quinqueni progressista del tripartit? Doncs ja està!
Per acabar, Sanuy en la clausura de l’assaig sobre La Caixa: “…em sento en sintonia amb els que lluiten per les llibertats en general -i per la d’expressió com a primera trinxera- i amb l’esperit reformista que és consubstancial a la convivència civilitzada i el progrés (…). No pretenia altra cosa que trencar un silenci clamoròs, remoure unes aigües estancades i estimular el debat sobre qüestions que ens afecten a tots (…) M’ha decebut descobrir alguna misèria humana, però ben mirat també és comprensible que la gent actuï de manera mansueta, timorata, reverencial i llagotera amb el poder constituït. De tota manera, ha valgut la pena. I si Déu em sóna vida i salut potser tindrem ocasió de tornar-hi. Passi-ho bé, que continuen caient gotes i el paraigua no dóna per tant!”. Sanuy explica com la interrupció d’aigua i llum a Moscú va necessitar d’una audiència de primer nivell entre l’empresariat rus i J.J.Pintó, expresident de La Caixa, que va tenir la barra d’assegurar amb solemnitat que l’entitat estava disposada a sacrificar-se a construïr infrastructres al país en la seva línia d’actuar en vocació de servei “sense ànim de lucre”. Les rialles van arribar fins a Sebastopol. I una gran riallada m’agafa quan quan escolto com repeteixen una i una altra vegada que podem patir set. Avui, un 44,24% dels embassaments i pujant. No ho arreglaran pas això, han xafat merda.
I amb me’n vaig cantant “que aquí no se toca un litro, que és sabut de fa molts anys, que qui va contra natura acaba amb el cul escaldat!”
Consensos irreals s’han anat consolidant amb el pas del temps fruït del conflicte. Són consensos irreals perquè no han pogut ni sabut donar solució a la majoria dels habitants ni les aspiracions dels pobles, i de lluny a la justícia-, però que funcionen durant segles. Injustament perdurables fins que són llei. I poc convé remenar les estovalles de la taula i guaitar al dessota per saber quins van ser els principis cohesionadors del regne de Jaume I, com es van configurar el conjunt dels Estats Units del nord d’Amèrica, com va anar el procés d’independència dels països de l’Indoxina, la constitució d’Algèria i Egipte. O l’Israel del Nobel de la pau Menahem Begim (a la foto), o l’Espanya franquista pre-juancarlista. Per posar alguns exemples. Els estats s’han fet i resolt sempre amb la força. Mai amb el dret.
La fotografia de qualsevol poble de Bòsnia té coronades les teulades amb campanars i minarets mentre conviuen 4 religions, 4 minories ètniques, 2 grafies i multitud d’identitats nacionals, grups culturals i religiosos. Un exemple d’arqueologia humana que protagonitzà un exemple viu de configuració sagnant d’un estat -el de Sérbia- que avui opta a ser part del concert europeu. Extermini en forma de setge, expulsions forçades, neteja étnica, genocidi,… la recepta medieval -estèticament reprobable- es demostra pràctica i profitosa. Seuen alguns dels botxins somrients al Tribunal Penal Internacional de la Haia, sabedors dels deures fets i que a casa seva passaran a la història com a herois patris. No podia ser menys.
Mentre, un joveníssim ministre d’afers exteriors serbi assevera amb tota tranquil·litat que “Kosovo és per Sérbia el seu Jerusalem” i que és irrenunciable la reivindicació sobre el què consideren una província (malgrat la minúscula minoria sérbia que hi viu i la voluntat dels kosovars). I arriba el reconeixement internacional de declaració d’independència de Kosovo feta al 2008. S’hi oposen Sérbia, Rússia, Xina i Espanya. Que de justícia i dret en saben unes quantes fosses. A cal sabater, sabates de paper.
De Siscot i de l’Illa
