de Cal Peixet

(Crònica publicada a GARA, Euskal Herriko Egunkaria, 24 d’agost de 2011)

La Plaza Verde de Trípoli, bastión del regimen de Gadaffi vivió ayer un nuevo bautizo. Las tropas rebeldes de la denominada “Líbia libre” accedieron hasta el mismo centro de Trípoli. A partir de ése momento,“la Plaza de los Mártires” será el nombre con el que se conocerá la plaza más importante de Trípoli. Eran pasadas las diez de la noche cuando la cadena Al-Jazeera dió a conocer el avance de los rebeldes y estalló de eufória. Literalmente: se unieron a la fiesta de fuegos de artificio, los jovenes soldados vestidos de civil apostados en las avenidas de la ciudad, las Toyota pick-up improvisadas en los últimos meses como vehiculos de combate, hombres sexagenarios que agitaban al aire sus pistolas. Con tales avisos, la noticia prendió por la ciudad. [llegir aticle]

http://www.gara.net/paperezkoa/20110824/286512/es/Estallido-jubilo-Bengasi-capital-oriental-rebeldes-libios/

(Publicat a ARA, 23 d’agost de 2011)

Benghazi recupera el seu ritme. Després
de les mostres d’entusiasme i l’esbojarrada festa de cohets, crits i
trets a l’aire la capital del govern rebel libi reprén la rutina
dels darrers dies. Els televisors a peu de carrer sintonitzen el què
s’espera que sigui la darrera notícia de guerra: la detenció de
Gadaffi. Tal i com ha assegurat aquesta tarda en conferència de
premsa Mustafà Abdel Jalil, el president del Consell Nacional de
Transició (CNT) aquest és el darrer escull per engegar el procés
de democratització del país. Però de dificultats, n’hi ha moltes
altres.

Perquè comença el temps de la
política i l’economia. Els suports majoritaris de les tribus es
troben o bé al costat del govern rebel o no es manifesten, com la
majoria del sud, a la regió del Fezzan. Els suports han anat
creixent a mesura que es confirmava l’èxit de la revolució. Aquesta
adhesió però és circunstancial i no coincideix necessàriament amb
el contingut de les protestes del 17 de febrer, l’espurna de la
revolució. Molts comparteixen taula al consell nacional i l’executiu
que ha de reoganitzar l’estat, però hauran d’ampliar veus i
voluntats per assegurar-se la pluralitat del govern. Caldrà veure
l’interés real de la resta del país.

L’alenada d’aire fresc
en la política de la “Líbia lliure” ve de la ma
d’advocats de drets humans que van denunciar en el seu temps els
crims de Gadaffi, professors universitaris i sobretot, molts
professionals vinguts de l’estranger. Ebraheem, un arquitecte de 32
anys, assenyala enmig de la multitud un home elegant amb chilaba. “És
en Wanise Mabruk, un important ingenier que treballava fora i que va
tornar al país abans de la revolta. A aquesta persona li devem la
revolució. Ens va dir que la porta de la llibertat era oberta”.

Ara però l’organització del país necessitarà d’una
orientació clara pel que fa a la presència de veus autoritzades de
les diferents famílies (tribus) que representen el poder real. Si la
revolució ha estat feta des de l’est del país, a l’oest hi ha
altres interessos. Les famílies d’una banda i l’altra no tenen
relació, hi ha una separació pel que fa a territoris i l’economia
és basada en sectors diferents. “A la meva vida, he anat dues
vegades a Trípoli. És un altre món i no conec com pot anar allà
la revolta” confessa Ebrahemm.

Dels cinc milions i escaig
d’habitants es comptabilitzen almenys dos milions de treballadors
immigrants. Tunessians, argelins, txadians, i sobretot egipcis es
trobaven treballant al país de manera irregular quan va esclatar la
guerra. Molts d’ells dedicats al sector dels serveis. Van fugir com
van poder. El sector del petroli és el principal actiu econòmic i
integra majoritàriament treballadors libis. La universitat de Brega
on durant sis mesos s’han eternitzat la guerra, és dedicava
exclusivament a l’investigació en el sector de l’extracció i el
refinament del cru. Ingeniers, professors d’universitats, operaris
d’empreses productores i de prospecció, camioners,… tot ha estat
desmuntat en sis mesos. Molts d’aquests antics treballadors, ara són
taxistes improvisats que gasten temps i benzina per un dínar i mig
(70 céntims d’euro aproximadament).

Malgrat la insistència
de les empreses estrangeres en assegurar la seva continuïtat en la
producció, Líbia acumula aturats per tot arreu. Al desig de
continuïtat de les empreses, el govern provisional rebel ha volgut
transmetre tranquil·litat. “Som un país més ric que Qatar (un
aliat d’excepció del govern rebel), és possible refer les coses
d’una altra manera”, diu convençut Waheep un venedor de roba que
fa una setmana va retornar del front de Brega. Un nou estat haurà de
néixer d’allò que queda dempeus després de la guerra. Altra cosa
serà la profunditat dels canvis.

Amb les armes a casa

A la ciutat de Benghazi joves amb
armilles reflectants recullen quantitats ingents de brossa dels
carrers. Són voluntaris en un país on les coses es fan des de fa
sis mesos només amb voluntàriament. Uns altres són els encarregats
de dirigir-se als cotxes per recollir les col·laboracions
econòmiques. Els semàfors van reprenent el funcionament i posant en
ordre el trànsit a mesura que avancen els dies. Deixen de ser
presents els civils que organitzen el pas de cotxes a les cruïlles
de les avingudes. Els civils armats van desapareixent dels escenaris
de la ciutat a mesura que es normalitza la situació del país.
Soldats uniformats amb els check points improvisats els
susbtitueixen. És el ritme de la normalitat que arriba, poc a poc.
Una campanya governamental dels rebels fa una crida a limitar la
presència d’armes pels carrers. Durant la gran celebració, la festa
va posar una excepció. La quantitat d’armes portades pels
adolescents fa pensar que el temps correrà a poc a poc. Molta feina
a fer.

(Publicat a ARA, 22 d’agost de 2011, publicació prévia als fets posteriors…)

Després de sis mesos de guerra civil a
Líbia, els importants progressos en els tres fronts i la proximitat
dels rebels a Trípoli han aixecat l’eufòria entre la població de
Benghazi. Aquest ambient festiu s’entel·la amb la preocupació per
quina pot ser la sort dels opositors a Trípoli. En iniciar-se la
revolta, les manifestacions a la capital líbia van ser durament
reprimides pel régim. Morts, i un número encara indeterminat de
ferits van desplaçar-se lluny de la capital, fugint de la persecució
policial. Els hospitals de Tunísia s’ompliren de ferits. Al
voltant dels televisors avui es reuneixen a les cafeteries dels
hotels de Benghazi gent de tots els punts del país. Esperen.
Majoritàriament, homes adinerats de Trípoli, sense família a la
regió. Dipositen temps i paciència en l’imminent anunci de la
caiguda de Gadaffi. D’altres, no tenen diners i molta resignació.

És
el cas de Jamal, un home de 42 anys que viu des de fa mesos a la
capital rebel. Va rebre un tret de gran calibre a la cuixa, en una
manifestació a Trípoli. Tractat en un hospital de Tuníssia,
posteriorment va poder anar a Benghazi. Camina amb crosses juntament
amb un amic seu que fa pocs dies ha pogut sortir de l’hospital de
Benghazi. Duu les radiografies del seu braç apedaçat amb peces de
platí. “Gadaffi és boig i la gent tem el què pot fer amb el
seu poble”, diu convençut.

Al Jazzeera retransmetia ahir un
missatge oficial del president del Consell Nacional de Transició,
Mustafa Abdel Jalil. La televisió qatarí ha fet una important
cobertura informativa de la revolta líbia, amb exclusiu accés a
tots els punts de la línia de front. Un testimoni privilegiat dels
enfrontaments entre l’exèrcit i els rebels durant sis mesos. Jalil
va adreçar-se a la població de Trípoli per agraïr la resistència
al poble libi durant aquests mesos i va assegurar que la situació es
troba sota control, “en poc temps podrem celebrar la caiguda del
tirà”, referint-se a Gadaffi.

Amb l’inici de la batalla de Trípoli,
la pregunta si els rebels seran capaços de liderar una transició
amb garanties i com es troben preparats per erigir-se com a
alternativa a Gaddafi, conciliant la pau civil del país.

QUI ÉS EL CNT?

El Consell Nacional de Transició és
el govern interí constituit després de les protestes del 17 de
febrer, provisionalment amb capital a Benghazi. L’òrgan el formen 31
persones de diferents perfils i procedències. La majoria dels
components es troben en l’anonimat, per raons de seguretat. Dins els
rebels, cal distingir del mateix Consell Nacional, el Consell militar
(CM) i l’Equip de Crisi (EC), que assumeix les funcions d’executiu.
L’Equip de Crisi és compost per experts en diferents àmbits (des de
les finances a les relacions exteriors) i s’hi troben ex-funcionaris
de Gadaffi, activistes de drets humans i destacats membres dels
comités de la revolta del 17 de febrer, reformistes pertanyents a
estructures vinculades a l’economia del país i professionals
provinents de l’exili.

L’organisme reuneix a més
representants de les diferents ciutats de Líbia. Sota control dels
rebels o no. Per exemple, s’hi troba un membre de Trípoli i altres
ciutats que es troben sota control governamental. Això respon a
l’interés d’aplegar diferents sensibilitats i famílies (tribus) del
país. El plenari del CNT és el resultat del naixement dels consells
locals nascuts a les ciutats que es van afegir immediatament a la
revolta. La regió de la Cirenaica, a l’est del país, és on es van
constituïr consells de manera immediata a la revolta. La regió va
passar en pocs dies -algunes només en hores- sota control dels
opositors.

QUI MANA A LES FORCES MILITARS REBELS?
El Consell militar dels rebels es troba
supeditat formalment a la direcció del plenari del Consell. Això és
així, donat el pes que en els darrers anys ha anat perdent l’exèrcit
a Líbia. Si el cop d’estat de Gadaffi que va deposar el rei Idriss I
el 1969 va ser protagonitzat per militars de l’ala d’esquerres de
l’exèrcit, en aquest moment això no és així. La política de
Gadaffi durant anys havia anat encaminada a afavorir la presència de
famílies, “tribus” dins l’exèrcit, separant les seccions i
unitats per anar cedint concessions limitades. “Líbia de fet tenia
un exèrcit, però això s’ha anat desmuntant progressivament. Vam
passar d’un exèrcit, a una guàrdia de casernes” ens explica
Adhel, un llicenciat en polítiques que recorda totes i cadascuna de
les aventures fracassades de Gadaffi al Chad o Uganda.

DIFERÈNCIES EST I OEST
A mesura que avancen les tropes rebels
i assetgen la capital, es van coneixent noves desercions entre les
files del coronel Muammar Al Gadaffi. Algunes d’aquestes denúncies
han anat acompanyades de declaracions de suport a la revolta líbia.
Tot apunta que l’impuls i la contribució de les tropes rebels al
front oest de la capital ha vingut acompanyada de la posició dels
grups étnics d’aquella zona del país. Només la percepció de la
gent sobre moltes figures destacades del govern que han participat en
l’oposició podria enrarir les relacions en el sí del CNT . A més,
tradicionalment la regió de la Tripolitana, a l’oest del país i la
Cirenaica a l’est han viscut dinàmiques diferents. Les diferències
entre les diferents ètnies i grups han estat agreujades en els
darrers anys pel régim, qui mantenia servituds i diferències entre
elles. La Cirenaica tradicionalment ha estat cau de cultiu de
resistències i revoltes. Primer enfront l’ocupació dels italians,
posteriorment amb intents de cop d’estat i dirigents contestataris, i
finalment organitzant la revolta contra Gadafii. El mateix líder
beduí Omar Al-Mujtar, qui dirigí la resistència a la colonització
(entre el 1931 i 1951), o el Rei Idriss I, pare de la primera
independència africana, són originaris d’aquest territori. Les dues
figures han estat erigides com a referents pels rebels.

L’OTAN, L’AMIC CIRCUNSTANCIAL
El paper de l’OTAN en el conflicte,
després del setge que va patir Benghazi, s’ha anat difuminant en el
cap dels habitants de la capital rebel. Llavors, la destrucció dels
blindats de l’exèrcit va salvar la revolta. Posteriorment,
l’exclusió de l’espai aeri libi i les operacions dels bombarders de
l’OTAN que ha inutilitzat bases operatives de l’exèrcit han estat
saludades amb entusiasme. Aquestes han situat el conflicte armat en
clara avantatge militar a favor dels rebels. Abdel Jalil, el
president del Consell Nacional de Transició ha recordat en diferents
ocasions que aquesta participació és circunstancial al mateix temps
que ha manifestat la seva predisposició a establir acords amb el
govern francès, a qui n’agraeixen la seva contribució militar. El
mateix Jalil però la setmana passada va donar a conèixer el full de
ruta que seguiria el país una vegada deposat Gadaffi. Aquest full de
ruta estaria consensuat al voltant d’un document constitucional que
seria refrendat per un referèndum. El document obriria la
possibilitat de constituïr partits polítics i seria “compartit”
amb les organitzacions internacionals. Pel que fa als bombardejos de
l’OTAN, la població de Benghazi atribueix a les mentides de la
televisió oficial les xifres de civils morts. “Només veient
què va passar a Benghazi o Misrata podem entendre quina importància
té la gent de Líbia per a Gadaffi” assegura Salhe un ingenier
petroler que es troba, com molts, a l’atur.

(Publicat a ARA,18 d’agost de 2011)

Trípoli, capital de Líbia i bastió del govern del General Muammar Al
Gadafi viu a les seves portes combats entre les forces rebels i
l’exèrcit lleial. L’ocupació de Zawiyah aquest dilluns ha situat
l’ofensiva de l’oest del país com el front més pròxim a la capital.
Segons va confirmar el president del Consell Nacional de Transició
(CNT) Mustafà Abdel Jalil els rebels van aconseguir fer-se amb Zawiyah,
ciutat a cinquanta quilòmetres de la capital. També s’ha tingut control
sobre les ciutats de Gharian i Surman, a les muntanyes de l’est
(cinquanta i seixanta quilòmetres de la capital respectivament). El
control d’aquestes dues ciutats talla el pas de la capital cap a la
frontera tunessina.

Amb l’aïllament de Trípoli, els rebels s’asseguren que la capacitat de resistència del govern sigui reduïda. En el transcurs de la guerra, l’estratègia dels rebels ha estat l’ofegament del régim, ocupant els centres de producció de petroli del país que poguessin finançar les operacions militars de Gadafi. Amb l’ajut de les potències occidentals a més, es manté l’embargament d’armes i la congelació dels comptes que suposadament se li atribueixen a Gadafi a l’exterior.

Els fronts que s’han tornat focus
Mentre el cercle sobre Trípoli i el Gadafi s’estreny, a la línies del front de l’est les milícies dels revoltats es troben bloquejades a la ciutat de Brega, a 250 quilòmetres de Bengasi. Segons ha declarat el portaveu de les milícies rebels, el coronel Ahmed Omar Bani es produeixen combats pel control del darrer dels tres sectors de la ciutat. Des de l’inici de la revolta del 17 de febrer la zona ha patit permanentment combats. A més, la ciutat en aquesta ciutat es veu agreujada per la presència de mines a les sortides de la ciutat i la carretera que duu a Ras Lanuf, la següent ciutat direcció a Sirte, bastió de lleialistes.

El portaveu dels militars rebels ha assegurat però que “res farà canviar l’estratègia militar de Brega, ben organitzada i amb progressos importants”. Bani ha volgut sortir del pas així a les crítiques sobre la necessitat de mantenir la intensitat en aquest front, donada la proximitat de la resta de forces rebels a la capital. Sobre el llançament de missils Scut que van impactar en una àrea desértica prop de Brega, Bani s’ha mostrat tranquil considerant que no té cap rellevància en el desenllaç dels combats.

Pel que fa a Misrata, els rebels han pogut desfer-se del setge sobre la ciutat i es troba sota control dels rebels. El front es troba entre aquesta ciutat i Zliten, a 150 quilòmetres a l’est de Trípoli. Zliten ha patit en les darreres setmanes durs atacs per part de l’OTAN.

La proximitat del front oest, el més actiu i amb millor organització ha despertat l’entusiasme entre la població que percep com a molt propera l’entrada a Trípoli. La rapidesa amb què Zawiyah ha estat controlada per l’exèrcit rebel, i la immediata fugida de les tropes lleials fa pensar en la propera  arribada a Trípoli. Tot i així, la situació és complicada donat que franctiradors de l’exèrcit es troben als suburbis de l’oest de Zawiyah, direcció Trípoli. A més, zones urbanes aïllades a la zona nord-oest de les muntanyes de Nafusa mostren resistència a les tropes rebels, tot i així, “anirem repetint aquesta bona progressió” ha dit Bani.

Optimisme des de la capital rebel
Mentre Bani celebrava la roda de premsa, canons antiaeris i fusells retronaven a la ciutat com a mostra de celebració. Una altra ciutat ha passat a mans de les tropes rebels. Des de l’inici de la guerra, la capital dels rebels dirigeix l’ofensiva contra Trípoli, amb un aparent suport per part dels seus habitants i refugiats. A la Plaça dels Jutjats, se celebra l’enterrament de dos joves de Bengasi morts al front de Brega. “Paguem amb la sang dels nostres fills el preu de la nova Líbia”, explica Omar, un jove de Bengasi que es mostra espectant sobre els progressos del front i l’entrada dels rebels a les immediacions de Trípoli. “Abans de la fi del ramadà,  celebrarem la fi del dictador”, assegura.

La sol·litud de Gadafi
El General Gadafi va fer aparició dimarts en un tall sonor difòs per la televisió estatal animant a la recuperació de les ciutats en mans dels rebels, que va qualificar -una vegada més- de “rates”. Aquesta eloqüència coincideix el dia que trascendia el viatge del ministre interior Nasr al Mabruk Abdalá a Egipte, juntament amb membres de la seva família. El què en un principi es va considerar com un viatge de vacances, s’ha confirmat com una nova deserció a les files del Govern libi. Es dóna la circunstància que Abdalà substituí a Abdel Fatah Yunis, quan aquest va denunciar el régim de Gadafi passant posteriorment a ser Cap de l’Estat Major del govern rebel.

Pel que fa a grups ètnics a Líbia, influents i representatius de la seva organització social, Gadafi manté encara el suport de la seva pròpia tribu, els Al-Gadafi. Dins el dibuix dels grups ètnics de Líbia, els Gadafi no són molt nombrosos però compten amb importants posicions dins l’exèrcit, que asseguran la fidelitat dels comandaments regionals. Al-Magariha és un dels grups més importants amb número i influència. De fet, Abdullah al-Sanussi un dels caps de la tribu és membre del cos de seguretat de Gadafi i se li atribueix la responsabilitat de la matança d’Abu Saleem on més de 100 presos van ser morts en aquesta presó el 1996. El grup dels Zentan, a les muntanyes de Nafusa, a l’oest del país, que al principi de les revoltes s’havien alineat amb l’exèrcit libi han donat mostres en els darrers mesos de simpatia a les protestes a les seves ciutats, i se’ls ha pogut veure cremant fotografies de Gadafi. Per altra banda, el grup ètnic dels Wana Walid van denunciar Gadafi en el principi de la revolta quan a Misrata van ser tirotejats els manifestants opositors per mercenaris. Els Tuareg i Toubou, als deserts del sud del país serien els incondicionals amics de Gadafi, però sense implicació en el conflicte. Aquests grups mantenen acords d’explotació petrolera i de favor amb el régim. “A saber què els deuria prometre el régim als del desert”, diu rient Jamal un refugiat de Trípoli que es troba a l’espera de poder tornar a casa. Finalment, els Tarhuna amb un milió de membres -i 350.000 residents a Trípoli- podrien representar l’assegurança del control i la pau civil a la capital de Trípoli una vegada caigui el dictador.

Objectiu: Trípoli
Els portaveus del govern rebel confessen desconèixer el suport que Gadafi podria tenir a les ciutats que encara es troben sota control del régim. També existeixen dubtes sobre la capacitat d’assegurar  ciutats sense focus de resistència. Resta a la memòria dels comandaments rebels la ciutat de Ras Lanuf, a l’est del país i conquerida en l’ofensiva inicial. Quan la ciutat es va trobar sota control dels rebels -després de véncer les tropes de Gadafi-, residents de la mateixa ciutat van atacar els milicians, fet que els va obligat a retrocedir fins a Brega.

El control de la totalitat del territori per part dels rebels no és una prioritat ja que la convicció del Consell Nacional de Transició és que les ciutats i regions del sud que no s’han manifestat i que es mantenen dins el govern no s’oposen al dictador per la por al régim. Fatiyah, una jove diu mentre observa les darreres notícies a la cadena qatarí Al Jazeera que arribar a Trípoli “serà la fi de la guerra”. 

S’acosta el temps de la política
És el torn de la concreció pel govern provisional de Bengasi, agrupat al voltant del Consell Nacional de Transició (CNT). El consell sorgit de les revoltes del 17 de febrer reuneix les diferents faccions opositores al régim de Gadafi i ha estat l’impulsor de la revolta contra el general libi. Si fins el moment les declaracions dels representants del govern rebel han estat prudents pel que fa a la definició del model de transició post-Gadafi, ara el CNT es troba en disposició d’anunciar futures mesures. En una conferència de premsa celebrada el passat dimarts a Bengasi, el president del CNT Mustafà Abdel Jalil va anunciar el full de ruta que es posaria en marxa tant bon punt sigui deposat el coronel Muammar Al Gadafi.

Donada la proximitat de “l’establiment d’un estat democràtic” Abdel Jalil va donar a conèixer el procés per la redacció d’un document de transició. Aquesta seria una breu declaració sobre les grans línies que contindrien la futura constitució Líbia i que seria consensuada amb “les diferents veus del país”, sense concretar amb qui i com s’arribaria a aquest acord. Posteriorment, aquest document seria sotmés a referèndum i una vegada ratificat obriria un procés electoral. Sobre el futur del CNT, Abdel Jalil va manifestar la necessitat que sigui aquest organisme qui provisionalment tutoritzi el procés, i que el CNT seria present mentre no conclogués el període electoral.

Jalil va mostrar-se obert als grups i les persones que fins ara han estat properes al régim de Gadafi per oferir-los de participar en aquesta proposta. Després de negar que s’haguessin encetat converses de negociació amb el régim, Jalil sí que es va mostrar obert a converses amb responsables del régim que l’haguessin denunciat préviament.

Presentem el número1 de MADEinLÍBIA, el magazine d’informació catalana a Líbia. Llumull, accions audiovisuals. Tobruk, agost de 2011

(Publicat a ARA,15 d’agost de 2011)

Líbia, estancada en la guerra sis mesos després de la revolta

El cap de l’executiu Moustapha Abdeljalil, va anunciar dimarts la suspensió dels quinze ministres del Consell Nacional de Transició (CNT). Un portaveu justificava la decisió en “errors administratius” comesos durant la gestió del govern provisional. En el fons s’entreveuen profundes discrepàncies sobre els objectius del nou govern. L’assassinat del cap de l’estat major rebel Abdel Fatah Younès, suposadament a càrrec de faccions rivals, ha precipitat el desconcert entre els opositors a Gadaffi.

La prudència mana les
declaracions polítiques dels representants del govern rebel libi
agrupats al CNT. Ningú s’atreveix a aprofundir sobre els camins i
les formulacions polítiques del què anomenen la “Líbia lliure”
(Libia Al Hurra). Només cau una pluja contínua de consignes i
propòsits genèrics com la democratització del país, el
repartiment de la riquesa de l’explotació del petroli, la denúncia
dels crims del régim de Muammar Al Gadaffi,… que són constantment
repetides pels portaveus del govern rebel. Els representants de
l’estat nascut arran de la revolta del 17 de febrer a Benghazi, avui
la capital provisional, expliquen amb més eloqüència la situació
militar que no pas les dificultats en la unitat d’acció entre els
opositors al régim de Gadaffi.

I és perceptible la
confiança en els resultats sobre el terreny militar. Superada la
línia de front de la ciutat d’Ajdabiya (a 240 quilòmetres al sud de
Benghazi), els combats des de la zona est se centren per alliberar
definitivament el complex petroler de Brega, ciutat que ha canviat de
bàndol en incomptables ocasions des de l’inici de la guerra. En
aquest indret, la línia de front es troba enquistada des de fa mesos
deixant enrera ciutats fantasma. Malgrat aquesta situació, un
portaveu del CNT a Benghazi assegura que els rebels es troben en
disposició de donar l’empenta final a l’ofensiva contra l’exèrcit
oficial. Haag Frag Iassen, representant del CNT a Tubruk, a l’est del
país, és igualment optimista i assegura en aquest sentit que “el
front de Brega és a punt de ser reconquerit i a finals de la setmana
s’obrirà la porta d’un nou escenari”. La ciutat compta amb una
intersecció en dues carreteres: una cap a Zauiya i l’altra a Trípoli
ja que “comptaran llavors amb dues vies d’entrada cap a la
capital”.

Sobre les divisions al
govern rebel i les repercussions de la mort del cap de l’estat major
Younes, Mohammed Asid Fattah és l’encarregat de respondre. És
arquitecte i va tenir importants responsabilitats en un dels
departaments de desenvolupament del Ministeri d’economia del Govern
de Gadaffi, i membre de la tribu Al Obeidat. a la qual pertanyia
Younès. “Sóc família del general, tots ens trobem afectats i
tristos pel seu assassinat, però seguim donant suport al Consell
Nacional. Amb això, no hi ha pas enrera”. El 28 de juliol, el cap
de l’estat major va ser assassinat en estranyes circunstàncies quan
es dirigia a Benghazi a donar resposta a una reunió sobre l’estat de
la línia del front. Diferents versions assenyalen que va ser
assassinat per faccions rebels que sospitaven de contactes entre
Younes i els lleials gadafistes. La versió del CNT però manté que
va ser mort per infiltrats en les tropes rebels.

Els Warfallah i
Obeidat són dos dels grups ètnics més influents a Líbia, d’entre
la vintena que es compten al territori. En esclatar la revolta, els
Obeidat -que tenen a més un important pes a Tobruk- van donar
inicialment suport a la revolta protagonitzades pels joves. Tot i
això, regna la desconfiança sobre la determinació de les tribus,
que ancestralment han participat en els diferents governs a Líbia,
sent considerats com a còmplices del gadafisme. El mateix general
Younes havia estat ministre d’interior del govern libi abans de la
revolta. L’estructura social a Líbia, en un estat relativament petit
i sense mobilitat social, és molt condicionada per l’opinió i el
poder de les tribus. “Representen el poder real al país, i no crec
que els joves del 17 de febrer puguin canviar aquesta dinàmica”,
assegura Eman, una mestra de matemàtiques de Bengasi.

A la rebatejada Plaça de
la Llibertat de Benghazi on cada vespre es reuneixen els rebels de la
ciutat, diferents fotografies del General Younès recorden el líder
mort enmig les diferents parades de souvenirs, associacions de joves
i artistes. Abdelah, un conductor de camions d’Ojlah al sud-oest del
país, consumeix els vespres lluny de casa mentre espera “que
s’acabi Gadaffi i poguem començar de nou”. Per ell la mort del
General Younès “va ser una pérdua lamentable d’un home valent. El
front és ple de soldats infiltrats pel dictador”. 42 anys de régim
ha acostumat els libis a viure conjurats amb els missatges oficials.
I a la nova Líbia no sembla que això canviï.

Jutgen Hosni Mubarak. Després de 30 anys governant Egipte, amb 83 primaveres i un estat precari de salut, Mubarak tancarà el seu regnat en arrest hospitalari. En 18 dies, les multituds de la Plaça Tahrir van cessar tot un símbol de l’estabilitat presidencial i el concert internacional a Àfrica i Orient Mitjà.

Al 1956, Nasser, membre de la clandestina organització militar Moviment dels Oficials Lliures va destronar el rei Faruq. 14 anys més tard, Anwar el-Sadat (un militar també) rellevà l’infart de Nasser cap a uns altres oasis ben diferents que els de les nacionalitzacions de canals. A Sadat el van pelar 11 anys més tard sectors de l’exèrcit. El va substituïr durant vuit dies l’interí Sufi Abu Taleb; doctor en dret, una “rara avis” en la política egípcia. Mubarak, cap de les forces aèrees d’Egipte signà contracte indefinit per la presidència d’Egipte, creient-se amb el temps propietari i amo de l’empresa, amb drets de transmissió, arrendament o donació inclosos. Una Junta Militar dirigeix avui provisionalment el país. 

Ara comença el procés que farà el “Rais” testimoni i acusat. Mubarak patirà dos càstigs en un: testimoni de primera línia del menyspreu del seu poble i a més, acusat de corrupte. Se li calcula a ell i a la seva família prop de 150 milions de dólars en comptes bancaris secrets.

Mubarak ara serà ofrena pel sacrifici. Un escarni perquè la sang no vagi més enllà del Nil. En els 18 dies de revoltes, Mubarak va anunciar gestos més que no pas accions. I quan se li va acabar la gesticulació, només li va quedar plegar. Primer va cessar el seu home de confiança al govern, i res. Va encarregar a una comissió la discussió de propostes i aspectes per anar incorporant reformes graduals i progressives a la constitució que bla, bla, bla, i tampoc va recuperar posicions en els rànquings de popularitat, amb l’exigent que s’havia tornat el personal… Anuncià que desistia a presentar-se a la reelecció. I ningú li va dir que no, però va semblar poca cosa. Renovà la direcció del Partit Nacional Democràtic (PND) apartant de la direcció el seu fill Gamal i els crits de “ves-te’n!” no van aturar-se. Posà imaginació Muhammad Hosni Sayyid Mubarak però 30 anys, treuen qualsevol crédit.

Una vegada cessat, el temps segueix malgrat les cronologies de la revolta han deixat de marcar noves dates. Cal serenor perquè l’estat de commoció social viscut en els darrers mesos a Egipte s’esmorteexi amb els dies calurosos, i sobretot, perquè el gruix de les reformes siguin ara discutides per la junta militar i l’oposició. S’ha generalitzat una imprecisa satisfacció social a una reclamació concreta: que plegui Mubarak. El nou govern interí ha acaparat els elements i missatges més atrevits i trencadors de la revolta de primavera. La crida per a un nou Egipte és feta, l’operació reforma comença.

Mentre, la Plaça Tahrir, el símbol de la democratització i el despertar de la nova generació es manté ocupada policialment per evitar que la primavera s’allargui fins la tardor. Perquè cada cosa té el seu temps i cada empresa els seus amos.

(Fotografia de Sergi Grau)

I encara que les coses estan molt complicades, hi ha màniga ampla per deixar-se enveleïr de la pau social. Sí, la pau. Aquest paradís sublim, aquesta icària nítida i pura. Efímera i relaxant. Aquest chillout de tòpics. Un cafè del Mar de (com)postures correctes. Aquesta passarel·la de moda amb els darrers models d’eufemismes. Mots absurds i buits.
Actualitat. Desallotjar una plaça avui, a la Catalunya d’hipotecats indignats i culés impacients, és en realitat tancar el compte de ferits per sobre el centenar. Menys, és cosa de tous, maricons o pitjor: d’ecopijosocialistes. La culpa -ja té raó Puig- és dels periodistes, liberals intoxicadors. Almenys als camps de refugiats d’Al-Aiun expulsaven els plumilles cap a les ciutats per evitar veure la vergonyant xuleria uniformada a les portades dels diaris. Que aixequi primer la porra quin agent de la Brigada Móbil passaria net un drogotest. Quina guerra es fa avui sense anfetamines pels soldats… i ansiolítics pels civils. Rules per la tropa, pàlium per la penya.

Local. És bananero diguin el què diguin. Vomitaran improperis, insults i altres mots despectius a tants Castro, Chávez, Morales, Correa com se’ls acudi i hagin llegit a les planes d’internacional del Grup Godó. Però és la progritud avançada també qui prepara els refrigeris i piscolabis que gratifiquen l’interés de l’auditori a l’acte electoral que es volia bulliciòs i entusiasmant. I això és bananero. És la visió més avançada de la democràcia qui s’atança a les cases dels avis per acabar completant el cens d’electors. Repassar l’agenda de contactes del telèfon móbil serveix per recordar el dret sagrat a deixar el quinto al bar i passar a fer el favor de votar. I això és bananero. Són els apoderats “guais” els qui no perden fil de les absències i presències al col·legi electoral. I tot això, és bananero.

Política. Exigir una democràcia real avui és un atractiu paradigma. Fugir de l’arquitectura financera del FMI i del BM, una proposta agosarada. Però l’autèntic atreviment és trobar-li similituds amb les revoltes precedents al nord d’Àfrica. Perquè una mica més al nord del nord d’Àfrica ningú esmentarà la seva pròpia vergonya. Impossible de constatar-ne cap Mubarak, Gaddaffi, Mohammed VI o un Al-Assad similar… La multitud de camping-gas i assemblea en rotllana acceptaria Joan Carles I (amb un tipus d’interés atractiu i en bones condicions) amb la mateixa rapidesa que accepta i es resigna a ser escopida a cops de porra i de peu. Alauita i joancarlista rimen. Conscient no treu ser digne.

Economia. La possible converssió bancària de “La Caixa” -que es preveïa tan ràpida com la incorporació del botó traductor €/pta de la calculadora- ens la expliquen a Catalunya Ràdio amb tall de veu de Fainé que vé a tancar la reflexió profunda i traquil·litzant: “no cal patir per la continuïtat per l’obra social, perquè aquesta és l’ànima de La Caixa”. No era moment per la publicitat. No calia.

Esports. El final de la lliga cau amb la mateixa intensitat que els vespres de finestres obertes i cadira al carrer. Els equips fan comptes de la situació i avaluen necessitats. El temps posa cadascú al seu lloc però en acabar la competició un “cop de sort” pot millorar la situació classificatòria. Oliva, l’entrenador del Nàstic s’escandalitza perquè un Albacete baixat a segona B treu al minut 95 el seu porter a rematar. Assenyala interessos. Un equip de segona territorial frega el descens davant un equip que no s’hi juga res. Encontre senzill. Es troben però uns lleons que mengen cames, treuen colzes i no donen pilota per perduda. Espectacularitat competitiva. Acaba el partit al vestuari amb rumors de prima a cent euros per jugador que un tercer equip ha proposat. Un jugador ho desmenteix “No, no. Cien euros cada uno. Una cena y el gramo”. Consti que no tot són diners en aquest món. Sinò, que t’ho diguin els de la Brigada Móbil.

Internacional. El món és una mica més just quan el president de Sérbia, Boris Tadic anuncia la captura del carnicer Mladic. S’ha fet justícia i arribarà la pau eterna pels morts d’Srebrenica i Sarajevo. La reconciliació farà el seu camí estrenyent llaços i acostant comunitats. Concretament, la Comunitat Europea i el seu proper estat membre: Sérbia. Deures fets. Tadic passarà a la història per ser el president que posa Sérbia a Europa, i no pas per qui entrega l’heroi nacional Mladic a la Haya. Compta, el què compta. I nosaltres, sembla que no sapiguem comptar encara.

Cua davant el teatre. Xerren dues dones.

– I què fan hui?
– Actúa Xavi Castillo a la festa de la Falla Sucro.
– Ah, aneu a veure el calvo?
– Sí, a riure un poquet!

Certament Xavi Castillo és calvo. Poc pel al cap, i ni un a la llengua. Magrejant-se per pubs, bars i altres llocs d’indecents es va fer gran. Trepitjant teatres, immens. I amb els seus tres darrers espectacles, majúscul. XAVI CASTILLO.

El Centre Bernat Baldoví de Sueca acollia una de les primeres representacions de “Hamlet? Això ho pague jo!”, com no, fora del circuit teatral valencià convencional, on aguanten els teatres i centres pròfugs de censures i dictàmens governamentals. A Sueca hi vam anar tres malalts del socarrat. Un dissabte: pim, pam! Avall, i amunt. Saltant peatges sense entrada anticipada, i passant abans a saludar el Micalet.
És actor per tenir en compte en la llista oculta d’artistes que no apareixeran mai en els catàlegs d’espectacles subvencionats. No li cal, tira per ell sol: la realitat valenciana assegura Xavi Castillo per temps.

Pausa l’espectacle i pregunta:

– Algú se’n ve amb mi a demanar dilluns una subvenció a la Diputació? Silenci i riures entre el públic.
– Agarreu-lo!!! (dirien els funcionaris)
– Eh! tranquils… que me’n vaig a la conselleria!

Retalls de diari que t’escupen d’esquena, fotografies censurades, titulars entre cometes, declaracions de xulos i frases de xoriços serveixen de guió per repassar vestits i corbates d’aquells a qui els jutges no tenen ous  de treure del davant.

Però mentre no ingressin en un mòdul penitenciari, queden condemnats a Xavi Castillo, un corcó molt més subtil i finet. Primer, els exposa públicament. “sabeu qui és aquest?”. Des de Francisco Camps, a Rita Barberà, des Ricardo Costa (Ric) a Carlos Fabra. Tots van passant en la inusual habilitat que té l’actor de dibuixar els aspectes més grotescos dels personatges més auto-idolatrats d’una classe política arrogant, malaltissa, avariciosa i ignorant. I molt espanyola, a més.

Després n’explica els fils que els mouen dins la política. Motivacions que poques vegades -o mai- van relacionades amb la vocació de servei públic i l’esforç pel benestar general.

Teatre popular del bo, que es capaç de posar-se al lloc i cap de la gent que vomita llegint la premsa afecta al régim, patint (i pagant) el NODO fallero de Canal 9, o que senzillament no ha perdut la capacitat d’indignació. Castillo oferí dues hores i quart d’espectacle en solitari, bé, en companyia de tots aquests personatges de corbata i poca vergonya. Són ells els principals avaladors i mecenes intel·lectuals del teatre de la companyia Pot de Plom.

Ell mateix confessa i se’n fot:

– Un dia en un teatre d’aquests, sentirem sirenes fora i un megàfon: “Estáis rodeados. Salid con la manos en alto y la entrada en la boca. Hijosdeputa!”

Rita Barberà es vesteix d’antdisturbi i reparteix llenya entre els veïns del Cabanyal a ritme de rock setantero. Com ha de ser. Oberta a grans esdeveniments i “eventos valencianos”, li arriba la proposta del capità moro d’Alcoi -viva imatge de l’home de diners- que li assegura que és una història ben bonica la del príncep de Dinamarca que ha de venjar la mort del seu pare. “Hamlet? Això ho pague jo!” diu el Capità Moro d’Alcoi, que proposa a Barberà que faci un eslògan per la campanya publicitària que omplirà València de cartells, banderes i anuncis. És un gran “evento”!

– Eslògan? No, yo sólo tomo Beefeeter, que no quiero mezclar con el Gintonic.

No he entès encara quina déria hi ha pel gintònic entre tanta xusma glamurosa. Però us convido a seguir de prop Pot de Plom.

Senyor Blau.- Amb el cabell embollat, camisa de franela i sabates esparracades s’endinsa al món de la familiaritat d’un dissabte de Mercadona. L’estanteria és propera i les explicacions escasses. S’abalança sobre dos tetrabrics de vi: un de rosat, i l’altre, de negre. Es gira pausadament i amb profusa diligència es planta a la cua de la caixa. Compostura absoluta i caràcter flemàtic. Millor begut de vi, que borratxo de mal de caps.

Senyor Groc.- El conjunt pijama-bata es confòn amb la seva pell, incapaç de distingir l’olor del cos i la seva roba. Tantes hores al sofà, li han fet perdre la mida del carrer. Un dit agarrotat es cansa de remenar canals de televisió. Els jocs d’ordinador que li quedaven han deixat d’estimular-lo. Altres aficions, també. Tant sols compta les hores per anar desfilant un dilluns més per a veure on li vindrà bé de tirar el paper acreditatiu de les seves habilitats laborals. “El temps em farà justícia”, pensa. 

Senyor Verd.- El viatge que es proposa té lloc cada dia a cada instant. Canvia mentalment la barana d’un vaixell per la de la barra de fusta llustrosa del bar de capçalera. Amb bona posició i conversa esgotada mira passar el personal. De tant en tant, acosta amb un “psset” la copa de cervesa. I així es va teixint una tarda d’intrascedències mentre el munt austista de diaris xarren per si sols al cantó dels  papers. Al costat de la guia de telèfons, les ofertes de viatges i els menús d’oferta del restaurant xinès del barri. Massa brasa per tant poca carn.

Senyor Roig.- Arriba la temporada de rovellons i l’hora d’esmorzar dels companys de feina serveix de planificació del dia. Està clar. “Avui, ben poca cosa tenim per a fer”. La carretera serpenjant per l’obaga del bosc incita a buscar el racó adient. Cal anar amb compte perquè la furgona serigrafiada de la feina delata la presència de buscadors d’entresetmana. Un dimecres qualsevol els aparcaments són plens: els de “Construccions Pérez”, “Aïllaments Jordi”, “Fontaneria Hidalgo” i tants d’altres han matinat el seu exili laboral al raconet de bosc.

Senyor Taronja.- L’olfacte és important a l’hora de triar el bar de menú de l’obra. Amb una setmana n’hi ha prou per teixir la complicitat necessària amb el bar de fregits més indicat. “Aquesta empresa ja no es troba en disposició de continuar pagant-vos els menús. Preneu-vos un entrepà o una carmanyola”. A ells, que supervisen els supervisats també els arriba el temps de les renúncies, no podien ser menys a patir doloroses mesures: “xec! Home, camufla’m el carajillo de la nota”.

De colorets. Així és la vida.

de La Polla Records, de l’LP “Ellos dicen mierda, nosotros amén” (1990), lletra d’Evaristo Páramos, interpretada en un assaig de Gatillazo

Lluís Llach parla des del Senegal on coordina un projecte de construcció de barques pesqueres. L’entrevistaven aquest diumenge els de Time Out Cultura. Diu que -encara que poc entusiasmat- va votar ERC a les passades eleccions. Sense entusiasme però els va votar. El de Verges, que verema a Porrera i mira de fer un món millor a l’Àfrica havia considerat la possibilitat de quedar-se com un abstencionista més, però en aquesta ocasió es va mullar. Collonut Lluís! Això sí que és anar a contracorrent. Per a ell, Solidaritat Catalana o Reagrupament Independentista són opcions que només caminen amb la vocació de condicionar els convergents. Vaja, que no són valents,…
“El valent” a les pel·lícules d’índios i vaqueros, a les d’espies, o a les de tiros -a La Cava- és el qualificatiu que es reserva al protagonista, a l’heroi, al “prota”, al “bo”,… Però el 28 de novembre, un tant per cent majúscul d’ex-votants d’ERC va optar per donar crédit a un altre “valent” de la tanda: Mas i CiU. Així mateix, l’experiència orgàsmica de votar Montilla va ser desestimada per molts i menystinguda per altres a qui la proposta no només els ha ofès, sinò que representa un insult, una escopinada al criteri de les persones amb cinc dits de front.

A aquesta autonomia de controlador aeri malaltís i dimissionari cada vegada li queden menys acòlits aplaudiments. El públic els escasseja. La platea d’innocents se’ls buida. Senzillament, perquè això dels pactes constitucionals, els nous marcs de responsabilitat fiscal, les polítiques decidides de govern nacional,… se les creu cada vegada menys gent. Com fer perquè hi vulguis ser, si no vols ser-hi, i a més no hi tens res a fer? Només, clar, si vols anar a fotre’t com un bacó. Mentre els humils i abnegats llogaters van omplint capses de papers als despatxos, direccions generals, secretaries i delegacions territorials,  entren entusiasmats els nous inquilins. Però aquesta, la convergent, és la seva darrera tirada de perdigons a la fireta. Seran quatre anys més d’allò que tothom sap, aburreix i detesta. De via oberta d’aigua i d’enfonsament progressiu. Després, tindrem per tornar a veure cantar el Lluís.

Que torni Convergència. Que torni la pau, assossec de mars tempestuoses, lizipaina d’aspiracions nacionals. A la fi, una mica de bondat que el ball ja és avançat, ja no tenim edat. 25 anys de passar gana, 25 anys del mateix president del Barça, 25 anys sense una lliga, 25 anys de consellers a La Caixa, 25 anys d’anar fent figa, 25 anys de Pujol, 25 anys d’anar fent riure.
Que torni CiU, que d’aquest Estatut en parlarem seriosament, amb veu greu i rotunda a Madrid: “Qui s’han pensat que som nosaltres?”. Ara, serà el nen qui ens farà el paperina.

“Parte” a Catalunya Ràdio: “Pacte del Tinell. Vuitè any triumfal. El govern catalanista i d’esquerres ha assolit els seus últims objectius socials i nacionals. El tripartit ha acabat.” Qui és l’última pel pa? I torn al següent. I anar fent.

I no està malament la foto del camp de batalla. Un expresident de la Generalitat -de baixa del seu partit-, i favorable a la convocatòria d’un referèndum sobre la independència (És Maragall, no ens equivoquem!). Retall d’estatut al seu pas per Madrid, endolcit a casa amb un milió nou-cents mil vots somrients i agraïts, esquilat finalment pel Tribunal dels 12. Sis i nos entre mig milió d’il·lusions en cinc consultes populars. Ridao posa que al 2020,… concert econòmic! Carod que no farà campanya per Puigcercòs. Montilla advertint al PSOE que això de l’Espanya federal s’ho han de prendre en serio, Castells que ja en te prou de tantes bastonades. Milió i mig de cares agres demanant plegar d’aquesta casa de putes.

Que torni CiU. Volem tornar a ser aburrits!

Unitat productiva bàsica. Ara, en franca decadència. Sí, una furgona de caveros amunt i avall de l’AP7, seguint de matí a vespre la història de la darrera obra encarregada. “Socis” capitanejats per qui va posar els diners de la furgona és tota l’empresa constructora. Exemple d’austeritat i ànsia de pencar. De bon matí, de casa a dalt la furgona, de la furgona a l’obra. Quan caigui el sol, de l’obra a la furgona de nou. D’aquí a casa, o al bar. I fins a l’endemà.
No busquis un aparador envitrallat amb vinils de disseny. Tampoc consultis les pàgines grogues per escoltar cap administrativa eficient que et passi pel pont del fil telefònic al departament d’ingenieria. Impossible que cap notari n’hagi constatat el bateig del NIF de l’empresa. No hi ha consultoria que s’acosti per la certificació ISO. És la furgona de caveros. Solvència acreditada.

La feina va a dies, però el camí de sirga de l’autopista porta sempre faena a algún lloc o altre. I que no pari. Són els principals clients el constructor apurat pels terminis de la casa, l’empresa que busca tancar el pressupost de manteniment anual de la fàbrica o el carrer que ha d’estar llest per la festa Major. La furgona de caveros reduïrà al mínim la complexitat de l’obra comesa. Que no n’hi ha per tant, que tot és més senzill. A fer faena i au!

Poc amics de les postures estètiques i les solucions sobre paper. Són senyors de la improvisació, marquesos del sentit pràctic i ducs de l’objectivitat. Una classe noble de vella escola, respectada arreu. Al seus dominis desapareixen excuses i pretextos. Mal vist maldar al del costat per resultats poc satisfactoris, incompreses les argumentacions de falta de material. No queden mai a l’espera de res ni de ningú. Què vols. És una furgona de caveros: plusmarquistes d’encofrar, campions de l’arremolinar, líders indiscutibles de la soldadura. “Ec mano!, que això ja t’ho fem naltros!”

L’orgull parit a l’esforçat arrossar, ara dedica suors al totxo. Traça i decisió emergida de l’imprevisible riu guanya les garrofes al sorral d’hores de sol, pols i durícies. Calma marisquejada a la mar que coneix bé el significat de “colla”. Atura’t i deixa’ls fer la rotonda, cedeix-los el semàfor, oblida’t que ells tenen l’Stop. És la furgona de caveros, i a la Cava no gasten en senyals ni indicacions estúpides. Ni puta falta que fan.

Arresserats al voltant del televisor. Mai hi fan res de bo, però sembla element indispensable per omplir els pocs moments de silenci que posen punt i seguit a la conversa. Allà on els prèssecs encara fan gust de prèssec, on els tomàquets guarden l’aroma d’antic, els menjadors són encara els menjadors.

La seva arquitectura és senzilla: dos panys de paret coberts amb sofàs (com més còmodes millor), coixins recurrents per descansar-hi els braços, taula de centre on hi aterra contínuament cafè i cendra de tabac, i moqueta. S’erigeix com a horitzó arquitectònic l’aparell de televisió i els marcs de somriures que allà hi tenen el seu racó.

Núvols de tempesta avisen que l’aigua és per venir. Desfilen cap a rasser els qui tenen la casa més lluny. L’acte inaugural de la Mars Mira, la Marxa de la Pau que commemora el genocidi Bosni a Srebrenica comença fent al vespre olor d’humit. El poble de Nezuc era el primer racó de la salvació de prop dels 15.000 refugiats que van emprendre el camí lluny de l’horror d’Srebrenica, la ciutat amb més de 30.000 ànimes que buscaven sopluig sota la bandera de Nacions Unides. 120 holandesos, el comandant Karremars i els ulls del món eren els responsables de la protecció de l’enclavament bosni. Finalment, va arribar Ratko Mladic. “Estem a l’11 de juliol de 1995, a la sérbia Srebrenica, un gran dia per Sérbia, hem recuperat aquest poble per la nació sérbia recordant l’opressió dels Turcs hem tornat la revenja als musulmans”, va dir davant les càmeres de televisió.

Durant els 3 dies següents, les fotografies de l’holocaust. Dels 10 als 80 anys, els homes van ser separats i carregats en autobusos. Se’n va perdre la seva pista. Els qui van fugir ho van fer juntament amb 700 homes de “l’armija”, la milícia bosníaca. Dels 15.000 refugiats van poder explicar-ho un terç, 4000 i pocs.

S’aixeca l’aire poc a poc amb més força. Porta el perfum de l’aigua, cada vegada més fresca. Quan es cobreix el darrer racó de cel, quan tot són núvols, no hi queda ningú excepte els voluntaris de l’organització de la marxa que desparen escenari. I esclata la pluja. Plou a bots i barrals, s’escampa la gent pels camins que acaronen els turons. Esclata el concert de sentits. Les olors i sobretot, el soroll de la pluja: bronzit de riarols, reg d’arbres monumentals, escòrrecs de camins, trepitjades al fang, i els riures dels nens. Un quart i és finit tot. Com a testimoni del succés, una estona més de pluja fina en aquest vespre, i el comiat avançat del sol fins l’endemà.

Casa de la Meira és a un quart caminant. Al capdavall. Allà hi farem nit, repòs i agraïment. Saluda l’Edi des de l’entrada i surt darrera seu la seva àvia que aparta la cortina senyalant la direcció del menjador. Descalç es descansen els peus amb el massatge del caminar silenciòs al terra de moqueta i estores. Al sofà llarg un escampall de somriures. Un per un, s’entrenyen mans i noms que cal prendre memòria. M’hi fan un lloc sense compliments, i en el llenguatge universal dels gestos. El més sincer. Xarren i xalen. A la cuina contígua la nora prepara cafè que se serveix en safata. Arriba el Muhammad amb un gest agraït. Saluda la gent, es treu la jaqueta de color verd caqui i s’asseu en un racó de sofà que emergeix de nou en oferiment. No s’acaben els racons en aquest sofà. L’ofereixen fumar i l’hi atancen el cendrer. La taça de cafè cau davant, amb la proposta del joc adult de mullar-se els terrossos compactes. La conversa de Muhammad acapara l’atenció de grans i petits. Mentre, queda tastar la comfortabilitat del moment. Arriba Zulfo Tursunovic, un senyor gran amb boina i bigots rotunds. S’aixequen tots per oferir-li la ma amb una solemnitat especial. Algunes abraçades previes al “Selam alejkum”, salutació musulmana bòsniaca, expliquen que algú ben especial hi ha fet presència. Amb veu greu, el menjador emmudeix per escoltar les tranquiles paraules que dicten sentència.

Al menjador no s’hi fa conversa d’ascensor. No es parla del temps per deixar uns segons de silenci abans de comentar els resultats del darrer partit de futbol. S’hi riu i s’hi plora amb la mateixa naturalitat que es pren cafè. Qui seu, pren escó del congrès de les persones que no tenen por de mirar-se als ulls. Ni en aquest poble del capdemunt de la muntanya amb cases escampades arreu, ni a la Bòsnia de prats i bens no hi trobaràs cap bar. No li calen perquè a les tardes els rafals de parra acullen els riures estiuencs i els menjadors, les visites de vespre amb cafè ben calent. 

Muhammad es dirigeix a mi en un instant de silenci:

– “A aquest senyor que tens aquí al costat li dec la vida. Va ser el meu cap de grup a Srebrenica abans de la presa de la ciutat. Ens va portar a aquest poble i ens va salvar al 1995. Som supervivents d’allò, i la marxa ha quedat a la meva vida.”

Es va fer un silenci. 15 anys després es trobaven per aquella celebració de vida que representava refer el camí a la inversa travessant boscos i prats durant 3 dies. Amb 3 anys de setge, Srebrenica havia acollit vora 30.000 refugiats que havien anat a recollir-se a les faldilles de la FORPRONU (forces de protecció de l’ONU). L’abril de 1993, dos anys abans, arribava un alto al foc de 72 hores, els musulmans van rebre amb plors, petons i abraçades els soldats canadencs assaltant. Allò significava la salvació. L’alto al foc implicava l’entrega d’armes dels soldats bosnis. De l’artilleria i els carros de combat serbis se n’ocupava ningú amb la garantia que no serien atacades les zones de seguretat.

Els canadencs van ser rellevats pels alemanys, i aquests pels holandesos. I dos anys després Mladic va exigir la rendició de la ciutat protegida. El pànic es va extendre entre els refugiats. Els Bosnis van exigir la defensa de la ciutat i que se’ls retornessin els fusells per poder defensar-se. Tant sols hi va haver la negociació dels termes de la rendició dels holandesos. Amb rifles de caça i els fusells que es van poder escatimar de la resolució de desarmament, els soldats bosnis van encapçalar grups de refugiats per assegurar el camí de sortida de Srebrenica. El relat d’aquella marxa de la mort inclou tota classe de narracions de la bogeria. Bogeria txètnic, complicitat internacional i el tercer exèrcit més poderòs d’Europa en van propiciar el desastre. Atraparen grups sencers per lligar-los, degollant el captius, tallaven els ponts i camins mentre des dels carros de combat la megafonia els cridava perquè s’entreguessin.

Els arbres saludaven amb homes i dones penjades mentre les ràfegues d’execucions se sentien per arreu. Els boscos minats eren els falsos amagatalls de camins per on transitaven els serbis a la cacera de musulmans. Una carniceria serpentejant de 110 km de recorregut. Dies després, la portaveu de l’ACNUR Kris Janowski va assegurar que “l’exèrcit serbi de Bòsnia passarà a la història no només com l’autor d’una de les grans violacions dels drets humans, sinò també com el responsable d’una de les operacions de neteja ètnica fetes amb major rapidesa”. No li surtien els números: “Creiem que hi havia 40.000 persones i només n’hem comptat 16.000”.

Recent estrenada la presidència europea de Felipe González, cinc dies després del genocidi, aquest va dedicar poc més de 30 segons a dir el què tothom ja sabia: que no es faria res al respecte. “La solució només podria ser política”, i punt. Javier Solana, president de torn de la Unió Europea, va reiterar durant mesos que “seria un error aixecar l’embargament unilateral d’armes a l’exèrcit Bosni” mentre Clinton assegurava que “no ens veurem implicats sobre el terreny”. Maragall, a contracorrent, denunciava “l’Hiroshima a càmera lenta que representa la tragèdia Bosníaca”, i Chirac exigia als seus socis la intervenció aèrea per la defensa de les zones de protecció de l’ONU. Amb tot, va prevaldre la ideologia totalitària del pacifisme hipòcrita i els contrapesos internacionals ben equilibrats. Rússia alertava del perill txetxè i bloquejava les resolucions contra els atacs serbis, la lògica de la guerra civil asimètrica posava a tots en un mateix lloc i enfrontats, com si es trobessin en igualtat de condicions. I la doctrina de l’autoprotecció i la no ingerència xiulava desmemoriada de les garanties donades a les zones de seguretat i del desarmament dels bosnis. Avui, el dibuix de Bòsnia coincideix exactament amb les zones de control de territori bosníac que no va poder ocupar Mladic i Karadzic. Holanda va exonerar els seus militars i Butros B. Ghali va negar amb rotunditat el paper galdòs de l’ONU “La negociació segueix sent la única opció per aconseguir una solució global del conflicte”. Un mediador anglès a primera hora de la guerra va fer la seva profecia: “això s’acabarà quan els hagin matat a tots.” 

El canvi de canal a la televisió ofereix l’estampa verda d’un camp de futbol: Alemania-Espanya. Em miren interrogant-me pel meu escàs interés. Els explico que sempre m’ha agradat molt el futbol dels alemanys i que el futbol al capdavall el juguen 22 esportistes i sempre guanyen alemanys. A ells també els encanta Alemanya, hi tenen amics i veïns. Més seriosament els dic que el meu passaport no és el meu país i que no sóc espanyol, que pertanyo a aquella proporció de catalans que no veu reconeguts el seus drets elementals, ni de decidir si vol o no estar en un estat on no se’l respecta, i que ancestralment el poble al què pertanyo ha estat humiliat i combatut. Acaba el partit. La final, diumenge 11 de juliol -data de la commemoració del genocidi-, el contrincant: Holanda. Es fa un altre silenci, no cal que pregunti el seu favorit. El sopar és a punt i seiem junts a la cuina que es troba al costat.

Zulfo menja poc a poc, mentre guaita amb complicitat Meira que es mira els seus convidats amb l’espectativa de l’aprovació general. Muhammad bromeja mentre arribem a les postres. Un dolç codonyat amarat amb mel acaba de rematar un tiberi espectacular. S’aixeca Muhammad reposant les mans sobre la taula i alçant els palmells amunt obre un somriure satisfet: “Il ham dull li alà”. (Gràcies a Déu per tot això).

A la vesprada del 10 de juliol, a Bratunac, avui ciutat sèrbia de Bòsnia (a 4 km d’Srebrenica) els serbis van fer festa i focs artificials celebrant la victòria sobre els turcs, tal i com va dir Mladic. Buscat per criminal de guerra pel Tribunal Internacional de la Haya diuen que ronda per Belgrad, la capital de Sèrbia. Il ham dull li alà.

Fotografies de Sergi Grau

A la part administrativa de la ciutat apareix una pintada contundent: “Això és Sérbia”. Algú contesta hores després al dessota: “No idiota. Això és una oficina de correus”. És Sarajevo. La ciutat i la gent que durant 1430 dies va viure un setge sense precedents a l’Europa de la conciliació internacional. Aquí s’hi ha desenvolupat un humor finíssim a prova d’ensopits i mediocres.

La ciutat comercial bull amb passejades de passarel·la fashion i aparadors a tot color. Europa és un tren anunciat que arribarà tard o d’hora. I els centres comercials prenen posicions a l’andana recuperant antics edificis foradats. S’imposa per l’ocasió, el “cool” i el “lounge” que supera de llarg el to norantó de la guerra. Sarajevo no és el mateix. Bòsnia ja és una altra cosa.
“Dobrodošli u pakao” (benvingut a l’infern) és la salutació habitual pel visitant que potser ja coneix de què va aquesta història. No es tracta del neguit humà que generen les veus estripades de nens orfes, pares que esperen el reconeixement forense de fills desapareguts o cases buidades per decret de Kalashnikov. Un pessimisme crònic rega avui jardins de policies corruptes, polítics obertament subornables i fotos de misèria humana, que no estètica. L’ordre impera, el campi qui pugui és la regla d’aquest partit. Els acords pacificadors a Dayton van fer baixar la santíssima trinitat a la República de Bòsnia i Hercegovina. La semarreta dels contrincants té tres colors. Verd pels Bosníacs. Blau pels Serbis de Bòsnia i taronja pels Croats. El desenvolupament i resultats de la guerra fixa la posició i tria del camp. Amb la neteja ètnica, els matisos ja no hi són i la gent va marxar allà on va creure més convenient per no jugar-se la pell. Al cantó verd, o el blau, o vermell, sense arbitres ni públic menjant pipes.

Aquesta operació de cirurgia estètico-geogràfica és visible amb les proporcions i dades de població del 2006 on la població va ser desplaçada i escupida a toc d’invitació formal de guerra i impunitat. Pleitejar la pared mitgera del jardí és una cosa, ser amenaçat de mort per qui va matar el tiet o el pare una altra de ben diferent. Viure-hi al costat és una cosa. Que en sigui a més l’alcalde que t’atorgui els permisos o el policia que et posa les multes ja és el súmmum. I més val no fer-hi bromes. Segons un informe de la mateixa República Srpska, el bodrio jurídico-admninistratiu atorgat com a premi de la guerra als serbis que viuen en territori bosníac, 20.000 funcionaris, policies i responsables polítics d’aquesta república que suma el 49% de la federació de BiH estan implicats d’una manera o altra en el genocidi bosníac. L’informe no va sortir per l’impuls democratitzador de la República dels serbis a Bòsnia, sinò d’un manament de Brusel·les. És el pare europeu que t’ho mana!

A Sahbegovici, al bell mig d’un dels convents serbis de Bòsnia, a tocar de Sokolac, uns catalans van pensar en recuperar-ne el poble una vegada acabada la guerra. Almenys el què en quedava. L’ONG Trenkalòs juntament amb els veïns van reconstruïr cases i magatzems. Ara, el poble té com a objectiu fer bategar un mort. No hi ha escola, tampoc metge. Avui, segones residencies i una dotzena de gals resistint al cru hivern. 20 cases serveixen de refugi de la dignitat de qui un dia va haver de travessar boscos per no ser mort. L’alerta va venir llavors d’un serbi que va tornar un favor degut en el transcurs de la II Guerra Mundial. Hi ha deutes que no caduquen mai i no saps quan pot girar-se la truita. El serbi va ser avisat que els partisans anaven a cercar-lo. Fugint va viure. Cinquanta anys després, l’avís venia del serbi. Alertava d’amagat -fins i tot de la dona- que els txècnics del poble es decidiren a pujar per fer net de Bosníacs. Tothom va marxar de nit i en silenci, a peu, i per la ruta recomanada. Tant sols va quedar a casa la Nema, una vídua que desafià els núvols de tempesta. Va ser objecte animal de degradació, violació, amenaça i insult. Una més per sumar a l’estadística del genocidi. Viu i podria presumir de ser-ne la guardiana de la clau del poble. No ho fa.

Anys després, les cases emergeixen com a símbol d’una necessària convivència. El podeu visitar, i disfrutar-lo. Fer-hi nit no es contempla en cap capítol del trotamundos o la Lonely planet però atançar-s’hi és donar-hi un suport al projecte d’allotjament rural que proposen els veïns i l’ONG. Trenkalòs manté a uns quants kilòmetres més lluny, a Mihatovici, un campament de refugiats provinents d’Srebrenica. Sí, 15 anys més tard. Els seus habitants han canviat de rostre i condició, més d’acord amb els temps actuals: són els pobres de solemnitat els que s’acosten cercant una sortida a la misèria i el desamparament.

El dia a dia passa comptes i els jorns posen cadascú al seu lloc. Banovici, una ciutat industrial de 25.000 habitants a 120 km de Sarajevo subsisteix gràcies a les mines de carbó i una central tèrmica que fa bategar la ciutat. La guerra no hi va arribar, recollida com queda la ciutat. Les infrastructures dissimulen el trauma econòmic general. Un grup de voluntaris a la diàspora van decidir recollir diners pel sistema d’abastament d’aigua municipal. Part dels diners van volar, el projecte no és acabat. Irònicament al passeig peatonal d’Alija Izetbegovic, primer president de la Federació de BiH, ha caigut escandalosament una discoteca amb xorros d’aigua i llums a la façana. Feta -diuen- amb aquests diners. Avui, és el local de moda de la ciutat amb ritme de tecno-vergonya i electro-caradures. El què més trenca a Bòsnia.

Un cotxe de policia del cantó de Sarajevo aparca darrera de la furgoneta en una esplanada davant d’una cafeteria, a la carretera del nord. Un dels agents surt amb el mòbil a l’orella, mentre l’altre es col·loca pertinentment la gorra amb visera i es dirigeix al conductor:

– doberdan (bondia). L’Ervin Tokic ens tradueix les paraules i intencions de l’uniforme.

Resulta que amb les indicacions de la ciutat hem sortit mig metre més enllà d’una línia discontínua, i hem trepitjat la ratlla de la infracció. Una sanció greu penada amb 400 Marcs (uns 200€). Podem pagar-ho o acompanyar-lo al jutjat. Tenim tot el temps del món i no ens sembla del tot malament aclarir-ho allà on faci falta. De fet, ni turistes ni rics europeus, viatgem per conèixer. Uns jutjats poden tenir tant o més atractiu que el Museu d’història contemporània.

S’ho pensa i dicta sentència en sis segons: “Bé, podeu convidar-me a un cafè i acabat l’assumpte”. Quan pensem que la nostra exòtica presència podia haver encuriosit el posamultes li demanem a l’Ervin que li digui que precisament en aquell moment ens disposàvem a fer-ne un per si vol venir. Ervin riu i ens diu que és un dir i que ell ha de marxar perquè l’han cridat a fer un altre servei. Remenem carteres i ens adverteix l’intèrpret que sobretot, res de monedes. Si pot ser, algun bitllet. Se’n va amb 10 Marcs (5 euros), i el deure acomplert.

En un racó d’Europa que un dia va ser portada de diaris i obertura d’informatius de televisió hi impera l’oblit i la resignació. Crida Samaranch: “A la ville du,…” Mentre se celebraven els jocs olímpics de Barcelona, Sarajevo patia el setge europeu més cruent d’ençà la segona guerra mundial, Srebrenica seria més tard la vergonya del genocidi i la justícia tant sols queda en un valor de negociació. Divuit anys més tard la impunitat s’ha fet major d’edat. I segueix el seu curs.

Fotografies de Sergi Grau