Darrera la guerra
(Publicat a La Directa, 7 de setembre de 2011)
El seïsme de la primavera àrab que emergí a
Tuníssia, Egipte, Iemen, Baréin o Síria ha
tingut en els darrers set mesos una de les
répliques més contundents: Líbia. Els efectes
del terratrèmol revolucionari d’escala
continental ha resituat un nou escenari, que
es mou a ritme de manifestacions, protestes,
repressió, demandes democràtiques i un nou
ordre en els estats.
Unes protestes amb un ampli espectre: una
panoràmica que s’enceta a Tuníssia i segueix a
Egipte però que inclou a més: Argèlia,
Jordània, Marroc, Oman, el Sàhara, Djibuti o
fins i tot Iran. Una onada de reclamacions i
demandes que en molts casos es podrà veure com
s’apliquen a la pràctica, una vegada
instaurats processos democràtics.
Si bé els canvis substancials viscuts a
Tuníssia o Egipte han tingut efectes sobre els
estats i les seves estructures, a Líbia les
repercussions han degenerat en una guerra
civil. Per aquest motiu, la refeta de Líbia
serà més lenta. Una guerra civil
revolucionària i molt més dramàtica: entre
10.000 i 15.000 morts -segons diferents
organismes- són les víctimes comptabilitzades
d’ençà el 17 de febrer de 2011. La
convocatòria feta a internet de “El dia de la
Ira” per part de joves opositors va ser la
guspira que va encendre la revolta. La jornada
era la resposta a l’empresonamet de Fethi
Tarbel, l’advocat de drets humans i portaveu
dels familiars dels més de 1200 presoners
polítics morts a la presó d’Abu Salim el 1996.
Tarbel avui és un símbol de la revolta i un
dels membres reconeguts del Consell Nacional
de Transició (CNT), el govern provisional dels
rebels.
La repressió de les manifestacions del
moviment 17 de febrer -esclafades literalment
a Misrata i Trípoli (la primera i tercera
ciutat del país)- i amb resposta a Benghazi
(la segona ciutat més important, a l’est) va
provocar la separació en dos de Líbia. Un
doble estat que s’ha mantingut durant els
gairebé set mesos de guerra. En poques
setmanes, la població de Misrata recuperava el
control i constituïa un govern local adscrit a
la revolució, mentre Benghazi s’erigia en
capital provisional mantenint la línia del
front de guerra a 240 quilòmetres al sud de la
ciutat. La principal atribució del govern
rebel consistia en la seguretat i l’assoliment
de la capital del país, bastió de Gadaffi. Amb
la convicció que amb la caiguda de Gadaffi
l’estat en ple es desmoronaria, l’objectiu
dels rebels ha estat precisament
“l’alliberament de Trípoli”.
Una operació però mancada d’efectius i
comandaments militars experimentats, més enllà
dels comandaments de l’exèrcit que van decidir
afegir-se als milicians. La important xarxa
social i les afinitats entre pobles i regions
va construïr en poc temps un exèrcit que
comptava amb l’armament que el govern havia
abandonat a casernes i quarters. Així, la
defensa de Benghazi va comptar amb joves
desplaçats d’arreu de la regió de la
Cirenaica, on la revolta es posà en qüestió
d’hores a les mans dels rebels. Una
combativitat però que va ser esclafada dues
setmanes més tard amb l’arribada de tancs del
govern a Benghazi, mentre el front del sud
patia bombardejos aeris.
La resolució 1973 de les Nacions Unides de
principis de març i la posterior
reinterpretació que en va fer França va
dibuixar una col·laboració que ha estat
determinant en la guerra civil a Líbia: la de
l’OTAN. Amb la condició d’abstenir-se
d’intervenir amb tropes terrestres, l’OTAN ha
desplegat operacions sota el manament de
“protegir de l’amenaça d’atacs dirigits a
civils i zones de població”. Una relació de
col·laboració que ha convertit els bombardejos
en l’acció d’un discret àrbitre que posava en
condicions d’igualtat les mancances dels
milicians rebels i l’organització de l’exèrcit
oficial.
Aquesta intervenció ha anat ampliant-se al
llarg dels sis mesos mentre s’incrementava la
impaciència de les potències occidentals que
buscaven una resolució més ràpida de la
guerra. Així, les operacions sobre els centres
i arsenals militars del govern libi, als
nuclis operatius governamentals, o fins i tot
l’execució de l’embargament d’armes contra el
govern Gadaffi ha anat ampliant-se. Així,
técnics militars han assessorat l’exèrcit
rebel sobre el terreny, helicòpters francesos
han acompanyat les operacions i bombarders han
ensorrat les reserves d’armes de Gadaffi.
Abanda, el suport de Qatar a l’estratègia
rebel ha facilitat armes, entrenament i
mitjans econòmics al nougovern rebel.
Contribucions militars defensives al principi
que amb el temps s’han convertit en decisives.
*Darrera la guerra, un procés lent de
construcció democràtica*
L’entusiasme en els canvis provocats sobretot
a Egipte i Tuníssia havien despertat en bona
part de la població l’interés en l’ensorrament
de l’oligarquia i l’estat. Una estructura de
poder que durant 42 anys havia viscut
experiències, suports, aliances i processos de
difícil qüalificació. Darrera una cortina de
silenci, Líbia i la seva població ha viscut un
régim excèntric de càstigs col·lectius,
persecucions polítiques, presons secretes,
enfrontaments tribals i una ingent corrupció.
Però a només 1200 quilòmetres de distància, a
l’altra banda de la mediterrània, d’aquest
enorme país poca cosa en conexíem. Poca cosa
excepte Gadaffi i petroli. Amb un volum de
població que es troba entre els cinc i sis
milions d’habitants -dos milions d’egipcis,
més altres immigrants del magrib o de l’àfrica
negra- el país destaca pels seus 1,5 milions
de barrils de petroli/dia que produïa.
Una economia a l’entorn de l’exportació del
petroli que s’acompanyava d’una incerta
estructura governamental sustentada en comitès
populars i l’adhesió de tribus. Els principals
factors de permanència de Gadaffi han estat
precisament els desllorigadors de l’estat
libi. Amb el progressiu desmoronament del
govern ofical, s’anaven bastint al voltant del
Consell Nacional de Transició un nou estat,
sense fons econòmics i sí moltes desconfiances
dels governs occidentals. Però darrera la
guerra, una nova Líbia s’ha anat posant en
marxa.