En el tema dels drets i deures hi ha diferències de punt de vista importants. Per posar un exemple, el colonialisme sol imposar un punt de vista centrat en la metròpoli que dóna un aire paternalista i altruista a la depredació i al subjugament. Resulta que hi ha el mateix mar entre la Martinica i París que entre París i la Martinica, però per als francesos la Martinica és un departament d’ultramar. Evidentment, per als seus habitants, la Martinica és allà on és i no pas més enllà d’alguna mar. Aquesta cosmovisió es basa en el supremacisme de considerar superior la França europea a les seves colònies i prendre-la com a centre de l’univers.
Un altre exemple de distorsió en la percepció de drets i deures és l’esclavatge: sota aquest règim, agredir un treballador amb un fuet no és assetjament laboral ni res que s’hi assembli, és un dret del propietari. Sota una òptica humanista, és un privilegi criminal. En abolir l’esclavitud, els propietaris no varen perdre cap dret (per exemple, seguiren tenint el dret a posseir molta més terra de la que podien cultivar per ells mateixos), només els privilegis; en canvi, els esclaus s’alliberen del deure de treballar de franc i de sofrir mesellament qualsevol agressió.
Per això, quan parlem de les conseqüències d’una revolució com serà l’alliberament nacional de Catalunya, cal ser molt més curós en parlar de drets i deures del que estan essent alguns polítics que tergiversen irresponsablement aquests conceptes per poder presentar les seves claudicacions com a opcions inevitables.
Als polítics els agrada molt distorsionar els conceptes que contrarien els seus propòsits i una manera freqüent de fer-ho és presentar com a dret el que ells volen que sigui un deure. Aquest és un dels criteris per mesurar la qualitat d’una democràcia (com ho és veure quin dret preval quan n’hi ha dos que entren en conflicte o com ho és veure quins drets es poden exercir en realitat, com quan el dret a l’habitatge es converteix a la pràctica en el dret a suplicar un habitatge). Si el poder munta un sistema jurídic on no hi ha diferència entre dret i deure, estem davant d’una estafa. Fins i tot entre les democràcies més consolidades, el dret a la vida és interpretat sovint com el deure de viure, cosa que implica penalitzar el suïcidi o l’eutanàsia; en menor mesura, també n’hi ha que converteixen el dret a la maternitat en el deure de gestar, fins i tot en casos de violació, i converteixen les dones impedides de decidir sobre llur cos en simple mobles, incubadores obligades a gestar. Als catalans ens ha tocat ser administrats per un estat cínic que ens discrimina dels espanyols obligant-nos a conèixer una llengua diferent de la nostra, ens n’imposa l’ús tan sovint com pot i té la barra de presentar-ho com un dret.
Ja he apuntat abans un altre abús de perspectiva, quan es presenta un privilegi d’una minoria com si fos un dret universal que de manera màgica queda restringit a una elit, com ara el dret a fuetejar els seus treballadors que s’atorgaven els esclavistes. La manera de desemmascarar un privilegi (etimològicament, una llei privada) és veure si és universal entre els territoris o entre les persones o no. Per exemple, si en un país a certes persones se’ls reconeix el dret a ser polígams i a d’altres no, llavors ja no és un dret, sinó un privilegi: el criteri que separa els que tenen el “dret” de les que no el tenen és el sexe. Si en un país el dret a la llibertat religiosa només el tenen unes confessions però no la resta, no és un dret, és un privilegi. Quan les comunitats autònomes d’un estat no es poden federar però n’hi ha dues a qui se’ls reconeix el dret a unificar-se, estem davant d’un privilegi. Amb una perspectiva territorial, si una persona reclama el dret a romandre monolingüe quan emigra a un determinat país, però sap que a la immensa majoria dels estats del món aquest dret no se li reconeixeria si s’hi volia naturalitzar, està reclamant un privilegi.
Un darrer criteri per veure si un pretès dret en el fons amaga un privilegi és veure si aquest dret se sustenta en la imposició de deures als altres quan el qui reclama el dret no es veu subjecte al mateix deure. El “dret” de cuixa implicava unes servituds entre els vassalls a les quals no es veia sotmès el senyor feudal, ergo era un privilegi i no pas un dret. El dret d’un immigrant a romandre monolingüe només és viable si els autòctons es veuen en el deure d’aprendre una llengua diferent de la pròpia, deure que justament vol evitar qui reclama el dret al monolingüisme.
La República Catalana ha de trobar la fórmula per tal que els castellanoparlants no perdin drets al mateix temps que els catalanoparlants perdem els deures imposats durant l’etapa colonial. Però els monolingües castellanoparlants no han de poder reclamar el privilegi de persistir en aquesta discapacitat social, plaga incompatible amb el S. XXI, que és el monolingüisme.
Doncs, estic convençut que la majoria dels castellanoparlants nadius que volen ser catalans estaran perfectament d’acord que els catalanoparlants ens alliberem del deure de saber el castellà mentre ells no perdin el dret de poder-se expressar en la seva llengua sense cap altra restricció que la que pogués afectar els drets dels altres. En conseqüència, no voldran que se’ls utilitzi de coartada per acabar amb les condicions adverses que ara mateix pateix el català.
Lluís de Yzaguirre i Maura
UPF
Col·lectiu Koiné
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!