Xoc de legitimitats

[NB aquest contingut procedeix d’un blog que volia contrarestar l’ofensiva ideològica de la Formación del Espíritu Constitucional; el blog va perdre sentit però algunes entrades eren enllaçades des d’altres entrades]

Un aspecte que convindria tractar entre els primers temes és el xoc de legitimitats que es dóna entre els que consideren que el règim neofranquista no és més que l’edulcoració de la dictadura i els que el consideren legítim.El propòsit serà reflexionar sobre els diversos canvis de règim en què el nostre país s’ha vist involucrat per les inestabilitats de la metròpoli espanyola. Per a cada canvi de règim haurem d’estudiar si el nou règim ha estat una transformació de l’anterior i n’hereta la (il·)legitimitat o si és una ruptura que s’atribueix la seva pròpia legitimitat en base a algun criteri com la sobirania popular, el mandat diví o el dret de conquesta.

L’exemple més recent de xoc de legitimitats el tenim en el cop d’estat amb què el tribunal suprem neofranquista ha desfigurat l’estatut d’autonomia regional de Catalunya del 2006. Cal tenir present que la Generalitat va ser restaurada per la dictadura franquista abans que s’aprovés la constitució del 78 i que la dictadura va acceptar la legitimitat de la presidència del Molt Honorable Tarradellas. Així, mentre que la legitimitat de totes les institucions espanyoles deriva de l’eventual legitimitat de la dictadura franquista, la legitimitat de la Generalitat deriva de la que puguem atribuir a la segona república espanyola que la va restablir per primer cop des del 1714. Doncs, en relació a la contraposició entre tribunal suprem neofranquista i Generalitat, la legitimitat dependrà de si considerem més legítima la segona república espanyola que la dictadura franquista derivada d’un cop d’estat o a l’inrevés.

En posts successius plantejarem reflexions i, eventualment, episodis semblants en altres indrets del món i en altres èpoques, sobre les següents “transicions” o “ruptures”:

Segle XX

  • de la monarquia borbónica a la dictadura borbónica de Primo de Rivera (1923)
  • de la dictadura borbònica de Primo de Rivera a la dictablanda de Dámaso Berenguer (1930)
  • de la dictablanda borbònica a la segona república espanyola (1931)
  • de la segona república espanyola a la dictadura franquista (1936)
  • de la dictadura franquista a la monarquia franquista (1975)
  • de la monarquia franquista a la monarquia neofranquista (1978)

Al segle XIX tindrem la primera república espanyola, la dinastia dels Savoia, un centenar de cops d’estat, les guerres carlines… però serà especialment interessant centrar-se en la constitució que va servir per inventar-se Espanya i que marca un punt d’inflexió molt interessant després d’un seguit de xocs de legitimitats:

  • el futur Ferran VII intentant derrocar son pare, Carles IV (1807)
  • l’abdicació de Carles IV en Napoleó Bonaparte (i tot el sainet que l’acompanya – 1808)
  • la de Napoleó en son germà Josep (1808)
  • la rebel·lió parlamentària del 26 de setembre del 1810 que reinstaura la dinastia borbònica (1812), però amb Ferran VII expulsant son pare a l’exili
  • la Pepa (1812)

I al segle XVIII tenim l’annexió de Catalunya, València i les Illes amb els decrets de Nova Planta, que esgrimeixen l’argument del “derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas “.

En una cadena tan llarga de situacions de canvi de règim, sigui amb ruptura, sigui amb transformació regulada, només que una de les etapes manqui de legitimitat, en deixa òrfenes totes les següents. Per aquest motiu ens sembla oportú centrar-nos en l’episodi més amagat per la historiografia annexionista espanyola, el de la rebel·lió parlamentària contra Josep I que dóna pas a la constitució del 1812.

I, en acabar les nostres reflexions sobre els xocs de legitimitats, ens podem plantejar si totes les lleis posteriors als decrets de Nova Planta tenen alguna legitimitat, atès que no compleixen amb allò que vigia a Catalunya quan varen ser aprovats:

«Com que les Constitucions i demés Lleis perque’s regeix la terra catalana, son elaborades única i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i forsa per derogar ó esmenar les dites ordenances de modo qué les ordres contraries als Usos, Privilegis generals ó especials, Capitols de Corts, Constitucions, no deuen obehirse ni acatarse ancar que fossin ó haguessin sigut dictades pel Rei ó el primogenit seu.» (Corts de Barcelona, any 1422)

En altres paraules, si el Parlament de Catalunya fes una declaració formal d’acatament de les Constitucions de Catalunya, automàticament totes les lleis estrangeres dictades per la metròpoli espanyola deixarien de tenir vigència a Catalunya. Aquesta declaració s’hauria de fer sense retroactivitat i declarant subsidiàries aquestes mateixes lleis estrangeres, car altrament hi hauria un buit legal en infinitud d’àmbits: drets laborals, protecció contra el tabac, normes de circulació de vehicles…

A la fi d’aquest periple ens haurem de demanar: ¿si la Generalitat va ser restaurada per la República primer i per la dictadura després, si la monarquia borbònica va ser restituïda després del període napoleònic, després d’Amadeu de Savoia i durant la dictadura franquista, podem restaurar les Constitucions de Catalunya amb una declaració del nostre Parlament i, en conseqüència, declarar nul·la l’annexió de Catalunya per Espanya?

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.