David Ros Serra - XIFRES

Catalunya i l’euro

L’argument de la por que Catalunya no podrà tenir l’euro com a moneda pròpia és absurd. 

En primer lloc cal dir que es pot utilitzar l’euro com a moneda sense pertànyer a l’eurozona (com ho fan Montenegro, Andorra, …). 

En segon lloc, els membres de la UE necessiten que Catalunya estigui a l’eurozona per diversos motius:

• La banca espanyola, molt present a Catalunya, no pot permetre’s el cost que els seus clients

hagin de canviar de moneda cada vegada que vinguin a fer turisme a Salou, a fer negocis a Barcelona o simplement creuin Catalunya transportant mercaderies.

• La indústria multinacional no vol tenir “risc canviari” (risc que una devaluació alteri el valor dels seus actius a Catalunya), ni la incertesa dels costos de les diferents factories (que es produiria també si hi haguessin devaluacions). Les multinacionals necessiten una mateixa moneda a les seves factories de la zona euro. Hi han invertit molts diners i recursos que una moneda diferent de l’euro podria malmetre seriosament.

• Els dos bancs catalans (Caixabank i Banc Sabadell) són “sistèmics” a escala europea: això significa que si tinguessin problemes podrien desestabilitzar tota l’Eurozona (són “massa grans per a caure”). Això obligaria (igual que ara) que els controli el BCE. Per tant, el BCE serà el primer interessat a tenir sota el seu control i paraigua la banca de Catalunya.

 Conclusions

Fins ara el debat s’ha centrat en la pertinença o no d’una Catalunya Estat a la Unió Europea, associant a una eventual no pertinença tota una sèrie de perjudicis econòmics gravíssims per a Catalunya.

La base mateixa d’aquest debat és falsa: per una banda, la lliure circulació de mercaderies i capitals amb altres països europeus no està condicionada a la pertinença a la Unió Europea, sinó a la pertinença a l’Espai Econòmic Europeu; i per una altra, la moneda amb què opera un país és una decisió interna que fa que ja hi hagi països que operen en euros sense formar part de la Unió Monetària.

Tenint en compte que l’entrada a l’EEE no pot ser bloquejada unilateralment perquè n’hi ha prou amb el suport d’una majoria qualificada dels membres, i que pel seu propi interès (Espanya inclosa!), a aquests membres els convé que Catalunya i la seva economia en segueixin formant part, les amenaces sobre les terribles conseqüències per a l’economia catalana d’una “exclusió d’Europa” no tenen cap mena de base sòlida.

Pel que fa a la Unió Europea, aquesta no disposa de cap mena de legislació que prevegi un cas com el català. Això fa que una lectura legalista de la qüestió quedi fora de lloc i s’hagi de pensar més en una sortida política. Al mirar els interessos polítics, queda clar que els països membres poden no tenir cap interès a priori que el procés sobiranista tiri endavant per les reticències habituals de tot poder al fet que hi hagi canvis en l’statu quo existent.

Però també queda clar que si acaba havent-hi una Catalunya Estat, els interessa més que formi part de la UE que no pas que en quedi fora.

Per tant, arribat el cas no es tractaria tant de discutir si Catalunya estaria dintre o fora de la UE, sinó com articular la seva presència. Això podria anar des de la integració directa al·legant una ampliació interna (tal com es va fer amb la unificació alemanya), a una sortida amb reentrada en un curt termini, durant el qual la Catalunya Estat estaria fora de les institucions europees però els seus habitants i empreses podrien mantenir els beneficis d’una ciutadania europea que ja tenen (tal com proposa el Deutsches Institut für Internationale Politik und Sicherheit).

David Ros Serra
Catalunya – Europa és un treball col·lectiu de la Sectorial d’Economia de l’ANC.