Arxiu de la categoria: ESPANYA EN FALLIDA

Resposta a Montoro: la Catalunya autonòmica mai arribarà a tenir un equilibri raonable entre els ingressos i les despeses

Per molt que es parli de la necessitat de revisar el sistema de finançament autonòmic, per molt que es pretengui revisar-ho, la realitat de les xifres ens permet afirmar que la Catalunya autonòmica mai arribarà a tenir un equilibri raonable entre els ingressos i les despeses perquè els seus pressupostos sempre estaran condicionats per les decisions del Govern central. El que necessita Catalunya és poder gestionar els 80.000 milions d’euros d’ingressos anuals que genera la seva activitat econòmica, i això tan sols és possible en una Catalunya independent.

Clicant aquí trobareu l’anàlisi que en fem des de la Sectorial d’Economia de l’ANC.

La Sectorial d’Economia de l’ANC denuncia la manca de rigor en Las cuentas territorializadas de l’executiu espanyol

 

Amb la meitat de l’import que calculen es cobriria el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

De la lectura de l’informe de las cuentas s’arriba a una primera conclusió: el dèficit fiscal de Catalunya és reconegut com una realitat.

Malgrat l’enrenou mediàtic, el que ara publica l’Estat és una diferència poc important en relació al que ha calculat la Generalitat.

Després de mig any d’enginyeria fiscal intentant presentar un resultat que convingués als seus propòsits, mig any calculant i tornant a calcular per maquillar el dèficit fiscal català, resulta que troben una xifra escandalosa: 8.500 milions d’euros. Amb la meitat d’aquest import es podria cobrir el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

Tanmateix, aplicant la metodologia càrrega-benefici , aquests 8.500 milions que presenta l’executiu espanyol s’han de comparar amb els 11.000 que calculava el conseller Mas-Colell.

Els 2.500 milions de diferència entre un càlcul i l’altre, tot i aplicar el mateix mètode, s’explica pels criteris d’imputació de serveis “d’interès general” que apareixen en l’esmentat informe. Per exemple, si el ministre Montoro considera que l’aeroport de Barajas és d’interès de tot Espanya, pot imputar el seu cost a tots els espanyols, mentre que per a la resta d’aeroports no.

Las cuentas territorializadas: Metodologia sense rigor [1]

D’altra banda, en l’informe únicament s’aplica la metodologia càrrega-benefici, quan tot estudi rigorós també utilitza la del flux monetari (és amb aquest mètode que resulten els 16.000 milions de dèficit calculats per Mas-Colell).

La primera metodologia parteix essencialment de la base que la despesa dels serveis centrals o d’interès general beneficia tots el ciutadans per un igual, independentment d’on hagi tingut lloc. Seguint aquest criteri, la inversió feta per l’Estat al Museo del Prado beneficia tant els ciutadans de Madrid com els de Riudellots de la Selva. La segona metodologia, en canvi, considera que les inversions beneficien el territori on tenen lloc i, consegüentment, les inversions fetes al Museo del Prado no tenen cap efecte positiu en l’economia de Riudellots.

Com que el resultat final dels càlculs segons el mètode del flux monetari és totalment contrari als seus interessos polítics, l’autor de les Cuentas Públicas Territorializadas l’obvia. Quan va presentar la seva metodologia, Ángel de la Fuente va dir: “No hacemos flujo monetario. Pensamos que es irrelevante a efectos de la discusión de interés”. ”Ángel de la Fuente defensa el sistema de comptes territorialitzats menyspreant les balances fiscals —calculades amb la metodologia del flux monetari— perquè aquestes porten inevitablement a valorar la actuación pública desde la óptica de un único criterio —su efecto territorial en términos netos.

Precisament, la pregunta que pretén contestar l’estudi de les balances fiscals és aquesta: quin és l’efecte territorial? Pretén respondre a la pregunta: què aporta i que rep cada regió?

La conclusió és que les balances fiscals serveixen per conèixer el dèficit fiscal. Las Cuentas Territorializadas no serveixen, sinó que estan pensats per distribuir subjectivament la despesa entre els ciutadans que suposadament beneficien. La prova de la manca de rigor de l’estudi del senyor Ángel de la Fuente la trobem en el seu propi informe, ja que explica que molts càlculs s’han fet “a ojo”(sic)[i].

Madrid, la tapadora amb què es justifiquen els dèficits fiscals

De la Fuente justifica l’actual situació del finançament de Catalunya perquè considera que si es canviés el seu sistema de finançament també ho demanaria la comunitat autònoma de Madrid i la resta de regions “riques”. “Si los ricos piden quedarse cada uno con su dinero, no hay nadie que aporte a la caja común“, ha avisat, i ha reconegut que això és “muy difícil de aceptar” ,i dient que n’hi ha un que està pitjor (referint-se a Madrid, la qual cosa és falsa, per l’efecte capital de l’Estat).

Dèficit fiscal de Madrid. Efecte capital. Distorsió de l’estudi territorial

L’aportació de Madrid de 16.700 milions com a “dèficit fiscal”, és conseqüència de l’efecte capital. Les grans empreses i multinacionals que tenen la seva seu a Madrid declaren i paguen els seus impostos al lloc on tenen la seu.

Així, un IVA pagat a El Corte Inglés Diagonal, un dipòsit omplert a una benzinera del Baix Llobregat i el que paguen amb la factura de l’electricitat de casa els veïns de Riudellots no computa com a aportació de Catalunya sinó de Madrid. Amb l’efecte capital, Madrid serveix de tapadora del dèficit fiscal de Balears i de Catalunya.

 

La justificació del càlcul dels ingressos segueix amb la manca de rigor que és reconeguda per l’autor mateix [2]

En la presentació del seu estudi, Ángel de la Fuente va justificar que: “La información y el tiempo disponibles solo permiten aproximaciones poco elaboradas, pero sigue siendo mejor que no ajustar.”

Les balances fiscals de Catalunya es calculen amb rigor

Les balances fiscal de Catalunya es calculen amb rigor, amb la mateixa metodologia que ho calcula el món acadèmic de tot el món i de la mateixa manera que es calculen a Alemanya, els Estats Units i Canadà.

La metodologia es va aprovar el 2006 per un equip de treball plural, amb representants de l’Estat i de les comunitats autònomes (format per Jesús Ruiz-Huerta, Francisco Javier Salinas, Ramón Barberán, Nuria Bosch, Guillem López, Luis González, Agustín Manzano, José Luis Ramos, José Sánchez,  Zacarías Salas, Ezequiel Uriel, Alfonso Utrilla i Gabriel Padrón). Amb aquesta metodologia va ser l’Estat qui va calcular les balances de 2005 i les va publicar el 2008 amb el resultat conegut per tothom de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal de Catalunya (mètode del flux monetari).

Aquest és un estudi col·lectiu de la Sectorial d’Economia de l’ANC

David Ros, coordinador d’Economistes per la independència


[1] http://www.ief.es/documentos/noticias/2014_SCPTPropuestaMetodologica.pdf

[2] http://www.ief.es/documentos/noticias/2014_SCPT_Varios.pdf


[i] pag. 62 “ Desafortunadamente, la participación de cada uno de estos colectivos en los beneficios derivados del gasto en transporte ha tenido que fijarse un poco a ojo”. pag 66 “Estas ponderaciones se han puesto a ojo por no haber encontrado ninguna información en la que basarlas”. pag 84 “…un tercer subíndice de tráfico local al que se le asignará (a ojo) una ponderación del 50%”. pag 362 “(Nota: las ponderaciones están puestas a ojo…”).

Com és que la prima de risc a Espanya ha baixat?

Si tothom diu que Espanya està tant malament, com és que la prima de risc[i] a Espanya ha baixat?

 

A l’agost de 2011  el Banc Central Europeu ( BCE ) va decidir intervenir de manera  important en els mercats, amb la compra de bons d’Espanya i Itàlia, per respondre a la crisi del deute d’aquests països, que suportaven una pressió molt forta, però també com una necessitat d’estabilitat dels mercats a llarg termini, expressada tant pels ministres del G7 [ii] com per la presidenta del FMI (Lagarde).[iii]

La decisió tenia en compte el mal funcionament d’alguns segments del mercat i el seu objectiu era ajudar intervenint activament, per “restaurar una millor transmissió de les decisions de política monetària i assegurar l’estabilitat de preus en la zona euro ” (Trichet).

El detonant de tot plegat va venir dels EUA. Standard and Poor’s acabava de rebaixar la qualificació del deute (de AAA a AA+) i advertia d’una possible rebaixa addicional.

Es cercava una solució consensuada que impedís les fortes tensions en els mercats financers així com l’enfonsament de les borses mundials.

La intervenció del BCE

La intervenció del banc central es va fer  mitjançant la compra de bons a través del mercat secundari. La prima de risc del deute sobirà d’Espanya a deu anys, havia aconseguit cotes superiors als 400 punts bàsics .  Després de les mesures va caure prop d’un 25 per 100  i amb posterioritat s’ha mantingut en una forquilla que va de 270 a 230.

El BCE va aconseguir relaxar les primes de risc d’Espanya i Itàlia després de comprar deute dels dos països.

El G20 va adoptar compromisos en la mateixa línia de “prendre totes les mesures” de manera concertada per recolzar l’estabilitat financera, la liquiditat dels mercats i promoure un major creixement econòmic .

Així la injecció de liquiditat per part del BCE és la causa més important de que realment la prima de risc no reflecteixi realment un preu de mercat lliure, ja que respon a preus d’un mercat intervingut. Recordem que l’objectiu principal del BCE és l’estabilitat de preus. És a dir, té el mandat de mantenir un baix nivell d’inflació (actualment no pot excedir el 2% anual). Per a fer-ho, fixa els tipus d’interès en la reunió del primer dijous de cada mes, i utilitza les operacions de mercat obert per a augmentar o disminuir la liquiditat en el sistema financer europeu.

 

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, lluny d’explicar l’intervenció del BCE en el mercat del Deute sobirà ha atribuït la baixada de la prima d’interès a la confiança dels mercats. El cert és que mercès a la intervenció del BCE l’accés als mercats per part dels estats sobirans i, amb dificultats el sector privat, ha millorat. Però aquesta prima baixa es manté, de moment, per la Intervenció del BCE.
David Ros Serra 

 _______________________ 


[i] La prima de risc, en termes de deute sobirà, reflecteix la rendibilitat addicional neta que un inversor demana per invertir en el deute emès per un país amb més risc creditici respecte al deute d’un altre país que li ofereix més seguretat. En aquest moment el país de referència és Alemanya.

[ii] El G7 (Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó i Regne Unit) va expressar el seu “compromís a realitzar una acció coordinada en cas necessari , per assegurar la liquiditat i donar suport al funcionament dels mercats financers , l’estabilitat financera i el creixement econòmic “.

[iii]  http://ecodiario.eleconomista.es/interstitial/volver/fly/internacional/noticias/3293413/08/11/FMI-Lagarde-alaba-la-coordinacion-de-los-miembros-del-G7-y-afirma-que-ayudara-a-mantener-la-confianza-de-los-mercados.html#Kku8XwqelVHnmX5i

Resposta al governador del Banc d’Espanya

Resposta dels Economistes per la Independència a les declaracions del governador del Banc d’Espanya sobre les conseqüències de la independència de Catalunya

[reproduïm aquí el comunicat de la Sectorial d’Economia de l’ANC de 18 de desembre de 2013]

 

Recentment, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, en un sopar amb economistes, banquers i empresaris, va dir que una Catalunya independent faria fallida i que, alhora, Espanya patiria un greu impacte econòmic.

Tota l’argumentació del senyor Linde es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea  i hauria d’abandonar l’euro com a moneda oficial; els bancs catalans no tindrien accés a la liquiditat del Banc Central Europeu i l’Estat català no podria finançar el seu deute públic.

LA QÜESTIÓ DE L’EURO

El senyor Linde, sense referir-se explícitament a Catalunya, considera que si un territori “petit” d’un estat membre de la UE s’independitzés, quedaria fora de la UE i hauria de crear la seva  pròpia moneda, amb una taxa de canvi que seria molt desfavorable respecte de l’euro, la qual cosa faria que no pogués afrontar els seus deutes referenciats en euros, situant-lo en l’escenari que porta a la fallida, la suspensió de pagaments o a una gravíssima situació financera.

Els arguments (un discurs de la por) del governador del Banc d’Espanya no resulten creïbles en el context econòmic i polític real de Catalunya.

D’entrada, podríem citar els casos de països com Dinamarca, Suècia o Noruega, països amb moneda pròpia i que tenen un volum de població i un grau de desenvolupament amb els quals Catalunya s’hi pot comparar, i dels quals no hi ha cap dubte que se’n surten prou bé. Però és que es fa difícil imaginar que una Unió Europea que ha volgut integrar països amb economies molt febles com Grècia o Portugal i economies inestables com Romania i Bulgària, i que a hores d’ara està en negociacions amb Sèrbia o Montenegro, deixi escapar una economia com la catalana, que pertany a la Unió Europea des de l’1 de gener de 1986 i que va adoptar l’euro des del primer dia en què aquest es va introduir al sistema monetari, que té un PIB per càpita superior a la mitjana de la UE, que és contribuent neta i que, com a Estat independent, no necessitaria cap procés d’adaptació perquè compleix amb els criteris de convergència requerits.

Fins i tot acceptant la possibilitat d’una sortida de la UE, això no hauria d’implicar la renúncia a l’euro. Països com Andorra, Kosovo, Montenegro o Mònaco utilitzen l’euro sense formar part de la UE. A més, en el cas de Mònaco es va signar un “acord monetari” amb la Unió Europea, renegociat el 2011 directament amb la Comissió Europea (en nom de la UE), pel qual aquest país pot utilitzar l’euro i participar en el sistema de pagaments Target2. Per tant, no hi ha dubte que si el nou Estat català vol mantenir l’euro com a moneda oficial així ho farà.

L’ACCÉS DELS BANCS CATALANS AL BCE.

Segons el senyor Linde, si Catalunya s’independitza, la Caixa i el Banc Sabadell, amb seu a Barcelona, no tindrien accés a la liquiditat del BCE, ja que, argumenta, l’organisme europeu només atorga finançament a les entitats que pertanyen a països membres (de la UE).

Això no és així. Caldria recordar-li al governador del Banc d’Espanya que, com hauria de saber, qualsevol banc del món (no cal que sigui de l’eurozona, de la UE o de l’EEE), si té una sucursal a la UE i a través d’aquesta sucursal emet bons, obligacions, cèdules, etc.,  aquests actius són vàlids com a garantia al BCE per a obtenir liquiditat. Així, bancs com Morgan Stanley, Citibank, Banc of Tokyo Mitsubishi, Banc Of China, etc., que no són ni de la UE ni de l’EEE, com que tenen sucursals a França o Alemanya, emeten actius en aquests països i apareixen als llistats de garanties del BCE.

Per tant, Banc de Sabadell o la Caixa, que ja tenen sucursals autoritzades a altres països de la UE, en el cas d’una Catalunya independent que estigués fora de la UE, si emetessin actius a través d’aquestes sucursals, aquest actius servirien de garantia per obtenir liquiditat al BCE.

 

EL DEUTE PUBLIC CATALÀ

Com va dir el senyor Linde: “en el cas que Catalunya s’independitzés, l’economia espanyola patiria un greu impacte en perdre un motor essencial equivalent al 18% del PIB”.

Però la cosa no s’acabaria aquí, ja que tots els que fan el discurs de la por (“Catalunya quedaria eternament fora de la UE pel veto permanent d’Espanya”) obliden que en un escenari de divorci no cooperatiu totes les parts hi perden i que és molt millor per a tots un divorci pactat.

Perquè, és evident que en un escenari de confrontació, el nou Estat català no assumiria la “seva part” del deute de l’Estat espanyol. Catalunya es quedaria amb un endeutament del 30% del seu PIB (només deute de la Generalitat), perfectament assumible sense l’espoli fiscal. Mentre que Espanya tindria un deute de més del 130% del seu nou nivell de PIB (ja veuríem què passaria amb la prima de risc).

Per tant, per interès propi, perquè Catalunya es faci càrrec d’una part del deute espanyol, Espanya serà la primera interessada que Catalunya es mantingui des del primer moment a la UE i  que l’Estat català tingui accés als mecanismes de finançament del BCE.

Catalunya, 18 de desembre de 2013

 

Economistes per la Independència – Sectorial d’Economia de l’ANC