David Ros Serra - XIFRES

Materials per entendre el perquè de l’Estat que volem

PENSIONS. Com seran les pensions en una Catalunya independent

Deixa un comentari

Tenim aquí el debat realitzat a les Terres de l’Ebre en el programa “L’Ebre Sí” sobre pensions a Tortosa el 21 d’abril de 2017.
El debat es centre en el futur de les pensions, una de les qüestions que sovint preocupa un dels col·lectius de la nostra societat, el de la gent gran.
És viable el model de l’Estat espanyol?
Seria sostenible un sistema de pensions en una República Catalana?
Hi vàrem participar Jordi Romeva, membre de la sectorial de jubilats de l’ANC i del Cercle Català de Negocis; Ricard Ibañez, membre de la sectorial d’economistes de l’ANC i jo mateix , David Ros, economista, Interventor d’Administració local jubilat i membre de la Comissió d’Economia Catalana del Col·legi d’economistes de Catalunya.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, PENSIONS, PENSIONS el 10 de maig de 2017 per davidros

Dow Jones considera moure la seva agència de Madrid a Barcelona

Deixa un comentari

Llegit al Wall Street Journal

Com a part d’una reorganització que va començar la setmana passada, Dow Jones està tancant o reduïnt oficines a Budapest, Madrid i Varsòvia. L’empresa, una unitat de Rupert Murdoch News Corp, està considerant moure les seves operacions d’agències de notícies a Barcelona.

David Ros 13 02 2017

 

 

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 12 de febrer de 2017 per davidros

The Economic Consequences of Not Voting on 9N2014

Deixa un comentari

 

Bon moment per recordar l’article publicat poc abans del 9N pel prestigiós bloc “Common Sense”

 

The Economic Consequences of Not Voting on 9N2014 by David Ros Serra

BY FDBETANCOR ⋅ SEPTEMBER 30, 2014 ⋅

9N2014CATALONIASPAINSPANISH ECONOMY

Common Sense welcomes guest writer David Ros Serra, who writes about the economic consequences of suspending the Catalan referendum on local and European markets.

Mr. Ros is the Coordinator for the Economics Group within the Catalan National Assembly. He has a degree in Economic Science from the University of Barcelona and works as the Financial Coordinator for the Municipal Government of Sant Cugat del Vallès.

The opinions of the author are his own and do not necessarily represent those of Common Sense, the Catalan National Assembly, the municipal government of Sant Cugat del Vallès or any other organization. This article is printed with the author’s permission.

Please scroll to bottom for original version in Catalan

The Economic Consequences of Not Voting on 9N2014

  1. Europe has a lot to lose with the economic instability of Spain

One of the key requirements of an economy is stability and the confidence in the normal functioning of the political, judicial and social sphere.

In the light of the fact that:

  • The Eurozone remains very fragile, with recessions again threatening key markets;
  • Growth and unemployment figures are very bad in Europe, but especially in Spain;
  • Spain public debt levels are already very high and will continue to grow;

If Spain were to become insolvent, few people doubt that it would cause a domino effect which would ripple across Europe and possibly the globe.

  • A default is always very damaging to the insolvent country, but it also hurts neighboring markets. Our (European) economies are so intertwined that a Spanish failure would certainly provoke a deep recession across the continent;
  • Without a doubt the European Union will do anything, pay any price, to avoid this eventuality.
  1. Spain wishes to continue oppressing the Catalan people

Catalonia is the motor of economic recovery in Spain. The region contributes 11 to 16 billion euros per year (USD$14 to $21 billion) more than it receives back in infrastructure investment and services.

  1. Catalonia and Spain can mutually destabilize each other

The Catalan people are mobilized in their demand for a new state. Their frustration with the irrational behavior of Mr. Rajoy can manifest itself in different ways, which could generate a lack of confidence in the situation among Catalan entrepreneurs and businessmen as well as with foreign investors. It should be obvious what this implies for Catalonia, Spain and Europe when this is the region that attracts the most investment in continental Europe.

Not only Spain would be destabilized. The economic uncertainty could affect all of the member states of the Eurozone due to the region’s interdependence. This could lead to serious questions about the sustainability of the Spanish debt as well as provoking insolvency fears in other Eurozone markets.

  1. The only way for Spain to avoid this uncertainty is to accept the referendum

Catalans have expressed their willingness to accept the results of the consultation, whatever those may be. In the event of a victory for “YES-YES” there would follow a period of transition and negotiation. Catalonia would require time to create and establish the state structures that it yet lacks, while Spain and the Spanish economy could also make use of the time to ensure a smooth transition.

  1. Time is against Spain. The reforms to the Spanish economy are also in need of a period of stability.

It is clear that Spain will require economic assistance from the European Union to overcome the deficiencies in its own reforms. The sooner Spain and Europe accept the separation of Catalonia, the sooner the negotiations on the terms of a bailout package can be negotiated with the EU (and other institutions like the IMF).

Spain must learn to stand on its own feet. One of the reasons an independent Catalonia would be a positive development is that the rest of the country would learn to succeed without parasitism. Once Spain really accepts that Catalonia is leaving, it will be able to start work on real economic reforms, not just spending cuts and/or tax increases).

Spain needs real political reforms, not just a repetition of past mistakes, in order to survive financially after the separation of Catalonia. It is that same separation which is needed to motivate them to finally undertake these critical reforms.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en A NEW STATE IN EUROPE el 10 de febrer de 2017 per davidros

LES PENSIONS BAIXERAN SI SEGUIM A ESPANYA clica aquí

Deixa un comentari

LES PENSIONS BAIXERAN SI SEGUIM A ESPANYA 

El forat de les pensions serà de 15.000 M€ anuals fins al 2022

Si seguim dins d’Espanya els jubilats perdran un 7% de poder adquisitiu, segons l’Airef.

Pel seu interès reproduïm aquí l’article de Júlia Manresa publicat a l’ARA el 09/02/2017.

“Dèficit permanent durant prop d’una dècada. El forat que té la Seguretat Social es mantindrà com a mínim en els 15.000 milions d’euros anuals fins al 2022, segons avisa l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), que ahir va comparèixer davant la comissió del Pacte de Toledo per deixar clar que, fins ara, governs i partits s’han dedicat a impulsar reformes i fer propostes sense analitzar les dades en profunditat ni fer els pronòstics adequats. “Qualsevol mesura futura s’ha d’avaluar amb molt més rigor i precisió del que s’ha fet fins ara, amb estudis més detallats i transparents”, va etzibar el president de l’Airef, José Luis Escrivá.

“D’entrada, l’Airef descarta totalment que Espanya assoleixi l’objectiu de dèficit de la Seguretat Social de l’1,4% del PIB que va plasmar l’executiu de Rajoy en el pla pressupostari remès a Brussel·les a finals d’any. Segons aquest organisme, el dèficit es mantindrà en un 1,7% del PIB, com el 2016. A més, si no es prenen mesures la Seguretat Social no aconseguirà desfer-se d’aquests nivells de dèficit fins al 2022. “Es mantindrà un desequilibri al voltant de l’1,5% del PIB fins a principis de la pròxima dècada”, va apuntar. Això significa que l’Estat hauria d’injectar 15.000 milions cada any a la Seguretat Social per tapar el forat.

“L’Airef també posa de manifest que el principal culpable del dèficit estructural d’Espanya és el sistema de pensions. Escrivá va explicar que el dèficit estructural equival al 2,5% del PIB i, d’aquest, el 60% (és a dir un 1,5% del PIB) el provoca la Seguretat Social; l’1% restant es reparteix a parts iguals entre l’administració central i les autonòmiques.

“Pèrdua de poder adquisitiu

“Els pronòstics de l’Airef constaten que l’Estat no està preparat per assumir una pujada superior del 0,25% anual de les pensions, el mínim legal marcat per l’índex de revalorització de les pensions, aprovat per Mariano Rajoy. Segons aquest organisme, l’índex provoca una pèrdua de poder adquisitiu d’ara en endavant, però garanteix que el dèficit no es dispari encara més. Concretament l’Airef xifra en un 7% la pèrdua del poder adquisitiu dels pensionistes d’aquí al 2022, si es mantenen les circumstàncies actuals i amb una inflació mitjana de l’1,8%. Segons l’Airef, les reformes dutes a terme fins ara garanteixen una contenció de la despesa de la Seguretat Social que haurà suposat cinc punts del PIB el 2050.

“Escrivá detallava que fins a l’arribada de la crisi, la immigració i un atur inferior compensaven l’augment de la despesa en pensions, un escenari lluny de l’actual però que no ha de deixar de tenir-se en compte per fer projeccions. Considera que és un error per a projeccions basades en un escenari de “japonització”, és a dir d’estancament de la població, quan es preveu que Espanya torni a rebre immigrants.

“Però Escrivá va voler deixar clar que totes aquestes anàlisis estan fetes amb el màxim rigor que els permet un ministeri d’Ocupació poc transparent, i va aprofitar per reclamar que la Seguretat Social publiqui la informació reclamada. Fins i tot amb aquestes limitacions, l’Airef posava sobre la taula unes dades i una metodologia que sorprenien els mateixos portaveus parlamentaris, que reconeixien que si s’haguessin fet aquests estudis abans, s’haurien estalviat moltes compareixences. “Vindrà moltes més vegades a aquesta comissió”, va aventurar la presidenta del Pacte de Toledo, la popular Celia Villalobos, per acomiadar Escrivá, i després d’haver-se assegurat que té dret a encarregar a l’Airef les anàlisis que hagi de fer el Pacte de Toledo abans de portar una proposta definitiva al Congrés.”

Júlia Manresa, diari ARA el 09/02/2017.

Aquesta entrada s'ha publicat en PENSIONS el 10 de febrer de 2017 per davidros

Una futura Catalunya independent reduiria el seu deute a la meitat

Deixa un comentari

L’endeutament de Catalunya baixaria a la meitat (VÍDEO)

Xavier Graset al 324: Una futura Catalunya independent reduiria el seu deute a la meitat. Ho diu un estudi presentat al Col.legi d’Economistes per David Ros i Pere Miret. En l’estudi s’afirma que l’estat espanyol té un forat de 270 mil milions d’euros, és a dir, que té un deute tan gros que, si fos una empresa i vengués els seus actius, tindria un forat d’un 46%. Creiem que cal oblidar-se del dèficit fiscal de 16 mil milions anuals i, en canvi, parlar dels 80 mil milions, que és el que els catalans generem anualment en forma d’impostos, cotitzacions de la Seguretat Social i taxes d’empreses públiques i organismes públics. Aquesta quantitat, serviria per pagar els 76 mil milions d’euros que gastem els catalans. Segons aquests càlculs fets en base a dades del Banc d’Espanya, Catalunya seria un dels quatre països d’Europa, amb Noruega, Alemanya i Suïssa, que tindria superàvit. Un 1% del PIB català seria aquest superàvit.

Aquesta entrada s'ha publicat en General, MULTIMÈDIA el 10 de febrer de 2017 per davidros

Endeutament i independència. Quin deute tindrà la Catalunya independent?

Deixa un comentari

Resum d'escenaris

 Us avancem alguns aspectes que publicarem en l’article de la propera Revista Econòmica de Catalunya, realitzat per Pere Miret i David Ros, economistes

1. El deute que suporten avui els catalans pel fet de viure a Espanya és superior al que tindrien en una Catalunya independent, sigui quin sigui el criteri que s’utilitzi per a repartir el deute.

2. El deute català actual més el que s’heretés del Regne d’Espanya seria assumible per l’economia catalana en el marc d’un nou estat, en situar-se per sota de la mitjana dels països europeus i amb un estalvi d’entre un 30 % i un 52 % en relació amb la situació actual dins d’Espanya. Catalunya no seria un estat especialment endeutat.

3. El deute de Catalunya no serà pas un problema perquè el nou Estat pugui començar la seva vida amb una economia sanejada.

4. La negociació dels actius i passius situaria el deute del nou Estat entre el 75 % i el 50 % del PIB. Amb el creixement del PIB, aquest percentatge disminuiria significativament.

5. Fins que no es negociés  l’endeutament de Catalunya, el deute públic es col·locaria al voltant del 36 % del PIB, percentatge que podria disminuir al 16 %, mentre no s’assumís la devolució del FLA a l’Estat espanyol, molt per sota de la mitjana europea. Cal dir que no considerem probable aquest escenari, per les raons explicades.

Aquesta entrada s'ha publicat en ENDEUTAMENT, ENDEUTAMENT el 4 de maig de 2016 per davidros

Resposta a Montoro: la Catalunya autonòmica mai arribarà a tenir un equilibri raonable entre els ingressos i les despeses

Deixa un comentari

Per molt que es parli de la necessitat de revisar el sistema de finançament autonòmic, per molt que es pretengui revisar-ho, la realitat de les xifres ens permet afirmar que la Catalunya autonòmica mai arribarà a tenir un equilibri raonable entre els ingressos i les despeses perquè els seus pressupostos sempre estaran condicionats per les decisions del Govern central. El que necessita Catalunya és poder gestionar els 80.000 milions d’euros d’ingressos anuals que genera la seva activitat econòmica, i això tan sols és possible en una Catalunya independent.

Clicant aquí trobareu l’anàlisi que en fem des de la Sectorial d’Economia de l’ANC.

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA, General el 25 d'abril de 2016 per davidros

Per què votarem el 27S? Les raons econòmiques

Deixa un comentari

Necessitem un estat per a poder administrar racionalment els impostos que generem entre tots.
Perquè amb els nostres impostos i cotitzacions tenim garantides les pensions des del primer dia de la independència; no seria així si seguíssim a Espanya; podrem pagar els serveis de sanitat, educació i benestar; podrem pagar totes les estructures d’estat necessàries i fer aquelles infraestructures que el país necessita i… els proveïdors podran cobrar puntualment.
Pels estudis que hem fet sabem que Catalunya és, junt amb Suïssa, Alemanya i Noruega, un dels pocs països d’Europa, on l’any 2015, els ingressos que tindríem com a estat són suficients per a mantenir els serveis i pagar les infraestructures. També sabem que serà un estat financerament solvent, dos nivells més solvent que el País Basc i Navarra, quatre nivells més que Espanya i set nivells més que la Catalunya actual.
Les empreses, al poder competir millor en una economia globalitzada, podran generar activitat econòmica i podran generar ocupació. Podran generar ocupació.

Podran fer-ho perquè no tindrem un estat en contra sinó a favor de prendre les decisions de política econòmica que ho afavoreixin, i en definitiva, podrem garantir com a país una societat més cohesionada.
Avui, tot i la crisi, Catalunya és la segona regió d’Europa en inversions industrials, després del Regne Unit; és la primera regió de l’Europa continental, fet que demostra la visió que té de Catalunya bona part del món econòmic i també la confiança que genera la manera com estem fent el nostre procés.

La regió que va de Valencia a Lió (França) és l’onzena regió industrial del món i serà la principal locomotora per a la recuperació econòmica d’Europa.

Nombrosos estudis econòmics, propis però també de prestigiosos mitjans i institucions internacionals, avalen la viabilitat d’un estat català i la millora d’oportunitats per a la nostra economia. Molts economistes hem estudiat, hem fet perfectament els números i sabem les oportunitats que tindrà el nou Estat.

Per a deixar enrere els alts nivells d’atur, les retallades i el patiment de tantes persones…

per a deixar enrere la pobresa energètica, per a garantir el dret a l’habitatge…

ens cal la República catalana!

La República catalana és econòmicament viableés socialment necessària i és urgent!!

David Ros Serra

Intervenció realitzada al meeting de Cornellà de Llobregat el 27 de febrer de 2015

Aquesta entrada s'ha publicat en LES NOSTRES RAONS el 27 de febrer de 2015 per davidros

Cobraré la pensió tant si visc a Riudellots de la Selva, a Granada o a Mèxic

Deixa un comentari

La pensió és un dret subjectiu reconegut a la Constitució Espanyola de caràcter publicoprivat de base contractual
La pensió és un dret de base contractual. Els ciutadans guanyem el dret a percebre la nostra pensió en la mesura que cotitzem durant els anys estipulats. Aquesta cotització genera un dret a rebre la pensió, de la qual ningú pot disposar, alhora que genera a l’Estat l’obligació constitucional de pagar la pensió.

Un boicot als catalans en matèria de pensions és jurídicament inviable
La pensió ha de ser pagada per qui ha rebut l’import de les cotitzacions. Tot això independentment d’on visqui o resideixi qui la percep, inclús de la seva nacionalitat. Ningú pot perdre la pensió per decisió aliena, i tampoc depèn de la seva nacionalitat. No existeix la possibilitat de discriminar per raons geogràfiques o polítiques que vagin més enllà de la relació contractual entre el beneficiari de la pensió i el pagador d’aquesta. La Llei orgànica d’Estrangeria i altres normes de desenvolupament aprovades a Espanya, reconeixen el dret a rebre pensions amb independència de la nacionalitat de la persona que ha cotitzat. És per aquest motiu que hi ha ciutadans de diferents països, residents o no a Espanya, que reben prestacions de l’Estat espanyol. D’altra banda, la Constitució espanyola, que en el seu article 14 i següents recull la Declaració Universal dels Drets Humans, obliga l’Estat espanyol a no discriminar les persones per raó d’origen o nacionalitat. Això fa que sigui jurídicament inviable un boicot als catalans en matèria de pensions.

Pagar les pensions és un mandat de la legislació comunitària
Al seu torn, les directives comunitàries en matèria de pensions recullen l’obligació dels estats membres de la UE de pagar les pensions amb independència de la residència dels perceptors. Això significa que, no només per un manament constitucional, sinó per una mandat de la legislació comunitària —i amb independència del fet que Catalunya formés part o no de la Unió Europea—, Espanya es veuria obligada a pagar la seva pensió als catalans que hi tinguessin dret, talment com ho fa amb marroquins, holandesos, algerians o colombians, per exemple.

La pensió és un dret individual. L’import que percep el pensionista, li correspon. El que ha pagat al llarg dels anys en forma de cotització li dóna el dret de cobrar el que li correspon quan es jubila. Hi té ple dret, i qui li negués el pagament incorreria en una il•legalitat per retenir i apropiar-se d’uns diners que no li pertanyen.

Els dirigents del Partit Popular menteixen
Quan dirigents del Partit Popular diuen que la independència de Catalunya posa en perill les pensions, menteixen deliberadament, ja que saben perfectament que és l’Estat espanyol qui està obligat a pagar-les mentre no reconegui Catalunya com a estat independent i traspassi totes les competències sobre cotitzacions, així com els registres i arxius amb la informació completa dels pensionistes.

Secessió pactada
Aquesta qüestió formaria part dels aspectes a negociar en el moment de la secessió, amb la premissa que és l’Estat espanyol qui té l’obligació de pagar les pensions. En tot cas, en una secessió pactada i negociada, Catalunya assumiria les seves obligacions en matèria de pensions. Cal dir que una bona part del fons de reserva de les pensions prové dels excedents que ha proporcionat el sistema de pensions català (en altres articles comento aquest aspecte amb més detall).

Independència sense acord
Cal considerar també que, ja que Catalunya és una terra d’acollida de treballadors de nacionalitats molt diverses, serien la resta d’estats (malgrat l’espanyol volgués vetar-nos) que es veurien obligats a signar acords bilaterals urgents en matèria de pensions, altrament tindrien dificultats amb els seus propis sistemes. Per posar un exemple, el Conveni Europeu de Seguretat Social s’aplica, a més dels estats membres, a Turquia i Algèria. Tot fa pensar que, per exemple, el signants del Conveni Multilateral de Pensions llatinoamericà ens demanarien urgentment signar un conveni amb la Tresoreria Catalana de la Seguretat Social (o l’ens que s’hagués creat a tals efectes) per garantir els drets dels milers de persones immigrades dels seus països que treballen a Catalunya.

No obstant això, i de forma preventiva, cal tenir present que en l’improbable cas que l’Estat espanyol deixés de pagar les pensions als pensionistes que viuen a Catalunya, es podria obligar les empreses catalanes (treballadors i autònoms) a fer l’ingrés de les seves cotitzacions a la Tresoreria Catalana de la Seguretat Social i així, amb les nostres pròpies cotitzacions, es podrien abonar les pensions als nostres pensionistes.

En el molt poc probable cas que Espanya no volgués fer-se càrrec del pagament de les pensions dels jubilats catalans, això comportaria una situació d’independència sense acord que ens deslliuraria d’assumir cap obligació respecte de l’import del deute espanyol. Per tant, als ingressos que provindrien de les cotitzacions se li afegiria l’import del deute espanyol que no assumiríem. En aquest cas, no només es podrien pagar les pensions dels jubilats catalans, sinó que inclús es podria constituir un potent Fons Català de Reserva de les Pensions.

És una falsedat perquè, com s’ha dit, Espanya està obligada a pagar les pensions per la pròpia normativa interna, per la normativa de convenis internacionals i per la seva pertinença a la Unió Europea; però, alhora, és una falsedat perquè el sistema de pensions català, per si mateix, és més sostenible que l’espanyol.
És pervers i és una flagrant falta de respecte als jubilats difondre aquestes falsedats. Tal com diu l’advocat Miquel Roca i Junyent (La Vanguardia del 2 d’octubre de 2012): “No es pot jugar amb els pensionistes; la seva pensió ha de ser sempre, i en tot cas, atesa llevat que els pagadors pretenguin incorporar-se al club dels defraudadors. I això segur que no passarà. Algú s’atreveix a dir el contrari? Una mica més de respecte; la política no ho justifica tot.”

David Ros Serra

Amb la col·laboració de Josep Ginesta professional de les relacions laborals i professor de dret social (http://josepginesta.blogspot.com.es/)

Foto: José Antonio Bernat. Jugando al dominó

 

Aquesta entrada s'ha publicat en PENSIONS el 26 de setembre de 2014 per davidros

La Sectorial d’Economia de l’ANC denuncia la manca de rigor en Las cuentas territorializadas de l’executiu espanyol

Deixa un comentari

 

Amb la meitat de l’import que calculen es cobriria el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

De la lectura de l’informe de las cuentas s’arriba a una primera conclusió: el dèficit fiscal de Catalunya és reconegut com una realitat.

Malgrat l’enrenou mediàtic, el que ara publica l’Estat és una diferència poc important en relació al que ha calculat la Generalitat.

Després de mig any d’enginyeria fiscal intentant presentar un resultat que convingués als seus propòsits, mig any calculant i tornant a calcular per maquillar el dèficit fiscal català, resulta que troben una xifra escandalosa: 8.500 milions d’euros. Amb la meitat d’aquest import es podria cobrir el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

Tanmateix, aplicant la metodologia càrrega-benefici , aquests 8.500 milions que presenta l’executiu espanyol s’han de comparar amb els 11.000 que calculava el conseller Mas-Colell.

Els 2.500 milions de diferència entre un càlcul i l’altre, tot i aplicar el mateix mètode, s’explica pels criteris d’imputació de serveis “d’interès general” que apareixen en l’esmentat informe. Per exemple, si el ministre Montoro considera que l’aeroport de Barajas és d’interès de tot Espanya, pot imputar el seu cost a tots els espanyols, mentre que per a la resta d’aeroports no.

Las cuentas territorializadas: Metodologia sense rigor [1]

D’altra banda, en l’informe únicament s’aplica la metodologia càrrega-benefici, quan tot estudi rigorós també utilitza la del flux monetari (és amb aquest mètode que resulten els 16.000 milions de dèficit calculats per Mas-Colell).

La primera metodologia parteix essencialment de la base que la despesa dels serveis centrals o d’interès general beneficia tots el ciutadans per un igual, independentment d’on hagi tingut lloc. Seguint aquest criteri, la inversió feta per l’Estat al Museo del Prado beneficia tant els ciutadans de Madrid com els de Riudellots de la Selva. La segona metodologia, en canvi, considera que les inversions beneficien el territori on tenen lloc i, consegüentment, les inversions fetes al Museo del Prado no tenen cap efecte positiu en l’economia de Riudellots.

Com que el resultat final dels càlculs segons el mètode del flux monetari és totalment contrari als seus interessos polítics, l’autor de les Cuentas Públicas Territorializadas l’obvia. Quan va presentar la seva metodologia, Ángel de la Fuente va dir: “No hacemos flujo monetario. Pensamos que es irrelevante a efectos de la discusión de interés”. ”Ángel de la Fuente defensa el sistema de comptes territorialitzats menyspreant les balances fiscals —calculades amb la metodologia del flux monetari— perquè aquestes porten inevitablement a valorar la actuación pública desde la óptica de un único criterio —su efecto territorial en términos netos.

Precisament, la pregunta que pretén contestar l’estudi de les balances fiscals és aquesta: quin és l’efecte territorial? Pretén respondre a la pregunta: què aporta i que rep cada regió?

La conclusió és que les balances fiscals serveixen per conèixer el dèficit fiscal. Las Cuentas Territorializadas no serveixen, sinó que estan pensats per distribuir subjectivament la despesa entre els ciutadans que suposadament beneficien. La prova de la manca de rigor de l’estudi del senyor Ángel de la Fuente la trobem en el seu propi informe, ja que explica que molts càlculs s’han fet “a ojo”(sic)[i].

Madrid, la tapadora amb què es justifiquen els dèficits fiscals

De la Fuente justifica l’actual situació del finançament de Catalunya perquè considera que si es canviés el seu sistema de finançament també ho demanaria la comunitat autònoma de Madrid i la resta de regions “riques”. “Si los ricos piden quedarse cada uno con su dinero, no hay nadie que aporte a la caja común“, ha avisat, i ha reconegut que això és “muy difícil de aceptar” ,i dient que n’hi ha un que està pitjor (referint-se a Madrid, la qual cosa és falsa, per l’efecte capital de l’Estat).

Dèficit fiscal de Madrid. Efecte capital. Distorsió de l’estudi territorial

L’aportació de Madrid de 16.700 milions com a “dèficit fiscal”, és conseqüència de l’efecte capital. Les grans empreses i multinacionals que tenen la seva seu a Madrid declaren i paguen els seus impostos al lloc on tenen la seu.

Així, un IVA pagat a El Corte Inglés Diagonal, un dipòsit omplert a una benzinera del Baix Llobregat i el que paguen amb la factura de l’electricitat de casa els veïns de Riudellots no computa com a aportació de Catalunya sinó de Madrid. Amb l’efecte capital, Madrid serveix de tapadora del dèficit fiscal de Balears i de Catalunya.

 

La justificació del càlcul dels ingressos segueix amb la manca de rigor que és reconeguda per l’autor mateix [2]

En la presentació del seu estudi, Ángel de la Fuente va justificar que: “La información y el tiempo disponibles solo permiten aproximaciones poco elaboradas, pero sigue siendo mejor que no ajustar.”

Les balances fiscals de Catalunya es calculen amb rigor

Les balances fiscal de Catalunya es calculen amb rigor, amb la mateixa metodologia que ho calcula el món acadèmic de tot el món i de la mateixa manera que es calculen a Alemanya, els Estats Units i Canadà.

La metodologia es va aprovar el 2006 per un equip de treball plural, amb representants de l’Estat i de les comunitats autònomes (format per Jesús Ruiz-Huerta, Francisco Javier Salinas, Ramón Barberán, Nuria Bosch, Guillem López, Luis González, Agustín Manzano, José Luis Ramos, José Sánchez,  Zacarías Salas, Ezequiel Uriel, Alfonso Utrilla i Gabriel Padrón). Amb aquesta metodologia va ser l’Estat qui va calcular les balances de 2005 i les va publicar el 2008 amb el resultat conegut per tothom de 16.000 milions d’euros de dèficit fiscal de Catalunya (mètode del flux monetari).

Aquest és un estudi col·lectiu de la Sectorial d’Economia de l’ANC

David Ros, coordinador d’Economistes per la independència


[1] http://www.ief.es/documentos/noticias/2014_SCPTPropuestaMetodologica.pdf

[2] http://www.ief.es/documentos/noticias/2014_SCPT_Varios.pdf


[i] pag. 62 “ Desafortunadamente, la participación de cada uno de estos colectivos en los beneficios derivados del gasto en transporte ha tenido que fijarse un poco a ojo”. pag 66 “Estas ponderaciones se han puesto a ojo por no haber encontrado ninguna información en la que basarlas”. pag 84 “…un tercer subíndice de tráfico local al que se le asignará (a ojo) una ponderación del 50%”. pag 362 “(Nota: las ponderaciones están puestas a ojo…”).

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 24 de juliol de 2014 per davidros

The feasibility of a new state in Europe

Deixa un comentari

From the great popular demonstration of Catalan society in September 2012, but specially after the Catalan Way in September, when more than 1.6 million people joined hands to demand independence, there have been not a few Spanish politicians predicting all kinds of disasters in the event that Catalonia becomes an independent country.

Fortunately, there are many economists and academics who refute this point of view and, through studies and articles, have set out the economic and political reality of an independent Catalonia. There are articles that attempt to spread these positive arguments to as many people as possible, with the goal of removing unfounded fears. Fear should never be the guiding force of a nation.

 

Firstly, let us analyse the threat that Catalonia would be banned from Europe. The concept of being “banned from Europe” does not really make much sense because Europe is a continent and Catalonia, for obvious geographical reasons, cannot be banned from it. However, if we speak about the political Europe, it is made up of a multitude of treaties, conventions and institutions, each with its own individual rules.

In this sense, the most important thing in the case of Catalan independence is that companies established in Catalonia should continue to have access to the free movement of goods, services, capital and people between European countries. For this purpose it is not necessary to become a member of the European Union. This objective would be achieved just as much if Catalonia were to be a member of the European Economic Area (EEA). The EEA is a European common market formed by the UE member states plus Norway, Iceland and Liechtenstein. While a unanimous vote of all state members is required to become a full EU member, Catalonia only needs a majority vote to join the EEE (19 of the 28 member countries). Therefore, Spain could not unilaterally block the accession of Catalonia to the EEA.

However, why would European countries support Catalonia’s admission to the EEA? There are a lot of reasons. The most important one is that Catalonia is the main route connecting Spain with the rest of Europe. Furthermore, today there are more than 5,300 companies based in Catalonia. These multinationals are not here to supply the Catalan market, but to supply the EEA market (which includes Spain). The imposition of customs duties on Catalan exports would severely damage the interests of these multinationals. And these interests are enormous: Seat-Volkswagen (Germany), Renault-Nissan Alliance (France), BASF (Germany), Solvay (Belgium), Carrefour (France) and thousands of other foreign companies that have made strategic investments in Catalonia.

The second argument used by Spanish politicians against the independence of Catalonia is that a Catalan state could not have the Euro as its legal currency. This is both ridiculous and unrealistic because, as a country, you can use the Euro without having to belong to the Eurozone (such as Montenegro or Andorra). At the same time, the EU needs Catalonia into the Eurozone because its two main Catalan banks (CaixaBank and Banc Sabadell) are qualified as ‘systemic’ for the European financial market. In other words, if these two banks fail it could destabilise the whole Eurozone. Therefore, the European Central Bank will be the first one interested in having the Catalan banks under control.

In short, if Catalonia becomes a new state, Europe will not leave Catalonia to its fate. So, this is not the end of the world; it is only the birth of a new state in Europe.

 

DAVID ROS. Economist, coordinator of Economists for Independence, Economy Section of the Catalan National Assembly. 

Aquesta entrada s'ha publicat en A NEW STATE IN EUROPE el 6 de gener de 2014 per davidros

La independència és un acte de responsabilitat

Deixa un comentari

David Ros: ‘La independència és un acte de responsabilitat’

Entrevista realitzada per Marc Sala | Noticia publicada el 20/feb/13 i emesa per Radio Gugat.cat. Escolta-la clicant aquí

L’economista David Ros, membre del col·lectiu Economistes per la Independència, ha repassat la situació econòmica de Catalunya i de l’Estat en una entrevista a Cugat.cat. Ros també ha plantejat diversos arguments econòmics que avalarien el procés sobiranista català. 

 

Escolta l’audio clicant aquí (i després a escolta-ho)
        Algunes de les frases més destacades de l’entrevista:
‘La gestió de la crisi en el marc d’Espanya no té sortida’

‘Espanya ja no pot pagar les pensions’
‘La seguretat social catalana és viable’
‘Compensar l’espoli fiscal amb un tracte comercial no s’aguanta per enlloc’
‘Les grans empreses no són reticents al procés sobiranista’
‘Catalunya no sortirà mai de l’euro’
‘Espanya necessita el rescat i Catalunya pot ser autosuficient’

Com és que la prima de risc a Espanya ha baixat?

Deixa un comentari

Si tothom diu que Espanya està tant malament, com és que la prima de risc[i] a Espanya ha baixat?

 

A l’agost de 2011  el Banc Central Europeu ( BCE ) va decidir intervenir de manera  important en els mercats, amb la compra de bons d’Espanya i Itàlia, per respondre a la crisi del deute d’aquests països, que suportaven una pressió molt forta, però també com una necessitat d’estabilitat dels mercats a llarg termini, expressada tant pels ministres del G7 [ii] com per la presidenta del FMI (Lagarde).[iii]

La decisió tenia en compte el mal funcionament d’alguns segments del mercat i el seu objectiu era ajudar intervenint activament, per “restaurar una millor transmissió de les decisions de política monetària i assegurar l’estabilitat de preus en la zona euro ” (Trichet).

El detonant de tot plegat va venir dels EUA. Standard and Poor’s acabava de rebaixar la qualificació del deute (de AAA a AA+) i advertia d’una possible rebaixa addicional.

Es cercava una solució consensuada que impedís les fortes tensions en els mercats financers així com l’enfonsament de les borses mundials.

La intervenció del BCE

La intervenció del banc central es va fer  mitjançant la compra de bons a través del mercat secundari. La prima de risc del deute sobirà d’Espanya a deu anys, havia aconseguit cotes superiors als 400 punts bàsics .  Després de les mesures va caure prop d’un 25 per 100  i amb posterioritat s’ha mantingut en una forquilla que va de 270 a 230.

El BCE va aconseguir relaxar les primes de risc d’Espanya i Itàlia després de comprar deute dels dos països.

El G20 va adoptar compromisos en la mateixa línia de “prendre totes les mesures” de manera concertada per recolzar l’estabilitat financera, la liquiditat dels mercats i promoure un major creixement econòmic .

Així la injecció de liquiditat per part del BCE és la causa més important de que realment la prima de risc no reflecteixi realment un preu de mercat lliure, ja que respon a preus d’un mercat intervingut. Recordem que l’objectiu principal del BCE és l’estabilitat de preus. És a dir, té el mandat de mantenir un baix nivell d’inflació (actualment no pot excedir el 2% anual). Per a fer-ho, fixa els tipus d’interès en la reunió del primer dijous de cada mes, i utilitza les operacions de mercat obert per a augmentar o disminuir la liquiditat en el sistema financer europeu.

 

El ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, lluny d’explicar l’intervenció del BCE en el mercat del Deute sobirà ha atribuït la baixada de la prima d’interès a la confiança dels mercats. El cert és que mercès a la intervenció del BCE l’accés als mercats per part dels estats sobirans i, amb dificultats el sector privat, ha millorat. Però aquesta prima baixa es manté, de moment, per la Intervenció del BCE.
David Ros Serra 

 _______________________ 


[i] La prima de risc, en termes de deute sobirà, reflecteix la rendibilitat addicional neta que un inversor demana per invertir en el deute emès per un país amb més risc creditici respecte al deute d’un altre país que li ofereix més seguretat. En aquest moment el país de referència és Alemanya.

[ii] El G7 (Alemanya, Canadà, Estats Units, França, Itàlia, Japó i Regne Unit) va expressar el seu “compromís a realitzar una acció coordinada en cas necessari , per assegurar la liquiditat i donar suport al funcionament dels mercats financers , l’estabilitat financera i el creixement econòmic “.

[iii]  http://ecodiario.eleconomista.es/interstitial/volver/fly/internacional/noticias/3293413/08/11/FMI-Lagarde-alaba-la-coordinacion-de-los-miembros-del-G7-y-afirma-que-ayudara-a-mantener-la-confianza-de-los-mercados.html#Kku8XwqelVHnmX5i

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 31 de desembre de 2013 per davidros

Resposta al governador del Banc d’Espanya

Deixa un comentari

Resposta dels Economistes per la Independència a les declaracions del governador del Banc d’Espanya sobre les conseqüències de la independència de Catalunya

[reproduïm aquí el comunicat de la Sectorial d’Economia de l’ANC de 18 de desembre de 2013]

 

Recentment, el governador del Banc d’Espanya, Luis María Linde, en un sopar amb economistes, banquers i empresaris, va dir que una Catalunya independent faria fallida i que, alhora, Espanya patiria un greu impacte econòmic.

Tota l’argumentació del senyor Linde es basa en la hipòtesi que una Catalunya independent quedaria automàticament fora de la Unió Europea  i hauria d’abandonar l’euro com a moneda oficial; els bancs catalans no tindrien accés a la liquiditat del Banc Central Europeu i l’Estat català no podria finançar el seu deute públic.

LA QÜESTIÓ DE L’EURO

El senyor Linde, sense referir-se explícitament a Catalunya, considera que si un territori “petit” d’un estat membre de la UE s’independitzés, quedaria fora de la UE i hauria de crear la seva  pròpia moneda, amb una taxa de canvi que seria molt desfavorable respecte de l’euro, la qual cosa faria que no pogués afrontar els seus deutes referenciats en euros, situant-lo en l’escenari que porta a la fallida, la suspensió de pagaments o a una gravíssima situació financera.

Els arguments (un discurs de la por) del governador del Banc d’Espanya no resulten creïbles en el context econòmic i polític real de Catalunya.

D’entrada, podríem citar els casos de països com Dinamarca, Suècia o Noruega, països amb moneda pròpia i que tenen un volum de població i un grau de desenvolupament amb els quals Catalunya s’hi pot comparar, i dels quals no hi ha cap dubte que se’n surten prou bé. Però és que es fa difícil imaginar que una Unió Europea que ha volgut integrar països amb economies molt febles com Grècia o Portugal i economies inestables com Romania i Bulgària, i que a hores d’ara està en negociacions amb Sèrbia o Montenegro, deixi escapar una economia com la catalana, que pertany a la Unió Europea des de l’1 de gener de 1986 i que va adoptar l’euro des del primer dia en què aquest es va introduir al sistema monetari, que té un PIB per càpita superior a la mitjana de la UE, que és contribuent neta i que, com a Estat independent, no necessitaria cap procés d’adaptació perquè compleix amb els criteris de convergència requerits.

Fins i tot acceptant la possibilitat d’una sortida de la UE, això no hauria d’implicar la renúncia a l’euro. Països com Andorra, Kosovo, Montenegro o Mònaco utilitzen l’euro sense formar part de la UE. A més, en el cas de Mònaco es va signar un “acord monetari” amb la Unió Europea, renegociat el 2011 directament amb la Comissió Europea (en nom de la UE), pel qual aquest país pot utilitzar l’euro i participar en el sistema de pagaments Target2. Per tant, no hi ha dubte que si el nou Estat català vol mantenir l’euro com a moneda oficial així ho farà.

L’ACCÉS DELS BANCS CATALANS AL BCE.

Segons el senyor Linde, si Catalunya s’independitza, la Caixa i el Banc Sabadell, amb seu a Barcelona, no tindrien accés a la liquiditat del BCE, ja que, argumenta, l’organisme europeu només atorga finançament a les entitats que pertanyen a països membres (de la UE).

Això no és així. Caldria recordar-li al governador del Banc d’Espanya que, com hauria de saber, qualsevol banc del món (no cal que sigui de l’eurozona, de la UE o de l’EEE), si té una sucursal a la UE i a través d’aquesta sucursal emet bons, obligacions, cèdules, etc.,  aquests actius són vàlids com a garantia al BCE per a obtenir liquiditat. Així, bancs com Morgan Stanley, Citibank, Banc of Tokyo Mitsubishi, Banc Of China, etc., que no són ni de la UE ni de l’EEE, com que tenen sucursals a França o Alemanya, emeten actius en aquests països i apareixen als llistats de garanties del BCE.

Per tant, Banc de Sabadell o la Caixa, que ja tenen sucursals autoritzades a altres països de la UE, en el cas d’una Catalunya independent que estigués fora de la UE, si emetessin actius a través d’aquestes sucursals, aquest actius servirien de garantia per obtenir liquiditat al BCE.

 

EL DEUTE PUBLIC CATALÀ

Com va dir el senyor Linde: “en el cas que Catalunya s’independitzés, l’economia espanyola patiria un greu impacte en perdre un motor essencial equivalent al 18% del PIB”.

Però la cosa no s’acabaria aquí, ja que tots els que fan el discurs de la por (“Catalunya quedaria eternament fora de la UE pel veto permanent d’Espanya”) obliden que en un escenari de divorci no cooperatiu totes les parts hi perden i que és molt millor per a tots un divorci pactat.

Perquè, és evident que en un escenari de confrontació, el nou Estat català no assumiria la “seva part” del deute de l’Estat espanyol. Catalunya es quedaria amb un endeutament del 30% del seu PIB (només deute de la Generalitat), perfectament assumible sense l’espoli fiscal. Mentre que Espanya tindria un deute de més del 130% del seu nou nivell de PIB (ja veuríem què passaria amb la prima de risc).

Per tant, per interès propi, perquè Catalunya es faci càrrec d’una part del deute espanyol, Espanya serà la primera interessada que Catalunya es mantingui des del primer moment a la UE i  que l’Estat català tingui accés als mecanismes de finançament del BCE.

Catalunya, 18 de desembre de 2013

 

Economistes per la Independència – Sectorial d’Economia de l’ANC

Aquesta entrada s'ha publicat en ESPANYA EN FALLIDA el 21 de desembre de 2013 per davidros