David Minoves

La independència de qualsevol país és un joc de miralls, on la comunitat internacional té un paper clau a l’hora de reconèixer la sobirania. I en aquest joc de miralls, saber triar bé la carta que s’escull per participar en els debats globals és fonamental. Una Catalunya que vulgui ser percebuda com un actor responsable no pot començar aquest camí amb el llast d’haver desballestat la política pública de cooperació i d’haver deixat la immensa majoria de les ONGD en situació límit, com és el cas actual.

Al contrari, si volem ser reconeguts com un actor seriós i responsable hem de predicar amb l’exemple. I hem de defensar al món el mateix que defensem a Catalunya. I per fer-ho amb garanties hem de reactivar el compromís solidari de Catalunya amb els reptes globals de desenvolupament, pau i drets humans. 

Perquè la cooperació tingui sentit, ha de ser coherent amb els valors que defensem, i per això cal bastir un model de cooperació que defensi el dret a decidir de les persones i dels pobles, contribuint a l’ampliació de capacitats  llibertats i oportunitats. De recuperació de sobiranies. És aquest el segell de la cooperació catalana del futur.

Avui, les ONGD catalanes són el millor aliat del Govern de la Generalitat per fer d’ambaixadores d’aquesta Catalunya solidària i compromesa amb la democràcia i la sobirania dels pobles,  i per l’eradicació de la pobresa i la desigualtat. I cal restablir la sintonia entre el Govern i les ONGD. Per fer-ho possible, cal recuperar la capacitat de diàleg i l’acord amb els actors catalans de cooperació, i cal obrir un debat dins del Consell de Cooperació perquè aquest organisme reflexioni sobre el manifest “En defensa d’una política pública catalana de cooperació per la pau, els drets humans i el desenvolupament” impulsada per la Confederació Catalana d’ONG per la Pau els Drets Humans i el Desenvolupament, com a punt de partida. 

Sabem molt bé que, durant el procés que ens ha de conduir a l’Estat propi, és probable que no disposem dels recursos que generem i, per tant, tampoc puguem  decidir cap a on envia Espanya la nostra solidaritat. Per superar aquesta dificultat caldrà concentrar els nostres esforços en orientar políticament la cooperació catalana perquè aquesta tingui més sentit.
 

I el primer que cal fer, quan es disposi de pressupost, ha de ser rescabalar dels deutes adquirits per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament amb les ONGD i resta d’actors creditors. I després, cal reobrir el debat amb la societat civil per fixar un nou full de ruta, i això passa per fer de les ONG, i no de les empreses, el principal actor executor de la política catalana de cooperació, tot reactivant les convocatòries d’ajuts als programes i projectes de les ONGD.

Tot això ho podrem fer en la mesura que Esquerra tingui força per incidir al Govern, però des d’una posició clara i coneguda: cercant aliances amb totes aquelles forces polítiques i socials que vulguin que Catalunya esdevingui un Estat independent que tingui una dimensió internacional solidària i compromesa amb la pau i el desenvolupament.

Un cop disposem de tots els nostres recursos econòmics, la República catalana s’ha de posar a l’avantguarda de la comunitat internacional,com un actor compromès  per al desenvolupament i per a la promoció de la pau i la resolució pacífica i democràtica dels conflictes. I perquè això sigui creïble, caldrà un progressiu augment del volum de recursos destinats a l’Ajuda Oficial al Desenvolupament fins assolir el 0,7% del PIB, un cop s’hagi estabilitzat l’economia del nou Estat, en un termini raonable, i desplegar una cooperació de qualitat, compromesa i transformadora.

El fet de no tenir un passat d’antiga metròpoli colonial i de no arrossegar els vicis d’altres Estats, ha de permetre a la República catalana avançar de manera més ràpida i decidida en l’aplicació l’agenda d’acció sobre l’eficàcia de l’ajuda, potenciant la cooperació delegada a través de la Unió Europea i concentrar-se sectorialment a partir de la divisió del treball de manera coordinada amb la resta d’actors internacionals. De la mateixa manera, la República catalana s’haurà de guiar pel principi de coherència de polítiques vetllant perquè una mà no desfaci el que l’altra ha construït a través de les seves polítiques comercials, industrials, mediambientals o de qualsevol altre tipus que impactin negativament el desenvolupament i equitat social de tercers països. Ni seria una cooperació eficaç ni seria una actitud responsable.

Pel que fa a polítiques de foment de la pau, la República Catalana no hauria de crear cap exèrcit com els de la resta de països del seu entorn, sinó que haurà de contribuir a la construcció d’un paradigma de seguretat humana més global i multidimensional, més enllà de la simple defensa militar. De la mateixa manera, la República catalana no hauria de formar part de cap estructura militar supranacional com l’OTAN, i si treballar per el desarmament global.

La República catalana, tot i ser un Estat petit, pot tenir un paper important en el debat sobre el nou multilateralisme, potenciant una reforma en profunditat dels instruments de desenvolupament, i una major democratització del sistema de Nacions Unides. De la mateixa manera, pel que fa al deute extern dels països més empobrits, un cop s’hagi determinat quina part del deute de l’estat espanyol assumim, caldrà que es faci una auditoria social d’aquest deute i s’anul·li el deute il·legítim dels països empobrits.

Aquests, i d’altres passos en el mateix sentit, són els que podrem donar un cop esdevinguem un Estat reconegut internacionalment, passos per a construir un altre món possible. Només depèn de nosaltres. I la millor manera de començar a caminar és presentant la nostra millor carta al món, la del país solidari que som.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!