David Minoves
compromís social, compromís nacional
Fa 30 anys els independentistes catalans érem testimonials: pocs i mal avinguts. Avui, l’independentisme és hegemònic: som molts i fem pinya. Per alguns de nosaltres, els que ja ho érem quan érem 4 gats, el que passarà diumenge 27 de setembre és, segurament, el que més s’apropa a un somni de joventut fet realitat. El mite de la majoria silenciosa, mesella i assenyada que no vol soroll i es conforma amb les molles s’enfonsarà gràcies al pes de centenars de milers de sobres que ompliran les urnes. I ho farem mitjançant el mecanisme més cívic i democràtic que hi ha. Votant.
Reconeguem que no ha estat un camí fàcil. Durant els darrers 35 anys els independentistes hem normalitzat el nostre discurs a base de picar molta pedra i abandonar camins incerts superats per la història. I si som honestos, hem de reconèixer que no ha estat fins els darrers cinc anys que hem agafat embranzida al carrer i a les enquestes gràcies a la maldestra gestió que han fet de les nostres reivindicacions els diferents governs de l’Estat. Només els hem hagut de donar una empenteta mirant de reformar l’estatut d’autonomia i proposant un nou pacte fiscal, per evidenciar totes les contradiccions d’un Estat que es resisteix amb ungles i dents a ser reformat. La crisi econòmica i política i la incapacitat de l’Estat espanyol a l’hora de donar una resposta adequada, han fet la resta. I tot això ha passat mentre canviava la geografia humana del nostre país amb l’arribada de centenars de milers de nous catalans vinguts d’arreu del món. Una realitat que l’independentisme va entomar articulant un nou discurs de sobiranisme polític, on les diverses cultures i identitats només eren un punt de partida, i la voluntat de construir un país just i lliure esdevenia el punt d’arribada que ens ha cohesionat.
Cal dir que aquest trànsit ha vingut acompanyat d’un allunyament de la ciutadania dels partits que van pactar la transició, desprestigiats per pràctiques de corrupció i per incomplir sistemàticament les seves promeses. Aquest allunyament ha estat clau a l’hora de generar els anticossos ciutadans a les campanyes amenaçadores dels representants del estatus quo i dels partits del bloc del No. Dit d’una altra manera: l’aventura independentista no només ha esdevingut atractiva desprès de comprovar la inviabilitat d’un encaix favorable al Regne d’Espanya, sinó també perquè ha aparegut com l’única oportunitat de construir un nou pacte social, una veritable democràcia real imprescindible per crear unes noves institucions sense hipoteques, sense haver d’esperar a canviar un Estat espanyol que no vol ser canviat i que té blindats els mecanismes constitucionals per impedir qualsevol canvi substancial.
De fet el passat 9 de novembre ja vam tenir un primer tast del que pot passar diumenge 27 de setembre. I a diferència del que els hi va passar a escocesos i quebequesos, podem guanyar el primer embat electoral on ens hi juguem el ser o no ser amb un resultat clar al nostre favor.
Si bé la convocatòria electoral del 27 de setembre ve a substituir la consulta que no vam poder realitzar, van ser molts els que, des de l’unionisme o les terceres vies, van rebutjar aquesta interpretació plebiscitària proposant lectura “normal” d’unes eleccions on tocava fer balanç d’una gestió de govern marcada per les retallades, com si res hagués passat. Però a mesura que s’apropava la data, l’encert en el discurs transversal i pedagògic de les candidatures independentistes i les entitats sobiranistes, sumat als errors d’estratègia de les terceres vies i del bloc del NO, van convertir la mobilització de la diada a la Meridiana en un èxit esclatant. Des d’aquell moment i durant tota la campanya electoral, el carrer ha estat un aliat de les candidatures del Sí. Només cal veure la quantitat de gent omplint a vessar els actes de les candidatures independentistes. Continuem mobilitzats.
Durant les darreres setmanes, l’estratègia de la por ha generat una reacció contrària que ha cohesionat l’electorat independentista i ha esperonat els indecisos davant les ridícules amenaces o les mentides palmàries del bloc del No. Per altra banda, les crides pusil·lànimes per dividir els electors en funció de la terra d’origen, llengua o cognoms mirant d’esgarrapar vots per a les terceres vies, ha provocat la indignació entre qui ja se sent català amb tots els ets i uts i ha triat construir un país nou.
Aquesta campanya m’ha fet pensar, i molt, amb les campanyes brutes de la por contra el PT de Lula al Brasil, o contra el FMLN a El Salvador, molt més que les campanyes civilitzades dels plebiscits independentistes del Quebec o d’Escòcia. L’artilleria pesada del PP i la utilització descarada dels mitjans de comunicació de l’Estat espanyol per part del bloc del NO han estat una constant, però la desesperació davant de les tendències de les enquestes els han abocat a cometre greus errors. El principal ha estat acceptar el tauler de joc independentista. Donar per fet la possibilitat que, amb els nostres vots, siguem independents.
La campanya ha mostrat un tauler de joc on la imminència de la independència era el territori comú en els missatges electoral. Tant dels de favorables com dels detractors, confirmant el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27s, i desmuntant els arguments dels que negaven fa uns mesos que aquest fos un escenari plausible. Durant els darrers quinze dies, doncs ja no es tractava d’argumentar si Catalunya esdevindria o no un país independent, sinó de convèncer als indecisos si la independència serà un factor favorable o desfavorable als seus interessos, i mirant de mobilitzar el màxim d’electors donant per fet que un resultat en un o altre sentit serà clau a l’hora de decidir si serem o no un nou Estat.
El més lamentable, segurament, ha estat veure com alguns companys de viatge de tantes lluites des de l’esquerra han renunciat a participar d’aquest procés, tot creient que un eventual canvi de govern a Madrid podria obrir la porta a un procés constituent de reforma constitucional que permetés evitar el xoc de trens i reconduir la situació. Això els ha abocat a compartit trinxera amb el status quo més recalcitrant i el bloc del No a qui sempre han combatut. Molts d’ells hauran de fer una reflexió passades les eleccions legislatives espanyoles, en comprovar que la capacitat de bloqueig del PP i del PSOE, amb la inestimable col·laboració de Ciutadans, farà inviable qualsevol canvi. I aleshores caldrà incorporar-los, car el nou país no s’entendria també sense la seva aportació.
Del resultat de les eleccions del 27 de setembre dependrà amb quines forces podrem encarar els actes de sobirania política, econòmica i fiscal que haurem de prendre, i com ens presentem al món. Un element necessari però no suficient serà una majoria absoluta d’escons per constituir un govern que piloti la desconnexió durant els propers divuit mesos, i un resultat inequívoc de més del 50% més un dels vots per a les candidatures independentistes de Junts pel Sí i CUP- Crida Constituent el 27s seria la millor carta de presentació.
Mai fins ara un vot havia esdevingut tan decisiu.
Jo votaré Junts pel Sí. Un vot que ho canviarà tot.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ès pot dir més alt però no més clar. El vot del #27S no deixarà cap mena de dubte que a Catalunya volem un canvi, un canvi de veritat cap a la nostre llibertat.
Per una desconnexió de l’Estat a partir del 28 de Setembre, visca Catalunya !!!
Jo també votaré Junts pel Sí