David Minoves
compromís social, compromís nacional
10 de juliol de 2013
Sense categoria
0 comentaris
L’esmena
Aquest cap de setmana, durant la Conferència Nacional d’ERC he mantingut una esmena a la ponència política fins que ha estat debatuda en plenari, i he perdut la votació. Malgrat haver estat l’únic moment de la conferència tancat als mitjans, alguns se n’han fet ressò parcialment, i degut a això i a que durant els darrers dies he rebut nombrosos comentaris en diversos sentits, he cregut oportú fer-ne un apunt al bloc per poder-me explicar i donar elements d’anàlisi a qui ho vulgui interpretar.
De fet, en temps de les TIC i les xarxes socials és absurd pensar que aquesta mena de debats poden restar tancats dins d’un partit, especialment quan la política necessita més que mai transparència, participació i feedback. I en el moment preconstituent que estem vivint, encarar el debat de les estructures d’Estat amb el màxim de rigor i claredat és una obligació de tots els qui volem aportar la nostra opinió.
De fet, en temps de les TIC i les xarxes socials és absurd pensar que aquesta mena de debats poden restar tancats dins d’un partit, especialment quan la política necessita més que mai transparència, participació i feedback. I en el moment preconstituent que estem vivint, encarar el debat de les estructures d’Estat amb el màxim de rigor i claredat és una obligació de tots els qui volem aportar la nostra opinió.
El text inicial de la ponència pel que fa als temes de defensa de la futura República catalana era confús, amb afirmacions contradictòries i propostes poc entenedores. Una d’elles, la que va motivar l’esmena, deia: “la República catalana no constituirà un exèrcit propi sinó que assumirà el cost de la seva pròpia defensa i de les missions de pau en què participi mitjançant convenis amb les forces armades d’altres països” Certament, la possibilitat de delegar la defensa a d’altres països sonava força rocambolesc, i va ser causa de bromes de tota mena, ben amanit i tergiversat en diversos mitjans de la caverna mediàtica espanyola per atacar l’independentisme.
En el transcurs de discussió de les esmenes, el text va guanyar coherència, però com passa en qualsevol bugada, va perdre algun llençol. El problema és que el llençol era el que fonamentava el punt de partida d’Esquerra sobre el model de defensa del futur Estat. En concret, havia desaparegut la frase “la República catalana no constituirà cap exèrcit propi”. No havia estat modificada, matisada, o substituïda. S’havia suprimit i prou. Ara el text es limitava a obrir un ventall de possibilitats pel que fa als models de defensa que podríem escollir, donant a entendre que havíem d’encarar el debat internament, però sense explicitar la proposta inicial del partit.
Per això, vaig demanar que la ponència incorporés la següent esmena:
Des de la ponència es va argumentar que la posició de l’esmena també era patrimoni d’Esquerra, i que en cap cas el text tancava cap porta ni deia el contrari del que jo defensava, però ara no tocava obrir el debat. El problema, al meu entendre, és que difícilment podrem encarar el debat amb la resta de forces polítiques i socials amb les que hem de configurar el consens del nou Estat si no tenim clar primer què volem nosaltres.
He de dir que la proposta de l’esmena no passava per definir un model complet, exhaustiu, detallat i tancat de defensa i seguretat, sinó un punt de partida coherent amb la nostra ideologia, els nostres valors i allò que havíem defensat en el passat. I per argumentar-ho vaig esmentar dos exemples: la declaració ideològica d’ERC, i el programa electoral d’ara fa sis mesos. Ambdós plenament vigents.
Així, la declaració ideològica d’ERC de 1993 diu “Els exèrcits estatals convencionals han de desaparèixer en benefici d’un nou model de defensa de caràcter preventiu que primi les relacions internacionals basades en la cooperació, el diàleg i l’entesa, la transparència i la solidaritat entre nacions i que utilitzi la negociació política com a recurs per preveure, regular i resoldre els conflictes.” (…) “En el camí per al desarmament, la desnuclearització i el desmantellament dels exèrcits convencionals, cal articular una defensa no provocativa en el marc d’una política de seguretat compartida amb les Nacions Unides com a únic poder militar dissuasori, un cop sigui suprimit el dret a vet en aquest organisme internacional.”
El programa electoral d’ERC al Parlament de Catalunya de 2012 diu: “Pel que fa a polítiques de foment de la pau, la República catalana no crearà cap exèrcit com els de la resta de països del seu entorn, sinó que contribuirà a construir un paradigma de seguretat humana més global i multidimensional que la simple defensa militar.”
Algú em va recordar que el partit tenia també el seu passat militar. Certament, el fundador del nostre partit va ser un militar, i ERC es va aixecar en armes el 1936 contra el feixisme i va defensar la creació d’un exèrcit republicà regular, i fins i tot un destacadíssim militant nostre va ser el 1933 ministre de marina de la República espanyola durant 4 mesos. Però, sortosament, ni estem en aquella situació, ni el país és el mateix. Avui les batalles es guanyen amb les urnes i es defensen amb més benestar, més cohesió, més democràcia i més cooperació. Tal i com deia en Titot dels Brams al Concert de la Llibertat del Camp Nou, el nostre exèrcit és la cultura.
En política la gent demana cada cop més -amb raó- que les nostres posicions siguin coherents, clares, entenedores i previsibles. Al meu entendre, la nostra posició havia perdut coherència, claredat, comprensió i previsibilitat. I no era un tema menor, era un tema de principis, com a mínim des de que vaig entrar a militar en aquest partit ara fa 26 anys provinent del moviment d’objecció de consciència al servei militar. I sabia que podia perdre l’esmena, però preferia perdre l’esmena que els principis.
La votació va ser clara, la majoria va optar per posposar el debat, però l’esmena situava sobre la taula els termes amb el que el partit l’havia d’encarar. I un 35% de vots favorables i un 10% en blanc sumen un 45% a tenir en compte a l’hora de participar en l’elaboració del punt de partida del debat. I en aquest punt de partida no estem sols.
Sense anar més lluny, el mes de gener d’enguany es presentava en societat el manifest “Catalunya per la seguretat humana i la pau” on el Col·lectiu Pau i Treva, amb el suport de 116 personalitats com Josep Maria Terricabras, Lluís Llach o Maria Mercè Roca, i que ja han signat 4.240 ciutadans, demanava que una Catalunya independent optés per un model de defensa basat en la seguretat humana i la pau i descartés la possibilitat de crear un nou exèrcit. I en aquest mateix sentit, el grup de treball estable “Estat de Pau” en el que participen persones vinculades a diverses entitats de pau com Alfons Banda, Vicenç Fisas, Rafael Grasa, Gabriela Serra o Jordi Armadans, està elaborant el document “Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI” partint de la hipòtesi d’un estat català que pugui defensar-se i garantir la seguretat dels seus ciutadans sense haver de crear un exèrcit convencional.
A la tardor haurem de reprendre el debat sobre el model de defensa i seguretat que volem per la futura República catalana. Perquè és evident que necessitarem garantir la defensa i la seguretat dels ciutadans i ciutadanes del futur Estat. I caldrà establir algun sistema eficient i eficaç, sens dubte. La pregunta és si superarem els prejudicis i serem capaços de fer propostes agosarades sense caure en els estereotips i les receptes tradicionals dels exèrcits estatals convencionals.
Tenim l’oportunitat de crear un Estat sense hipoteques militars. I quan ho fem, valdria la pena recordar les paraules de Pau Casals en el seu missatge a la Conferència de la Pau de Ginebra el 1967 ”Com a bàrbars, temem els nostres veïns de la nostra terra; ens armem contra ells i ells s’armen contra nosaltres. Ha arribat el moment que això ha d’aturar-se si l’home ha de sobreviure. Hem d’acostumar-nos al fet que som éssers humans”.
En el transcurs de discussió de les esmenes, el text va guanyar coherència, però com passa en qualsevol bugada, va perdre algun llençol. El problema és que el llençol era el que fonamentava el punt de partida d’Esquerra sobre el model de defensa del futur Estat. En concret, havia desaparegut la frase “la República catalana no constituirà cap exèrcit propi”. No havia estat modificada, matisada, o substituïda. S’havia suprimit i prou. Ara el text es limitava a obrir un ventall de possibilitats pel que fa als models de defensa que podríem escollir, donant a entendre que havíem d’encarar el debat internament, però sense explicitar la proposta inicial del partit.
Per això, vaig demanar que la ponència incorporés la següent esmena:
“En l’àmbit de la defensa, la República catalana s’acollirà als plantejaments de la política europea de seguretat i defensa, assumint tots els compromisos i obligacions internacionals que se’n derivin, amb la voluntat de revisar-los en el sentit d’una major desmilitarització. En qualsevol cas, la República catalana no constituirà un exèrcit propi, sinó que contribuirà a construir un paradigma de seguretat humana més global i multidimensional que la simple defensa militar. La pertinença al sistema de defensa i la col·laboració internacional en el marc de la UE ha de tenir una clara orientació de foment del diàleg i de resolució no violenta dels conflictes, així com el foment d’una política de desarmament global.”
Des de la ponència es va argumentar que la posició de l’esmena també era patrimoni d’Esquerra, i que en cap cas el text tancava cap porta ni deia el contrari del que jo defensava, però ara no tocava obrir el debat. El problema, al meu entendre, és que difícilment podrem encarar el debat amb la resta de forces polítiques i socials amb les que hem de configurar el consens del nou Estat si no tenim clar primer què volem nosaltres.
He de dir que la proposta de l’esmena no passava per definir un model complet, exhaustiu, detallat i tancat de defensa i seguretat, sinó un punt de partida coherent amb la nostra ideologia, els nostres valors i allò que havíem defensat en el passat. I per argumentar-ho vaig esmentar dos exemples: la declaració ideològica d’ERC, i el programa electoral d’ara fa sis mesos. Ambdós plenament vigents.
Així, la declaració ideològica d’ERC de 1993 diu “Els exèrcits estatals convencionals han de desaparèixer en benefici d’un nou model de defensa de caràcter preventiu que primi les relacions internacionals basades en la cooperació, el diàleg i l’entesa, la transparència i la solidaritat entre nacions i que utilitzi la negociació política com a recurs per preveure, regular i resoldre els conflictes.” (…) “En el camí per al desarmament, la desnuclearització i el desmantellament dels exèrcits convencionals, cal articular una defensa no provocativa en el marc d’una política de seguretat compartida amb les Nacions Unides com a únic poder militar dissuasori, un cop sigui suprimit el dret a vet en aquest organisme internacional.”
El programa electoral d’ERC al Parlament de Catalunya de 2012 diu: “Pel que fa a polítiques de foment de la pau, la República catalana no crearà cap exèrcit com els de la resta de països del seu entorn, sinó que contribuirà a construir un paradigma de seguretat humana més global i multidimensional que la simple defensa militar.”
Algú em va recordar que el partit tenia també el seu passat militar. Certament, el fundador del nostre partit va ser un militar, i ERC es va aixecar en armes el 1936 contra el feixisme i va defensar la creació d’un exèrcit republicà regular, i fins i tot un destacadíssim militant nostre va ser el 1933 ministre de marina de la República espanyola durant 4 mesos. Però, sortosament, ni estem en aquella situació, ni el país és el mateix. Avui les batalles es guanyen amb les urnes i es defensen amb més benestar, més cohesió, més democràcia i més cooperació. Tal i com deia en Titot dels Brams al Concert de la Llibertat del Camp Nou, el nostre exèrcit és la cultura.
En política la gent demana cada cop més -amb raó- que les nostres posicions siguin coherents, clares, entenedores i previsibles. Al meu entendre, la nostra posició havia perdut coherència, claredat, comprensió i previsibilitat. I no era un tema menor, era un tema de principis, com a mínim des de que vaig entrar a militar en aquest partit ara fa 26 anys provinent del moviment d’objecció de consciència al servei militar. I sabia que podia perdre l’esmena, però preferia perdre l’esmena que els principis.
La votació va ser clara, la majoria va optar per posposar el debat, però l’esmena situava sobre la taula els termes amb el que el partit l’havia d’encarar. I un 35% de vots favorables i un 10% en blanc sumen un 45% a tenir en compte a l’hora de participar en l’elaboració del punt de partida del debat. I en aquest punt de partida no estem sols.
Sense anar més lluny, el mes de gener d’enguany es presentava en societat el manifest “Catalunya per la seguretat humana i la pau” on el Col·lectiu Pau i Treva, amb el suport de 116 personalitats com Josep Maria Terricabras, Lluís Llach o Maria Mercè Roca, i que ja han signat 4.240 ciutadans, demanava que una Catalunya independent optés per un model de defensa basat en la seguretat humana i la pau i descartés la possibilitat de crear un nou exèrcit. I en aquest mateix sentit, el grup de treball estable “Estat de Pau” en el que participen persones vinculades a diverses entitats de pau com Alfons Banda, Vicenç Fisas, Rafael Grasa, Gabriela Serra o Jordi Armadans, està elaborant el document “Model de seguretat d’un estat propi del segle XXI” partint de la hipòtesi d’un estat català que pugui defensar-se i garantir la seguretat dels seus ciutadans sense haver de crear un exèrcit convencional.
A la tardor haurem de reprendre el debat sobre el model de defensa i seguretat que volem per la futura República catalana. Perquè és evident que necessitarem garantir la defensa i la seguretat dels ciutadans i ciutadanes del futur Estat. I caldrà establir algun sistema eficient i eficaç, sens dubte. La pregunta és si superarem els prejudicis i serem capaços de fer propostes agosarades sense caure en els estereotips i les receptes tradicionals dels exèrcits estatals convencionals.
Tenim l’oportunitat de crear un Estat sense hipoteques militars. I quan ho fem, valdria la pena recordar les paraules de Pau Casals en el seu missatge a la Conferència de la Pau de Ginebra el 1967 ”Com a bàrbars, temem els nostres veïns de la nostra terra; ens armem contra ells i ells s’armen contra nosaltres. Ha arribat el moment que això ha d’aturar-se si l’home ha de sobreviure. Hem d’acostumar-nos al fet que som éssers humans”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!